Sèries: Solos

Ara feia temps que no comentava una minisèrie i, de fet, feia literalment anys (tampoc no gaires) que l'havia començat, però el seu format d'històries autoconclusives va contribuir a que me n'oblidés una mica, i últimament m'ha costat trobar moments per veure audiovisual jo sol. Per sort, em vaig obligar una mica a reprendre-la fa poc i ja l'he acabat.

Són només 7 episodis, i a sobre d'aproximadament mitja hora cadascun, protagonitzats per intèrprets excel·lents, ja us ho avanço, alguns dels quals tremendament coneguts del món del cinema.

Pel títol, Solos (així també en anglès), i per la composició del cartell, podríem pensar que es tracta d'una sèrie de cites amb personatges que no estan tenint sort a l'hora de lligar, i no ens hauríem de posar pedres al fetge per haver-nos equivocat.

La sèrie, estrenada el 2021 i ideada per David Weil, en realitat té més a veure amb Black Mirror, perquè hi apareix tecnologia futurista però plausible i èticament compromesa que perfectament podria haver aparegut en algun episodi de la popular sèrie britànica. 

Al primer episodi hi tenim una tal Anne Hathaway fent el paper d'una física que aconsegueix comunicar-se amb la seva jo del futur, una fita que ja ens agradaria a qualsevol de nosaltres, però que té unes implicacions que s'han de tenir en compte.

En aquest primer episodi ja veiem les bases de la sèrie i les seves "normes": generalment, els protagonistes de les històries estan sols i, si parlen amb algú, és amb ells mateixos, o com a màxim amb algú que no veiem, per telèfon, ràdio o qualsevol mitjà telemàtic. A més, la tecnologia és atractiva, però amb desavantatges que s'exploren a la trama.

A continuació veiem l'Anthony Mackie, el Falcó dels Avengers, preparar un androide idèntic a ell per no deixar sola la família quan ell falti atesa la seva malaltia terminal, la Helen Mirren reflexionar sobre la seva vida mentre explora l'espai en solitari (en el que, per a mi, és el capítol més avorridot, tot sigui dit), i l'Uzo Aduba (Orange is the New Black) resistir-se a abandonar una casa intel·ligent amb totes les necessitats cobertes i controlada per una intel·ligència artificial on es va aïllar per una pandèmia mundial 20 anys enrere.

El capítol protagonitzat per la Constance Wu, a la imatge de dalt, és enganyós perquè la veiem explicar-nos la seva vida i una tragèdia personal, però no hi veiem la tecnologia fictícia fins al final de tot, una sorpresa que és la gràcia de tot plegat, i després som testimonis de les impactants conseqüències de certs productes per afavorir una bona gestació, en aquest cas la que viu la dona interpretada per la Nicole Beharie (The Morning Show), però aquí la sèrie trenca les seves pròpies normes en aparèixer en pantalla un altre personatge que no és una còpia de la protagonista, per exigències del guió.

La setena i darrera història ho torna a fer, però des del principi, perquè un home, l'Otto (Dan Stevens) visita un malalt d'Alzheimer (Morgan Freeman) per administrar-li una cura immediata, amb motius ocults que es revelen tot seguit però que, malgrat la pinta que fa la cosa, dona lloc a una història molt emotiva.

Tornaré a citar Black Mirror perquè estic segur que si doneu una oportunitat a aquesta producció d'Amazon Studios també veureu que són cosines, tot i que Solos se centra més en la reflexió sobre la solitud, el tema comú en totes les històries, que en la tecnologia en si, una simple excusa per plantejar-nos escenaris on narrar aquests relats. 

Si no us espanten els monòlegs, que també hi ha qui els troba feixucs, us recomano aquesta minisèrie, doncs, perquè no us robarà gaire temps, té unes premisses interessants i unes interpretacions més que notables.

Sèries: Orange is the new black

La ficció carcerària és un gènere recurrent tant al cinema com a la televisió, hem vist un munt de pel·lícules protagonitzades per presoners i de sèries de televisió tampoc no en tenim poques, entre les quals Prison Break o Oz, però el subgènere en què les recluses són dones va tenir un èxit especial a la gran pantalla sobretot als anys 60 i 70 del segle passat i s'ha associat sempre a un enfocament eròtic. 

No és el cas de la sèrie de què vull parlar avui, que tot i tractar de manera inevitable les relacions homosexuals que sembla que s'esdevenen sempre a les presons —amb la implicació de lesbianes autèntiques però també de dones heterosexuals que experimenten per primera vegada en aquesta situació prolongada de desesperació— ens explica en realitat, tot barrejant drama i comèdia, el dia a dia de les recluses, les seves circumstàncies i la manera com afronten el càstig pels delictes comesos, no sempre de la mateixa gravetat, que la discutidament anomenada justícia els aplica.

Orange is the new black, creada per la Jenji Kohan (Weeds) a partir del llibre autobiogràfic Orange is the new black: my year in a women's prison, de la Piper Kerman, es va estrenar el 2013 directament a la plataforma Netflix (coneguda per rescatar sèries cancel·lades però des de fa un temps també per produir-ne i distribuir-ne de pròpies), i el 2014 se'n va llançar una segona temporada que el proper estiu tindrà continuació. 

Tot i que és una sèrie amb molts personatges, i per això tocarà presentar-ne uns quants, en realitat la protagonista és la Piper Chapman (Taylor Schilling), una dona aparentment calmada i prudent de Nova York que és condemnada a 15 mesos de presó per haver transportat un maletí amb diners del món de la droga fa tants anys, concretament 10, que una mica més i el delicte hauria prescrit.

Viu la seva entrada a la fictícia presó de Litchfield amb més tristesa que por, perquè significarà allunyar-se del seu promès, amb qui vivia un moment dolç, durant 15 mesos.

Ell és en Larry Bloom (Jason Biggs, conegut per la saga American Pie), periodista sense feina que si bé inicialment reacciona d'una manera comprensiva, no triga gaire a exposar tot un seguit de queixes sobre els inconvenients que, per a ell, té l'empresonament de la seva xicota.

Algunes de les coses que diu les podem entendre, però aviat entren directament en el terreny de l'egoisme i, a sobre, acaba traient profit de la situació de la Piper, tant a nivell professional com personal.

Però la causa del problema, a banda de la imprudència comesa per la Piper en la seva joventut, és l'Alex Vause (Laura Prepon, vista sobretot a That 70's Show), una traficant de drogues a nivell internacional amb qui la protagonista va sortir abans de conèixer en Larry, i que resulta que també és en aquesta presó.

La trobada de les dues examants provoca una sèrie d'estira-i-arronses entre les dues noies, perquè la Piper l'odia per l'embolic en què l'ha ficat, però alhora s'adona que dins seu ressusciten vells sentiments que creia oblidats.

No és un triangle amorós, però també és refotudament complicada, la relació entre la reclusa Dayanara "Daya" Díaz (Dascha Polanco) i el guàrdia John Bennett (Matt McGorry), evidentment clandestina però molt entranyable, amb dos personatges que a més cauen bé.

Un altre tipus d'amor és el que hi ha entre la Lorna Morello (Yael Stone) i la Nicole "Nicky" Nichols (Natasha Lyonne), millors amigues. La Morello, de veu dolça i sempre amb maquillatge cridaner a sobre, està obsessivament enamorada d'un home amb qui tenia una relació de la qual no diré res, perquè es coneix a la segona temporada.

La Nicky, per la seva banda, i amb una veu completament contrària a la de la seva amiga, és una drogoaddicta que, ara que es veu privada del seu vici perquè és a la presó, es dedica a tenir relacions sexuals amb totes les companyes que pot.

Qui va ajudar la Nicky a superar la seva addicció, o almenys a tenir-la a ratlla, quan va entrar a la presó, va ser la Galina "Red" Reznikov (Kate Mulgrew), que s'encarrega de les tasques de la cuina i és una mena de mare protectora per a les noies que estan al seu bàndol.

Més aviat és una padrina, però, en el sentit mafiós de la paraula, perquè té molt de poder entre les recluses gràcies a la seva xarxa de contraban de productes que li demanen, i fer-la enfadar només pot portar conseqüències nefastes.

Parlant de bàndols, a la persó de Litchfield, com suposo que a tots els centres penitenciaris, n'hi ha diversos. I com acostuma a passar les ètnies hi tenen un paper important. A banda de les blanques —dins les quals hi ha subdivisions i personatges que no he il·lustrat, com la malalta Rosa (Barbara Rosenblat), la monja Jane Ingalls (Beth Fowler) o la lesbianíssima Big Boo (Lea DeLaria)— i les llatines (a les quals pertany la Daya) tenim la colla de les negres, amb membres destacats com les voluminoses Taystee (Danielle Brooks) i Cindy (Adrienne C. Moore), l'escanyolida i entranyable Poussey (Samira Wiley) o la contrapartida negra de la Red, la Vee (Lorraine Toussaint).

Però sens dubte la que destaca més en aquest grup és la Suzanne "Crazy Eyes" Warren (Uzo Aduba), la boja de la sèrie, que és tan temible com impredictible i que ha permès a la seva intèrpret rebre un munt de nominacions i premis per aquest paper, entre els quals l'Emmy l'any passat.

Amb la seva pròpia i petita colla tenim la fanàtica religiosa Tiffany "Pennsatucky" Doggett (Taryn Manning, vista a Sons of Anarchy), una exionqui que per a mi és un dels personatges més interessants de la sèrie. Temible també en la seva bogeria i la crueltat dels càstigs que aplica, però amb un punt de feblesa i fragilitat que fa que, de vegades, sentim llàstima per ella, és un dels personatges més còmics.

També és normal sentir llàstima per en Sam Healy (Michael J. Harney), el veterà i supervisor dels guàrdies, que tracta les recluses amb amabilitat però que també té un punt de mala bava quan s'adona que els seus esforços per a caure'ls bé són infructuosos. A casa tampoc no obté el respecte i l'amor que desitja: té la típica dona ucraïnesa que es va casar amb ell pels papers i que l'ignora tant com pot.

Acabo el repàs dels personatges amb foto amb un altre membre del personal de la presó, en George "Pornstache" Méndez (Pablo Schreiber, vist a The Wire), un guàrdia corrupte i gairebé psicòpata que es dedica a traficar amb drogues i les cobra a les recluses en espècie. Com tothom, té un costat humà, però costa molt de veure.

Deixo fora de les imatges també altres personatges interessants, com la sotsalcaidessa Figueroa (Alysia Reiner), el seu subordinat immediat Caputo (Nick Sandow) o la reclusa transsexual Sophia (Laverne Cox, interpretada als flaixbacs en què encara era un home pel seu propi germà bessó, el músic M Lamar). Orange is the new black és una sèrie que es recolza en una plantilla de personatges molt extensa, però tampoc no puc parlar de tots ells o no acabaríem mai.

Com deia al principi, la sèrie explora el dia a dia de les recluses i com afronten la seva condemna, però també les seves relacions —amoroses, sexuals, d'amistat o d'enemistat— i, el que segurament és el més interessant de la sèrie, a cada capítol ens mostra mitjançant flaixbacs com va anar a parar a la presó cadascuna d'elles, en alguns casos de manera clara i directa però en d'altres fent-nos pensar que les coses aniran d'una manera quan en realitat es produirà un gir sorprenent al final, i fins i tot hi ha algun cas en què, de moment, encara no s'ha deixat del tot clar.

És interessant també veure l'evolució de la protagonista, que potser no té el carisma d'algunes de les seves companyes de presó, però que passa d'una actitud comprensiblement tímida i poruga a ser una més, a entendre com s'ha de captenir per a sobreviure física i psicològicament i, fins i tot, veurem com fa de mentora d'una nova reclusa en el futur, fet que culmina simbòlicament aquesta evolució.

Orange is the new black torna aquest juny amb la tercera temporada, els 14 episodis de cop tractant-se de Netflix, però durant les dues primeres ha aconseguit moltíssims premis i nominacions, tant per a la pròpia sèrie com per a algunes de les seves actrius, sobretot l'Uzo Aduba, però també la Taylor Schilling (Piper) o la Kate Mulgrew (Red). El seu potencial, encertadament, el van saber veure tant la cadena com la Jodie Foster, que n'ha dirigit dos episodis. Val la pena.