Menú

divendres, 17 de desembre del 2010

Cinema: Jaws i Alien, sessió doble en pantalla gran

Si sou una mica observadors (i si no, ja us ho dic ara), quan parlo de pel·lícules en aquest bloc ho faig sota les seccions de Cinema o Visionats. A Visionats escric sobre films que veig a casa, i últimament hi han aparegut força pel·lícules que tothom ha vist però que jo tenia pendents o completament oblidades. No és el cas de les d'aquesta entrada. Sí i no. Les havia vist, però feia molt temps i en tot cas no quan eren noves. Doncs bé, les vaig poder veure ahir en una enorme pantalla de cinema acompanyat de més de 1.500 persones. 

Es tracta del projecte Phenomena: The Ultimate Cinematic Experience, una iniciativa privada que recupera grans èxits dels 70, els 80 i els 90 i els torna al cine per un dia, restaurats i en versió original subtitulada, per tal de traslladar-nos simbòlicament a l'època de l'estrena original. 


No faré ressenya de les pel·lícules, avui, sinó de l'experiència. Jo havia comprat la meva entrada el dia anterior al vespre i concretament em va tocar la 890. En un cine de 1832 localitats, que un dia abans en faltessin menys de 1000 per vendre em va fer adonar que em convenia presentar-m'hi almenys tres quarts d'hora abans. I sí, més o menys és el que vaig fer, i em va tocar fer cua tot i tenir l'entrada, donant la volta a la cantonada. Em va agradar, perquè aquestes cues s'han perdut tant com els cinemes d'una sala. 

Era el primer senyal que aquella experiència cinematogràfica seria diferent. Fa molts anys que les grans sales es van reconvertir en locals amb diverses sales d'aproximadament 200 localitats, i molta gent va deixar de veure encant al fet d'anar a veure pel·lícules al cinema. Jo recordo que l'última que vaig veure així, i a més en balcó, va ser The Sixth Sense (1999). Després van reformar el Palau Balañà i allò es va acabar. Segurament, des del punt de vista empresarial, interessa més tenir multisales, i és cert que un cine de 1800 localitats un dimarts a la tarda queda molt trist si en sobren 1750, però l'Urgell (conegut popularment i ara oficialment com a "Urgel", a la castellana) es va conservar tal com era, i és allà on s'està duent a terme aquesta iniciativa. 


La doble sessió, per 8 euros, començava a les 20, però tot i que els films duren poc més de 2 hores, allò no va acabar a les dotze de la nit ni de conya. Les cues per comprar crispetes i coca-cola eren importants, i jo ja em temia el pitjor. Efectivament, la sessió va començar amb retard, i és que era un dia especial i el cine s'adaptava al públic, no a l'inrevés. Quan tothom va estar assegut, l'organitzador de tot allò, el director Nacho Cerdà, va dir unes paraules amb un micròfon, va anunciar que s'acabava de confirmar la propera projecció d'Indiana Jones & The Temple of Doom (ovació del públic, la primera de la nit) i va donar pas tant al tràiler que hem vist al principi de l'entrada, on hi surten pel·lícules que s'aniran projectant si és possible, i a Jaws (Tiburón en castellà, ja que no consta que s'hagi doblat al català). 

Concretament, aquest clàssic de 1975 de l'Steven Spielberg jo el devia veure de petit en una sobretaula de diumenge a TVE, per tant era pràcticament nova per a mi. Els tràilers (i els anuncis carrinclons de productes espanyols) d'aquella època van esdevenir un deliciós aperitiu que va arrencar rialles i aplaudiments del públic, que després ovacionaria, aplaudiria, xiularia aprovadorament i udolaria amb noms i escenes mítiques que anirien passant per la pantalla.


Després de Jaws, tocava Alien (1979), de Ridley Scott. Però entre projecció i projecció hi va haver un descans de ben bé 20 minuts, que vaig aprofitar per anar a fer un riu, no només perquè ho necessitava, sinó també perquè és una experiència que normalment als cines d'ara no vius (vaja, et pots esperar a tornar a casa). 

Molta gent va aprofitar per fer el mateix que jo, però també per comentar la jugada i tornar a comprar crispetes, cosa que devia influir força en l'endarreriment de la segona pel·lícula. Alguns, veient la situació, van haver de marxar per no quedar-se sense transport públic, cosa que d'altres van aprofitar per aconseguir un seient millor. I per fi va començar Alien, en castellà Alien, el octavo pasajero, després de nous tràilers, també de l'època d'aquest clàssic de la ciència-ficció. Noves ovacions, amb una de sentida quan va aparèixer el d'Aterriza como puedas amb el recentment desaparegut Leslie Nielsen

Amb aquesta, que jo tenia lleugerament més fresca, la gent, amb una excitació creixent, es va deixar anar encara més i van sorgir alguns crits individuals en determinats moments. Per sort, a diferència del que de vegades passa quan veus un clàssic amb algú a casa en DVD, ningú no va gosar anticipar un diàleg ni espatllar els moments clau, el que tècnicament es coneix com a spoiler


I aquest és el senyor a qui hem d'agrair l'experiència d'ahir i les que vindran. El públic estava format majoritàriament per gent de vint-i-molts cap amunt (frikis i gafapastes típics en molts casos), amb algun nen també segurament arrossegat pels seus pares. Gent que és de la generació que va veure aquelles pel·lícules quan eren noves, i gent que, com jo, no va tenir l'oportunitat de veure-les al cine perquè va néixer més tard. Per a mi, doncs, com que tampoc no sóc dels que les han vist cinquanta vegades, no tenia el factor nostàlgic que tenia per a d'altres persones. De fet, crec que projectar-les en versió original subtitulada "traeix" la fidelitat a l'experiència original, però a mi ja m'està bé, que és així com m'agrada veure les coses. 

Per tant, em vaig "traslladar" només relativament als anys 70, però l'experiència va ser inoblidable. Un cine de més de 1800 butaques pràcticament ple, un públic entregat, cine comercial i alhora bo... A sobre, passi únic. No sé si podran fer totes les pel·lícules que tenen pensades, però espero que sí, i sigui com sigui aniré a veure-les totes si m'és possible. Val molt la pena, són 8 euros per un passi irrepetible en condicions irrepetibles, i només es farà un cop al mes. Jo penso tornar-hi, ja us ho dic ara. I m'agradaria que aquest cop algú vingués amb mi!



4 comentaris:

  1. Quina enveja, nano! :-)

    Espero que iniciatives com aquesta segueixin vigents quan la canalla creixi i torni a trobar temps per anar al cinema!

    Ara bé, que ahir em van dir el que val ara una enttrada de cine a Mataró (fa tres anys que no hi vaig)... i casi se'm van caure a terra...

    ResponElimina
  2. Eli, anotat. :)

    El cine és caríssim, ara, sí. Jo, com que de petit no m'hi portaven gaire, no he viscut massa el tema de les sales de més de 1000 butaques, però em va agradar l'experiència perquè a mi tot el que sigui retro m'agrada, encara que no ho visqués personalment quan tocava.

    I ara vaig al cine que tenim, el que ens toca acceptar, però sempre procurant que sigui en un dia que facin descompte. Anar-hi en diumenge fa molta ràbia, però intento pensar que és el valor afegit d'estar fent una activitat amb algú (quan hi vaig sol, que és la majoria de vegades, trio feiners).

    ResponElimina
  3. El cinema i jo, a causa del preu, segurament hem acabat.

    Ni anar-hi amb gent ni res: i hi hem d'anar tota la família, als preus d'avui, 5 x 9 Eur = 45 Eur per pel·lícula...

    Què val un DVD edició de quiosc? 12 - 15 Eur? I si agafo les pelis a la biblio un any després de l'estrena? No cal ni que li donin la culpa a les descàrregues il·legals perquè famílies senseres com la meva no vagin al cinema...

    En fi, pilarí, que per mi que vaig viure els cinemes de 1200 butaques (tinc 38 anys), és una llàstima. Però la pela és la pela...

    ResponElimina

Potser també t'interessa...

Related Posts with Thumbnails