Lectures: Els Barrufets - àlbums 7 a 9

Benvingudes i benvinguts a una altra ressenya triple d'àlbums dels Barrufets, un clàssic del còmic francobelga -bé, si ens posem específics és, concretament, belga- que fins ara no havia llegit en el seu format original, però gràcies a la xarxa de biblioteques de la Diputació de Barcelona estic podent reparar aquest greuge amb mi mateix.

Aquest cop toca parlar dels àlbums 7 a 9, i com faig sempre comentaré per sobre cadascun dels recopilatoris, així com les històries que contenen, sense entrar en excessius detalls. 

El primer d'aquesta tongada és L'aprenent de barrufet, originalment de 1971, que comença amb la història que dona nom a l'àlbum i que va ser publicada en revista l'any 1970. 

A aquestes altures ja sabem que els barrufets són, en general, una mica babaus, si més no els que podríem anomenar "estàndards", els que no tenen un adjectiu assignat, vaja. En aquest cas, el protagonista és un d'aquest barrufets, que vol emular el Gran Barrufet i fer pocions, però ignorant els advertiments del líder del poble sobre la seva inexperiència, tira endavant igualment i arriba a límits perillosos que provoquen una incòmoda situació que després serà el barrufet més veterà qui haurà de solucionar.

A continuació, Trampes per a barrufets (1968, ja vam establir que l'ordre de les recopilacions no és el de la publicació original a la revista Spirou), una divertida història d'en Gargamel fent paranys específics per a cada barrufet, que és sorprenent perquè, que nosaltres sapiguem, no els hauria de conèixer amb tant de detall, i Romeus i Barrufeta (1971), un seguit de gags de molt poques pàgines en què diferents barrufets fan intents de conquerir el cor de la Barrufeta.

El vuitè àlbum duu el nom de Històries de barrufets, un títol força genèric publicat originalment el 1972 i que té la particularitat que no conté dues o tres històries, com sempre, sinó una cinquantena.

Podria semblar que això resta interès a la trama, perquè tot l'àlbum està format per gags curts d'una pàgina, i he de reconèixer que abans de llegir-me'l em feia una mica de mandra, perquè em venia de gust una història més desenvolupada.

Però em va sorprendre, perquè si bé les històries que ens expliquen Peyo i Delporte fan més o menys gràcia -tot i que això ja depèn del gust del lector-, el cas és que són molt lleugeres i amenes, de manera que la lectura del llibre sencer és d'allò més ràpida. 

Hi veiem els barrufets amb els seus raonaments ingenus, cometent errors, tenint idees de bomber i qualsevol cosa que podem esperar d'ells, i el llegim amb un somriure a la cara.

Finalment, el novè àlbum, i l'últim d'aquesta entrada, és Clar i barrufet i barrufet i català, curiós i òbviament adaptat títol (l'original es diu Schtroumpf vert et vert Schtroumpf) que es va publicar per primer cop el 1973 i que em tenia molt encuriosit respecte a per on anaven les coses.

Reflectint el conflicte sociolingüístic belga entre les comunitats francòfona i neerlandòfona -segons la Wikipedia, és clar, no és que jo hi hagi caigut llegint aquesta història-, ens mostra una mena de guerra civil -o municipal- lingüística entre els barrufets del nord i del sud, que empren el seu particular idioma de manera diferent i es discuteixen per aquesta qüestió.

A la segona història, Els jocs barrufolímpics, esperava trobar-m'hi un altre relat de certa extensió, amb alguna competició esportiva, però no és ben bé això: es tracta d'un recull de gags que tenen a veure amb situacions més o menys esportives protagonitzades pels barrufets, sense més connexió que el tema general, tot i que, de fet, n'hi ha unes quantes que giren al voltant del tir amb arc i la incapacitat d'un dels barrufets per practicar-lo amb un mínim d'encert.

Són, doncs, tres àlbums més dels Barrufets que m'han agradat i que he llegit de gust, i que continuen consolidant aquest univers de personatges i ens ajuden a anticipar quina mena de coses els poden passar, però alhora hi ha marge per sorprendre'ns amb les premisses argumentals que presenten.

 

Lectures: Els Barrufets - àlbums 4 a 6

Continuem amb les ressenyes múltiples dels àlbums dels Barrufets, que a casa han generat una petita febre entre el material en paper, alguna pel·lícula, peluixos i el viatge a Bèlgica a l'estiu.  

I he trigat una mica en fer aquesta segona entrega, perquè aquests còmics sembla que tenen demanda a les biblioteques i per al cinquè i el sisè àlbum m'he hagut d'esperar força, però per fi els he pogut llegir i procedeixo a compartir amb vosaltres les meves impressions al respecte.

El primer dels àlbums que ressenyo avui és L'ou i els barrufets, publicat originalment en francès el 1968, amb guió d'Yvan Delporte i Peyo i dibuixos del segon, i l'encapçala la història que li dona nom, que havia estat publicada en revista per primer cop el 1960 i que en el total cronològic de la sèrie és la tercera, perquè la recopilació en àlbums d'aquestes històries, a banda d'un redisseny per adaptar-se a l'estàndard que coneixem, també va suposar un reordenament dels capítols.

En aquest primer relat hi tenim el clàssic inici d'història dels barrufets en què el Gran Barrufet demana algun ingredient que falta, en aquest cas un ou per a un pastís, i la cosa s'embolica (si no, no hi hauria història), perquè resulta que el que porten és un ou màgic que concedeix qualsevol desig. Ja ens podem imaginar que, atès el nivell d'immaduresa de la majoria d'habitants del poble, el caos està servit. Certament, una història que es llegeix amb un somriure als llavis.

A la segona història, El barrufet sense cua, ens trobem amb un infiltrat, un barrufet aparentment igual que els altres -els "normals", s'entén-, però que s'ha descuidat un petit detall. I és que el nostre entranyable enemic Gargamel torna amb un pla força elaborat per acabar amb els seus odiats i diminuts enemics, però els detalls són importants i li passen factura.

I a la tercera, El barrufet número 100, el Gran Barrufet està neguitós perquè al poble hi ha només 99 barrufets, però en calen 100 per poder dur a terme una important celebració, la festa de la lluna. Un mirall i un llamp s'encarreguen de completar el quòrum, però no sense provocar un problema de comunicació abans d'això.

Passem al segon àlbum d'avui, El gallimarsot, de Peyo i Gos, que en aquest cas conté dues històries. La primera, la del títol, és originalment de 1968 i està protagonitzada per l'animal del títol, que també domina la portada del llibre.

Es tracta d'una mutació provocada per un experiment fallit del Gran Barrufet que encarrega a dos barrufets que facin desaparèixer, però la poca seriositat que caracteritza aquesta espècie fa que la destrucció no sigui completa, ans al contrari, crea un enemic temible dels nostres protagonistes, cosa que dificulta molt la vida al poblat durant uns dies.

La segona història, El barrufamón, de 1969, és més curta i no té en absolut el mateix grau d'interès, tensió ni component aventurer: un dels barrufets s'avorreix i decideix anar a veure món, però accidentalment facilita molt la missió d'en Gargamel... que al seu torn pateix una transformació de caràcter temporal que genera aliances insospitades. 

No està pas malament, és interessant, no vull que sembli que no, però s'entén per què no és la que dona nom al recopilatori.

Finalment tenim l'àlbum anomenat El barrufonauta, una història de 1967 amb guió de Peyo, Yvan Delporte i Gos, i un apartat visual amb l'ajuda de Walthéry i el mateix Gos, en què un barrufet s'encaparra amb viatjar a l'espai i construeix un coet tot esperant que li permeti fer realitat el seu somni.

Com que no funciona, i veient-lo tan deprimit, la resta del poble s'implica en una pantomima per fer-lo feliç, cosa que resulta en una de les històries més divertides que n'he llegit fins ara, i amb un canvi d'escenari refrescant per als barrufets.

La segona història de l'àlbum, que en aquest cas tampoc en té una tercera, és El barrufador de pluja, de 1969, que gira al voltant d'un aparell que permet modificar el clima segons la conveniència dels barrufets, però com passa tantes altres vegades, la cosa se surt de mare i aquests petits i entranyables éssers hauran de fer mans i mànigues per tornar a la normalitat.

En conjunt, es tracta de tres àlbums amb diverses històries que m'han agradat força, i que m'han permès aprofundir en els coneixements de l'obra, que fins fa poc es basaven en els vagues records que tenia d'haver-ne vist la sèrie animada quan era molt petit. I m'alegro d'estar llegint el material original, cosa que continuaré fent, com a mínim, fins que acabi amb els àlbums que va dibuixar el desaparegut Peyo.