Sèries: Easy

Sé que quan parlo de sèries tinc les pitjors dades pel que fa a visites al blog, que ja de per si fa temps que han empitjorat sense partir de números gaire bons, però què voleu que hi faci? Són l'únic producte que consumeixo diàriament, ocupen bona part del meu reduït temps d'oci i és normal que en pugui parlar amb certa freqüència en acabar-les, senceres o per temporades, perquè la cosa va així: quan trigo més del compte a publicar una entrada nova no és perquè em faci mandra escriure, sinó perquè em falten temes. I com que trigo tant a llegir-me un llibre, o fins i tot còmics, al final d'aquesta mena de coses en parlo aquí menys del que m'agradaria.

Després d'aquesta apologètica introducció, avui us porto una sèrie que vaig descobrir navegant mandrosament pel menú de Netflix, i que he vist, malgrat que té relativament pocs episodis i que m'agrada força, de manera dispersa al llarg de més anys dels que tocaria. 

Easy és una sèrie creada, escrita i dirigida per Joe Swanberg per a Netflix que es va distribuir en tres temporades entre els anys 2016 i 2019, amb un total de 25 episodis. Com a gran impulsor del mumblecore que és el senyor Swanberg (que té 40 anys, els que jo estic a punt de fer, però bé), la sèrie és un clar exemple d'aquest moviment basat en les actuacions naturals, molt de diàleg, un alt grau d'improvisació, pressupost reduït i, des del punt de vista temàtic, l'exploració de les relacions amoroses, d'amistat o de qualsevol mena entre persones de la vintena i la trentena, generalment.

Doncs bé, això és el que fa Easy, en retratar en capítols autoconclusius situacions quotidianes i realistes que viuen els seus personatges, que encara que protagonitzin episodis que es poden veure sense necessàriament haver vist els anteriors, en alguns casos apareixen amb més freqüència i tenen una trama pròpia que es va desenvolupant, però que si no veiéssim com acaba tampoc passaria res.

Tenim, per exemple, la parella formada per l'Andi (Elizabeth Reaser) i en Kyle (Michael Chernus), un matrimoni amb fills petits que es veu afectat per la rutina i per tal de revifar la flama decideix provar coses noves, i arriba un punt que opten per obrir la relació mitjançant unes normes perquè la cosa no se surti de mare, però a mesura que n'anem veient capítols ens adonem de la dificultat de sostenir en el temps un acord d'aquesta mena.

Un altre grup recurrent és el que formen els germans Jeff (Dave Franco) i Matt (Evan Jonigkeit), que obren amb tota la il·lusió una cerveseria al garatge de casa d'un d'ells per passar l'estona amb els amics i veïns i tenir la motivació d'un projecte, però això provoca una sèrie de tensions amb les respectives parelles, sobretot quan les famílies s'amplien i per culpa de la cerverseria no estan prou ni per la canalla ni per les seves xicotes -que s'han de fer càrrec de la descendència i renunciar als propis somnis-, i també problemes entre ells dos, que tenen visions diferents sobre la potencial evolució del negoci.

Per la seva banda, la Chase (Kiersey Clemons, vista a Transparent i ara l'Iris West del DC Extended Universe, amb debut a Zack Snyder's Justice League i properament a la pel·lícula The Flash) i la Jo (Jacqueline Toboni) són una parella amb punts de vista diferents sobre les relacions, el sexe, el feminisme i fins i tot l'art. Això fa que estiguin en un conflicte constant d'imposicions, mentides i expectatives, així que hauran de resoldre la seva crisi i decidir si, per començar, la seva relació té futur o no.

Sortint indiscutiblement de la franja "de la vintena i la trentena", tenim també com a personatges recurrents Jacob (Marc Maron, vist a GLOW) i Annabelle (Jane Adams), antigament casats i ara bons amics, encara que ell, dibuixant de còmics, estigui constantment ficat en merders pel seu comportament poc ètic i un tracte poc respectuós envers les dones amb qui es relaciona. 

Són personatges com aquests -en aparèixer en més d'un episodi i també, en alguns casos, en fer alguna breu aparició en alguna altra història perquè resulta que són coneguts dels altres- els que donen una cohesió argumental a la sèrie, que com dic està formada per episodis autoconclusius, i on també hi ha unes quantes històries que no van més enllà d'aquella entrega o un màxim de dues, però que són igualment interessants (i en una fins i tot hi surt l'Orlando Bloom, compte), com la d'una noia que en quedar-se sense el xicot troba en la cura de la filla d'una amiga la seva vocació, la d'un empleat d'una botiga d'articles d'espionatge que vol dur a terme tasques més detectivesques o la d'una exparella que es retroba després d'un període de separació forçada per la incompatibilitat dels projectes laborals d'ambdós. 

També hi ha algun capítol estrany, que no sembla que encaixi amb el tema de la sèrie, que són les relacions principalment sentimentals, com el capítol dedicat a un venedor ambulant (que ho és de debò, que el protagonista no és actor professional, vaja) o un de dedicat a l'enfrontament entre un lladre de paquets i els afectats del veïnat. 

En tot cas, Easy és el retrat de Joe Swanberg de la Chicago actual, i d'una franja de la seva població amb què ens podem identificar per proximitat cultural, situacions quotidianes i inquietuds que si no són exactament les nostres, s'hi poden assemblar o coneixem algú del nostre entorn que sí que s'hi podria emmirallar. 

A mi m'ha agradat molt, però esteu avisades i avisats: els seus punts forts són els temes que toca i la naturalitat de les interpretacions pròpia del mumblecore, però com he dit abans, també és un moviment que aposta pels diàlegs abundants, i aquesta gent xerra força, així que si aquesta mena de sèries us cansen no hi perdeu el temps o, si més no, proveu-la amb prudència i sabent que l'estil que us trobareu al primer capítol és el que dominarà tota la sèrie.

Sèries: GLOW (tercera temporada)

Deia en parlar de la segona temporada de GLOW que, si bé ja no sorprenia en la seva posada en escena vuitantera, un "mal" que també pateix Stranger Things, sí que solidificava la proposta. Aprofundia en els seus personatges, tots entranyables a la seva manera, i tirava endavant la trama, que agafava cos.

Un programa fictici -tot i que basat en un que va existir- dins d'una sèrie de Netflix que per a mi és de les més interessants que té la plataforma de streaming, i que sempre és de les que em ve més de gust mirar quan se n'estrenen nous episodis. Doncs bé, ja fa un temps que està disponible la tercera temporada i toca parlar-ne.

Si a la segona temporada vèiem com el programa perillava pels constants problemes provocats gairebé sempre per la mateixa cadena local que en tenia els drets i al final era cancel·lat, també s'acabava amb un bri d'esperança, que era la contractació del grup per a fer el seu espectacle en directe en un hotel de Las Vegas.

S'endevinava, doncs, un canvi de format per a les lluitadores, però també en la localització d'aquests 10 nous episodis, com no podia ser d'una altra manera. I el resultat, per a mi, ha estat més que satisfactori.

Al principi tot són flors i violes: tenen feina estable, tot i que està previst que sigui durant uns mesos, cobren més i mentre no tenen espectacle gaudeixen de força temps lliure, que sovint passen a les perilloses sales del casino de l'hotel.

Allà, i en aquests moments de descans, continua tenint lloc, i encara més que a la segona temporada, el desenvolupament dels personatges, especialment dels secundaris, una cosa que sempre m'agrada. Tanmateix, els protagonistes principals són els que ja podíem identificar com a tals a la primera i la segona temporada.

En Sam, la Ruth i la Debbie gaudeixen d'aquesta nova estabilitat laboral, però igual que passa amb tots els altres personatges, això també comporta un desgast, i és que són gent de Los Angeles, amb família i éssers estimats a Califòrnia, i aquest dia a dia envoltat de luxes té el seu punt fosc en la monotonia en què s'instal·len.

Això els fa reflexionar sobre el seu futur, perquè al capdavall no està previst que això de Las Vegas, per més pesat que s'estigui fent, hagi de durar gaire -veurem, però, com això canvia cap al final-, i cadascun dels personatges ho viu a la seva manera i amb unes perspectives més optimistes o pessimistes, passant per l'apatia, com en el cas d'un Sam Sylvia que continua sent el meu personatge preferit, un paio escèptic i esquerp com n'hi ha pocs.

Continua també l'evolució de la seva relació amb la Ruth, que a Las Vegas s'arriba a jugar a l'àrea petita, però no és l'única subtrama romàntica de la temporada: la Rhonda i en Bash viuen l'inici del seu matrimoni, orquestrat per tal que la britànica no hagués de marxar del país, però aviat arribarà una crisi amb unes arrels prou profundes i de la qual se'ns ha anat donant alguna pista, ara més evident que mai.

Per la seva banda, l'Arthie i la Yolanda tiren endavant la seva relació, que al seu torn serà víctima d'una crisi relacionada amb el reconeixement (o manca d'aquest) de l'orientació sexual de la noia índia, mentre que la Debbie opta per gaudir de relacions d'una sola nit amb treballadors de l'hotel mentre enyora cada cop més un fill que no pot veure créixer per culpa precisament d'estar vivint a Las Vegas.

Són uns mesos en què les noies enforteixen lligams, però també resolen friccions que arrosseguen d'abans o que es creen ara, uns canvis que desemboquen en aquest aprofundiment en la seva caracterització que esmentava més amunt. També es revelen secrets i alguns personatges viuen transformacions espectaculars, per si algú es pensava que GLOW perdria embranzida en acomodar-se.

Hi ha, com sempre, moments més dramàtics, però també molts d'humorístics, dins dels quals cal destacar un episodi en què, entre altres coses per trencar la monotonia, s'intercanvien els papers dalt del ring, cosa que resulta d'allò més divertida un cop posada en pràctica i fa l'episodi memorable.

Malgrat que es passen tota la temporada a la ciutat del pecat, seria desencertat afirmar que aquesta tercera part és monòtona, poc variada per a l'espectador. Com hem vist, hi passen moltes coses, hi ha moments per a patir i per a riure i, sobretot, el canvi de programa televisiu a espectacle en directe no fa que GLOW deixi de ser GLOW.

Són els seus personatges els que fan que la sèrie sigui tan interessant i enganxi tant, tant se val si fingeixen que s'estomaquen davant de les càmeres d'una televisió local de mala mort com si són en un hotel de tercera o qualsevol escenari que se'ls pugui acudir als productors de la sèrie d'ara endavant.

Esperem que continuï almenys un temps més, perquè val la pena. A hores d'ara, però, no se sap, i Netflix s'ha tornat molt inclement amb les sèries, tot i que abans tenia fama de rescatar les que altres cadenes cancel·laven. Toquem fusta.

Sèries: GLOW (segona temporada)

La primera temporada de GLOW va ser, per a mi, la sorpresa positiva de la televisió de l'any passat. Ja li vaig dedicar una entrada, on explicava com m'havien agradat tant la història com l'ambientació vuitantera, a més dels seus entranyables personatges.

Com sempre passa amb Netflix, els 10 episodis de la seva primera temporada van tenir gust de poc, i eren pocs, però aquesta és una sensació que sempre tenim amb allò que ens agrada. La vida, però, és plena d'altres entreteniments i distraccions, i sense que ens n'adonéssim ha passat un any i s'han pogut veure 10 nous episodis, els de la nova temporada, que des del 29 de juny estan disponibles al servei de vídeos en streaming més famós del món.

No tornaré a fer un apartat de personatges perquè, de nous, només hi ha un parell de secundaris, que són la nova incorporació de la Yolanda (Shakira Barrera) i el càmera Russell (Victor Quinaz), que curiosament proporcionen dues interessants històries d'amor, a més d'una aparició estel·lar de l'Annabella Sciorra. 

Els altres, tal com desitjava després de veure la segona temporada, es continuen desenvolupant, i s'aprofundeix una mica més en les secundàries, tot i que mantenint clarament com a protagonistes la Ruth i la Debbie. 

A causa del justificat rancor que la segona sent per la primera, són els seus personatges, respectivament la Liberty Belle i la Zoya the Destroya, els grans rivals de l'univers fictici que van crear a la primera temporada per tal de donar forma al programa, i això tindrà el seu clímax en un accidentat combat cap al final de la temporada.

Però això no significa que tot giri al voltant d'elles i els seus combats. Per tal d'arribar a l'esperat enfrontament cal també mostrar altres emparellaments, que conformaran els diversos episodis de la GLOW que, dins la història, es va començar a emetre al final de la primera temporada, i que als espectadors de la GLOW que per a nosaltres és la sèrie ens resulten els moments més divertits. 

Tanmateix, no tot són flors i violes: els inicis de la producció no han estat gaire bons i tant en Sam com en Bash i les actrius han de mirar de crear unes històries més atractives i donar al programa un caràcter més treballat, uns estàndards més alts dins els pocs recursos de què es disposa.

Els assajos, les dificultats per tirar endavant el programa amb la cadena de televisió posant pals a les rodes i el seu alt nivell d'exigència, juntament amb les històries personals, són el gruix d'aquests nous episodis, on també veurem trames d'apoderament de les dues protagonistes.

Per una banda, i com suggeria la foto de més amunt, la Debbie exigeix ser productora del programa, encara que en un món tan masclista com el nostre, i més encara fa tres dècades, no evita que la discriminin de diverses maneres. 

Per l'altra, la Ruth continua -ja s'havia notat a la primera temporada- deixant lliure la seva vessant creativa en rodar pel seu compte un spot en un centre comercial, sense dir res a en Sam, que per la seva banda continua lluitant amb els seus sentiments respecte la noia, de qui reconeix mèrits a contracor tot i mostrar la seva ira cada cop que ella el contradiu o el fa quedar malament, mentre intenta també a ser pare d'una filla de 16 anys l'existència de la qual descobria en acabar la primera tongada de capítols.

Fa patir, aquest grup de persones, perquè totes plegades demostren una il·lusió i un esforç extraordinaris per tal de tirar endavant el projecte malgrat les adversitats, i en aquests episodis les coneixem i aprenem a estimar més, tant les esbojarrades lluitadores amateur com el sorrut i malcarat Sam -gran personatge i gran interpretació, per cert, en aquesta sèrie "de dones"- o el sempre somrient i optimista Bash. 

Personalment trobo que la segona temporada és fidel al que vam veure a la primera, i tot i que ja no sorprèn la seva posada en escena -sí que hi ha un capítol amb un format diferent, que sorprèn i és divertit-, solidifica la proposta i ens fa venir ganes de veure què passarà l'any que ve.

Sèries: GLOW

Els anys 80 tenen quelcom que els distingeix de la resta de dècades d'una manera molt poderosa. Els que vam néixer en aquells anys érem petits quan van acabar i en recordem només algunes coses, mentre que les generacions dels 60 i els 70 els van enganxar més de ple -les envejo per això-, però tots plegats sentim com se'ns posa la pell de gallina o se'ns activa alguna cosa a l'interior quan sentim aquella música i veiem aquella estètica cridanera, tant en obres de l'època que revisitem ara com en produccions actuals que s'hi traslladen amb més o menys fidelitat.

En aquest context cal emmarcar sèries com Stranger Things, però també una que no ha tingut tant de ressò, i que és igualment recomanable, tot i que d'un to completament diferent, com és GLOW, una altra producció de Netflix que en aquest cas va estrenar la primera temporada, com sempre tota de cop, el 23 de juny d'aquest 2017. 

Creada per Liz Flahive i Carly Mensch, se'ns ven com "de l'equip que et va portar Orange is the New Black", però en realitat l'única connexió destacable és que una de les productores executives és la Jenji Kohan, la creadora de la sèrie carcerària. Temàticament no tenen res a veure, si deixem de banda que les protagonistes són un grup de dones, totes ben caracteritzades i diferents, però caldrà veure en properes temporades si el protagonisme es va desplaçant i es va aprofundint en totes elles com passa a OITNB.

De moment, en aquesta primera temporada, les protagonistes són dues. Per una banda la Ruth "Zoya the Destroya" Wilder (Alison Brie, vista en un paper secundari a Mad Men), actriu que, cansada d'anar a càstings, acaba en un que té a veure amb la lluita lliure més que no pas amb l'actuació, però una feina és una feina i ella la necessita.

L'altra és la Debbie "Liberty Belle" Eagan (Betty Gilpin, vista a Masters of Sex i Nurse Jackie), actriu de telenovel·les retirada i dedicada a la maternitat, i amiga de la Ruth, però un esdeveniment les enemista i, sense que la Debbie en tingués intenció, acaba formant part també d'aquest grup de dones que es transformen en lluitadores.

L'artífex de tot plegat és en Sam Sylvia (Marc Maron), el director del projecte, que és la creació d'un programa de televisió en què el grup d'actrius escollides ha d'assumir una sèrie de personatges que s'enfrontaran al ring pel bé de l'espectacle. 

Aquesta promoció de lluita lliure femenina es coneix com a Gorgeous Ladies Of Wrestling, d'aquí el nom de la sèrie, que és un acrònim però també significa "brillantor". El cas és que la promoció va existir de veritat, i el que veiem a la sèrie és una versió fictícia d'aquella experiència.

Tot i que les protagonistes ja les hem vist, hi ha altres personatges d'allò més interessants i que espero que es desenvolupin en properes temporades, però entre aquest grup de secundàries destacarien aquestes dues, la Carmen "Machu Picchu" Wade (Britney Young) i la Sheila "the She Wolf" (Gayle Rankin), i esmento també la Rhonda "Britannica" Richardson (Kate Nash) i la Melanie "Melrose" Rosen (Jackie Tohn). 

Totes elles són entranyables a la seva manera, però és evident que el trio protagonista és especial. La Ruth perquè és un desastre de persona, però dolça, pallassa en el bon sentit i amb molt bon cor; la Debbie perquè, tot i estar enfadada, sap actuar amb professionalitat i treure profit d'una situació adversa, i en Sam perquè és un paio sorrut dels que acaben caient bé.

Les dinàmiques entre els personatges, a més de l'ambientació vuitantera -i quina banda sonora!-, són el punt fort de la sèrie -especialment la relació d'amor-odi entre el director i la Ruth-, que en retratar al seu torn la producció d'una sèrie té també aquesta capa extra d'interès. 

Veiem evolucionar els personatges, superar les seves diferències -o aparcar-les temporalment- per fer realitat quelcom que ja és més un projecte comú que una feina, i ens interessem per les seves circumstàncies personals, a més de no poder evitar somriure amb el "teatre" que sempre suposa el món del wrestling, i que aquestes dones, amb la seva inexperiència en la lluita, en la interpretació o en totes dues coses, fan encara més divertit.