La primera temporada de GLOW va ser, per a mi, la sorpresa positiva de la televisió de l'any passat. Ja li vaig dedicar una entrada, on explicava com m'havien agradat tant la història com l'ambientació vuitantera, a més dels seus entranyables personatges.
Com sempre passa amb Netflix, els 10 episodis de la seva primera temporada van tenir gust de poc, i eren pocs, però aquesta és una sensació que sempre tenim amb allò que ens agrada. La vida, però, és plena d'altres entreteniments i distraccions, i sense que ens n'adonéssim ha passat un any i s'han pogut veure 10 nous episodis, els de la nova temporada, que des del 29 de juny estan disponibles al servei de vídeos en streaming més famós del món.
No tornaré a fer un apartat de personatges perquè, de nous, només hi ha un parell de secundaris, que són la nova incorporació de la Yolanda (Shakira Barrera) i el càmera Russell (Victor Quinaz), que curiosament proporcionen dues interessants històries d'amor, a més d'una aparició estel·lar de l'Annabella Sciorra.
Els altres, tal com desitjava després de veure la segona temporada, es continuen desenvolupant, i s'aprofundeix una mica més en les secundàries, tot i que mantenint clarament com a protagonistes la Ruth i la Debbie.
A causa del justificat rancor que la segona sent per la primera, són els seus personatges, respectivament la Liberty Belle i la Zoya the Destroya, els grans rivals de l'univers fictici que van crear a la primera temporada per tal de donar forma al programa, i això tindrà el seu clímax en un accidentat combat cap al final de la temporada.
Però això no significa que tot giri al voltant d'elles i els seus combats. Per tal d'arribar a l'esperat enfrontament cal també mostrar altres emparellaments, que conformaran els diversos episodis de la GLOW que, dins la història, es va començar a emetre al final de la primera temporada, i que als espectadors de la GLOW que per a nosaltres és la sèrie ens resulten els moments més divertits.
Tanmateix, no tot són flors i violes: els inicis de la producció no han estat gaire bons i tant en Sam com en Bash i les actrius han de mirar de crear unes històries més atractives i donar al programa un caràcter més treballat, uns estàndards més alts dins els pocs recursos de què es disposa.
Els assajos, les dificultats per tirar endavant el programa amb la cadena de televisió posant pals a les rodes i el seu alt nivell d'exigència, juntament amb les històries personals, són el gruix d'aquests nous episodis, on també veurem trames d'apoderament de les dues protagonistes.
Per una banda, i com suggeria la foto de més amunt, la Debbie exigeix ser productora del programa, encara que en un món tan masclista com el nostre, i més encara fa tres dècades, no evita que la discriminin de diverses maneres.
Per l'altra, la Ruth continua -ja s'havia notat a la primera temporada- deixant lliure la seva vessant creativa en rodar pel seu compte un spot en un centre comercial, sense dir res a en Sam, que per la seva banda continua lluitant amb els seus sentiments respecte la noia, de qui reconeix mèrits a contracor tot i mostrar la seva ira cada cop que ella el contradiu o el fa quedar malament, mentre intenta també a ser pare d'una filla de 16 anys l'existència de la qual descobria en acabar la primera tongada de capítols.
Fa patir, aquest grup de persones, perquè totes plegades demostren una il·lusió i un esforç extraordinaris per tal de tirar endavant el projecte malgrat les adversitats, i en aquests episodis les coneixem i aprenem a estimar més, tant les esbojarrades lluitadores amateur com el sorrut i malcarat Sam -gran personatge i gran interpretació, per cert, en aquesta sèrie "de dones"- o el sempre somrient i optimista Bash.
Personalment trobo que la segona temporada és fidel al que vam veure a la primera, i tot i que ja no sorprèn la seva posada en escena -sí que hi ha un capítol amb un format diferent, que sorprèn i és divertit-, solidifica la proposta i ens fa venir ganes de veure què passarà l'any que ve.
