Menú

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Suneo. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Suneo. Mostrar tots els missatges

dissabte, 20 d’agost del 2016

Visita al Museu Fujiko F. Fujio (o Museu Doraemon)

Al final del nostre viatge al Japó teníem previst pujar al Fuji de nit i veure-hi sortir el Sol, però per motius de salut (ella tenia una lesió al turmell prèvia al viatge que naturalment no se li va guarir) al final ho vam deixar estar -i sort, perquè vaig agafar un refredat al tram final- i se'ns va obrir un forat que vam aprofitar per a comprar souvenirs, visitar alguna zona menys important i recuperar una idea descartada: visitar el Museu Fujiko F. Fujio, popularment conegut com a Museu Doraemon.

Esdevenia així el tercer museu relacionat amb el manga i l'anime que visitàvem (després dels dedicats a Ghibli i Osamu Tezuka), i malgrat que teníem dubtes sobre si valdria la pena per a dos adults o estava massa dedicat als nens -dubtes que no resolíem buscant-ne opinions i articles de blogs, potser perquè és molt recent (2011, en el 15è aniversari de la mort de l'homenatjat)- ens hi vam arriscar i vam anar-hi. Tot un encert.


Situat a la ciutat de Kawasaki, cal aclarir que està dedicat al mestre Hiroshi Fujimoto (1933-1996), de pseudònim Fujiko F. Fujio, que durant la major part de la seva carrera va treballar en tàndem amb en Motoo Abiko (1934), company d'escola amb qui, després de dècades d'èxit sota el pseudònim conjunt Fujiko Fujio, el 1987 va acabar partint peres, i que es feia conèixer, quan treballava en solitari, com a Fujiko Fujio A. 

Un embolic, oi? Bé, però ho volia aclarir perquè tot i que es reconeix el fet que van treballar junts, el museu està dedicat a un dels dos, i prova d'això és que entre les moltes obres que hi estan representades en falta una de les poques que els catalans coneixem, Hattori el Ninja, perquè quan es van separar el mestre Abiko (Fujiko Fujio A) se la va "quedar" com a creació seva.


En fi, per a mi és innegable que el Museu Fujiko F. Fujio pren com a referència els èxits del Ghibli i l'Osamu Tezuka, i té coses que fan pensar en els altres dos, com ara el sistema de compra, que es podria entendre com un terme mitjà: no cal reservar mesos abans ni es pot comprar l'entrada al moment, sinó que es fa a través de les botigues de 24 hores de la cadena Lawson, en unes màquines, i segons la disponibilitat. Per cert, tenen un preu de 1.000 iens.

Nosaltres les vam comprar per a les 16 hores del dia següent (10 minuts abans encara n'hi havia per a les 16 del mateix dia), i tot i que és un sistema pensat per a controlar l'aforament i garantir que tothom gaudirà del museu sense aglomeracions, la veritat és que a mi em va semblar que hi havia força gent. No va impedir, però, que mirés les coses bé.


Una altra cosa que recorda els altres dos museus són els detalls en el camí de l'estació a l'edifici en qüestió, que nosaltres vam descobrir de tornada, perquè a l'anada vam caminar per l'altra banda del riu.

I als lavabos, una idea que segur que els responsables del museu van treure del dedicat al Déu del Manga.


El que no tenen els altres dos són busos decorats amb els seus personatges, que nosaltres no vam agafar perquè vam decidir estalviar-nos els diners (l'efectiu se'ns acabava) i caminar durant només 15 minuts.


En fi, toca parlar del museu en si. La primera planta ens presenta una mostra de les obres més importants de l'autor, que a banda de Doraemon són, entre altres, Obake no Q-tarô, 21emon, Perman, Umeboshi Denka o Esper Mami, a més de esmentada Kiteretsu Daihyakka, la versió animada de la qual hem pogut veure en català amb un astut canvi de nom: Kiteretsu, el cosí més llest d'en Nobita.

Segurament a causa de la joventut del museu, que enguany celebra el seu 5è aniversari, i també a la internacionalitat d'en Doraemon, a diferència dels altres dos museus ofereix explicacions en anglès a través d'audioguia (gratuïta, per cert), a més del japonès i una versió també en japonès per a nens, que vaig descartar perquè veia que trigaria més en entendre les coses i temia que el temps se'ns tirés a sobre, cosa que va acabar passant igualment. Sigui com sigui, tot un encert, aquest servei, perquè ens va permetre aprendre moltes coses de les obres del mestre i la seva vida.


En aquesta planta no vam fer fotos -llevat de la que acabem de veure- perquè estava estrictament prohibit -això ho van agafar del Museu Ghibli i no del Tezuka, malauradament-, en teoria per preservar els originals exposats, tot i que alguns eren reproduccions, però hi havia una part molt curiosa en què uns hologrames d'en Doraemon, en Nobita i la Dorami ens explicaven el procés de creació d'una pàgina de còmic.


A la segona planta ja ens vam tornar més agosarats i vam fer algunes fotos amb el mòbil (sobretot la Míriam, que té una tendència natural a considerar les normes com a simples recomanacions), i aquesta part sí que estava dedicada en exclusiva a Doraemon i algunes de les seves històries més emblemàtiques, a més d'explicacions sobre les 6 revistes orientades als 6 cursos de primària en què es publicava el manga del gat robot del futur, a cada curs amb unes característiques i acompanyant el creixement dels lectors i les lectores.

Em va agradar força la part en què es mostraven originals en què havia caigut part del text posat per l'editorial i es veia la lletra de l'autor, a mà, sota les marques de la pega.


Va ser també al segon pis on van començar les fotos permeses, perquè hi havia exteriors. La primera, amb una font d'on sortia, després de fer anar una palanca, un Gegant en versió guapota que surt d'una història que sembla que el museu volia destacar força. Fins i tot n'hi havia una figura a la botiga.


La segona, a la biblioteca, amb tots els volums de Doraemon i dels altres títols representatius de l'autor.


Però també en vam haver de robar alguna, com aquesta d'una carta que li va dedicar el seu contemporani i
alhora ídol i influència Osamu Tezuka.


Igual que als museus Ghibli i Osamu Tezuka, l'entrada permetia l'accés a una sala de projeccions en què es podia veure un curt, en aquest cas protagonitzat per en Korosuke de Kiteretsu, però en realitat un gran crossover amb altres personatges populars de l'autor.

Hi vam arribar pels pèls, perquè el temps se'ns acabava i vam haver de fer a corre-cuita les fotos al gran pati exterior ple de figures...


...com ara en Doraemon davant dels emblemàtics tubs del solar...


...la Porta Màgica o altres escenes i personatges. Ja estaven tancant la sala de projeccions quan hi vam arribar corrent. I en acabat, cap a la botiga del museu per comprar-hi alguna coseta.

Una sorpresa agradable, aquest museu. Sí que tenia algunes coses marcadament infantils, però també moltes d'interessants per als adults, tant si en Doraemon ens va enganxar de petits o de més ganàpies (quan es va estrenar a Catalunya la sèrie de televisió, l'any 1994, jo tenia 12 anys), i independentment de si bona part de les obres de què se'ns parla en el millor dels casos ens sonen pel nom o som japonesos i les hem mamat tota la vida. Vaig trobar a faltar, això sí, més espai dedicat a les adaptacions animades de les seves obres.

Si teniu temps en el vostre viatge al Japó no seria una mala decisió moure la visita a aquest museu de la carpeta de plans B a la de visites imprescindibles. No només per la part d'en Doraemon, sens dubte un dels personatges de ficció més populars i recognoscibles de la història, sinó també per tenir un tast de les altres coses que havia fet aquest autor i aspectes de la seva vida i la seva manera de treballar.












diumenge, 4 de gener del 2015

Cinema: Stand By Me Doraemon

Fa uns mesos se celebrava el 20è aniversari de la primera emissió de Doraemon, el gat còsmic —títol que, per cert, no té gaire a veure amb l'autèntic origen del personatge— a TV3, per tant puc afirmar que quan es va estrenar en català a mi em va enganxar, amb 12 anys, una mica gran pel que representa que és el públic objectiu de la sèrie.

Tanmateix en vaig gaudir durant molts anys, i amb el pas del temps i l'accés a més informació vaig conèixer la gairebé incalculable importància que al Japó han tingut i tenen, per a diverses generacions, en Doraemon i la seva colla, gràcies al manga del duet Fujiko F. Fujio, en 45 volums publicats de 1969 a 1996, però també una sèrie animada de milers d'episodis en diverses encarnacions, a més de desenes de llargmetratges, molts dels quals també disponibles en català, videojocs i marxandatge per a tots els gustos, que ja fa uns anys que ens comença a arribar gràcies a Luk Internacional, que en té els drets de distribució aquí. 


No les he anat veient, aquestes pel·lícules, i ja fa molts anys que no segueixo els episodis animats (tot i que per motius de feina sí que n'he vist els més recents), però quan vaig saber que ens arribaria el primer film d'animació generada per ordinador o CG del personatge, no per això, sinó pel seu argument, vaig decidir que l'aniria a veure.

Perquè, sense fer spoilers que no faci ja el tràiler que veurem a continuació, la idea que en Doraemon se'n vagi i deixi que en Nobita, per fi, s'espavili sol, era quelcom que volia veure d'aquesta manera. Acaba amb les especulacions sorgides de llegendes urbanes sobre en Nobita en coma i altres paranoies, i de pas fa la funció de tancament —no dubto pas que se'n continuaran fent episodis, però— d'una sèrie que té els fonaments i el secret de la seva longevitat en l'atemporalitat de les històries autoconclusives que explica episodi rere episodi, amb èxit, des de 1973. Any en què, per cert, ja s'havia parlat d'aquest final en un episodi.


Què us sembla? Com a mínim posa la pell de gallina, i suposo que si sou de llàgrima fàcil se us en pot escapar alguna veient el llargmetratge sencer. Per part meva, potser perquè me l'havien pintat d'allò més trista i emotiva i m'esperava quelcom molt més dur, no vaig passar d'un parell de moments d'obstrucció de la gola, però tampoc no considero que sigui un film adreçat especialment als adults que han crescut amb el personatge. 

Els agradarà, sí, però també en gaudiran els més menuts, i sense cap problema, perquè té un to força més infantil que el dels grans èxits del cinema d'animació dels darrers anys, que tenen lectures diverses d'acord amb les diverses edats dels espectadors. 


Stand by me Doraemon, estrenada el 2014 tant al Japó com a Catalunya, es presenta com el final de la història, però dedica un bon tros del seu metratge a recapitular, per si quedava cap despistat a la sala, tot donant la seva versió de l'arribada d'en Doraemon des del segle XXII, la presentació dels invents més destacats del seu univers i les circumstàncies bàsiques d'en Nobita i els seus amics més propers.

En aquest cas no hi ha una aventura d'aquelles que mereixen un tractament especial més enllà dels 10 minuts dels miniepisodis habituals, i que es reserven per a les pel·lícules de dibuixos d'estrena anual, sinó que la trama se centra en un senzill objectiu: en Doraemon ha de fer feliç en Nobita i llavors podrà (i haurà de) tornar al futur.


La felicitat d'en Nobita, almenys a la pel·lícula, es basa en el fet d'assolir la certesa que en el futur es casarà amb la Shizuka, i en Doraemon s'ha d'assegurar que al present canviarà d'actitud per tal que els esdeveniments condueixin a aquest final feliç desitjat. 

Un final que, de fet, provocaria una paradoxa temporal de les més bèsties que he vist mai en el subgènere dels viatges en el temps: si en Nobita no es casa amb la Jaiko, el seu rebesnét Sewashi no existirà i per tant no crearà en Doraemon. No hi pensen, en això, i a la sèrie tampoc, però es marquen com a objectiu aquest escenari ideal i treballen per a fer-lo realitat. 


La conseqüència, perquè ho aconsegueixen i això no és cap secret ni tan sols a la sèrie animada, on ja s'ha establert en repetides ocasions que en el futur en Nobita i la Shizuka seran marit i muller, en Doraemon ha de tornar al futur i marxar del present per sempre més. És lògic, missió acomplerta.

Ara bé, aquest moment trenca el to alegre i infantil de la pel·lícula i la converteix en un drama de proporcions considerables, molt emotiu, que com deia al principi segurament afectarà més aquells que hi vagin sense haver-ne sentit a parlar. Potser és millor així. 

 
Com a curiositat, el pòster japonès d'on surt el català que he posat al principi té llàgrimes als ulls d'en Doraemon, una declaració d'intencions, però la nostra versió surt "censurada" en aquest sentit.


Parlem ara dels aspectes tècnics. Acostumat des de fa anys i panys als llarmetratges d'animació per ordinador i 3D renderitzades, crec que Stand by me Doraemon adapta amb força fidelitat els personatges visualment plans que coneixíem de sempre a l'entorn tridimensional, encara que algun cas no m'ha acabat de convèncer, com en Gegant. 

També trobo que en alguns moments, no en tots, els escenaris tenen poc nivell de detall, com si es tractés d'una pel·lícula feta fa ben bé 10 anys, però potser és una sensació provocada perquè el material original era bidimensional i es volia respectar l'aspecte cartoon, mentre que els films de Pixar o Dreamworks es creen directament en 3D sense que es vulgui fer pensar l'espectador en els dibuixos animats clàssics. Per tant, no ho considero un defecte.


Pel que fa al doblatge, en català afortunadament ens hem estalviat l'Alaska i el seu marit Mario Vaquerizo fent respectivament de la Shizuka i en Nobita adults, estratègia comercialment intel·ligent però discutible des del punt de vista artístic. I en la resta de personatges trobem les veus de la sèrie animada, les actuals (que ja fa uns quants anys que hi són), com és lògic encara que els més vells trobem a faltar la veu original d'en Nobita.

Vull fer esment d'un aspecte que em va agradar, però que es podria haver rematat millor: quan en Doraemon arriba descobreix els dorayakis, i així els anomenen amb tot l'encert, perquè allò de "pastissets de melmelada" o "de xocolata" que sempre s'havia dit a l'anime —i s'entén, perquè de vegades cal adaptar les coses per al públic que no té per què saber res de la cultura japonesa— confon els nens petits i quan proven el dorayaki de debò, farcit de mongetes vermelles azuki, s'enduen una decepció. Ara bé, després s'esmenten un parell de cops més i se'ls anomena "pastissets", difuminant l'efecte corrector. Per sort, però, no es diu de què són, aquests pastissets.


En fi, Stand by me Doraemon és el final d'una història que coneixem des de fa dècades, que ens continuaran explicant a la sèrie animada un cop rere l'altre, amb remakes de les aventures més destacades inclosos, i dosifica correctament l'humor i el drama amb un fil argumental comprensible per part dels més petits, i que als adults no ens farà, tampoc, badallar. Sí que hi trobarem, si som exigents, inconsistències, i somriurem amb sornegueria amb una escena de product placement brutal.

És fidel, amb gags recurrents inclosos, al llegat d'en Doraemon, ambaixador cultural japonès des de 2008 i sens dubte una icona de tot el país, i cap fan del personatge, actual o ja crescudet, se l'hauria de perdre. 



Potser també t'interessa...

Related Posts with Thumbnails