Lectures: ¿Quién es el 11º pasajero?

Parlar de la Moto Hagio és parlar d'una de les autores més importants de la història del manga, una de les principals responsables que el shôjo o manga per a noies sigui tal com el coneixem. Nascuda el 1949, juntament amb altres artistes forma part del conegut com a Grup del 24, que es refereix a les dibuixants nascudes més o menys l'any 24 de l'era Shôwa, és a dir el nostre 1949.

La seva obra, doncs, va ser part de la revolució que, després de la que va representar al seu torn el Déu del Manga, l'Osamu Tezuka, va contribuir a diversificar els gèneres del còmic japonès i dotar-los de característiques pròpies.

I quan dic "diversificar gèneres" no em refereixo només a donar embranzida al shôjo —que no és un gènere, sinó una etiqueta demogràfica, i que Tezuka ja havia tocat—, sinó a introduir temes, i un bon exemple és el primer manga que ens ha arribat de la mestra Hagio, passant per davant d'altres clàssics com Poe no ichizoku i Thomas no shinzô. 

La petita editorial Tomodomo ens ha dut 11 nin iru, traduïda com a ¿Quién es el 11º pasajero?, en un volum gruixut que, de fet, inclou la seva seqüela i uns extres d'històries curtes d'humor protagonitzades pels personatges d'ambdues parts, tot plegat en un volum de mida gran (A5) i 326 pàgines. 

Potser perquè era menys arriscat portar aquesta obra i no d'altres, atès que es tracta d'un dels clàssics de ciència-ficció del manga, de manera que podia apel·lar a un públic més ampli que si hagués estat un shôjo normal i corrent. 

Que si hagués estat així tampoc no hauria passat res, perquè de manga dels 70 no en tenim gaire i, quan ens el porten, gairebé sempre el signa l'esmentat Osamu Tezuka, que comença a ser una aposta segura de diverses editorials -ja era hora-, però que tampoc no cal que sigui l'únic autor clàssic que podem llegir traduït.

En fi, ¿Quién es el 11º pasajero?, publicada originalment a la revista Shôjo Comic entre setembre i novembre de 1975, ens explica l'examen final d'un grup d'estudiants de la Universitat Estel·lar, que acull alumnes tant humans com extraterrestres, però sempre humanoides, i que consisteix a sobreviure en una nau a la deriva tot afrontant una sèrie de situacions perilloses. El primer problema, però, és que descobreixen que són 11, i no pas 10 com estava previst.

Problemes amb la nau, desconfiança i fins i tot l'amenaça d'una malaltia conduiran els personatges a situacions d'alta tensió, que es transmet al lector malgrat que a la història li costa una mica arrencar i el desequilibri entre el suspens i l'humor -que al shôjo ja llavors es traduïa en un alleugeriment del dibuix i el realisme de les situacions- afavoreix sobretot l'últim.

Mentre tot això va passant coneixem els seus personatges, no tots definits amb el mateix grau de detall ni igual de memorables, però entre els quals destaquen en Tada i el/la Frol, aquest/a últim/a segurament l'estrella de la història, pel seu caràcter esbojarrat i la inusual característica que, al seu planeta, no es defineix el sexe fins que s'entra a l'edat adulta, cosa que permet a l'autora jugar amb l'androgínia del personatge i tractar indirectament temes com l'homosexualitat -i precisament, tot i que no amb aquesta obra, va ser una de les pioneres del manga de gènere shônen-ai o Boys Love- o els rols de gènere, potser d'una manera ja superada amb la perspectiva que en tenim actualment, però llavors segurament revolucionària.

Després d'aquesta primera història, com deia, el volum inclou la seqüela, Al horizonte del Este, eternamente el Oeste (al Japó Zoku 11 nin iru! Higashi no chihei, nishi no towa, 1976-1977), en què tornen els personatges més destacats però aquesta vegada en una trama molt més seriosa, d'intriga política i bèl·lica en el context d'un conflicte interplanetari, amb força menys humor, més dramàtica i en diversos moments directament tràgica, que personalment m'ha agradat molt més que la primera part.

Continuo esperant que Tomodomo o alguna altra editorial s'animi a dur Poe no ichizoku i Thomas no shinzô, però de moment ha estat un encert que arribés aquesta obra guanyadora del Premi Shôgakukan al millor manga el 1976, que demostra l'afició que la mestra Hagio sempre ha manifestat que tenia pels grans autors de ciència-ficció i que pot agradar a qualsevol mena de públic. 

Pel que fa a l'edició, tècnicament és de força qualitat, malgrat que em fa l'efecte que en alguns moments la tinta no s'acaba de veure prou i que per a bona part dels textos s'ha triat una font incapaç de fer l'accent tancat de la i, cosa que el converteix en accent obert, a la italiana. 

Per acabar, la traducció m'ha semblat correcta, però perd punts amb problemes que van des d'expressions esteses però errònies a moments en què, quan la trama es complica, el text en castellà no resol adequadament les ambigüitats del japonès i no ajuda a seguir la història. 

No era feina fàcil, per altra banda, adaptar la manera de parlar del/la Frol, que no sé com era en japonès, però representa que és vulgar i això, com passa sovint, s'ha adaptat tot fent que algunes de les paraules que diu estiguin mal escrites, barreja d'argot juvenil dels barris baixos i andalús, i en cursiva, per representar una pronunciació o un accent dolents. Curiosament, a la seqüela parla exactament igual que els altres personatges. Tampoc sé si a l'original hi havia aquest canvi.

Per cert, d'aquesta història se'n va fer una pel·lícula d'imatge real el 1977, tot i que de només 40 minuts, i una d'animació, el 1986, de 91 minuts, a més d'una adaptació teatral el 2004.