Final de Girls

Fa gairebé 5 anys vaig dedicar una entrada a la primera temporada d'una sèrie que llavors havia vist finalitzar la primera tongada d'episodis, però el temps passa més ràpid del que ens pensem -tot i que en teoria en som conscients- i resulta que ja s'ha acabat, aquella sèrie. 

Han estat 6 temporades d'una proposta diferent, d'una sèrie de comèdia amb força tocs dramàtics iun estil propi, inspirada pel subgènere del cinema independent conegut com a mumblecore, caracteritzat per les interpretacions naturals, les improvisacions, el baix pressupost -o aparença de-, la gran quantitat de diàlegs i temàticament el reflex de les relacions interpersonals de la gent de la vintena i la trentena. 

La mena de gent que a l'època en què vivim es classifica amb l'etiqueta millennials o Generació Y, gent nascuda en un entorn privilegiat, amb un nivell educatiu molt alt i ganes de dedicar-se a allò que ha estudiat, i per això convençuda que la vida és més fàcil del que és en realitat -i que a sobre li "deu" alguna cosa-, amb molts problemes per sortir-se'n al món laboral i marxar de casa per culpa de la crisi econòmica mundial i les seves conseqüències, i interessada i mobilitzada en qüestions polítiques.  

Aquesta generació és la protagonista de Girls, que va començar mostrant un grup de noies d'entre 20 i 25 anys que intentaven sobreviure a Nova York i acaba amb cadascuna d'elles en un punt diferent de la vida, o del que se suposa que cal fer a la vida, però sens dubte havent madurat i evolucionat, per bé o per mal.

És clar que al llarg de tota la sèrie, i l'última temporada no ha estat diferent en aquest sentit, com correspon a la generació que representen els seus problemes són els anomenats "problemes del Primer Món", i tenen tendències egoistes, en alguns casos més marcats que en d'altres, que fan que anem agafant mania a alguns dels personatges, o que en canviem l'opinió respecte a la primera temporada.

En aquella entrada, per exemple, vaig dir que la Shoshanna m'agradava molt, però la vaig avorrir ben ràpid, procés que es va culminar quan es va transformar de pobreta necessitada en una paia altiva i insuportable. La Marnie ja no m'agradava gaire, i el pas de les temporades no ho ha arreglat.

El cas contrari és el de la Jessa, que em provocava rebuig per la seva filosofia hippie, despreocupada i marcadament egoista, també, però que al final s'ha revelat com un personatge tràgic, fràgil i trobo que s'ha redimit -no ho sembla pas, però, amb una de les coses que fa i que viola el codi no escrit de l'amistat-. 

El meu personatge preferit masculí, per altra banda, és en Ray, més gran que els altres i sorrut, però noble i savi, amb què m'identifico bastant. No pas per la part de savi. Potser només per la de sorrut.

L'estrany i interessant secundari Adam s'ha mantingut en el seu misteriós i breu però important paper, i no s'ha volgut perdre tampoc l'última temporada, tot i que el seu intèrpret, l'Adam Driver, està triomfant al cinema, entre altres coses amb el seu paper de Kylo Ren, nét d'en Darth Vader, a la nova trilogia d'Star Wars. 

Pel que fa a la Hannah, la protagonista, tot i les seves manies el cert és que es fa estimar, i sobretot respectar, perquè no deixa mai de lluitar pel seu somni de guanyar-se la vida escrivint i fer el que li surt dels ovaris, sempre sense perjudicar els altres si és possible. I això és d'admirar. 

S'ha criticat, però, el gir de guió que té lloc amb el seu personatge a la sisena temporada, perquè representa que és caure en un tòpic malgrat el to clarament feminista i alliberador de la sèrie en general, però trobo que se'n fa un gra massa. És clar que darrerament en aquest tema tot és exagerat i catastrofista -i per aquests dos adjectius hi ha qui em clavaria en una creu-, de manera que no em sorprèn.

S'ha acabat, doncs, una sèrie feta a la mida de la Lena Dunham, creada per ella mateixa i apadrinada pel productor i director Judd Apatow, i val a dir que ha estat un experiment interessant, altrament no hauria durat 6 temporades.

A mi m'ha deixat un bon regust, trobaré a faltar els seus personatges i les seves cabòries de privilegiades, un reflex trobo que força fidel del caràcter de la joventut actual, amb les seves virtuts i els seus defectes.

No és per a tots els públics, però, i no em refereixo al vocabulari groller i els nus integrals. Si sou dels que preferiu l'acció, la tensió i les sorpreses, però us cansen la verborrea, el costumisme i el ritme lent... segurament Girls no és per a vosaltres. En cas contrari, per què no?