Cinema: Zootròpolis 2

Més cinema a la pantalla gran, un àmbit en què aquest any hem fluixejat una mica, però també més cinema familiar, que ara amb el petit de la casa amb 3 anys i mig ja podem fer-ho i no hem de demanar tants cops favors als avis perquè se'l quedin quan anem al cine amb la gran, com per exemple va passar amb el final de Wicked, que no era apta per al nen.

Ja havíem repassat a casa la primera pel·lícula d'això que ja és una saga -la Disney que no feia seqüeles numerades per al cinema va desaparèixer amb Frozen II-, film que jo havia vist només un cop, a l'avió de camí al Japó en el meu viatge de noces l'any 2016. A casa, fa poc, la vam poder repassar en català, i els nens la van poder veure, de fet, per primera vegada, en preparació per a l'estrena d'aquesta segona part que, ara sí, hem vist en una sala de cinema i, és clar, en el nostre idioma. 

Zootròpolis 2 està dirigida per Jared Bush i Byron Howard, aquest últim ja codirector de la primera part amb Rich Moore, i s'ha estrenat al novembre d'aquest 2025 amb una recaptació espectacular, cosa que tampoc ens hauria de sorprendre. Al capdavall, és Disney. 

Disney d'animals, en aquest cas, no de "princeses", de manera que es tracta d'un film animat que, per estil i temes, podria haver signat qualsevol de les productores d'animació habituals. Però bé, centrem-nos en el que importa, que és el resultat d'aquesta pel·lícula. 

Després de la resolució d'un escàndol de corrupció gràcies a la conilla Judy i el seu improbable aliat, la guineu estafadora Nick, a la pel·li anterior, ara ell també s'ha fet policia, però com que són dos animals petits en un món dominat per animals més grans, els tenen clarament marginats dins del cos de policia de Zootròpolis.

A més, no s'acaben d'entendre i els envien a teràpia de "parella" policial, cosa que no ajuda a millorar la reputació que tenen dins del cos. Tot i així, i malgrat les ordres de ser discrets i no prendre decisions pel seu compte, la pel·lícula no existiria si obeïssin el seu desesperat cap, i tots dos es veuen embolicats en un cas de restauració de la imatge dels rèptils, foragitats de la ciutat fa molt de temps i aquí representats per un tercer personatge principal, la serp Gary, que esdevé l'enemic públic número u i que els nostres protagonistes intenten ajudar a fer justícia, cosa que els torna a posar en un bon merder, com a la primera pel·lícula.

Per tot plegat, és certament un film del gènere conegut en anglès com a buddy cop, és a dir de parelles policials en què els seus membres tenen caràcters i maneres de fer oposats, però que col·laboren en una missió que els va molt gran.

Zootròpolis 2 trasllada perfectament aquesta mena de pel·lícules que ens porten als anys 80 i 90, però amb la gràcia i els gags que esperem d'un film animat protagonitzat per animals antropomòrfics, i amb la recuperació de personatges secundaris de la primera part que contribueixen a l'humor que destil·la la història. 

Com sol passar, aquestes diferències entre els dos protagonistes es van llimant, i en aquesta segona pel·lícula en Nick i la Judy deixen de ser els aliats improbables que eren a la primera i es fan amics de debò, un procés entendridor de veure mentre avança la trama, sense abandonar les picabaralles amistoses, que romanen.

Amb tot plegat, el film, que també té molta acció i persecucions, i tots els gags relacionats amb les diverses espècies animals que ens puguem imaginar, és d'allò més entretingut i aporta coses a la franquícia -que, recordem, també té una sèrie d'animació curta-, així que no és sobrer en absolut. 

És d'aquells casos en què no era necessari fer una segona part, però que un cop presentada val la pena. Veurem què passa amb la tercera, que se'ns insinua a l'escena post-crèdits que a hores d'ara no hauria de caldre que ningú ens digui que hem d'esperar gairebé sempre, però que encara hi ha inconscients que es perden en marxar amb massa pressa de la sala.

 

How I met your mother (vuitena temporada)

Ja ho vaig dir quan vaig fer la ressenya, fa un any, de la setena temporada de How I met your mother: la sèrie s'està allargant innecessàriament. Si tota la sèrie és un gran flaixbac, trobo que és innecessari que dins les temporades n'hi hagi encara més, i això ja va passar a la setena, que començava i acabava amb escenes del casament d'en Barney.

Al final d'aquella temporada vèiem qui era la núvia, i en aquesta vuitena pràcticament no hem avançat gens, perquè tot el que se'ns explica és anterior al dia del casament, que només s'acosta al final de la temporada.

Per tant el casament entre en Barney i (ho sabem des del final de la setena temporada, repeteixo) la Robin s'està ajornant des de ja fa dues temporades, cosa que comença a fer-nos pujar la mosca al nas. Però és clar, per a arribar a aquest punt hem de veure com el nuvi se separa de la que fins ara semblava que havia de ser la seva mitja taronja, la Quinn, amb qui de fet arriba a estar a punt de casar-se abans que tot se'n vagi a fer punyetes.

Per la seva banda l'altra interessada, la Robin, té una relació amb en Nick (Michael Trucco, vist a Battlestar Galactica) que també s'acaba i després de molts estires i arronses la parella Robin-Barney per fi reprèn la seva relació.

I d'un prometatge passem al següent, perquè en Barney està més que disposat a casar-se, però s'havia equivocat de dona i ara, per fi, torna a estar amb qui havia d'estar, encara que això no agradi al protagonista, en Ted, que ja fa anys que ens va dir que la Robin no era la mare dels seus fills, però de tant en tant es torna a penjar d'ella i mareja la perdiu.

Una de les proves d'aquest marejament de la perdiu havia estat la reaparició, al final de la temporada anterior, de la Victoria, amb qui en aquesta vuitena té una relació de pocs mesos que ens deixa amb la sensació que tot plegat ha estat una pèrdua de temps fruit de la manca d'idees dels guionistes o la cada cop més evident prolongació innecessària de la sèrie.

Per la seva banda, en Marshall i la Lily havien estat pares i com és natural el bebè, en Marvin (batejat així en honor al difunt pare d'en Marshall) agafa bona part del protagonisme de les trames que tenen a veure amb aquest matrimoni, com ara una en què se celebra un concurs per tal de decidir qui seria el padrí del nen en cas que els seus pares faltessin.

Paradoxalment també veiem com les seves carreres professionals evolucionen: per una banda veurem un cas cabdal per a en Marshall per tal d'afermar-se en la seva feina d'advocat, una tendència ascendent que donarà problemes al final de la temporada, i per l'altra la Lily, malgrat que ha estat mare, decideix no tornar a fer de professora de llar d'infants, sinó dedicar-se a allò que li agrada de debò.

És gràcies a una reaparició que sí que és benvinguda, perquè el paio ens cau bé i la història té sentit: parlem de The Captain, interpretat per l'entranyable Kyle MacLachlan, aquesta vegada sense la Zoey com a acompanyant, de manera que si en veure'l pensàvem que la rossa (tenyida) protagonista de Once Upon a Time seria una de les exs d'en Ted que es recuperarien per a allargar encara més la trama, excepcionalment ens equivocàvem de mig a mig.

El cas és que l'extravagant personatge ofereix a la Lily una feina com a assessora d'art, una oportunitat que il·lusiona la pèl-roja i que després l'enviarà a Roma durant un any, tan bon punt hagi tingut lloc el casament dels Stinson-Scherbatsky. Una gran oportunitat de feina per a en Marshall que té lloc al final de la temporada posa en perill aquest il·lusionant i alhora trist trasllat, però haurem d'esperar a la novena temporada si volem saber com acaba tot plegat.

Encara que hi ha episodis que per les seves característiques podrien tenir lloc en qualsevol temporada, en general hi ha uns temes constants d'aquesta vuitena fornada de capítols, el més important dels quals, a banda del bebè Marvin, els preparatius per al casament que porten tant de temps anunciant-nos.

Un d'ells, evidentment, és el comiat de solter d'en Barney, un festaire empedreït que no es podia imaginar de cap de les maneres la celebració que li preparen els seus amics, un caos absolut que ens ofereix un dels episodis més bojos de la temporada.

La vuitena temporada de How I met your mother té bons moments i és divertida, però si no s'hagués plantejat la sèrie amb en Ted com a protagonista per sobre dels altres i amb la cerca de la mare dels seus fills com a tema principal no tindríem la sensació que el gran punt feble d'aquests últims 24 episodis ha estat precisament en Ted Mosby.

El protagonista ha començat amb una relació que sabíem que no tenia res a veure amb la cerca de la seva futura muller, i després ha tingut alguna petita relació que tampoc no havia de prosperar (la més divertida de les quals amb la sonada de la Jeanette), però el pitjor de tot ha estat la seva recaiguda pel que fa als sentiments per la Robin. De debò, és un tema que ja cansa.

Només la breu aparició, per fi, de la mare dels seus fills, interpretada per la Cristin Milioti, ens deixa un bon regust després de veure el final de la temporada, però en general ha quedat clar que han estat 24 episodis dedicats a en Barney i la Robin i, en segon terme, el matrimoni Eriksen.

Ara ens queda només la novena temporada, l'última com ja s'ha dit oficialment, i s'entén que serà quan en Ted —segurament no des del primer episodi però pel bé de la popularitat de la sèrie sí en un dels primers— vagi coneixent aquesta noia després de trobar-se-la al casament dels seus amics. Esperem que no s'allargui com un xiclet i que tot plegat no esdevingui un cúmul de situacions sense cap relació amb la missió del protagonista com sembla que ha estat la vuitena temporada.

Sèries: New Girl

Em complau fer una entrada sobre una sèrie que he pogut seguir des del primer dia que es va emetre. Normalment faig cas de les recomanacions de gent del meu entorn o bé m'atrauen les bones crítiques dels entesos, però en aquest cas ho confesso des del principi: volia veure New Girl des que, estant a Nova York, vaig descobrir als cartells de Times Square que la Zooey Deschanel tindria una sèrie pròpia.

Sempre és arriscat aficionar-se a una sèrie que comença, sobretot a una sitcom, gènere que no té precisament pocs exponents, però encara que l'haguessin cancel·lat hauria valgut la pena. Però no, no només no la van cancel·lar sinó que contra tot pronòstic va funcionar i aviat es va assegurar els 22 episodis d'una temporada completa i, fa poc, la segona de cara a la propera tardor. 

De què va, New Girl? Doncs és una comèdia sobre quatre companys de pis que voregen la trentena d'anys i la seva convivència, marcada des del principi per l'arribada de la Jess Day (Zooey Deschanel), que ha trencat amb el seu xicot després d'enganxar-lo amb una altra. Repassat el punt de partida trobo que és el moment de parlar dels personatges, oi? 

La Jess és professora de primària i molt alegre i innocent. Els seus companys trigaran a estimar-se-la, perquè el seu caràcter és una barreja d'adorable i maldestre, que provoca vergonya aliena per les múltiples collonades que diu o fa i la seva capacitat sense límits de fer el ridícul. 

Aquest vídeo em fa riure cada cop que el veig. Trobo que encara que no tingués subtítols s'entén perfectament, oi? Si més no l'essencial, perquè al cap i a la fi tot gira al voltant de la paraula "penis". Doncs aquesta és la mena de coses que fa la Jess. 

La vèiem discutir amb en Nick Miller (Jake Johnson), un exestudiant de Dret que treballa de bàrman i que també ha passat per una dolorosa ruptura. És pessimista, tirant a covard i s'empipa amb facilitat. Tot i així connecta bé amb la Jess i ens fa pensar que aquests dos acabaran junts. Serà així? Ja ho anirem veient.

En Winston Bishop (Lamorne Morris) és exjugador de bàsquet i ha tornat de Letònia després que les coses allà no li hagin acabat de sortir bé. Als Estats Units té molts problemes a l'hora de trobar feina, perquè mai no havia format part d'un món laboral normal i la crisi econòmica actual no hi ajuda pas, com tampoc la seva dificultat per adaptar-se a les tasques repetitives.

Curiosament a l'episodi pilot el personatge negre (les coses com són) era el d'en Coach, interpretat pel conegut Damon Wayans, Jr., però de cara al segon episodi es va dir que havia marxat i havia cedit el seu lloc a en Winston, que era el company de pis original d'en Nick i l'Schmidt. Tot plegat responia al fet que el senyor Wayans tornava a la sèrie Happy Endings, que es renovava per a una segona temporada. Probablement en fer el pilot de New Girl no comptava amb què el pilot d'aquesta acabaria convencent la Fox com per a fer-ne una sèrie, vés a saber.

Continuem: l'Schmidt (Max Greenfield) no té nom de pila, pel que sembla, i és un metrosexual que es veu a si mateix com un seductor, mentre que els altres el veuen com un pallasso. A l'oficina, on és l'únic home, les seves companyes tampoc no se'l prenen seriosament. És l'únic dels nois que se sent realment atret per la...

Cecilia "Cece" Meyers (Hannah Simone), la millor amiga de la Jess, model professional i tot i així amb poca fortuna a l'hora d'aconseguir relacions de llarga durada. És un personatge secundari que no apareix a tots els episodis, però que cada cop passa més temps a casa del quartet protagonista.

A banda dels personatges principals New Girl també en té d'altres, amb papers més petits, que hi afegeixen diversió. És el cas d'en Paul Genzlinger (Justin Long), que és la versió masculina de la Jess, o la Tanya (Rachael Harris), la directora de l'escola de la protagonista. I fins i tot hi ha alguna cara coneguda, com la d'en Dermot Mulroney (La boda del meu millor amic).



Com podem veure al simpàtic opening de la sèrie, la Zooey Deschanel no desaprofita l'oportunitat de cantar, i és que forma part del duet musical She & Him. Ja n'havia parlat a la ressenya de (500) days of Summer.

En fi, m'ha agradat molt aquesta primera temporada de la sèrie i la recomano a tothom, perquè és una sitcom sense riures enllaunats i que té un regust diferent del que estem acostumats a veure. I el que és més important, els seus personatges estan molt ben construïts i es fan estimar ràpidament. Què més es pot demanar? Que la sèrie duri però no tant com per acabar decaient. Això és el que li demano jo, si més no.