Lectures: Catarsis

Fa gairebé 4 anys vaig escriure una entrada sobre una obra clàssica del manga de ciència-ficció, ¿Quién es el 11º pasajero?, amb què l'encara petita però ja força respectable editorial Tomodomo s'havia estrenat en la bibliografia de la mítica autora Moto Hagio, representant de l'anomenada Generació del 24 (1949 en el calendari occidental). 

Doncs bé, l'editorial ha continuat apostant per ella i ja en tenim tres obres, també jo a casa, però abans de posar-me amb el que probablement és el seu títol més conegut -o el segon, com a màxim- volia llegir aquest recopilatori d'històries curtes, i ara que ho he fet, toca parlar-ne.

Catarsis, com s'ha publicat aquí el volum que al Japó es diu Hanshin Jisen Tanpen Sakuhin-shû Hagio Moto Perfect Selection 9, és un llibre de 448 pàgines en tapa tova amb camisa en què trobem 12 històries amb un nombre de pàgines diferent, però que en cap cas arriba a les 60, i publicades originalment en diverses revistes entre els anys 1971 i 1998. 

Són històries força diferents, encara que algunes coincideixen pel que fa a gènere, que inclou fantasia, terror, ciència-ficció, amor o costumisme. Com sol passar amb aquesta mena de recopilatoris, hi ha alguns relats millors que altres, i segurament dues persones no es posarien d'acord a l'hora d'ordenar-los de millor a pitjor, però en general no n'hi ha cap que m'hagi avorrit o que hagi trobat notablement inferior a la resta, i això diu molt de la qualitat del conjunt.

El volum s'obre amb Mitad (1984), una història sobre dues germanes siameses que estan condemnades perquè només una s'està desenvolupant amb normalitat, però tard o d'hora ha de pagar el preu d'aquesta maledicció. Després tenim La chica iguana (1991), una de les històries curtes més conegudes de l'autora, perquè se'n va fer una adaptació a sèrie d'imatge real d'11 episodis, protagonitzada per una nena que la seva mare veu com si fos una iguana antropomòrfica, mentre que no passa el mateix amb la seva germana. A mesura que avança el relat, en què veiem patir molt la pobra noia, veurem per què passa tot això. 

Una complicada història d'amor és el que ens trobem a Camuflaje de ángel (1984), mentre que a Las pastillas de ir a la escuela (1994) tenim l'estranya i inquietant situació per la qual els companys d'institut del protagonista, de sobte, tenen els caps substituïts per objectes i parlen d'una manera que ell no entén. 

A continuació, Al sol de la tarde (1994) ens presenta, a través de les converses d'unes mestresses de casa, una reflexió sobre el matrimoni i els problemes que sorgeixen quan la monotonia i el cansament de la vida s'hi instal·len.

El falso rey (1984) és una història situada en un període temporal no definit però aparentment remot, sobre un misteriós jove que viatja sol amb un objectiu i un passat que només coneixerem al clímax del relat. A El invernadero (1975) se'ns parla de la particular relació entre dos nois adolescents que són germanastres des de fa poc en un context de famílies riques del segle XIX i un toc de misteri i fins i tot terror, i a Marine (1977), a la foto de dalt, les trobades gairebé fantasmagòriques entre un nen i una noia més gran al llarg dels anys, amb un gir final deliciós i desconcertant. 

A continuació tenim la força més realista història que dona nom al volum, Catarsis (1992), en què un noi preocupa els seus pares amb les seves desaparicions i una actitud que ha canviat en els darrers mesos, i que se'ns explicarà cap al final.

Les últimes tres històries són la preciosa El niño que volvía a casa (1998), sobre la tragèdia d'una família i les diverses maneres d'enfrontar-s'hi, Sayo se cose un yukata (1971), un relat també amb rerefons emotiu però que també és el que m'ha agradat menys, i Amigo K. (1985, a la imatge), el més breu de tots, sobre l'arribada d'un nou alumne a un institut i l'assetjament de què és víctima per part del que fins llavors era el número u en tot. 

L'EDICIÓ

Com faig de vegades, aprofito per analitzar l'edició perquè hi ha diverses coses que no m'agraden, i que ja havia avançat en altres ressenyes d'obres de l'editorial, però que continuen passant. Comprenc que és petita i valoro l'esforç que fa, i trobo que la qualitat dels materials, el preu final malgrat el gruix del volum i que s'hagin mantingut algunes pàgines en color de l'original són punts molt a favor d'aquest producte, però en altres aspectes, segurament perquè m'ho miro molt -i per això treballo com a revisor de textos de traduccions de manga, cosa que al seu torn fa que no pugui desconnectar ni quan llegeixo per plaer-, la cosa justeja.

Hi ha coses de traducció, en general bona -me n'he trobat de molt pitjors, em podeu creure, fins al punt que m'han obligat a rebaixar punts a l'obra en general perquè per culpa d'això n'he gaudit menys (cas de Fullmetal Alchemist), i alguna me l'he arribat a vendre i tot de tan dolenta que era la traducció-, com ara alguns moments de poca naturalitat, algunes males decisions quan per exemple s'havia de mantenir el misteri del gènere d'un personatge o la força constant mania de posar la interjecció interrogativa "¿eh?" sense les interrogacions, una mania força estesa entre la gent a xarxes com Twitter, és veritat, però no per això vàlida. Doncs bé, en aquesta vinyeta que he posat més amunt s'il·lustra clarament el problema quan en el cas d'un personatge s'escriu malament i en el de l'altre, bé. 

Ens ho tornem a trobar aquí, però a més de servir per mostrar que passa més vegades, el que volia destacar aquest cop és un problema que ja vaig apuntar amb ¿Quién es el 11º pasajero?, i és el de la font triada per a les lletres minúscules -que, per cert, són una mica estranyes en l'edició de manga-, que provoca que l'accent de la i sempre surti obert, a la italiana. 

Que ningú hagi fet res al respecte en aquests anys que l'editorial ha estat publicant manga em sembla trist, un exemple de deixadesa i també de com, en general, la gent no veu aquestes petites coses, li passen per alt i li són igual. En canvi, fa llenya amb altres decisions traductològiques quan qui signa el text és algú més públic. En fi...

CONCLUSIONS

Catarsis és un molt bon recull d'històries curtes que toca temes diversos i en què la mestra Moto Hagio demostra una gran habilitat com a narradora, tant per l'interès del que explica com per la claredat amb què ho fa. El dibuix, per altra banda, evoluciona i en som testimonis, en haver-hi històries de tres dècades diferents, però no és espectacular. I penso que aquí és una cosa bona, perquè evita l'excés de floretes i altres recursos pensats per embellir el dibuix que solem trobar al shôjo, tant clàssic com actual (en el cas d'aquest volum n'hi ha més a les obres dels anys 70, era la moda, però després els abandona progressivament). Molt recomanable.