Menú

dimarts, 27 de juliol de 2021

Lectures: La noia de la botiga 24 hores

M'agrada, la literatura japonesa, però reconec que pràcticament només he llegit obres d'en Haruki Murakami, un dels meus escriptors preferits en general i de qui, per sort, ho tenim tot traduït al català -i el que no, està en camí de ser traduït-. 

Però com que jo tinc costum de llegir en català o en anglès (només si és aquesta la versió original), amb altres autors de literatura japonesa ho tinc més pelut per poder-ne llegir obres, perquè n'arriben molt poques en català i el japonès, que mai no he dominat com per llegir-ne cap llibre, el tinc cada cop més rovellat. Així, doncs, un llibre japonès traduït al català i que no sigui del mestre Murakami era una rara oportunitat que no podia deixar escapar, me'l van regalar per Sant Jordi i ara que l'he llegit en vull parlar.

La noia de la botiga 24 hores, de Sayaka Murata, és una novel·la de 2016, guanyadora del prestigiós premi Akutagawa, que en japonès es diu Konbini ningen, que, de fet, seria "La persona de la botiga konbini", i argumentalment tindria més sentit, tot i que el títol quedaria molt menys atractiu. 

Es tracta d'un llibre curtet, a l'edició de butxaca són 160 pàgines i la lletra és gran, i al capdavall ja em va bé descansar de tant en tant de les bèsties de més de 1.000 pàgines en què m'acostumo a emmerdar, sobretot quan no tinc gaire constància llegint. Per cert, la traducció és de l'Albert Nolla, que ho fa directament del japonès, com en el cas de les obres de Murakami que ha traduït ell (que són la immensa majoria), i això és garantia de qualitat.

En fi, La noia de la botiga 24 hores és el relat en primera persona de la Keiko Furukura, una dependenta d'una d'aquestes botigues habituals al Japó, que són petits supermercats oberts tot el dia -o gran part del dia-, lloc que per a ella esdevé un oasi de tranquil·litat en permetre-li actuar de manera gairebé automàtica i, mentre hi és, no s'ha de preocupar per satisfer les expectatives de la societat, especialment la japonesa, molt quadriculada, tradicional i aficionada a jutjar els altres.


A la botiga només ha de seguir les normes establertes i és una dependenta modèlica, a més de veterana, perquè porta divuit dels trenta-sis anys que té treballant-hi. La pau i la tranquil·litat que aquesta mena de vida -sense aficions fora de la seva jornada laboral- li proporciona la fan feliç, però ni tan sols així es desempallega de les crítiques, benintencionades però crítiques igualment, pel fet d'haver-se "estancat" en una feina pensada per a estudiants en no ser de jornada completa, i també perquè és soltera, verge i no es mostra gens interessada en què aquesta situació canviï.

A les poques pàgines que té el llibre la protagonista ens explica, amb una sinceritat i una innocència enormes, com funciona la botiga, però també com són alguns dels moments en què es força a tenir vida social, i a quins comentaris i quines exigències s'ha d'enfrontar, mentre declara que no entén gaire algunes reaccions de les persones del seu entorn i explica alguna anècdota de quan era petita i generava incomoditat a la seva família i a l'escola amb la seva manera d'actuar i les coses que deia, per a ella perfectament normals, però no per a la societat.

La novel·la retrata la lluita de la Keiko per encaixar, sense deixar de ser com és, en un món que sap que no la considera normal, i com en alguns moments les seves conviccions trontollen, encara que en realitat no hi pugui fer res. I amb això l'autora, lluny d'explicar una història divertida amb un personatge estrany de qui puguem riure, denuncia aquest món, especialment allà al Japó, però segur que extrapolable a tot arreu en més o menys mesura, que es creu autoritzat a jutjar els altres i les seves decisions vitals -que, a sobre, no sempre són decisions, sinó que es poden deure a trastorns, com no s'especifica però es dedueix en aquest cas-. Per a mi, el missatge del llibre, que ressona perquè hi estic d'acord, és que deixem de tocar els pebrots als altres. Així de senzill.

 

 



4 comentaris:

  1. Doncs amb aquesta conclusió final, ja no cal afegir massa cosa més. Força d'acord amb tu en tota l'anàlisi que en fas. No és el millor llibre de la vida, però diu coses i posa un mirall a la societat fins l'absurd. Però la societat està ben arrelada, tant li és que algú vulgui denunciar-la...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, és ben bé lluitar a cops contra les ones del mar, malauradament...

      Elimina
  2. Yukio Mishima té algunes novel·les al català com el Mariner que va perdre la gràcia al Mar o El rumor de les onades

    Perquè hi ha un raig d'en Cor Petit a la imatge?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies per l'apunt sobre Yukio Mishima, els buscaré, perquè només en tinc llibres en castellà.

      I per això del raig d'en Cor Petit. No m'hi havia fixat!

      Elimina

Potser també t'interessa...

Related Posts with Thumbnails