Lectures: Paraules d'Opòton el Vell

L'any 2012, que ja acaba, ha estat l'Any Sales, Calders i Tísner, que commemorava el centenari del naixement d'aquests tres escriptors cabdals de la literatura catalana del segle XX. El primer, Joan Sales, reconec que no l'havia sentit ni anomenar. Del segon, Pere Calders, en sóc fan des que era petit perquè m'encanten els seus contes i tinc pendents, agafant pols, un parell de les seves novel·les, però del tercer només en sabia que era un senyor gran amb un pedaç en un ull. 

El senyor Avel·lí Artís Gener (1912-2000), més conegut com a "Tísner", es va dedicar entre moltes altres coses a escriure llibres, i probablement el més conegut és Paraules d'Opòton el Vell, que va publicar el 1968, poc després de tornar a Catalunya després d'haver estat exiliat a Mèxic a causa de la Guerra Civil. 

Aquesta dada és interessant perquè, com el seu cunyat Pere Calders, l'estada en aquell país el va marcar i la seva literatura ho va reflectir. En aquest cas concret el que tenim és una premissa d'allò més interessant, que és el que va fer que em sentís atret pel llibre ja fa uns quants anys (i sí, no l'he llegit fins ara): un grup d'asteques s'embarca en un viatge al que ells anomenen "Vell Aztlan" per tal de trobar el seu déu més important, Quetzalcoatl, i en fer-ho arriba a Europa abans que els europeus trepitgessin Amèrica per primera vegada.

Aquesta és l'edició que en tinc jo, de ja fa uns quants anys (quan me la van regalar era relativament nova i pel que sembla és de 1997, de manera que jo tenia 15 anys, posem-ne un o dos més com a màxim si no era acabada de sortir).

L'he llegit als 30, i ho he fet en ocasió d'un viatge on em volia endur lectura lleugera en cas de tenir estones mortes, però la impressió inicial que em va fer Paraules d'Opòton el Vell no va ser la que esperava: em va semblar un llibre feixuc i vaig pensar que em costaria acabar-me'l. M'equivocava.

Perquè el que fa Tísner en aquest llibre és adoptar el paper de presumpte traductor d'una crònica apòcrifa (és a dir fingida o fictícia) on, després que l'autor li cedeixi la paraula i el punt de vista en primera persona, l'Opòton del títol explica la gran aventura de la seva vida, en què acompanyat d'uns quants milers d'asteques va arribar a Europa, com deia més amunt, abans que els conquistadors espanyols descobrissin Amèrica i cometessin el més gran genocidi humà i cultural de la Història.

Si això us fa pensar que el que tenim al davant és literatura de viatges i, com a mi, és un gènere que no us agrada gaire, no patiu perquè el mestre Tísner aconsegueix enganxar el lector malgrat l'estil expressament arcaic i l'ús ocasional de paraules en nàhuatl per "fidelitat a l'original".

Ho fa amb l'ús de recursos literaris que hi ajuden: el fet que les notes del traductor ens facin dubtar si realment són fets ficticis, la narració en primera persona d'un Opòton que s'equivoca, es contradiu i deixa frases inacabades —mostra de la seva manca d'experiència escrivint—, la ironia i la ingenuïtat que es desprenen de la seva manera d'explicar les coses i el xoc cultural que viuen els protagonistes en entrar en contacte amb els pobles de la Península Ibèrica i els seus costums fan que Paraules d'Opòton el Vell esdevingui una novel·la d'allò més recomanable i, segons diuen, aquella per la que volia ser recordat Tísner.

Amb ella l'autor va voler retre homenatge al poble que el va acollir durant més de dues dècades i, de pas, criticar la invasió europea (castellana concretament) d'Amèrica, en contrast amb les intencions pacífiques que els asteques del llibre manifesten en venir cap aquí, encara que sigui una història inventada.