Cinema: Tenet

Ens hem passat mesos sense poder anar al cinema, i quan van començar a obrir sales va resultar que s'havien endarrerit moltes estrenes perquè a les distribuïdores (i a ningú) no els interessava que les seves pel·lícules les veiessin quatre gats, però el cas és que després d'un parell d'endarreriments per fi s'ha estrenat a les grans pantalles un dels films més esperats de l'any, la pel·li de moda, en podríem dir, i aquesta és la meva humil crítica, ara que l'he pogut veure en el que ha estat la primera visita al cinema des del març.

Evidentment, es tracta de Tenet, la nova pel·lícula d'en Christopher Nolan (trilogia d'en Batman, Inception, Interstellar...), un director força popular amb uns projectes que se solen caracteritzar, entre altres coses, per la seva espectacularitat i per temes, conceptes i estructures narratives fora del que és habitual, tot generant debats i reflexions en els espectadors durant dies i en successius visionats de les seves obres.

Doncs bé, en aquest cas, que a més de dirigir escriu i coprodueix, es tracta d'una idea que ha estat gestant, segons ell, durant 20 anys, així que ens trobem davant del seu projecte més ambiciós o, si més no, més personal.

De què va, però, la pel·lícula? Protagonitzada per en John David Washington (fill d'en Denzel Washington), que interpreta un agent de la CIA no té nom i ens hi hem de referir com a "El Protagonista", en realitat gira al voltant d'una tecnologia desconeguda segons la qual els objectes tenen una entropia inversa, és a dir que van enrere en el temps.

L'organització que s'hi ha posat en contacte en considerar que ha superat una prova en la qual ni tan sols era conscient que participava, Tenet, li encarrega seguir el rastre d'unes bales invertides per acabar amb l'amenaça segons la qual, se sospita, gent del futur està atacant el present.

Després d'un primer tram de pel·lícula en què veiem El Protagonista encadenar contactes per aconseguir la informació que necessita, en el que sembla ben bé un film d'espies (i en què fa una petita col·laboració un habitual de Nolan, ni més ni menys que Sir Michael Caine) amb blufs i xantatges inclosos, i posteriorment una història de grans robatoris de l'estil de la saga Ocean's, amb la inestimable ajuda del misteriós Neil (Robert Pattinson), Tenet passa a fer servir amb profusió la tecnologia que al cap i a la fi hem decidit anar a veure com es mereix un film d'aquesta mena, al cinema, en pantalla gran i amb el so a tot drap.

Això no significa que el guió estigui buit i només ens mostrin escenes de persecucions i explosions, ni de bon tros, sinó al contrari: a partir de determinat punt que el relat esdevé complex i fa que els menys espavilats comencem a treure fum pel cap.

Ens sentim una mica perduts, en realitat més que El Protagonista, a qui li han d'anar explicant les coses progressivament perquè les pugui processar i actuï en conseqüència, però el cas és que aquesta tecnologia inversa es fa servir per actuar sobre el passat amb la informació que es té quan s'ha viscut en el futur, i agafar l'oponent a contrapeu... llevat que sàpiga a què s'enfronta i com contrarestar-ho.

La cara visible dels dolents de la pel·lícula és l'oligarca rus Andrei Sator (Kenneth Brannagh, que de rus en té tant com jo), un traficant d'armes que col·labora amb aquests éssers misteriosos del futur a canvi, entre altres coses, de la informació que li permet ser tan ric com és, a més que coincideixen pel que fa a objectius finals. Totes dues bandes hi guanyen, podríem dir.

Naturalment, Tenet pretén sabotejar els seus plans, i per fer-ho ha d'actuar amb molta prudència i calculant cada moviment, amb la col·laboració de la infeliç dona d'en Sator, la Kat (Elizabeth Debicki), i aquest enfrontament és el que proporciona els moments més espectaculars de la història, tant des del punt de vista audiovisual com conceptual.

Malgrat que el concepte de viatges en el temps està implementat d'una manera que no s'havia vist -que jo sàpiga- al cinema, i per tant d'una manera original que és el que dona a Tenet l'atractiu argumental que té, el cert és que el tipus de preguntes i teories que ens poden sorgir són més o menys les mateixes que en qualsevol relat que giri al voltant de la manipulació de l'espai-temps, perquè tenen a veure amb les paradoxes i amb la implementació de la tecnologia triada, i això és el que fa que, un cop més, ens quedem rumiant sobre el film durant hores i dies.

Com a persona purament de lletres, i no especialment espavilada quan es tracta de comprendre coses amb un mínim de complexitat, he de dir que Tenet m'ha agradat molt, i sens dubte, com sol passar amb les pel·lícules d'aquest director, als meus ulls es beneficiarà de futurs visionats. Nolan ho ha tornat a fer: es parlarà de Tenet durant força temps.

Cinema: Interstellar

A hores d'ara ja hauríeu de saber que en aquest bloc, encara que de vegades ho sembli, no només parlo de còmics i sèries de televisió, i que quan parlo de cinema no ho faig sempre sobre films basats en còmics. Avui en toca un de ciència-ficció esperat per moltíssima gent durant mesos i que ja s'ha estrenat i he pogut veure i gaudir. 

És d'aquelles pel·lícules que impacten, que fan reflexionar i ens obsessionen durant hores. Reconec que el dia que la vaig anar a veure em van acompanyar escenes, conceptes i fins i tot la música del meu estimat Hans Zimmer —que torna a col·laborar amb el senyor Nolan per enèsima vegada— durant hores, i me'n vaig anar a dormir pensant-hi encara.

Interstellar és la nova pel·lícula d'en Christopher Nolan, director de la trilogia del Cavaller Fosc i d'Origen, un altre film dels que fan pensar, discutir i gargotejar explicacions en forma de gràfics. Escrit també per ell mateix i el seu germà Jonathan, ens planteja un punt de partida en què, en un futur proper però hàbilment indeterminat, la Terra ha dit prou i ja no és sostenible, de manera que el progrés de la Humanitat no només ha quedat estancat, sinó que la societat ha tornat a ser eminentment agrària, amb un evident retrocés tecnològic i, per acabar-ho d'adobar (no és un joc de paraules del món de l'agricultura, ho prometo), les plagues i les tempestes de pols estan eliminant l'últim mitjà de subsistència que li queda.

En aquest context la família del protagonista, l'antic pilot de proves de la NASA i ara agricultor Cooper (Matthew McConaughey, sens dubte el gran reclam del repartiment gràcies als seus lloats i premiats papers a Dallas Buyers Club i True Detective), mira de sobreviure com pot, fins que una sèrie d'esdeveniments que primer detecta la seva filla, la Murph (Mackenzie Foy), permet a en Cooper descobrir la ubicació secreta del que queda de la NASA, que després de ser oficialment desmantellada amb l'abandonament del programa espacial té un projecte per a conquistar l'espai que ara és possible gràcies al descobriment d'un forat de cuc unes dècades abans. 

Evidentment el recluten per tal de dur a terme la nova fase de la missió, iniciada deu anys abans, i excitat per la possibilitat de posar en pràctica el seu talent per primera vegada en dècades, en Cooper ha de deixar la família a la Terra per tal de salvar la raça humana.

Fins aquí la premissa, no especialment original, però l'atractiu de la pel·lícula resideix en com es plasma la idea, la seva espectacular estètica i la tensió que ens envaeix en diversos moments del seu extensíssim metratge. 169 minuts que es fan una mica llargs cap al final, quan el clímax s'estira en forma d'escenes paral·leles que avancen lentament, a l'estil del clímax de la citada Origen (o Inception) —que, a més, una escena concreta del final ens recorda—, i apareix la interpretació cinematogràfica de complicats conceptes físics que ens fan sentir idiotes i ens maregen amb les sempre atractives però mentalment esgotadores paradoxes temporals.

Pel que fa a les interpretacions, totes excel·lents i amb cares conegudes entre les quals el ja esmentat McConaughey, però també una Anne Hathaway que des que es va pelar a Les Miserables s'ha aficionat a dur els cabells curtíssims (i que torna a col·laborar amb el senyor Nolan després de fer de Catwoman a The Dark Knight Rises), en Michael Caine (cinquena col·laboració amb el director, comptant la trilogia d'en Batman, Origen i aquesta), en John Lithgow (conegut entre altres coses per la sèrie Caiguts del cel, on feia de marcià), la Jessica Chastain (Zero Dark Thirty), en Casey Affleck, en Topher Grace o en Matt Damon. 

Com deia al principi, és d'aquelles pel·lícules que impacten, que entretenen i alhora fan pensar, que val la pena tornar a veure adquirint-les en format domèstic, i a mi em va agradar molt, tant que m'uneixo a tots els que la consideren una de les pel·lícules més importants de 2014, encara que li vaig trobar alguns punts febles que ara repassaré.

El millor

• Les distorsions temporals i els efectes psicològics d'aquestes en els personatges, la part més dramàtica del film
• La cura amb què es lliga tot al final, encara que al públic estàndard com jo se li escapin del tot alguns conceptes físics (i quàntics!) i el maregin les seves implicacions
• La prudència, la mesura amb què ens presenten el punt de partida apocalíptic, sense exageracions i sense arriscar-se a fer prediccions basades en anys concrets 

El pitjor

• L'envelliment d'algun personatge, en termes de maquillatge, està mal executat malgrat l'experiència que a Hollywood tenen en aquest àmbit
• L'angoixant i innecessari allargament de la seqüència del clímax, metratge que es podria haver emprat en explicar millor alguns conceptes, com ara el pla A i el pla B, sobre els quals pivota la missió
• Algunes escenes de més acció, més frenètiques, són una mica confuses des del punt de vista narratiu