Lectures: Els fills de Dune

Coneixia l'existència de Dune, més enllà que em sonava molt vagament del joc de la Mega Drive, des que fa més de 20 anys un company de feina em va dir que el seu gos es deia Leto, i en preguntar-li per l'origen d'aquell nom, em va parlar d'aquesta popularíssima saga del gènere de la ciència-ficció escrita per en Frank Herbert.

Però no m'hi vaig posar de seguida, sinó que amb els anys, i motivat per la coincidència entre l'arribada de la nova pel·lícula de Denis Villeneuve i la publicació en català d'una nova edició de la primera novel·la, el moment havia arribat. Vaig veure'n la pel·lícula -continuo sense veure la de David Lynch, i encara no he vist la segona, que adapta la meitat final del primer llibre-, vaig llegir el primer llibre, després el segon, i ara és hora que faci la meva particular i modesta crítica literària del tercer.

Els fills de Dune, publicada originalment als Estats Units com a Children of Dune l'any 1976, ens arribava per primer cop en la nostra llengua l'any passat, el 2024, i a mi me'l van portar els últims Reis. No acostumo a deixar passar gaire temps entre que tinc un llibre nou de la saga i me'l llegeixo, i així ha estat aquest cop, que ho vaig fer durant el proppassat més de maig.

En fi, en aquest cas la novel·la gira al voltant de les conseqüències del que es va veure a El messies de Dune, que tenia força menys pàgines, per les 600 d'aquesta tercera part. Han passat 9 anys des que en Paul va decidir anar-se'n al desert després d'una novel·la més reflexiva i on la religió tenia un paper molt important, i ara els protagonistes de la història són els fills bessons que va tenir amb la Chani, que són en Leto II i la Ghanima.

Tots dos han heretat els poders prescients del seu pare, i tenen els records de totes les generacions anteriors, de manera que són nanos de 9 anys amb l'actitud d'adults i una capacitat de raonar i maquinar molt per sobre del que els tocaria per maduresa mental.

En aquest context, Arrakis es troba en un moment crític per diversos motius: la transformació ecològica que està fent que les condicions per viure-hi siguin més òptimes per als humans també amenaça la pròpia producció de la cobdiciadíssima espècia, que requereix tot el desert possible; l'Alia, la germana d'en Paul, que fa de regent, sembla que no està en condicions d'exercir aquest paper; la Casa Corrino, perjudicada per l'arribada al poder dels Atreides al primer llibre, conspira per matar els bessons i recuperar el seu antic estatus; i al mig de tot això, un misteriós predicador es dedica a difondre un missatge contrari a la religió que es va apoderar de Dune al voltant de la figura del seu messies, en Paul.

Conspiracions, intrigues, cops d'efecte i girs inesperats en un llibre on potser tenim més acció que al segon, o almenys és l'efecte que m'ha fet a mi, però que manté l'estil críptic de sempre, i una complexitat considerable pel que fa a l'univers creat pel senyor Herbert, que per una banda li proporciona una innegable riquesa, però per l'altra suposa una mica d'obstacle per a qui vulgui iniciar-se a la saga i esperi una cosa lleugera. No ho és. La saga Dune és densa. Per sort, però, i encara que en alguns moments no tinc gaire clar què està passant -l'extensa terminologia no hi ajuda, i que el segon i el tercer llibre no tinguin glossari, tampoc-, a mi m'agrada.  

No sé si hi ha plans, per part de Raig Verd, d'editar les novel·les que falten, almenys les que va escriure el seu autor original, però si arriben, allà em trobaran.

 

Lectures: El messies de Dune

Tot i que coneixia l'obra pel renom que té dins la literatura de ciència-ficció, la meva entrada a Dune es va produir gràcies a la pel·lícula de 2021 que adaptava la primera part de la novel·la i que ara estrena segona part, amb la resta del llibre.

Un llibre que vaig llegir després de veure el film -el de 1984 no l'he vist mai, per cert- i que va ser un curiós exercici de veure com era la versió en paper del que havia vist a la gran pantalla, però només en part, perquè la resta de la història la vaig consumir directament al llibre. I ara he llegit la segona novel·la de la saga, que ens va portar en català novament Raig Verd al gener de 2023. I no, no em vaig esperar a l'edició de tapa tova com havia dit que faria.

Publicada originalment en anglès l'any 1969 i escrita altre cop per Frank Herbert, aquesta El messies de Dune representa un canvi respecte al primer llibre, per començar pel que fa al gruix, en català 320 pàgines per les 768 de Dune. 

Però també canvia el to de la història. Si el primer llibre narrava l'arribada de la família protagonista a un nou planeta, les conseqüències polítiques d'això i la transformació del fill en el líder d'una revolució religiosa malgrat ell mateix, en aquesta segona part, aquí, on han passat 12 anys, el retrobem com a emperador del territori més gran que un home hagi dominat a la Història, si bé fastiguejat pel fet d'haver esdevingut objecte d'idolatria i per haver-se deixat seduir pel poder, que li ha canviat la personalitat.

És un llibre amb menys acció, potser, i clarament més reflexiu, de monòlegs interiors i amb dosis més altes d'abstracció que no pas el primer. Que no vol dir que no hi hagi intrigues polítiques i girs argumentals interessants.

Conserva del primer llibre, això sí, la rica mitologia i un estil críptic de narrar la història, amb diàlegs que no pretenen donar-nos res mastegat, i en certa manera ja està bé així, atès que aporta realisme, però també és cert que de vegades potser no entendre del tot què està passant.

Tant se val, perquè malgrat això i el canvi de to de la novel·la, acaba sent un producte igualment amè -tot i les parts més descriptives i místiques, que ja eren les que menys m'agradaven a la novel·la inaugural de la saga-, i si ens va agradar Dune probablement també ens agradarà aquest, com ha estat el meu cas. O no, perquè també hi ha hagut gent decebuda. És legítim. Comproveu-ho per vosaltres mateixos i mateixes. Com a mínim sabreu com continua la història d'en Paul Atreides i la Chani.

Lectures: Dune

Hi ha certes coses que em fa l'efecte que donen o treuen punts per ser considerat "friki", un terme que abans tenia un sentit pejoratiu, però que dins d'una comunitat creixent en què cada cop allò més marginal està més estès, ara és fins i tot un motiu d'orgull ser anomenat així.

Per part meva, hi ha moltes coses, molts productes culturals, que no conec i de vegades directament no m'interessen, cosa que, segurament, em tancaria les portes d'aquest club ja no tan selecte, però ara puc dir que he llegit un llibre que forma part de la llista de requisits.

Es tracta de Dune, emblemàtica novel·la de ciència-ficció de 1965 que Mai Més Llibres i Raig Verd van recuperar per al públic català l'any 2021, i que en una primera edició limitada de tapa dura duu una coberta reversible amb el nom tradicional del llibre, Duna, que és com es va publicar el 1989. 

M'havien parlat d'aquest llibre fa molts anys, precisament un company d'una feina temporal l'opinió del qual respectava molt i amb el qual vam perdre contacte, i recordo que va arribar a posar-li al seu gos el nom d'un dels personatges principals del llibre. També em sona haver sentit algun cop, però això no sé si m'ho va arribar a dir ell, que la novel·la era interessant, però una mica feixuga. I, evidentment, coneixia l'existència de l'adaptació cinematogràfica d'en David Lynch de 1984, un fracàs conegut.

El meu primer contacte amb la trama, però, es va produir una mica abans de la publicació del llibre, amb l'estrena de la nova adaptació a la pantalla gran, la de 2021, que almenys a mi em va agradar molt, però que cobreix, pel que sembla, aproximadament la primera meitat del llibre.

A mesura que el llegia anava visualitzant les escenes que recordava, tot i que no soc capaç de dir on hi havia collita pròpia i on no, i després de llegir tot el llibre i repassar el que vaig dir de la pel·lícula a l'entrada corresponent, he de dir que trobo que és una magnífica adaptació del material original, perquè en capta el ritme i l'equilibri entre la narració críptica i la més descriptiva que empra Herbert. 

Pel que fa a l'argument, no m'hi estendré tant com quan vaig parlar de la pel·lícula, però Dune és una trama d'intrigues polítiques ambientada en un futur llunyà i en un altre planeta, Arrakis, explicada a través de pocs personatges principals i alguns de secundaris i ambientada en un món ric en detalls i complex, malgrat que la premissa no és exageradament atractiva: tot plegat gira al voltant de l'explotació d'un recurs natural del planeta, una espècia. Tot i així -perquè sembla que no l'estigui venent gaire bé- la lectura se m'ha fet amena, més enllà del fet que per circumstàncies personals i no pas atribuïbles al llibre se m'hagi allargat durant mesos per la meva mania de triar novel·les gruixudes sabent que no tinc gaires estones per llegir i, encara menys, fer-ho amb calma.

Això no vol dir que no tingui punts negatius: segurament és un problema dels meus gustos i la meva limitada comprensió d'allò que no és tangible, però les parts més místiques, que agafen més importància a la segona meitat, em resulten més pesades. S'ha de dir, però, que l'autor ho tenia tot molt ben pensat, hi ha fins i tot apèndixs sobre qüestions que el llibre no té temps de tractar amb deteniment, i també un útil glossari per a la consulta de terminologia pròpia de la història. A nivell general, m'ha fet l'efecte que hi ha coses sobre les quals no s'atura gaire, i d'altres que es resolen "fora de càmera", salts en la narració. El resultat de tot això, probablement perquè sé que és una saga amb més entregues i això condiciona la meva anàlisi, és que es tracta d'una introducció. Interessantíssima i amb un final que no requereix continuacions -ni les nega-, però una introducció.

L'EDICIÓ

Personalment vaig reservar aquesta edició limitada (la de la imatge del principi de l'entrada) deixant-me endur per l'escalfor del moment, però després es va anunciar que també sortiria en tapa tova, més barata, i potser l'hauria preferit per aquest motiu, però bé, què hi farem...

A banda d'això es remarca força la traducció clàssica de Manuel de Seabra que, segons que es diu en alguns textos informatius, està revisada. Com a revisor de textos que soc, d'una categoria inferior perquè em dedico als del mercat del còmic, específicament de manga, no m'he pogut estar de notar -mai podem desconnectar del tot, els que ens dediquem a això- més d'una relliscada en forma, sorprenentment, de calc de l'anglès. I n'hi ha de flagrants, tant d'expressions com de false friends. A tall d'exemple, per tal que se m'entengui, hi havia un "ressentia la seva presència", estructura que en català no existeix, i que ve de l'anglès "to resent", que vol dir que quelcom fa nosa o indigna. N'hi ha de menys subtils, em podeu creure. Deformació professional, ho sé, i també sé que la gent perpetua aquestes coses en repetir-les perquè les ha llegit o sentit i no li semblen estranyes. És una guerra perduda.

Per coses així em pregunto per què s'ha remarcat tant que és una traducció d'una persona concreta i que, a més, ha estat revisada. Amb tot el meu respecte, per errades com aquestes trobo que no arriba a l'excel·lència com per destacar-ne en portada l'autoria i, a més, em pregunto quina és la revisió que s'ha fet. No és quelcom constant, compte. Altrament n'hauria abandonat la lectura. De fet, hi ha trams en què se'n troben diverses i d'altres en què la cosa flueix molt millor.

CONCLUSIÓ

Sigui com sigui, ens trobem davant d'un clàssic de la literatura de ciència-ficció que torna a estar disponible en català després de dècades, i jo que pensava llegir la saga algun dia en anglès -en part perquè, les coses com són, surt més barat-, vaig decidir-me per la versió catalana i n'estic content. De moment, tinc intenció de comprar-me, aquest cop sense presses i esperant la segura edició en tapa tova, la seva seqüela, ja anunciada per als propers mesos quan es publica aquesta entrada.

Cinema: Dune

Per fi, després d'haver de deixar escapar per incompatibilitats horàries un parell de pel·lícules que tenia ganes de veure al cinema, els astres s'han alineat i he pogut veure la que alguns anomenen "la pel·lícula de l'any" en pantalla gran i, com jo volia, en versió original subtitulada. 

Aviso, abans de començar la meva sempre barroera crítica, que no n'he llegit el material original -ja em podeu treure el carnet d'amant de la ciència-ficció- ni he vist l'adaptació cinematogràfica de 1984, perquè veient que està mal considerada i que és d'en David Lynch, director que no m'ha agradat gens en el poc que n'he vist, no n'he sentit la necessitat ni crec que la senti. Com a màxim podria fer-ne el visionat per curiositat, però no prometo res perquè el temps lliure no és que em sobri pas. Així, doncs, comencem amb les meves impressions d'aquest esperat film, amb el mínim d'spoilers possible.

Amb el títol de Dune, i en pantalla Dune: Part One, per no enganyar ningú sobre el que és i perquè no hi hagi espectadors que se'n vagin indignats de la sala, aquesta versió de 2021 dirigida per Denis Villeneuve (Arrival (Oscar al Millor Director), Blade Runner 2049...) adapta la primera part de la primera novel·la de Frank Herbert, de 1965.

El director afirmava que no hauria acceptat fer-ho d'una altra manera, atesa la riquesa i la complexitat de l'univers que s'hi descriu, i encara que hi ha massa sagues que, sobretot en la seva última entrega, fan sospitoses divisions que semblen enfocades a augmentar els ingressos, després de veure aquesta Dune he de dir que, en els seus 155 minuts, el ritme amb què se'ns presenten els personatges i els esdeveniments em sembla adequat, ni precipitat ni allargassat.

El seu protagonista és en Paul Atreides (Timothée Chalamet), l'hereu de la Casa Atreides, del planeta Caladan, que és el típic personatge principal jove i ambiciós que veu com el seu entorn el sobreprotegeix tant per l'edat que té com per la seva posició, i que resulta que té un destí profètic. 

En no conèixer prèviament l'actor i estar enlluernat per altres noms del repartiment he de dir que no em cridava gaire l'atenció, però era evident que la trama giraria al seu voltant i trobo que Chalamet fa una interpretació prou bona de l'evolució del personatge.

L'aspecte més interessant del noi, encara que cada cop sigui més bon lluitador i estigui rebent la formació adequada per succeir son pare quan arribi el moment, és que la seva mare (Lady Jessica, una membre de les "bruixes" Bene Gesserit interpretada per la Rebecca Ferguson) l'ha entrenat en unes altres arts, més místiques, i això li proporciona unes habilitats que inclouen visions aparentment del futur, on hi veu de manera recurrent una noia, interpretada per la Zendaya (la Mary Jane de les pel·lícules més recents de l'Spider-man), que jugarà un paper molt important al darrer tram del film i, per descomptat, a la seva futura seqüela.

Dune té un repartiment espectacular, amb noms que inclouen Oscar Isaac (la nova trilogia de Star Wars, entre altres films i sèries de televisió en què ha aconseguit molt de renom en els darrers anys), que fa de duc Leto Atreides; Josh Brolin, que és en Gurney Halleck, mestre d'armes de la casa Atreides i mentor d'en Paul; Jason Momoa (Aquaman, Justice League, Game of Thrones, Stargate Atlantis...) fa de Duncan Idaho, el pilot i lluitador a les ordres dels Atreides que més admira el protagonista; Stellan Skarsgård, que interpreta el Baró Harkonnen, enemic principal de la Casa Atreides; Dave Bautista (Guardians of the Galaxy, Blade Runner 2049), el nebot del baró; Javier Bardem com a Stilgar, líder de la tribu Fremen; o Charlotte Rampling com a Reverenda Mare de les Bene Gesserit.

Presentats els personatges principals, la pel·lícula té una trama d'intrigues polítiques, guerres i traïcions que es desplega, com deia al principi, a un ritme molt adequat tenint en compte la seva complexitat, i troba un equilibri ideal a l'hora de no ser excessivament críptica ni donar-nos-ho tot mastegat, de manera que si arribem a tenir la sensació que no entenem les intrigues polítiques que s'hi mostren, dura ben poc. 

A més, els llargs silencis que acompanyen les escenes de contemplació, que veig que són característiques del director, ajuden a posar les idees en ordre i elaborar teories. 

Parlant d'això, ens podem preparar -el títol tampoc enganya- per fer-nos un tip de veure sorra, però al planeta Arrakis, desitjat per les diferents grans cases perquè hi creix una valuosíssima espècia, la sorra amaga no només una misteriosa tribu, sinó també uns cucs gegants que són el principal perill per als foranis i els protagonistes de les escenes de més tensió.

Dune és una pel·lícula més aviat lenta -reconec que, tot i agradar-me, hi va haver diversos moments en què pensava que farien el tall i no, semblava que no arribava mai-, però la trama avança i va posant les bases de la gran (?) història que s'acabarà a la segona part, encara sense data, i ja veurem si tot plegat va prou bé com perquè la resta de llibres de la saga de Herbert tinguin també una adaptació. De moment, però, Dune ha tornat i ho ha fet amb un llargmetratge, per fi, digne del mite literari.