Lectures: El messies de Dune

Tot i que coneixia l'obra pel renom que té dins la literatura de ciència-ficció, la meva entrada a Dune es va produir gràcies a la pel·lícula de 2021 que adaptava la primera part de la novel·la i que ara estrena segona part, amb la resta del llibre.

Un llibre que vaig llegir després de veure el film -el de 1984 no l'he vist mai, per cert- i que va ser un curiós exercici de veure com era la versió en paper del que havia vist a la gran pantalla, però només en part, perquè la resta de la història la vaig consumir directament al llibre. I ara he llegit la segona novel·la de la saga, que ens va portar en català novament Raig Verd al gener de 2023. I no, no em vaig esperar a l'edició de tapa tova com havia dit que faria.

Publicada originalment en anglès l'any 1969 i escrita altre cop per Frank Herbert, aquesta El messies de Dune representa un canvi respecte al primer llibre, per començar pel que fa al gruix, en català 320 pàgines per les 768 de Dune. 

Però també canvia el to de la història. Si el primer llibre narrava l'arribada de la família protagonista a un nou planeta, les conseqüències polítiques d'això i la transformació del fill en el líder d'una revolució religiosa malgrat ell mateix, en aquesta segona part, aquí, on han passat 12 anys, el retrobem com a emperador del territori més gran que un home hagi dominat a la Història, si bé fastiguejat pel fet d'haver esdevingut objecte d'idolatria i per haver-se deixat seduir pel poder, que li ha canviat la personalitat.

És un llibre amb menys acció, potser, i clarament més reflexiu, de monòlegs interiors i amb dosis més altes d'abstracció que no pas el primer. Que no vol dir que no hi hagi intrigues polítiques i girs argumentals interessants.

Conserva del primer llibre, això sí, la rica mitologia i un estil críptic de narrar la història, amb diàlegs que no pretenen donar-nos res mastegat, i en certa manera ja està bé així, atès que aporta realisme, però també és cert que de vegades potser no entendre del tot què està passant.

Tant se val, perquè malgrat això i el canvi de to de la novel·la, acaba sent un producte igualment amè -tot i les parts més descriptives i místiques, que ja eren les que menys m'agradaven a la novel·la inaugural de la saga-, i si ens va agradar Dune probablement també ens agradarà aquest, com ha estat el meu cas. O no, perquè també hi ha hagut gent decebuda. És legítim. Comproveu-ho per vosaltres mateixos i mateixes. Com a mínim sabreu com continua la història d'en Paul Atreides i la Chani.