Deia en parlar de la segona temporada de GLOW que, si bé ja no sorprenia en la seva posada en escena vuitantera, un "mal" que també pateix Stranger Things, sí que solidificava la proposta. Aprofundia en els seus personatges, tots entranyables a la seva manera, i tirava endavant la trama, que agafava cos.
Un programa fictici -tot i que basat en un que va existir- dins d'una sèrie de Netflix que per a mi és de les més interessants que té la plataforma de streaming, i que sempre és de les que em ve més de gust mirar quan se n'estrenen nous episodis. Doncs bé, ja fa un temps que està disponible la tercera temporada i toca parlar-ne.
Si a la segona temporada vèiem com el programa perillava pels constants problemes provocats gairebé sempre per la mateixa cadena local que en tenia els drets i al final era cancel·lat, també s'acabava amb un bri d'esperança, que era la contractació del grup per a fer el seu espectacle en directe en un hotel de Las Vegas.
S'endevinava, doncs, un canvi de format per a les lluitadores, però també en la localització d'aquests 10 nous episodis, com no podia ser d'una altra manera. I el resultat, per a mi, ha estat més que satisfactori.
Al principi tot són flors i violes: tenen feina estable, tot i que està previst que sigui durant uns mesos, cobren més i mentre no tenen espectacle gaudeixen de força temps lliure, que sovint passen a les perilloses sales del casino de l'hotel.
Allà, i en aquests moments de descans, continua tenint lloc, i encara més que a la segona temporada, el desenvolupament dels personatges, especialment dels secundaris, una cosa que sempre m'agrada. Tanmateix, els protagonistes principals són els que ja podíem identificar com a tals a la primera i la segona temporada.
En Sam, la Ruth i la Debbie gaudeixen d'aquesta nova estabilitat laboral, però igual que passa amb tots els altres personatges, això també comporta un desgast, i és que són gent de Los Angeles, amb família i éssers estimats a Califòrnia, i aquest dia a dia envoltat de luxes té el seu punt fosc en la monotonia en què s'instal·len.
Això els fa reflexionar sobre el seu futur, perquè al capdavall no està previst que això de Las Vegas, per més pesat que s'estigui fent, hagi de durar gaire -veurem, però, com això canvia cap al final-, i cadascun dels personatges ho viu a la seva manera i amb unes perspectives més optimistes o pessimistes, passant per l'apatia, com en el cas d'un Sam Sylvia que continua sent el meu personatge preferit, un paio escèptic i esquerp com n'hi ha pocs.
Continua també l'evolució de la seva relació amb la Ruth, que a Las Vegas s'arriba a jugar a l'àrea petita, però no és l'única subtrama romàntica de la temporada: la Rhonda i en Bash viuen l'inici del seu matrimoni, orquestrat per tal que la britànica no hagués de marxar del país, però aviat arribarà una crisi amb unes arrels prou profundes i de la qual se'ns ha anat donant alguna pista, ara més evident que mai.
Per la seva banda, l'Arthie i la Yolanda tiren endavant la seva relació, que al seu torn serà víctima d'una crisi relacionada amb el reconeixement (o manca d'aquest) de l'orientació sexual de la noia índia, mentre que la Debbie opta per gaudir de relacions d'una sola nit amb treballadors de l'hotel mentre enyora cada cop més un fill que no pot veure créixer per culpa precisament d'estar vivint a Las Vegas.
Són uns mesos en què les noies enforteixen lligams, però també resolen friccions que arrosseguen d'abans o que es creen ara, uns canvis que desemboquen en aquest aprofundiment en la seva caracterització que esmentava més amunt. També es revelen secrets i alguns personatges viuen transformacions espectaculars, per si algú es pensava que GLOW perdria embranzida en acomodar-se.
Hi ha, com sempre, moments més dramàtics, però també molts d'humorístics, dins dels quals cal destacar un episodi en què, entre altres coses per trencar la monotonia, s'intercanvien els papers dalt del ring, cosa que resulta d'allò més divertida un cop posada en pràctica i fa l'episodi memorable.
Malgrat que es passen tota la temporada a la ciutat del pecat, seria desencertat afirmar que aquesta tercera part és monòtona, poc variada per a l'espectador. Com hem vist, hi passen moltes coses, hi ha moments per a patir i per a riure i, sobretot, el canvi de programa televisiu a espectacle en directe no fa que GLOW deixi de ser GLOW.
Són els seus personatges els que fan que la sèrie sigui tan interessant i enganxi tant, tant se val si fingeixen que s'estomaquen davant de les càmeres d'una televisió local de mala mort com si són en un hotel de tercera o qualsevol escenari que se'ls pugui acudir als productors de la sèrie d'ara endavant.
Esperem que continuï almenys un temps més, perquè val la pena. A hores d'ara, però, no se sap, i Netflix s'ha tornat molt inclement amb les sèries, tot i que abans tenia fama de rescatar les que altres cadenes cancel·laven. Toquem fusta.
Un programa fictici -tot i que basat en un que va existir- dins d'una sèrie de Netflix que per a mi és de les més interessants que té la plataforma de streaming, i que sempre és de les que em ve més de gust mirar quan se n'estrenen nous episodis. Doncs bé, ja fa un temps que està disponible la tercera temporada i toca parlar-ne.
Si a la segona temporada vèiem com el programa perillava pels constants problemes provocats gairebé sempre per la mateixa cadena local que en tenia els drets i al final era cancel·lat, també s'acabava amb un bri d'esperança, que era la contractació del grup per a fer el seu espectacle en directe en un hotel de Las Vegas.
S'endevinava, doncs, un canvi de format per a les lluitadores, però també en la localització d'aquests 10 nous episodis, com no podia ser d'una altra manera. I el resultat, per a mi, ha estat més que satisfactori.
Al principi tot són flors i violes: tenen feina estable, tot i que està previst que sigui durant uns mesos, cobren més i mentre no tenen espectacle gaudeixen de força temps lliure, que sovint passen a les perilloses sales del casino de l'hotel.
Allà, i en aquests moments de descans, continua tenint lloc, i encara més que a la segona temporada, el desenvolupament dels personatges, especialment dels secundaris, una cosa que sempre m'agrada. Tanmateix, els protagonistes principals són els que ja podíem identificar com a tals a la primera i la segona temporada.
En Sam, la Ruth i la Debbie gaudeixen d'aquesta nova estabilitat laboral, però igual que passa amb tots els altres personatges, això també comporta un desgast, i és que són gent de Los Angeles, amb família i éssers estimats a Califòrnia, i aquest dia a dia envoltat de luxes té el seu punt fosc en la monotonia en què s'instal·len.
Això els fa reflexionar sobre el seu futur, perquè al capdavall no està previst que això de Las Vegas, per més pesat que s'estigui fent, hagi de durar gaire -veurem, però, com això canvia cap al final-, i cadascun dels personatges ho viu a la seva manera i amb unes perspectives més optimistes o pessimistes, passant per l'apatia, com en el cas d'un Sam Sylvia que continua sent el meu personatge preferit, un paio escèptic i esquerp com n'hi ha pocs.
Continua també l'evolució de la seva relació amb la Ruth, que a Las Vegas s'arriba a jugar a l'àrea petita, però no és l'única subtrama romàntica de la temporada: la Rhonda i en Bash viuen l'inici del seu matrimoni, orquestrat per tal que la britànica no hagués de marxar del país, però aviat arribarà una crisi amb unes arrels prou profundes i de la qual se'ns ha anat donant alguna pista, ara més evident que mai.
Per la seva banda, l'Arthie i la Yolanda tiren endavant la seva relació, que al seu torn serà víctima d'una crisi relacionada amb el reconeixement (o manca d'aquest) de l'orientació sexual de la noia índia, mentre que la Debbie opta per gaudir de relacions d'una sola nit amb treballadors de l'hotel mentre enyora cada cop més un fill que no pot veure créixer per culpa precisament d'estar vivint a Las Vegas.
Són uns mesos en què les noies enforteixen lligams, però també resolen friccions que arrosseguen d'abans o que es creen ara, uns canvis que desemboquen en aquest aprofundiment en la seva caracterització que esmentava més amunt. També es revelen secrets i alguns personatges viuen transformacions espectaculars, per si algú es pensava que GLOW perdria embranzida en acomodar-se.
Hi ha, com sempre, moments més dramàtics, però també molts d'humorístics, dins dels quals cal destacar un episodi en què, entre altres coses per trencar la monotonia, s'intercanvien els papers dalt del ring, cosa que resulta d'allò més divertida un cop posada en pràctica i fa l'episodi memorable.
Malgrat que es passen tota la temporada a la ciutat del pecat, seria desencertat afirmar que aquesta tercera part és monòtona, poc variada per a l'espectador. Com hem vist, hi passen moltes coses, hi ha moments per a patir i per a riure i, sobretot, el canvi de programa televisiu a espectacle en directe no fa que GLOW deixi de ser GLOW.
Són els seus personatges els que fan que la sèrie sigui tan interessant i enganxi tant, tant se val si fingeixen que s'estomaquen davant de les càmeres d'una televisió local de mala mort com si són en un hotel de tercera o qualsevol escenari que se'ls pugui acudir als productors de la sèrie d'ara endavant.
Esperem que continuï almenys un temps més, perquè val la pena. A hores d'ara, però, no se sap, i Netflix s'ha tornat molt inclement amb les sèries, tot i que abans tenia fama de rescatar les que altres cadenes cancel·laven. Toquem fusta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada