Sé que quan parlo de sèries tinc les pitjors dades pel que fa a visites al blog, que ja de per si fa temps que han empitjorat sense partir de números gaire bons, però què voleu que hi faci? Són l'únic producte que consumeixo diàriament, ocupen bona part del meu reduït temps d'oci i és normal que en pugui parlar amb certa freqüència en acabar-les, senceres o per temporades, perquè la cosa va així: quan trigo més del compte a publicar una entrada nova no és perquè em faci mandra escriure, sinó perquè em falten temes. I com que trigo tant a llegir-me un llibre, o fins i tot còmics, al final d'aquesta mena de coses en parlo aquí menys del que m'agradaria.
Després d'aquesta apologètica introducció, avui us porto una sèrie que vaig descobrir navegant mandrosament pel menú de Netflix, i que he vist, malgrat que té relativament pocs episodis i que m'agrada força, de manera dispersa al llarg de més anys dels que tocaria.
Easy és una sèrie creada, escrita i dirigida per Joe Swanberg per a Netflix que es va distribuir en tres temporades entre els anys 2016 i 2019, amb un total de 25 episodis. Com a gran impulsor del mumblecore que és el senyor Swanberg (que té 40 anys, els que jo estic a punt de fer, però bé), la sèrie és un clar exemple d'aquest moviment basat en les actuacions naturals, molt de diàleg, un alt grau d'improvisació, pressupost reduït i, des del punt de vista temàtic, l'exploració de les relacions amoroses, d'amistat o de qualsevol mena entre persones de la vintena i la trentena, generalment.
Doncs bé, això és el que fa Easy, en retratar en capítols autoconclusius situacions quotidianes i realistes que viuen els seus personatges, que encara que protagonitzin episodis que es poden veure sense necessàriament haver vist els anteriors, en alguns casos apareixen amb més freqüència i tenen una trama pròpia que es va desenvolupant, però que si no veiéssim com acaba tampoc passaria res.
Tenim, per exemple, la parella formada per l'Andi (Elizabeth Reaser) i en Kyle (Michael Chernus), un matrimoni amb fills petits que es veu afectat per la rutina i per tal de revifar la flama decideix provar coses noves, i arriba un punt que opten per obrir la relació mitjançant unes normes perquè la cosa no se surti de mare, però a mesura que n'anem veient capítols ens adonem de la dificultat de sostenir en el temps un acord d'aquesta mena.
Un altre grup recurrent és el que formen els germans Jeff (Dave Franco) i Matt (Evan Jonigkeit), que obren amb tota la il·lusió una cerveseria al garatge de casa d'un d'ells per passar l'estona amb els amics i veïns i tenir la motivació d'un projecte, però això provoca una sèrie de tensions amb les respectives parelles, sobretot quan les famílies s'amplien i per culpa de la cerverseria no estan prou ni per la canalla ni per les seves xicotes -que s'han de fer càrrec de la descendència i renunciar als propis somnis-, i també problemes entre ells dos, que tenen visions diferents sobre la potencial evolució del negoci.
Per la seva banda, la Chase (Kiersey Clemons, vista a Transparent i ara l'Iris West del DC Extended Universe, amb debut a Zack Snyder's Justice League i properament a la pel·lícula The Flash) i la Jo (Jacqueline Toboni) són una parella amb punts de vista diferents sobre les relacions, el sexe, el feminisme i fins i tot l'art. Això fa que estiguin en un conflicte constant d'imposicions, mentides i expectatives, així que hauran de resoldre la seva crisi i decidir si, per començar, la seva relació té futur o no.
Sortint indiscutiblement de la franja "de la vintena i la trentena", tenim també com a personatges recurrents Jacob (Marc Maron, vist a GLOW) i Annabelle (Jane Adams), antigament casats i ara bons amics, encara que ell, dibuixant de còmics, estigui constantment ficat en merders pel seu comportament poc ètic i un tracte poc respectuós envers les dones amb qui es relaciona.
Són personatges com aquests -en aparèixer en més d'un episodi i també, en alguns casos, en fer alguna breu aparició en alguna altra història perquè resulta que són coneguts dels altres- els que donen una cohesió argumental a la sèrie, que com dic està formada per episodis autoconclusius, i on també hi ha unes quantes històries que no van més enllà d'aquella entrega o un màxim de dues, però que són igualment interessants (i en una fins i tot hi surt l'Orlando Bloom, compte), com la d'una noia que en quedar-se sense el xicot troba en la cura de la filla d'una amiga la seva vocació, la d'un empleat d'una botiga d'articles d'espionatge que vol dur a terme tasques més detectivesques o la d'una exparella que es retroba després d'un període de separació forçada per la incompatibilitat dels projectes laborals d'ambdós.
També hi ha algun capítol estrany, que no sembla que encaixi amb el tema de la sèrie, que són les relacions principalment sentimentals, com el capítol dedicat a un venedor ambulant (que ho és de debò, que el protagonista no és actor professional, vaja) o un de dedicat a l'enfrontament entre un lladre de paquets i els afectats del veïnat.
En tot cas, Easy és el retrat de Joe Swanberg de la Chicago actual, i d'una franja de la seva població amb què ens podem identificar per proximitat cultural, situacions quotidianes i inquietuds que si no són exactament les nostres, s'hi poden assemblar o coneixem algú del nostre entorn que sí que s'hi podria emmirallar.
A mi m'ha agradat molt, però esteu avisades i avisats: els seus punts forts són els temes que toca i la naturalitat de les interpretacions pròpia del mumblecore, però com he dit abans, també és un moviment que aposta pels diàlegs abundants, i aquesta gent xerra força, així que si aquesta mena de sèries us cansen no hi perdeu el temps o, si més no, proveu-la amb prudència i sabent que l'estil que us trobareu al primer capítol és el que dominarà tota la sèrie.
