Cinema: Ron dona error

He de reconèixer que havia assumit, després de veure'n el tràiler, que la pel·lícula de què parlo avui era de Pixar, o de Disney fent de Pixar (cas de les pel·lícules d'en Ralph), i que fa pocs dies que vaig saber que en realitat pertanyia a uns estudis nous, Locksmith Animation, fundats el 2014 però amb aquest projecte com a debut. 

Dic això perquè us feu una idea de la mena de film de què estem parlant, perquè podria haver estat signat perfectament per alguna de les companyies esmentades, o per la també gegant Dreamworks. De fet, la distribuïdora és 20th Century Fox, que ja fa uns anys que pertany a Disney, de manera que tot queda "a casa". En tot cas, s'ha estrenat en català -sembla que a l'animació encara és una semigarantia d'aquesta opció, horaris criminals a banda- i, malgrat que la traducció del títol és força nefasta perquè es nota que s'ha fet del castellà gairebé amb un traductor automàtic, la pel·li en si no en té la culpa i toca comentar-la sense tenir en compte això, però també sense deixar de fer esment a aquesta relliscada.

Ron dona error, de l'original Ron's Gone Wrong -on veiem la gràcia del rodolí que es perd en la traducció- està dirigida per Sarah Smith (també coguionista i cofundadora de l'estudi) i Jean-Philippe Vine, i ens presenta una història que més o menys podem deduir quan en veiem el tràiler, però que no per això la fa menys interessant.

El protagonista de la pel·lícula és en Barney Pudowski, un nano de secundària que viu amb el seu pare i la seva àvia, d'origen búlgar -detall que no tindria més importància si no formés part de la humorística caracterització de la senyora-, en una família modesta. 

Per tant, en Barney no està obsessionat amb els mòbils, les tauletes ni els ordinadors, com sí que ho estan tots els seus companys d'institut, i és víctima de la marginació per part d'aquests. Tot i així, no perd el seu caràcter amable i prova de tirar endavant conformant-se amb el que té.

El cas és que un dia s'anuncia un robotet, el B-bot, que està pensat per ajudar els adolescents a fer amistats, i ho fa connectant-se a una xarxa anomenada Bubble (ehem) i fent servir tota la informació que noies i nois vessen a internet per ajudar-los a trobar perfils similars. Això, a en Barney, sí que li agrada, però ni tan sols pel seu aniversari la seva família s'ho pot permetre.

Tanmateix, per un seguit de casualitats, sí que tindrà un B-bot, però... és defectuós, i tot i que inicialment el protagonista es desespera perquè no només no li serveix de gaire, sinó que empitjora la imatge de marginat que ja té, com era previsible es va fent amic del robotet.

A partir d'aquí comença una aventura amb humor, drama i moments caòtics que vol transmetre missatges com l'acceptació dels altres tal com són, l'essència de l'amistat -que inclou, també, acceptar les diferències- o la denúncia de l'assetjament escolar, que potser queda una mica tapat perquè sembla que calgui una figura de "dolent", però és assetjament igualment.

També, és clar, es parla de l'addicció a la tecnologia i com aquesta aïlla les persones ja des de ben joves, encara que irònicament, en aquest cas, el gadget sigui un aparell per ajudar a trobar amistats. Cal afegir-hi, també, el toc d'atenció respecte al perill d'una excessiva presència dels menors a les xarxes, i l'estigmatització que es pot produir segons què es comparteixi. 

No és la primera pel·lícula que ho fa, i només cal que alcem la mirada un moment quan siguem en un restaurant de menjar ràpid per adonar-nos que, quan la gent no està menjant, està mirant un mòbil, però la manca d'originalitat en aquest sentit no fa el missatge menys cert ni menys potent.

A banda d'això, Ron dona error és divertida, trepidant en alguns moments, més calmada en d'altres i amb uns temes que potser no són aptes per a la canalla més menuda, més que res perquè el missatge en aquestes edats costa més que arribi i som davant d'un d'aquells casos de cinema "per a tots els públics" que fa reflexionar els adults o quasi adults mentre que, per al públic més infantil, es tracta d'una pel·li de dibuixos més. 

Vull comentar, també, que en algunes coses m'ha semblat força semblant a un film que vaig criticar fa poc, La família Mitchell contra les màquines, en què també es presentava un producte tecnològic nou -amb un responsable curiosament també anomenat Mark, al seu torn com en Zuckerberg- que es descontrolava i amb missatge també a favor del tracte interpersonal per sobre de l'obsessió amb les pantalles, encara que allà l'amenaça era mundial i aquí, en canvi, la cosa és més d'estar per casa.

Sigui com sigui, és força entretinguda i si se'n fa una bona promoció, sobretot per part dels qui l'hagin vist, podria ser una referència. Em temo, però, que en no dur el segell d'una productora reconeguda corre el risc de passar força desapercebuda i ser oblidada en pocs anys. Esperem que no sigui així.