dimarts, 24 d’octubre de 2017

Sèries: GLOW

Els anys 80 tenen quelcom que els distingeix de la resta de dècades d'una manera molt poderosa. Els que vam néixer en aquells anys érem petits quan van acabar i en recordem només algunes coses, mentre que les generacions dels 60 i els 70 els van enganxar més de ple -les envejo per això-, però tots plegats sentim com se'ns posa la pell de gallina o se'ns activa alguna cosa a l'interior quan sentim aquella música i veiem aquella estètica cridanera, tant en obres de l'època que revisitem ara com en produccions actuals que s'hi traslladen amb més o menys fidelitat.


En aquest context cal emmarcar sèries com Stranger Things, però també una que no ha tingut tant de ressò, i que és igualment recomanable, tot i que d'un to completament diferent, com és GLOW, una altra producció de Netflix que en aquest cas va estrenar la primera temporada, com sempre tota de cop, el 23 de juny d'aquest 2017. 

Creada per Liz Flahive i Carly Mensch, se'ns ven com "de l'equip que et va portar Orange is the New Black", però en realitat l'única connexió destacable és que una de les productores executives és la Jenji Kohan, la creadora de la sèrie carcerària. Temàticament no tenen res a veure, si deixem de banda que les protagonistes són un grup de dones, totes ben caracteritzades i diferents, però caldrà veure en properes temporades si el protagonisme es va desplaçant i es va aprofundint en totes elles com passa a OITNB.


De moment, en aquesta primera temporada, les protagonistes són dues. Per una banda la Ruth "Zoya the Destroya" Wilder (Alison Brie, vista en un paper secundari a Mad Men), actriu que, cansada d'anar a càstings, acaba en un que té a veure amb la lluita lliure més que no pas amb l'actuació, però una feina és una feina i ella la necessita.


L'altra és la Debbie "Liberty Belle" Eagan (Betty Gilpin, vista a Masters of Sex i Nurse Jackie), actriu de telenovel·les retirada i dedicada a la maternitat, i amiga de la Ruth, però un esdeveniment les enemista i, sense que la Debbie en tingués intenció, acaba formant part també d'aquest grup de dones que es transformen en lluitadores.


L'artífex de tot plegat és en Sam Sylvia (Marc Maron), el director del projecte, que és la creació d'un programa de televisió en què el grup d'actrius escollides ha d'assumir una sèrie de personatges que s'enfrontaran al ring pel bé de l'espectacle. 

Aquesta promoció de lluita lliure femenina es coneix com a Gorgeous Ladies Of Wrestling, d'aquí el nom de la sèrie, que és un acrònim però també significa "brillantor". El cas és que la promoció va existir de veritat, i el que veiem a la sèrie és una versió fictícia d'aquella experiència.


Tot i que les protagonistes ja les hem vist, hi ha altres personatges d'allò més interessants i que espero que es desenvolupin en properes temporades, però entre aquest grup de secundàries destacarien aquestes dues, la Carmen "Machu Picchu" Wade (Britney Young) i la Sheila "the She Wolf" (Gayle Rankin), i esmento també la Rhonda "Britannica" Richardson (Kate Nash) i la Melanie "Melrose" Rosen (Jackie Tohn). 

Totes elles són entranyables a la seva manera, però és evident que el trio protagonista és especial. La Ruth perquè és un desastre de persona, però dolça, pallassa en el bon sentit i amb molt bon cor; la Debbie perquè, tot i estar enfadada, sap actuar amb professionalitat i treure profit d'una situació adversa, i en Sam perquè és un paio sorrut dels que acaben caient bé.


Les dinàmiques entre els personatges, a més de l'ambientació vuitantera -i quina banda sonora!-, són el punt fort de la sèrie -especialment la relació d'amor-odi entre el director i la Ruth-, que en retratar al seu torn la producció d'una sèrie té també aquesta capa extra d'interès. 

Veiem evolucionar els personatges, superar les seves diferències -o aparcar-les temporalment- per fer realitat quelcom que ja és més un projecte comú que una feina, i ens interessem per les seves circumstàncies personals, a més de no poder evitar somriure amb el "teatre" que sempre suposa el món del wrestling, i que aquestes dones, amb la seva inexperiència en la lluita, en la interpretació o en totes dues coses, fan encara més divertit.


 

2 comentaris:

  1. llibertat presos polítics3 de desembre de 2017, a les 16:43

    Afegida a la llista de sèries pendents de veure. He vist que també has fet una crítica a Los Soprano, et recomano Lilyhammer, la trobaràs al Nètflix, i està acabada amb només 3 temporades. Hi surten alguns actors i hi han referències a Los Soprano a la tercera temporada (no és una continuació, de fet dins del món d'aquesta sèrie Los Soprano n'és una).

    Com sempre bon resum!

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Gràcies pel comentari! Sí, Lilyhammer la tinc pendent, a veure quan m'hi poso! Em va fer molta gràcia que l'Steven Van Zandt es tornés a posar la perruca però per a un personatge diferent xD

      Suprimeix

Potser també t'interessa...

Related Posts with Thumbnails