Lectures: Catarsis

Fa gairebé 4 anys vaig escriure una entrada sobre una obra clàssica del manga de ciència-ficció, ¿Quién es el 11º pasajero?, amb què l'encara petita però ja força respectable editorial Tomodomo s'havia estrenat en la bibliografia de la mítica autora Moto Hagio, representant de l'anomenada Generació del 24 (1949 en el calendari occidental). 

Doncs bé, l'editorial ha continuat apostant per ella i ja en tenim tres obres, també jo a casa, però abans de posar-me amb el que probablement és el seu títol més conegut -o el segon, com a màxim- volia llegir aquest recopilatori d'històries curtes, i ara que ho he fet, toca parlar-ne.

Catarsis, com s'ha publicat aquí el volum que al Japó es diu Hanshin Jisen Tanpen Sakuhin-shû Hagio Moto Perfect Selection 9, és un llibre de 448 pàgines en tapa tova amb camisa en què trobem 12 històries amb un nombre de pàgines diferent, però que en cap cas arriba a les 60, i publicades originalment en diverses revistes entre els anys 1971 i 1998. 

Són històries força diferents, encara que algunes coincideixen pel que fa a gènere, que inclou fantasia, terror, ciència-ficció, amor o vida quotidiana. Com sol passar amb aquesta mena de recopilatoris, hi ha alguns relats millors que altres, i segurament dues persones no es posarien d'acord a l'hora d'ordenar-los de millor a pitjor, però en general no n'hi ha cap que m'hagi avorrit o que hagi trobat notablement inferior a la resta, i això diu molt de la qualitat del conjunt.

El volum s'obre amb Mitad (1984), una història sobre dues germanes siameses que estan condemnades perquè només una s'està desenvolupant amb normalitat, però tard o d'hora ha de pagar el preu d'aquesta maledicció. Després tenim La chica iguana (1991), una de les històries curtes més conegudes de l'autora, perquè se'n va fer una adaptació a sèrie d'imatge real d'11 episodis, protagonitzada per una nena que la seva mare veu com si fos una iguana antropomòrfica, mentre que no passa el mateix amb la seva germana. A mesura que avança el relat, en què veiem patir molt la pobra noia, veurem per què passa tot això. 

Una complicada història d'amor és el que ens trobem a Camuflaje de ángel (1984), mentre que a Las pastillas de ir a la escuela (1994) tenim l'estranya i inquietant situació per la qual els companys d'institut del protagonista, de sobte, tenen els caps substituïts per objectes i parlen d'una manera que ell no entén. 

A continuació, Al sol de la tarde (1994) ens presenta, a través de les converses d'unes mestresses de casa, una reflexió sobre el matrimoni i els problemes que sorgeixen quan la monotonia i el cansament de la vida s'hi instal·len.

El falso rey (1984) és una història situada en un període temporal no definit però aparentment remot, sobre un misteriós jove que viatja sol amb un objectiu i un passat que només coneixerem al clímax del relat. A El invernadero (1975) se'ns parla de la particular relació entre dos nois adolescents que són germanastres des de fa poc en un context de famílies riques del segle XIX i un toc de misteri i fins i tot terror, i a Marine (1977), a la foto de dalt, les trobades gairebé fantasmagòriques entre un nen i una noia més gran al llarg dels anys, amb un gir final deliciós i desconcertant. 

A continuació tenim la força més realista història que dona nom al volum, Catarsis (1992), en què un noi preocupa els seus pares amb les seves desaparicions i una actitud que ha canviat en els darrers mesos, i que se'ns explicarà cap al final.

Les últimes tres històries són la preciosa El niño que volvía a casa (1998), sobre la tragèdia d'una família i les diverses maneres d'enfrontar-s'hi, Sayo se cose un yukata (1971), un relat també amb rerefons emotiu però que també és el que m'ha agradat menys, i Amigo K. (1985, a la imatge), el més breu de tots, sobre l'arribada d'un nou alumne a un institut i l'assetjament de què és víctima per part del que fins llavors era el número u en tot. 

L'EDICIÓ

Com faig de vegades, aprofito per analitzar l'edició perquè hi ha diverses coses que no m'agraden, i que ja havia avançat en altres ressenyes d'obres de l'editorial, però que continuen passant. Comprenc que és petita i valoro l'esforç que fa, i trobo que la qualitat dels materials, el preu final malgrat el gruix del volum i que s'hagin mantingut algunes pàgines en color de l'original són punts molt a favor d'aquest producte, però en altres aspectes, segurament perquè m'ho miro molt -i per això treballo com a revisor de textos de traduccions de manga, cosa que al seu torn fa que no pugui desconnectar ni quan llegeixo per plaer-, la cosa justeja.

Hi ha coses de traducció, en general bona -me n'he trobat de molt pitjors, em podeu creure, fins al punt que m'han obligat a rebaixar punts a l'obra en general perquè per culpa d'això n'he gaudit menys (cas de Fullmetal Alchemist), i alguna me l'he arribat a vendre i tot de tan dolenta que era la traducció-, com ara alguns moments de poca naturalitat, algunes males decisions quan per exemple s'havia de mantenir el misteri del gènere d'un personatge o la força constant mania de posar la interjecció interrogativa "¿eh?" sense les interrogacions, una mania força estesa entre la gent a xarxes com Twitter, és veritat, però no per això vàlida. Doncs bé, en aquesta vinyeta que he posat més amunt s'il·lustra clarament el problema quan en el cas d'un personatge s'escriu malament i en el de l'altre, bé. 

Ens ho tornem a trobar aquí, però a més de servir per mostrar que passa més vegades, el que volia destacar aquest cop és un problema que ja vaig apuntar amb ¿Quién es el 11º pasajero?, i és el de la font triada per a les lletres minúscules -que, per cert, són una mica estranyes en l'edició de manga-, que provoca que l'accent de la i sempre surti obert, a la italiana. 

Que ningú hagi fet res al respecte en aquests anys que l'editorial ha estat publicant manga em sembla trist, un exemple de deixadesa i també de com, en general, la gent no veu aquestes petites coses, li passen per alt i li són igual. En canvi, fa llenya amb altres decisions traductològiques quan qui signa el text és algú més públic. En fi...

CONCLUSIONS

Catarsis és un molt bon recull d'històries curtes que toca temes diversos i en què la mestra Moto Hagio demostra una gran habilitat com a narradora, tant per l'interès del que explica com per la claredat amb què ho fa. El dibuix, per altra banda, evoluciona i en som testimonis, en haver-hi històries de tres dècades diferents, però no és espectacular. I penso que aquí és una cosa bona, perquè evita l'excés de floretes i altres recursos pensats per embellir el dibuix que solem trobar al shôjo, tant clàssic com actual (en el cas d'aquest volum n'hi ha més a les obres dels anys 70, era la moda, però després els abandona progressivament). Molt recomanable.

Lectures: ¿Quién es el 11º pasajero?

Parlar de la Moto Hagio és parlar d'una de les autores més importants de la història del manga, una de les principals responsables que el shôjo o manga per a noies sigui tal com el coneixem. Nascuda el 1949, juntament amb altres artistes forma part del conegut com a Grup del 24, que es refereix a les dibuixants nascudes més o menys l'any 24 de l'era Shôwa, és a dir el nostre 1949.

La seva obra, doncs, va ser part de la revolució que, després de la que va representar al seu torn el Déu del Manga, l'Osamu Tezuka, va contribuir a diversificar els gèneres del còmic japonès i dotar-los de característiques pròpies.

I quan dic "diversificar gèneres" no em refereixo només a donar embranzida al shôjo —que no és un gènere, sinó una etiqueta demogràfica, i que Tezuka ja havia tocat—, sinó a introduir temes, i un bon exemple és el primer manga que ens ha arribat de la mestra Hagio, passant per davant d'altres clàssics com Poe no ichizoku i Thomas no shinzô. 

La petita editorial Tomodomo ens ha dut 11 nin iru, traduïda com a ¿Quién es el 11º pasajero?, en un volum gruixut que, de fet, inclou la seva seqüela i uns extres d'històries curtes d'humor protagonitzades pels personatges d'ambdues parts, tot plegat en un volum de mida gran (A5) i 326 pàgines. 

Potser perquè era menys arriscat portar aquesta obra i no d'altres, atès que es tracta d'un dels clàssics de ciència-ficció del manga, de manera que podia apel·lar a un públic més ampli que si hagués estat un shôjo normal i corrent. 

Que si hagués estat així tampoc no hauria passat res, perquè de manga dels 70 no en tenim gaire i, quan ens el porten, gairebé sempre el signa l'esmentat Osamu Tezuka, que comença a ser una aposta segura de diverses editorials -ja era hora-, però que tampoc no cal que sigui l'únic autor clàssic que podem llegir traduït.

En fi, ¿Quién es el 11º pasajero?, publicada originalment a la revista Shôjo Comic entre setembre i novembre de 1975, ens explica l'examen final d'un grup d'estudiants de la Universitat Estel·lar, que acull alumnes tant humans com extraterrestres, però sempre humanoides, i que consisteix a sobreviure en una nau a la deriva tot afrontant una sèrie de situacions perilloses. El primer problema, però, és que descobreixen que són 11, i no pas 10 com estava previst.

Problemes amb la nau, desconfiança i fins i tot l'amenaça d'una malaltia conduiran els personatges a situacions d'alta tensió, que es transmet al lector malgrat que a la història li costa una mica arrencar i el desequilibri entre el suspens i l'humor -que al shôjo ja llavors es traduïa en un alleugeriment del dibuix i el realisme de les situacions- afavoreix sobretot l'últim.

Mentre tot això va passant coneixem els seus personatges, no tots definits amb el mateix grau de detall ni igual de memorables, però entre els quals destaquen en Tada i el/la Frol, aquest/a últim/a segurament l'estrella de la història, pel seu caràcter esbojarrat i la inusual característica que, al seu planeta, no es defineix el sexe fins que s'entra a l'edat adulta, cosa que permet a l'autora jugar amb l'androgínia del personatge i tractar indirectament temes com l'homosexualitat -i precisament, tot i que no amb aquesta obra, va ser una de les pioneres del manga de gènere shônen-ai o Boys Love- o els rols de gènere, potser d'una manera ja superada amb la perspectiva que en tenim actualment, però llavors segurament revolucionària.

Després d'aquesta primera història, com deia, el volum inclou la seqüela, Al horizonte del Este, eternamente el Oeste (al Japó Zoku 11 nin iru! Higashi no chihei, nishi no towa, 1976-1977), en què tornen els personatges més destacats però aquesta vegada en una trama molt més seriosa, d'intriga política i bèl·lica en el context d'un conflicte interplanetari, amb força menys humor, més dramàtica i en diversos moments directament tràgica, que personalment m'ha agradat molt més que la primera part.

Continuo esperant que Tomodomo o alguna altra editorial s'animi a dur Poe no ichizoku i Thomas no shinzô, però de moment ha estat un encert que arribés aquesta obra guanyadora del Premi Shôgakukan al millor manga el 1976, que demostra l'afició que la mestra Hagio sempre ha manifestat que tenia pels grans autors de ciència-ficció i que pot agradar a qualsevol mena de públic. 

Pel que fa a l'edició, tècnicament és de força qualitat, malgrat que em fa l'efecte que en alguns moments la tinta no s'acaba de veure prou i que per a bona part dels textos s'ha triat una font incapaç de fer l'accent tancat de la i, cosa que el converteix en accent obert, a la italiana. 

Per acabar, la traducció m'ha semblat correcta, però perd punts amb problemes que van des d'expressions esteses però errònies a moments en què, quan la trama es complica, el text en castellà no resol adequadament les ambigüitats del japonès i no ajuda a seguir la història. 

No era feina fàcil, per altra banda, adaptar la manera de parlar del/la Frol, que no sé com era en japonès, però representa que és vulgar i això, com passa sovint, s'ha adaptat tot fent que algunes de les paraules que diu estiguin mal escrites, barreja d'argot juvenil dels barris baixos i andalús, i en cursiva, per representar una pronunciació o un accent dolents. Curiosament, a la seqüela parla exactament igual que els altres personatges. Tampoc sé si a l'original hi havia aquest canvi.

Per cert, d'aquesta història se'n va fer una pel·lícula d'imatge real el 1977, tot i que de només 40 minuts, i una d'animació, el 1986, de 91 minuts, a més d'una adaptació teatral el 2004.