Lectures: Nina trencada

Abans de començar aquesta nova i humil crítica literària vull fer un avís, perquè m'agrada ser honest i dir les coses com són: encara que tractaré aquesta ressenya com la de qualsevol altre llibre, he de dir que conec personalment la seva autora, amb qui tinc tractes laborals i trobo que una bona relació dins d'aquest context. 

Tot i així, miraré de ser el més sincer possible amb la meva opinió sobre el seu llibre, que precisament per aquesta relació que existeix em va fer il·lusió que pogués escriure i publicar, i que vaig comprar -i vaig fer que em dediqués- quan en vaig tenir ocasió, poc abans de Sant Jordi. 

Nina trencada, de Voliana Edicions, és la primera novel·la de la Marta Moya Guillén, amb 301 pàgines i data de publicació de l'1 de març de 2024. 

Forma part de la col·lecció Falciot negre de l'editorial, i això és així perquè es tracta d'una novel·la negra, la història d'un crim i la subsegüent investigació ambientats en un moment indeterminat de l'actualitat, i a Catalunya, concretament Barcelona, Puigcerdà i Manresa. La premissa: l'assassinat d'un dels homes més rics de Catalunya la matinada d'una Diada de Sant Jordi en un hotel, i la implicació en tot l'assumpte d'un humil treballador i el sotsinspector que duu el cas.

Per la naturalesa de la història no en puc donar gaires detalls, però en la seva opera prima l'autora presenta un relat ameníssim, que enganxa de mala manera, i jo que tinc poc temps lliure i veig com les lectures són les més afectades per això, atès que no acostumo a tenir gaires ocasions de fer llargues sessions -i quan les faig és en detriment d'altres aficions que tinc i a les que acostumo a donar més prioritat-, me'l vaig llegir en relativament poc temps, senyal inequívoc que tenia moltes ganes de seguir la història.

I és que, tot i que ja és una cosa que s'espera del gènere, el cert és que a Nina trencada hi ha girs, cops de timó importants, especialment a la segona meitat, i és un recurs que com més ens acostem a les últimes pàgines més es fa servir, però no d'una manera artificialment enganyosa, sinó que nosaltres, com a lectores i lectors, vivim a través de la desorientació de l'investigador del cas. Al tram final seria recomanable, fins i tot, posar-se el cinturó de seguretat.

He dit al principi que seria sincer i honest, i he de dir que, malgrat totes aquestes coses bones que n'he dit i recomanar-ne la lectura, com que em dedico precisament a la revisió -i d'això conec l'autora, que també és traductora de manga, sector on treballo-, no puc desconnectar mai aquest xip, i així com sovint destaco problemes de traducció als llibres que no estan escrits originalment en llengua catalana, en aquest cas en què sí que és la llengua d'escriptura he de dir que al text li cal una repassada general per acabar de ser rodó del tot des del punt de vista ortogràfic i lèxic, perquè he detectat cosetes millorables aquí i allà, i això és un problema de revisió, fase a la qual normalment no es dona prou importància. Tanmateix, hi insisteixo: hi trobem una bona novel·la negra contemporània catalana, i amb això, per ara i amb futures reedicions encara lluny, n'hi ha prou.

Lectures: El Barcelonauta

Confesso que no vaig pensar que acabaria escrivint una entrada sobre aquest llibre, que feia moltíssims anys que tenia i que vaig decidir llegir gairebé com un tràmit, pel simple fet que sempre havia voltat per la meva biblioteca sense que el toqués.

Ara, havent-lo llegit -en una edició, per cert, força antiga, segurament de les primeres, poc després que guanyés el premi Joaquim Ruyra de 1976, i amb anotacions de la meva tieta quan era estudiant, cosa que li donava un encant extra-, he pensat que sí, que valdria la pena parlar-ne.

El Barcelonauta, de Pep Albanell, és una novel·la juvenil que repassa l'odissea d'un noi de poble que després d'uns mesos a Barcelona ha decidit que no hi està bé i que vol tornar a casa, però ha perdut el bitllet que tenia comprat i se li acaba el temps per trobar-lo.

La novel·la ens descriu els passos que segueix per trobar la cartera on hi havia el bitllet, però també ens presenta personatges secundaris que intervenen a la trama, relacionats amb en Quim -així es diu el protagonista- d'una manera més o menys directa, i d'aquesta manera el llibre pren més interès, perquè al capdavall la premissa és d'allò més senzilla i hauria quedat coixa sense farciment.

No sempre tindrem clar des del principi de cada capítol quina relació tenen aquests altres personatges i les seves circumstàncies (cal destacar la Quima i el pobre guàrdia municipal rondinaire) amb el pobre noi, però sempre n'hi ha una, i tot lliga quan en Quim treu el cap o senzillament se l'esmenta. El format escrit permet, també, en negar-nos la part visual, petites sorpreses en la resolució d'algunes escenes.

L'autor fa servir un estil narratiu propi de l'època, en el sentit que es nota que és un llibre dels anys 70, cosa que no vol dir que sigui feixuc. De fet, és molt amè. Però sí que té algunes coses una mica carrinclones, o alguna expressió o decisió ortogràfica que ara no s'acceptaria, com la d'escriure "re" en comptes de "res", oralitzant aquesta pronunciació informal que, per cert, encara belluga.

El que agafa per sorpresa -potser ja ho havia fet en d'altres llibres, el senyor Albanell, però jo no n'havia llegit cap- és que jugui amb el format i experimenti fent coses com ara escriure en format de guió de teatre una escena que té lloc durant un assaig precisament teatral, o imitar l'estil avantguardista d'en Joan Salvat-Papasseit en un altre en què un personatge està escrivint poemes de desamor. Menys espectacular, però igualment destacable, és el fet que durant la novel·la canvia de narrador diverses vegades.

Una història senzilla, entranyable, potser una mica passada de moda perquè les situacions en què es troben els personatges actualment les resoldríem amb un parell de missatges de WhatsApp, però al capdavall a l'època en què es va escriure i publicar devien ser versemblants, si bé tenen un punt d'ensucrament i d'optimisme que delata que es tracta d'un relat per al públic juvenil.

Lectures: L'Avi

No sé si us ha passat mai, però de vegades hi ha llibres que, pel motiu que sigui, us costa acabar. En el cas del protagonista d'aquesta entrada el motiu ha estat que m'he dedicat a altres coses, últimament, i per més amè que fos no avançava gaire, a un ritme de 5-10 pàgines al dia, una estoneta abans de dormir. 

Però quan m'hi he pogut posar una mica més, l'últim terç l'he llegit ben ràpid i m'ha deixat les bones sensacions que abans, per causes alienes a la qualitat intrínseca del llibre, no experimentava.

L'avi, a la meva edició -crec que aconseguida per 4 duros en alguna parada de les que algunes botigues posaven al carrer amb llibres de liquidació, o bé el dia que van repartir llibres gratuïtament a la redacció de l'Avui, quan hi vaig fer de becari- amb el subtítol Francesc Macià: una vida de llegenda, va guanyar el Premi Néstor Luján de novel·la històrica l'any 2000 i es va publicar el 2001.

Feia tants anys que el tenia pendent que quan per fi l'he llegit, en ple 2017, les seves pàgines ja estaven molt esgrogueïdes, però tant li fa. M'ha agradat més que no em pensava -no en tenia cap expectativa concreta, de fet, ja que no he llegit ni tan sols la famosa trilogia 1714 del seu autor, Alfred Bosch-, i m'ha permès conèixer la figura d'un dels polítics més populars del nostre país, un Francesc Macià que tots coneixem de nom, però del qual potser no sabem gaires coses.

El que fa Bosch a L'Avi és imaginar una autobiografia del que va ser President de la Generalitat del 14 de desembre de 1932 fins al 25 de desembre de 1933, dia en què va morir -fins ara, com ens recorda l'autor a l'epíleg, l'únic President del nostre país que ho ha fet mentre tenia el càrrec-, se suposa que molt documentada, però naturalment amb el recurs de la ficció, encara que fidel a la personalitat que entenc que devia quedar per a la posteritat amb el testimoni d'aquells qui el van tractar.

Així, en el format d'una mena de monòleg que Francesc Macià dedica a un dels seus fills, mort quan era un infant i la gran tragèdia de la seva vida -tot i que va rebre altres cops de naturalesa similar-, repassa la història d'aquest polític cabdal que va passar de tinent coronel a l'exèrcit espanyol a polític que volia salvar Espanya i, després, empès per les circumstàncies com tants milions d'independentistes després d'ell, a defensor de la República Catalana, que va arribar a proclamar el cèlebre 14 d'abril de 1931, quan es proclamava també l'espanyola.

Pel camí ens explicarà, a través de la seva simulada ploma, els seus anys de joventut a Vilanova i la Geltrú, la formació a l'exèrcit, la coneixença amb la Geni, la seva dona i amor de la seva vida, la paternitat i la seva entrada tardana a la política, primer a contracor i després esdevenint un dels polítics més apassionats, respectats i admirats de l'època, fins i tot per part dels seus rivals. 

Abans de la caiguda de la monarquia borbònica, però, també se'ns narra el famós complot de Prats de Molló de 1926, amb què pretenia oposar-se a la dictadura de Primo de Rivera amb un exèrcit ridícul, acció que va tenir unes repercussions simbòliques que, sens dubte, el van col·locar anys més tard, ja a la vellesa -per això el sobrenom d'"Avi", allà on va arribar-. I coneixem la seva opinió sobre altres personalitats de l'època, amb curiositats com la tírria que li tenia al després màrtir Lluís Companys, amb qui compartia partit. Ben curiós.

Tot plegat és una lliçó d'història amb un punt de vista únic i per tant absolutament parcial, és clar, però no pretén fer-nos creure una altra cosa. Però és Història, i el personatge queda descrit d'una manera entranyable, i al capdavall va tenir una vida digna de ser novel·litzada, que és el que va fer l'Alfred Bosch. 

Lectures: Paraules d'Opòton el Vell

L'any 2012, que ja acaba, ha estat l'Any Sales, Calders i Tísner, que commemorava el centenari del naixement d'aquests tres escriptors cabdals de la literatura catalana del segle XX. El primer, Joan Sales, reconec que no l'havia sentit ni anomenar. Del segon, Pere Calders, en sóc fan des que era petit perquè m'encanten els seus contes i tinc pendents, agafant pols, un parell de les seves novel·les, però del tercer només en sabia que era un senyor gran amb un pedaç en un ull. 

El senyor Avel·lí Artís Gener (1912-2000), més conegut com a "Tísner", es va dedicar entre moltes altres coses a escriure llibres, i probablement el més conegut és Paraules d'Opòton el Vell, que va publicar el 1968, poc després de tornar a Catalunya després d'haver estat exiliat a Mèxic a causa de la Guerra Civil. 

Aquesta dada és interessant perquè, com el seu cunyat Pere Calders, l'estada en aquell país el va marcar i la seva literatura ho va reflectir. En aquest cas concret el que tenim és una premissa d'allò més interessant, que és el que va fer que em sentís atret pel llibre ja fa uns quants anys (i sí, no l'he llegit fins ara): un grup d'asteques s'embarca en un viatge al que ells anomenen "Vell Aztlan" per tal de trobar el seu déu més important, Quetzalcoatl, i en fer-ho arriba a Europa abans que els europeus trepitgessin Amèrica per primera vegada.

Aquesta és l'edició que en tinc jo, de ja fa uns quants anys (quan me la van regalar era relativament nova i pel que sembla és de 1997, de manera que jo tenia 15 anys, posem-ne un o dos més com a màxim si no era acabada de sortir).

L'he llegit als 30, i ho he fet en ocasió d'un viatge on em volia endur lectura lleugera en cas de tenir estones mortes, però la impressió inicial que em va fer Paraules d'Opòton el Vell no va ser la que esperava: em va semblar un llibre feixuc i vaig pensar que em costaria acabar-me'l. M'equivocava.

Perquè el que fa Tísner en aquest llibre és adoptar el paper de presumpte traductor d'una crònica apòcrifa (és a dir fingida o fictícia) on, després que l'autor li cedeixi la paraula i el punt de vista en primera persona, l'Opòton del títol explica la gran aventura de la seva vida, en què acompanyat d'uns quants milers d'asteques va arribar a Europa, com deia més amunt, abans que els conquistadors espanyols descobrissin Amèrica i cometessin el més gran genocidi humà i cultural de la Història.

Si això us fa pensar que el que tenim al davant és literatura de viatges i, com a mi, és un gènere que no us agrada gaire, no patiu perquè el mestre Tísner aconsegueix enganxar el lector malgrat l'estil expressament arcaic i l'ús ocasional de paraules en nàhuatl per "fidelitat a l'original".

Ho fa amb l'ús de recursos literaris que hi ajuden: el fet que les notes del traductor ens facin dubtar si realment són fets ficticis, la narració en primera persona d'un Opòton que s'equivoca, es contradiu i deixa frases inacabades —mostra de la seva manca d'experiència escrivint—, la ironia i la ingenuïtat que es desprenen de la seva manera d'explicar les coses i el xoc cultural que viuen els protagonistes en entrar en contacte amb els pobles de la Península Ibèrica i els seus costums fan que Paraules d'Opòton el Vell esdevingui una novel·la d'allò més recomanable i, segons diuen, aquella per la que volia ser recordat Tísner.

Amb ella l'autor va voler retre homenatge al poble que el va acollir durant més de dues dècades i, de pas, criticar la invasió europea (castellana concretament) d'Amèrica, en contrast amb les intencions pacífiques que els asteques del llibre manifesten en venir cap aquí, encara que sigui una història inventada.