Lectures: La mort del comanador - Llibre 2

Fa exactament 3 mesos -quan escric aquesta entrada- publicava la meva ressenya del primer llibre de La mort del comanador, l'última obra d'en Haruki Murakami que ha aparegut en format butxaca i que vaig rebre, juntament amb la segona part, en aquest Sant Jordi edició especial 2020.

En fi, a l'entrada sobre la primera part vaig dir que el que havia llegit era una "ameníssima introducció a un nou relat de realisme màgic" de l'autor, i és ben bé que en aquesta segona part la trama, evidentment, avança, i té el seu desenllaç, però els elements fantàstics, onírics o com es vulguin anomenar prenen importància.

A La mort del comanador - Llibre 2, Murakami ens parla cel procés del retrat de la nena Marie, encàrrec del misteriós veí Menshiki, que sospita que podria ser la seva filla biològica, i com tot plegat és alhora una tasca agradable per al pintor protagonista i una situació incòmoda per les circumstàncies en què s'ha produït. 

Ell sent, però, una connexió especial amb aquella adolescent de 13 anys i s'adona que s'entenen perfectament, sovint sense necessitat de paraules -ella és, a més, poc parladora, i només es deixa anar una mica en aquestes sessions del retrat-. Això és important, perquè arriba un moment que la noia desapareix i, per fer que torni, el protagonista -recordem que sense nom, per això no el faig servir- s'ha d'endinsar en una mena d'altra dimensió i viure una història tan estranya que ningú se la creuria... llevat de la Marie.

Amb el títol original de Utsurô metafâ hen ("la metàfora canviant"), aquesta segona part conté, com deia, una proporció més gran d'elements fantàstics, sense abandonar el realisme i la profusió d'escenes quotidianes -continuen els àpats senzills, les galetes rosegades, els gots de whisky i l'òpera el tocadiscs de la casa-, però... funciona?

Sense ser en absolut un bon crític, i menys encara de literatura, em fa l'efecte que malgrat la cura amb què s'havien anat desplegant els elements misteriosos, la resolució de tot plegat és una mica massa simple i directa. I ho dic jo, que m'empipo quan una història que m'agrada molt acaba abruptament amb algun esdeveniment sobtat i incomprensible. 

Per a mi això no fa que estiguem davant d'una mala història -hi ha qui ho diu-, però hi ha alguna cosa que no m'ha acabat de girar rodona, i la part del periple del protagonista a l'altra dimensió se m'ha fet feixuga, repetitiva. Tanmateix, la sensació global que me n'enduc és satisfactòria, i suposo que es deu a uns personatges que m'han sabut atrapar, m'identifiqués o no amb ells, i aquell ritme típic de l'autor, suau però no excessivament, i les seves descripcions del dia a dia dels protagonistes. És el de sempre, però quan m'agrada un autor ja és això, el que n'espero.

La mort del comanador combina el Haruki Murakami més realista amb el més fantàstic, trobo que en proporcions adequades, però sí que és cert que semblava que el clímax del relat havia de ser més elaborat, i en canvi deixa amb algun dubte pel que fa al destí d'algun personatge secundari o, més ben dit, els seus rerefons. També ho podem veure d'una altra manera: a la vida no sempre acabem sabent el final de les històries de la gent, o les seves motivacions. I hem d'aprendre a viure amb això.

 
 

Lectures: La mort del comanador - Llibre 1

Cada cop que surt un llibre nou del mestre Haruki Murakami, un dels meus preferits, estic pendent... de la sortida de la seva versió en butxaca, que va millor per preu i espai -tot i que els preus de les edicions de butxaca han pujat molt durant la darrera dècada-, i és així com em van regalar, al Sant Jordi Especial d'Estiu 2020, les dues entregues de què consta la seva darrera obra. 

Avui parlaré de la primera part, que tot i que no resol la trama -evidentment- funciona prou bé com per parlar-ne i escriure les meves impressions al respecte, de manera breu, sense revelar detalls innecessaris. 

Es tracta de La mort del comanador: Llibre 1, originalment publicada el 2017 al Japó com a Kishidanchô-goroshi - Arawareru idea hen, i que en català tenim, com de costum -però de vegades hi ha tristes excepcions traduïdes de l'anglès-, traduïda del japonès per l'Albert Nolla. 

En aquesta novel·la, el protagonista, que no té nom -o no s'esmenta, més ben dit-, és pintor especialitzat en retrats, una feina fàcil i agradable per a ell que li permet anar passant, però enyora quan estudiava i pensava que pintaria quadres més trencadors i d'una altra mena. Ara, la dona l'ha deixat per un altre sense donar gaires més explicacions i, als 36 anys, decideix anar a fer un viatge en cotxe pel Japó fins que s'instal·la a la casa d'un altre pintor, famós en aquest cas, però ara en una residència amb Alzheimer, després que el fill d'aquest, company d'estudis del protagonista, li proposi estar-s'hi i així, de pas, la casa no queda buida i no es deteriora. 

Ens trobem, doncs, amb l'enèsim protagonista masculí més o menys jove i solter -per les circumstàncies- que abunda a la bibliografia de l'autor, amb els seus gustos musicals (en aquest cas d'òpera) i els seus àpats senzills -en faig conya sovint, però en aquest llibre el sintagma "sopar senzill" apareix moltes vegades-. Per descomptat, per molt destrossat que estigui per la ruptura amb la seva dona, en coneix algunes més durant els mesos de periple. Si no, no seria un personatge d'en Haruki Murakami.

En tot cas, la gràcia de la història de La mort del comanador és l'aparició de fets misteriosos, com el descobriment d'un quadre amagat del propietari de la casa, que duu el nom de la novel·la, la insistència d'un desconegut ric perquè el protagonista li pinti un retrat, o el so d'una campaneta que sent algunes nits i que desemboca en l'arribada d'un ésser que no pertany a aquest món.

El primer llibre, doncs, és una ameníssima introducció a un nou relat de realisme màgic típicament Murakami, que fa venir ganes d'agafar de seguida la segona part, cosa que jo no faré perquè vull fer un parèntesi amb una altra autora que em ve de gust conèixer d'una vegada i de la qual ja parlaré quan toqui. Sigui com sigui, el nou Murakami té molt bona pinta.