Cinema: Wicked - For Good

Al gener vaig publicar la crítica d'una pel·lícula que podíem veure al cinema en la seva màxima esplendor gràcies a l'avui inusual fet que s'havia mantingut en cartellera uns mesos, i vaig dir que la seva segona part, prevista per a finals d'aquest 2025, l'aniríem a veure sense esperar gaire, i així ha estat: el primer cap de setmana.

Wicked: For Good (o Wicked Part II com es veu en pantalla) és un film dirigit altre cop per Jon M. Chu que reprèn la història intencionadament tallada -i ben fet, perquè la primera part durava 2 hores i 40 minuts- i basada, recordem-ho, en un musical, al seu torn adaptació d'una novel·la de 1995 que reinterpretava els fets de la pel·lícula El màgic d'Oz (1939), que també al seu torn adaptava un llibre de 1900.

Aquesta vegada són 2 hores i 17 minuts en què continua el drama de la història que hi ha al darrere de la conversió de l'Elphaba en la "malvada bruixa de l'Oest", que ja vam començar a veure a les acaballes de la primera part. Aquí es continua aprofundint en aquesta transformació, i veiem com tot aquell maniqueisme de tants relats clàssics, inclòs El màgic d'Oz, es basa en interpretacions interessades i malentesos, i com això pot destruir reputacions i vides.

La fastigosament bona i perfecta Glinda que vèiem a la primera pel·lícula també evoluciona en aquest film, cosa que celebro, perquè tampoc m'agradava veure una coprotagonista tan absolutament babaua i repel·lent. 

Per si no havia quedat clar llavors, i en tot cas s'havia confiat a la interpretació del públic, aquí es parla explícitament de la veritat com a relat fabricat pel discurs oficial i de com uns mateixos fets es poden veure com a virtuosos o mesquins segons el punt de vista.

Ja sabem que el màgic d'Oz no és el que diu que és, ja ho sabíem del film de 1939, però l'home té una capacitat tremenda de convèncer, i l'Elphaba no és immune a les paraules dolces. Tanmateix, som conscients que si se signés la pau no hi hauria pel·lícula, i el que veiem a partir de cert moment és una deriva inevitable cap a la guerra i un estat de les coses que conduirà -encara que l'afecte que ens pot inspirar la noia ens faci desitjar que tot plegat acabi bé- al final que li vam conèixer a El màgic d'Oz.

Quan vaig parlar de la primera part de Wicked vaig expressar les meves reserves respecte a aquesta segona: no volia que fos un remake del film clàssic. No ho és pas, per sort, però la Dorothy i els seus companys hi tenen un paper inevitablement més important, ja que els fets tenen lloc en paral·lel als d'aquella pel·lícula, i els veiem no gaire estona, si bé cadascun d'ells té un origen explicat en aquest film. Trobo que la manera de tractar la seva presència, necessària per a la trama, és prou respectuosa amb el fet que a Wicked la trama principal no és la seva. Està fet, en altres paraules, amb elegància.

La història ens enlluerna amb un disseny de producció espectacular, cançons que ens fan posar la pell de gallina i unes interpretacions memorables, i ens reserva alguna sorpresa i algun gir que fan que, per molt que en coneguem el desenllaç, el llargmetratge ens resulti interessant i es faci amè malgrat la seva durada.

Personalment he gaudit moltíssim amb aquesta història, un drama monumental sobre una amistat improbable i la seva destrucció per culpa de la manipulació d'uns tercers. És, també, la història d'un amor tràgic, i sap com deixar-nos el cor arrugat amb la mala fortuna de l'Elphaba, un personatge que no va fer res més que néixer diferent i ser marginada tota la seva vida. 

Wicked, i sobretot la seva segona part, és un relat que m'ha emocionat d'una manera especial, i he patit amb la que per a mi és la seva protagonista principal, i que durant aquest any s'ha convertit en un dels meus personatges de ficció preferits. Si vau veure la primera pel·lícula, heu de veure la segona. I feu-ho al cine, si és possible.

 

Cinema: Wicked

En uns temps en què les pel·lícules duren poques setmanes al cinema i apareixen a la corresponent plataforma d'streaming que en tingui els drets, és estrany poder veure'n una en pantalla gran quan ja fa més d'un mes que es va estrenar, però vam aconseguir-ho amb aquesta que, per les seves característiques, val la pena veure almenys una vegada en aquestes condicions.

I és que es tracta d'un musical, molt llarg i ja sabem que dividit en dues parts, la segona de les quals pensada per a finals d'aquest any, per la qual cosa el so i la posada en escena contribueixen a l'experiència.

Wicked, que a la pantalla té el nom de Wicked: Part I, és un film de Jon M. Chu i escrit per Winnie Holzman i Dana Fox basat en el musical de 2003, escrit per la mateixa Holzman i Stephen Schwartz, al seu torn basant-se en un llibre de 1995 sobre la vida de la malvada de El màgic d'Oz, film de 1939, que també al seu torn venia d'una saga que es va iniciar l'any 1900.

Aquest seguit de referències forma un univers que s'explora en aquesta història que dona per fet el coneixement per part del públic almenys del film de 1939, i que personalment vaig voler veure (no diré "repassar" perquè no recordo si l'havia vist mai), i ben sorprès de trobar-me-la amb doblatge català a Max, per preparar-me per al llargmetratge que avui ens ocupa, perquè tot plegat és una preqüela ficada dins d'una petita seqüela, en començar la història just després de la mort de la Malvada Bruixa de l'Oest.

Ho fa amb un número musical protagonitzat per la fada Glinda (Ariana Grande), en plena celebració per la defunció de la malvada de la llegendària pel·lícula, però quan acaba li pregunten si és cert que havien estat amigues, i és aquí on comença la història que ens ocupa.

Perquè resulta que tothom té un origen, i tant el paradigma de la bondat com el de la maldat en aquest univers van ser joves i van anar a la universitat de Shiz, i en aquest moment el protagonisme passa a l'Elphaba Thropp (Cynthia Erivo), marcada des del seu naixement per l'estigma de tenir la pell verda i uns poders màgics que no pot controlar del tot, i marginada per un pare que la fa responsable de la paraplègia de naixement de la seva germana petita.

Acostumada a tenir un paper més aviat discret per no decebre el seu entorn, malgrat la dificultat inevitable causada pel seu aspecte, l'Elphaba passa uns primers dies força durs a la universitat, marginada i temuda per la resta d'estudiants, enamorats de la Galinda -així es diu al principi-, una futura fada amb una autoestima estratosfèrica i una empatia nul·la a qui la resta de l'alumnat fa la gara-gara, tot empoderant-la encara més.

Les coses, però, evolucionen, i a poc a poc s'estableix un estrany i improbable vincle entre aquestes companyes d'habitació obligades a ser-ho. L'Elphaba, un personatge tràgic i absolutament entranyable, que hauria de rebre la simpatia i commiseració del públic, només vol tenir una vida normal i, alhora, fer alguna cosa útil amb la seva màgia.

Quan les coses es tranquil·litzen, ara que és més tolerada gràcies a la influència de la Glinda, es relaxa i intenta dur una vida d'estudiant normal, tot permetent-se fins i tot enamorar-se, malgrat les reticències inicials d'una vida a la defensiva, del príncep Fiyero (Jonathan Bailey, l'Anthony de Bridgerton), que tothom assumeix que fa la parella ideal amb la Glinda, afectats inclosos, però això és un tema que queda més aviat com una subtrama que ja veurem com es desenvolupa, si és que ho fa, a la segona pel·lícula.

Però Wicked va de la transformació d'una bona noia en la malvada bruixa de l'arquetip clàssic d'Oz, i això es comença a gestar quan les coses van mal dades.

L'interès de la degana Madame Morrible (Michelle Yeoh) en l'Elphaba, que se sent especial gràcies a aquest acostament, amaga una motivació oculta que té a veure amb el secret del propi Màgic d'Oz (Jeff Goldblum), que ja sabem de la pel·lícula original que no és el que sembla.

I és que a Wicked es parla de racisme, tant envers la protagonista com els animals amb capacitat de raonar i parlar com els humans que hi ha en aquest regne de fantasia, i tot plegat agafa un to fosc allunyat de l'aparença de perfecció, luxe i bon gust que semblava en els primers compassos del film. 

El film ens deixa amb un final obert, tot i que sabem que tindrà continuació, que ens fa qüestionar-nos el relat oficial, perquè com en tants altres aspectes de la vida, la Història l'escriuen els vencedors, i fins i tot quan algú ha comès actes reprovables hem de conèixer les circumstàncies que hi han conduït abans d'emetre els nostres judicis.

Tinc ganes de saber com continua la història, si bé em fa una mica de por que la segona part sigui més aviat un remake del film de 1939. Podria sortir de dubtes llegint l'argument del musical de 2003, és cert, però m'estimo més que em sorprenguin, i aquesta vegada no ens arriscarem a perdre'ns l'oportunitat de gaudir-ne com cal, al cinema.