Visita al Museu Fujiko F. Fujio (o Museu Doraemon)

Al final del nostre viatge al Japó teníem previst pujar al Fuji de nit i veure-hi sortir el Sol, però per motius de salut (ella tenia una lesió al turmell prèvia al viatge que naturalment no se li va guarir) al final ho vam deixar estar -i sort, perquè vaig agafar un refredat al tram final- i se'ns va obrir un forat que vam aprofitar per a comprar souvenirs, visitar alguna zona menys important i recuperar una idea descartada: visitar el Museu Fujiko F. Fujio, popularment conegut com a Museu Doraemon.

Esdevenia així el tercer museu relacionat amb el manga i l'anime que visitàvem (després dels dedicats a Ghibli i Osamu Tezuka), i malgrat que teníem dubtes sobre si valdria la pena per a dos adults o estava massa dedicat als nens -dubtes que no resolíem buscant-ne opinions i articles de blogs, potser perquè és molt recent (2011, en el 15è aniversari de la mort de l'homenatjat)- ens hi vam arriscar i vam anar-hi. Tot un encert.

Situat a la ciutat de Kawasaki, cal aclarir que està dedicat al mestre Hiroshi Fujimoto (1933-1996), de pseudònim Fujiko F. Fujio, que durant la major part de la seva carrera va treballar en tàndem amb en Motoo Abiko (1934), company d'escola amb qui, després de dècades d'èxit sota el pseudònim conjunt Fujiko Fujio, el 1987 va acabar partint peres, i que es feia conèixer, quan treballava en solitari, com a Fujiko Fujio A. 

Un embolic, oi? Bé, però ho volia aclarir perquè tot i que es reconeix el fet que van treballar junts, el museu està dedicat a un dels dos, i prova d'això és que entre les moltes obres que hi estan representades en falta una de les poques que els catalans coneixem, Hattori el Ninja, perquè quan es van separar el mestre Abiko (Fujiko Fujio A) se la va "quedar" com a creació seva.

En fi, per a mi és innegable que el Museu Fujiko F. Fujio pren com a referència els èxits del Ghibli i l'Osamu Tezuka, i té coses que fan pensar en els altres dos, com ara el sistema de compra, que es podria entendre com un terme mitjà: no cal reservar mesos abans ni es pot comprar l'entrada al moment, sinó que es fa a través de les botigues de 24 hores de la cadena Lawson, en unes màquines, i segons la disponibilitat. Per cert, tenen un preu de 1.000 iens.

Nosaltres les vam comprar per a les 16 hores del dia següent (10 minuts abans encara n'hi havia per a les 16 del mateix dia), i tot i que és un sistema pensat per a controlar l'aforament i garantir que tothom gaudirà del museu sense aglomeracions, la veritat és que a mi em va semblar que hi havia força gent. No va impedir, però, que mirés les coses bé.

Una altra cosa que recorda els altres dos museus són els detalls en el camí de l'estació a l'edifici en qüestió, que nosaltres vam descobrir de tornada, perquè a l'anada vam caminar per l'altra banda del riu.

I als lavabos, una idea que segur que els responsables del museu van treure del dedicat al Déu del Manga.

El que no tenen els altres dos són busos decorats amb els seus personatges, que nosaltres no vam agafar perquè vam decidir estalviar-nos els diners (l'efectiu se'ns acabava) i caminar durant només 15 minuts.

En fi, toca parlar del museu en si. La primera planta ens presenta una mostra de les obres més importants de l'autor, que a banda de Doraemon són, entre altres, Obake no Q-tarô, 21emon, Perman, Umeboshi Denka o Esper Mami, a més de esmentada Kiteretsu Daihyakka, la versió animada de la qual hem pogut veure en català amb un astut canvi de nom: Kiteretsu, el cosí més llest d'en Nobita.

Segurament a causa de la joventut del museu, que enguany celebra el seu 5è aniversari, i també a la internacionalitat d'en Doraemon, a diferència dels altres dos museus ofereix explicacions en anglès a través d'audioguia (gratuïta, per cert), a més del japonès i una versió també en japonès per a nens, que vaig descartar perquè veia que trigaria més en entendre les coses i temia que el temps se'ns tirés a sobre, cosa que va acabar passant igualment. Sigui com sigui, tot un encert, aquest servei, perquè ens va permetre aprendre moltes coses de les obres del mestre i la seva vida.

En aquesta planta no vam fer fotos -llevat de la que acabem de veure- perquè estava estrictament prohibit -això ho van agafar del Museu Ghibli i no del Tezuka, malauradament-, en teoria per preservar els originals exposats, tot i que alguns eren reproduccions, però hi havia una part molt curiosa en què uns hologrames d'en Doraemon, en Nobita i la Dorami ens explicaven el procés de creació d'una pàgina de còmic.

A la segona planta ja ens vam tornar més agosarats i vam fer algunes fotos amb el mòbil (sobretot la Míriam, que té una tendència natural a considerar les normes com a simples recomanacions), i aquesta part sí que estava dedicada en exclusiva a Doraemon i algunes de les seves històries més emblemàtiques, a més d'explicacions sobre les 6 revistes orientades als 6 cursos de primària en què es publicava el manga del gat robot del futur, a cada curs amb unes característiques i acompanyant el creixement dels lectors i les lectores.

Em va agradar força la part en què es mostraven originals en què havia caigut part del text posat per l'editorial i es veia la lletra de l'autor, a mà, sota les marques de la pega.

Va ser també al segon pis on van començar les fotos permeses, perquè hi havia exteriors. La primera, amb una font d'on sortia, després de fer anar una palanca, un Gegant en versió guapota que surt d'una història que sembla que el museu volia destacar força. Fins i tot n'hi havia una figura a la botiga.

La segona, a la biblioteca, amb tots els volums de Doraemon i dels altres títols representatius de l'autor.

Però també en vam haver de robar alguna, com aquesta d'una carta que li va dedicar el seu contemporani i
alhora ídol i influència Osamu Tezuka.

Igual que als museus Ghibli i Osamu Tezuka, l'entrada permetia l'accés a una sala de projeccions en què es podia veure un curt, en aquest cas protagonitzat per en Korosuke de Kiteretsu, però en realitat un gran crossover amb altres personatges populars de l'autor.

Hi vam arribar pels pèls, perquè el temps se'ns acabava i vam haver de fer a corre-cuita les fotos al gran pati exterior ple de figures...

...com ara en Doraemon davant dels emblemàtics tubs del solar...

...la Porta Màgica o altres escenes i personatges. Ja estaven tancant la sala de projeccions quan hi vam arribar corrent. I en acabat, cap a la botiga del museu per comprar-hi alguna coseta.

Una sorpresa agradable, aquest museu. Sí que tenia algunes coses marcadament infantils, però també moltes d'interessants per als adults, tant si en Doraemon ens va enganxar de petits o de més ganàpies (quan es va estrenar a Catalunya la sèrie de televisió, l'any 1994, jo tenia 12 anys), i independentment de si bona part de les obres de què se'ns parla en el millor dels casos ens sonen pel nom o som japonesos i les hem mamat tota la vida. Vaig trobar a faltar, això sí, més espai dedicat a les adaptacions animades de les seves obres.

Si teniu temps en el vostre viatge al Japó no seria una mala decisió moure la visita a aquest museu de la carpeta de plans B a la de visites imprescindibles. No només per la part d'en Doraemon, sens dubte un dels personatges de ficció més populars i recognoscibles de la història, sinó també per tenir un tast de les altres coses que havia fet aquest autor i aspectes de la seva vida i la seva manera de treballar.