Lectures: Els Barrufets - àlbums 13 i 14

Quan vaig començar a publicar ressenyes dels àlbums dels Barrufets m'ho vaig plantejar en un format de crítiques triples, és a dir de tres àlbums a cada entrada, però el nombre de publicacions de les aventures d'aquests petits follets blaus signades pel seu autor original és de 16, de manera que per a aquest últim tram he decidit fer dues entrades de dos àlbums cadascuna, i aquí teniu la primera.

Els petits barrufets presenta dues aventures de Peyo, la primera de les quals la que dona el nom a l'àlbum, de 1988, i que suposa l'aparició d'uns barrufets una mica més petits i amb roba que recordava vagament de quan mirava la sèrie, però ja cap al final, quan jo era més gran i estava per altres coses. 

Aquí se'ns explica, doncs, com tres barrufets normals es fan accidentalment més joves i, com a bons adolescents, no fan cas dels grans i van a la seva, cosa que condueix també a la creació d'una segona barrufeta. Una molt bona història, una de les més destacades de la col·lecció, en part perquè l'aparició de nous personatges regulars sempre és refrescant.

L'àlbum inclou també El barrufet robot, del mateix any, en què el barrufet inventor, cansat de rebre encàrrecs constantment, crea un robot que li tregui feina de sobre, però això provoca que en Gargamel també en faci un altre amb un malvat pla.  

El 14è àlbum, L'aerobarrufet, de 1990, conté aquesta vegada cinc històries, la primera de les quals, com sempre, és la que dona nom al llibre, però en aquest cas trobo que no és especialment memorable.

Fa temps vam parlar de l'àlbum El barrufonauta, en què un barrufet somiava amb anar a la lluna i els altres li feien creure que ho aconseguia. Doncs bé, continua pensant en separar-se del terra, i aquí fa que el barrufet inventor li fabriqui un avió, amb què casualment aconsegueix salvar la Barrufeta de les grapes d'en Gargamel.

Després, tenim una història en què un pastís encantat pel bruixot transforma els barrufets en pedres, una altra en què un barrufet emmascarat fa trapelleries i fa anar de corcoll la vila, a la següent coneixen un gos amb un misteriós medalló impossible d'obrir, i a l'última els barrufets estan tips dels regals explosius del barrufet bromista i aquest acaba marxant de la vila i ficant-se en un bon embolic.

Cap de les històries és més llarga que les altres, són de vuit pàgines cadascuna, i estan força bé, però potser precisament perquè són totes més aviat curtes no n'hi arriba a haver cap per la qual sigui un àlbum que perduri gaire en el record.

I, ara sí, us emplaço a la propera entrada, en què parlaré -un cop els hagi llegit- dels últims dos volums de les aventures dels barrufets segons el seu creador abans que ens deixés.

 

 

Lectures: Els Barrufets - àlbums 7 a 9

Benvingudes i benvinguts a una altra ressenya triple d'àlbums dels Barrufets, un clàssic del còmic francobelga -bé, si ens posem específics és, concretament, belga- que fins ara no havia llegit en el seu format original, però gràcies a la xarxa de biblioteques de la Diputació de Barcelona estic podent reparar aquest greuge amb mi mateix.

Aquest cop toca parlar dels àlbums 7 a 9, i com faig sempre comentaré per sobre cadascun dels recopilatoris, així com les històries que contenen, sense entrar en excessius detalls. 

El primer d'aquesta tongada és L'aprenent de barrufet, originalment de 1971, que comença amb la història que dona nom a l'àlbum i que va ser publicada en revista l'any 1970. 

A aquestes altures ja sabem que els barrufets són, en general, una mica babaus, si més no els que podríem anomenar "estàndards", els que no tenen un adjectiu assignat, vaja. En aquest cas, el protagonista és un d'aquest barrufets, que vol emular el Gran Barrufet i fer pocions, però ignorant els advertiments del líder del poble sobre la seva inexperiència, tira endavant igualment i arriba a límits perillosos que provoquen una incòmoda situació que després serà el barrufet més veterà qui haurà de solucionar.

A continuació, Trampes per a barrufets (1968, ja vam establir que l'ordre de les recopilacions no és el de la publicació original a la revista Spirou), una divertida història d'en Gargamel fent paranys específics per a cada barrufet, que és sorprenent perquè, que nosaltres sapiguem, no els hauria de conèixer amb tant de detall, i Romeus i Barrufeta (1971), un seguit de gags de molt poques pàgines en què diferents barrufets fan intents de conquerir el cor de la Barrufeta.

El vuitè àlbum duu el nom de Històries de barrufets, un títol força genèric publicat originalment el 1972 i que té la particularitat que no conté dues o tres històries, com sempre, sinó una cinquantena.

Podria semblar que això resta interès a la trama, perquè tot l'àlbum està format per gags curts d'una pàgina, i he de reconèixer que abans de llegir-me'l em feia una mica de mandra, perquè em venia de gust una història més desenvolupada.

Però em va sorprendre, perquè si bé les històries que ens expliquen Peyo i Delporte fan més o menys gràcia -tot i que això ja depèn del gust del lector-, el cas és que són molt lleugeres i amenes, de manera que la lectura del llibre sencer és d'allò més ràpida. 

Hi veiem els barrufets amb els seus raonaments ingenus, cometent errors, tenint idees de bomber i qualsevol cosa que podem esperar d'ells, i el llegim amb un somriure a la cara.

Finalment, el novè àlbum, i l'últim d'aquesta entrada, és Clar i barrufet i barrufet i català, curiós i òbviament adaptat títol (l'original es diu Schtroumpf vert et vert Schtroumpf) que es va publicar per primer cop el 1973 i que em tenia molt encuriosit respecte a per on anaven les coses.

Reflectint el conflicte sociolingüístic belga entre les comunitats francòfona i neerlandòfona -segons la Wikipedia, és clar, no és que jo hi hagi caigut llegint aquesta història-, ens mostra una mena de guerra civil -o municipal- lingüística entre els barrufets del nord i del sud, que empren el seu particular idioma de manera diferent i es discuteixen per aquesta qüestió.

A la segona història, Els jocs barrufolímpics, esperava trobar-m'hi un altre relat de certa extensió, amb alguna competició esportiva, però no és ben bé això: es tracta d'un recull de gags que tenen a veure amb situacions més o menys esportives protagonitzades pels barrufets, sense més connexió que el tema general, tot i que, de fet, n'hi ha unes quantes que giren al voltant del tir amb arc i la incapacitat d'un dels barrufets per practicar-lo amb un mínim d'encert.

Són, doncs, tres àlbums més dels Barrufets que m'han agradat i que he llegit de gust, i que continuen consolidant aquest univers de personatges i ens ajuden a anticipar quina mena de coses els poden passar, però alhora hi ha marge per sorprendre'ns amb les premisses argumentals que presenten.

 

Lectures: Els Barrufets - àlbums 1 a 3

Com que properament farem un viatge familiar a Bèlgica, se'm va acudir que, perquè la meva filla estigués mínimament familiaritzada amb alguns dels personatges que es trobarà decorant els carrers de la seva capital, i perquè s'anés habituant a llegir còmics -i a tractar-los correctament-, seria una bona idea anar agafant de la biblioteca els àlbums dels Barrufets.

Són els primers dibuixos animats que recordo, m'agradaven molt de petit, però el cert és que jo mai no n'havia llegit cap còmic, tot i saber que el seu origen era de paper. I, ja que els hem anat agafant en préstec, jo també me'ls he llegit i he pensat que en podria anar parlant aquí, a la secció de lectures. No sempre seran de 3 en 3, probablement no els trobarem tots a la xarxa de biblioteques, o potser sí, encara no ho sé, però de moment començo amb una ressenya triple.

El primer àlbum amb dibuix de Peyo, que coescriu amb Yvan Delporte, publicat en català per Editorial Base, tot i que anys enrere la col·lecció ja l'havia publicat Planeta DeAgostini, és Els barrufets negres, que també inclou les històries El barrufet volador i El lladre de barrufets.

Abans de continuar he de dir que és complicat llegir cronològicament aquest clàssic del còmic francobelga, i és que l'ordre amb què es van recopilar les històries en àlbums no coincideix exactament amb la seva publicació a la revista Spirou, i tenim com a exemple aquesta primera entrega que sí, comença amb la primera aventura en solitari dels barrufets (tot i que els personatges en si ja havien debutat a La flauta dels sis barrufets, una història del còmic Jan i Trencapins), de 1959, però les altres dues pertanyen, respectivament, a 1963 i 1959. Això dona lloc a alguns errors de continuïtat, com ara que els barrufets coneguin l'Azrael abans que en Gargamel. A més, fent una cerca a internet trobem les versions primigènies d'històries que després van ser redibuixades per als àlbums, cosa habitual en els còmics de l'anomenada bande dessinée. 

En fi, la història que dona nom al llibre comença amb una crisi, i és que una mosca pica un barrufet i el transforma en un barrufet negre, que només sap dir "nyac" (en català) i que, quan en mossega d'altres, també els transforma, de manera que es produeix una epidèmia.

Es diu que és un dels primers exemples de zombis a la ficció, curiosament. La història en si tampoc no té gaire més suc, però ens presenta els seus més aviat babaus protagonistes, el poble on viuen, el Gran Barrufet i alguns dels gags recurrents de la sèrie. 

A les dues altres històries, El barrufet volador i El lladre de barrufets, hi tenim respectivament l'obsessió d'un barrufet per volar i tot el que intenta per aconseguir-ho, i un moment molt important: la primera aparició d'en Gargamel, que tot volent crear la pedra filosofal descobreix que un dels ingredients és un barrufet, i coneixe'ls es convertirà en un dels pitjors dies de la seva vida, cosa que motivarà la seva contínua croada per venjar-se d'ells, un dels elements clàssics de la sèrie.

A El senyor de barrufet hi tenim dues històries. A la principal, de 1964, el Gran Barrufet se'n va a buscar fonoll -en comptes d'encarregar-l'hi a un barrufet qualsevol com és habitual- i com que trigarà uns dies a tornar els habitants del poble decideixen celebrar unes eleccions per triar-ne un que mani mentre ell no hi és, amb resultats desastrosos que toquen el tema de l'excés d'ambició, les mentides electorals i el despotisme.

A Barrufonia en do (1965) el barrufet músic, tip que el critiquin perquè diuen -és cert- que toca malament qualsevol instrument, rep l'ajuda d'una misteriosa fada que li proporciona un instrument que provocarà un inesperat efecte al poble, que després tocarà solucionar.

El tercer i últim àlbum de què parlo avui és La Barrufeta, una història de 1967 que presenta el primer personatge femení de la raça, que a mi em sonava dels dibuixos animats que la creava en Gargamel, però tenia ganes de saber com ho explicava el còmic.

I el que m'he trobat és que la història és totalment inacceptable per als estàndards morals de l'actualitat: la seva creació té com a objectiu provocar zitzània en el poble dels barrufets "gràcies" a la naturalesa capriciosa, astuta i traïdora, entre molts altres adjectius que s'expliciten al còmic, del sexe femení.

El personatge, que dona nom a l'anomenat "principi de la Barrufeta" -que descriu aquell fenomen pel qual molts personatges femenins de la ficció tenen com a característica principal el fet de ser l'únic personatge femení d'un grup on tots els altres membres són homes-, resulta molest i no para de causar problemes, i només se'n produeix la redempció quan se li fa una millora estètica. Tot plegat cal dir que fa angúnia, avui dia.

Més bon regust m'ha deixat La fam dels barrufets (1961) en què una nevada i un accident provoquen que els barrufets es quedin sense queviures, i hauran d'empescar-se-les per trobar alguna cosa per endur-se a la boca. 

En fi, ja he tingut un primer contacte amb els còmics dels Barrufets, i m'ha semblat una lectura agradable i lleugera, amb alts i baixos pel que fa a la qualitat o l'interès de les trames, i alguna cosa molt passada de moda i políticament incorrecta com he explicat, però ja no es pot dir que només conec el seu univers de l'adaptació televisiva.