Lectures: Les intermitències de la mort

José Saramago és un dels meus autors preferits, cadascun d'ells m'agrada per una cosa diferents, i sempre dic que en el cas del desaparegut escriptor portuguès ho és per l'absurditat de les seves premisses. Tinc gairebé tot el que se n'ha publicat en català, ajudat sens dubte per una època, ja llunyana, en què les edicions de butxaca eren realment per a qualsevol... butxaca, i me'n falten alguns de tapa dura que mai van rebre aquest tractament i, per tant, van continuar sent cars i poc recomanables per a les prestatgeries petites.

Un dels que tenia més ganes de llegir dins d'aquest grup ha caigut a les meves mans gràcies a una botiga de segona mà que vaig descobrir per casualitat i em va permetre endur-me'l a un preu molt reduït, malauradament proporcional al seu estat higiènic, i va passar de seguida a la part de dalt de la meva llista de pendents, encara més quan feia anys que no tenia l'ocasió de llegir res d'aquest senyor. Un cop acabat, passo a fer-ne la humil ressenya.

Les intermitències de la mort, novel·la publicada originalment a Portugal com a As intermitências da Morte el 2005, ens va arribar en català el mateix any gràcies a Edicions 62, i com comentava al principi mai va rebre una edició de butxaca, com personalment prefereixo, de manera que me l'ha acabat comprant de segona mà. 

Han passat 20 anys, però per fi me l'he pogut llegir, i ja us avanço que no m'ha decebut pas. No m'han perjudicat les altes expectatives acumulades durant tots aquests anys de pensar en el títol, que crida prou l'atenció, i la premissa a l'altura. Aquesta ens proposa la història d'un país indeterminat i fictici on la gent, de cop, para de morir-se. 

Tothom ha reflexionat alguna vegada, o més, sobre la mort, i ha acceptat, no sense fredor, que és un fenomen necessari per a l'autocontrol demogràfic i social del planeta, encara que també sigui la causant d'un enorme dolor.

A la novel·la, Saramago, amb la ironia i el sarcasme que el caracteritzen, ens planteja la seva idea -molt lògica per altra banda- de les possibles conseqüències que l'absència de la mort podria provocar al país protagonista de la història, passant de l'alegria inicial a la desesperació popular i governamental un cop els cadàvers i els malalts immortals s'acumulen, l'erari públic se'n ressent i determinats agents aprofiten l'ocasió per fer negoci o pateixen en veure perillar el seu.

Coneixerem la causa de tot plegat amb l'aparició d'una personificació de la Parca, que a mi, personalment, m'ha fet pensar en el personatge de la Mort de la saga Discmón, de Sir Terry Pratchett, que tant surt en els darrers anys a la secció de lectures d'aquest blog, perquè si bé són premisses diferents, el to humorístic de tot plegat té certa relació. 

Les intermitències de la mort agradarà a qualsevol seguidor del Premi Nobel de Literatura portuguès, amb la seva capacitat de fer-nos empassar un text escrit, com sempre, en un estil que va contra les convencions gramaticals i es presenta pràcticament sense punts i apart, amb moltes comes fent la funció de punts i les majúscules reservades per a les indicacions de canvi d'interlocutor, a més de mostrar les reflexions del propi narrador i les seves mencions al públic. Res que no haguéssim vist fins ara a la seva bibliografia, però és precisament això el que fa que valgui la pena.