Sèries: Això no és Suècia

No soc gaire de mirar sèries de TV3, ho confesso d'entrada. No perquè els tingui cap mania en especial, sinó perquè ja vaig passar pàgina fa temps de les emissions en hores concretes, i les plataformes d'streaming de "la catalana", com en deien els meus avis (sempre amb una connotació positiva), estarem d'acord que no són gaire modernes i no acaben de funcionar del tot bé.

Però de tant en tant hi ha coses que em criden l'atenció i una d'elles va ser la sèrie que us porto avui, que temàticament estava emparentada amb una d'anglesa que em va agradar força, Breeders, i també amb la meva situació personal com a pare de nens petits.

Això no és Suècia és una sèrie de 8 episodis de 2023 que, a hores d'ara, no té més temporades i es podria considerar acabada des del punt de vista argumental i del missatge que volia transmetre, però no està totalment descartat que en el futur continuï.

Probablement ja la coneixeu i l'heu vist, m'he trobat que tothom a qui l'hi he recomanat ja l'havia vist, així que no crec que us descobreixi res, però en parlaré de tota manera perquè segur que us interessa moltíssim saber què en penso.

La sèrie segueix la família protagonista, formada per la Mariana (Aina Clotet, que la coescriu), en Sam (Marcel Borràs), la seva filla Lia (Violeta Sanvisens) i el més menut, en Max (Artur i Roc Santiago), que es trasllada a viure a Vallvidrera, al terme municipal de Barcelona, per un rampell no sabem si sobtat o meditat de canviar radicalment de vida i instal·lar-se en un lloc més incòmode pel que fa al transport però més saludable i espaiós en estar envoltat de natura.

És una decisió que la nena no paeix gaire bé, i que motivarà el seu "mal" comportament al llarg dels episodis, però que els seus pares imposen perquè realment creuen que li farà bé. I que, tot sigui dit, sempre queda bé a l'hora de compartir coses a Instagram, fans com són de la criança respectuosa i moderna i amb la filosofia hippie amb un toc de pijisme que tenen. 

Malgrat que són nouvinguts, l'arribada va acompanyada de la voluntat de participar activament a les decisions de l'AFA de la nova escola, en el que és un reflex de l'ànsia de molts progenitors per demostrar la seva implicació en la vida acadèmica de filles i fills, una competició per ser la millor mare o el millor pare que podem observar al nostre entorn aquells que diàriament hem de trepitjar territori escolar.

Es podria pensar que me n'estic fotent, i no nego que una mica sí perquè, per la meva manera de ser, no m'agraden aquestes dinàmiques "postureres", i també es podria pensar, segons el bagatge que tinguem, que la sèrie caricaturitza -exagera- aquest perfil de pares i mares, però el cert és que, sense impedir que sigui parcialment així, aquest perfil existeix i aquí hi apareix retratat amb prou fidelitat, tots els personatges tenen com a mínim traces de persones que coneixem de la nostra realitat, i és això el que fa que Això no és Suècia atrapi i ens provoqui somriures però també reflexions.

Perquè la teoria està molt bé, però voler marcar totes les caselles de la doctrina imperant pel que fa a la criança és tan natural com pràcticament impossible i, de vegades, dut a l'extrem, pot provocar l'efecte contrari al que desitgem i perjudicar la canalla. 

Totes i tots cometem errors en el nostre difícil camí com a progenitors, sé de què parlo, així com tenim moments en què la tasca ens sobrepassa i ens desfoguem de la manera equivocada, o cometem actes d'egoisme probablement guanyat a pols però injust per a l'altre membre de la parella. I celebro que se'n parli, que no s'amagui per vendre un fals relat de criança i estil de vida ideals com, malauradament, passa massa sovint a les xarxes socials.

I aquí això passa tant amb la Mariana, que busca l'equilibri entre tornar al món laboral després de fer de mare i mestressa de casa durant uns anys i estar per una canalla que la reclama amb tota la raó del món, com amb en Sam, que està esgotat després d'agafar-li el relleu i enyora la llibertat de quan treballava (concepte que només pot semblar contradictori si no es té descendència o s'odia la pròpia feina).

Pors, dubtes i confessions que també ens mostren altres personatges en una sessió grupal amb una terapeuta especialitzada en criança (terapeuta que ho és a la vida real, com també són reals algunes de les intervencions que hi veiem) a la qual tornem en forma de flashbacks al principi de cadascun dels episodis posteriors al primer, i que poden arribar a sorprendre, però que no podem jutjar perquè és probable que ens identifiquem amb alguns d'ells i, amb els que no, hem de mirar de tenir empatia. 

Una sessió que al present del primer capítol acaba abruptament amb una tragèdia que és al centre de la trama que dona nom a la sèrie, i és que la Mariana està obsessionada amb una misteriosa família sueca que també viu al barri, i que enriqueix un guió que potser es considerava massa buit amb el tema de la criança, un món que en realitat és prou interessant com per fer-ne una sèrie. I dues. 

Això no és Suècia parla de criança, però també de culpa, i de relacions socials i de parella. El missatge: fem el que podem, però sempre cometrem errors. A la vida i a la mater/paternitat. El problema és que en aquest últim àmbit ens amoïnen més, perquè tenen conseqüències sobre les persones que més ens importen.

Cinema: Elemental

Una nova pel·lícula de Pixar significa una sessió de cinema familiar tant sí com no, i evidentment al cine, en pantalla gran i en una sala plena de butaques. En aquesta ocasió no sabíem ni tan sols de què anava, però tant li fa, perquè les anem a mirar totes.

El que sí que pensàvem, a priori, pel material promocional que se'n veia -bàsicament el pòster-, era que potser se solapava una mica amb Inside Out, que amb la broma ja té 8 anys. Doncs no, no hi té res a veure, més enllà de l'aparició de personatges de colors.

Dirigida per Peter Sohn (El viatge d'Arlo), ens mostra un món amb éssers antropomòrfics però basats en els elements de l'aire, la terra, l'aigua i el foc, i el protagonisme el tenen en aquests cas dos personatges que pertanyen als dos últims.

De fet, la pel·lícula segueix sobretot la família de la Candela, una nena i després noia que és filla d'un matrimoni de foc que arriba a Ciutat Elemental després de marxar del seu poble natal per tenir l'oportunitat de dur una vida millor, i que viu d'una botiga de productes basats en el foc.

El present del film se situa en l'etapa d'aprenentatge de la Candela de cara a heretar el negoci del seu pare, que pensa retirar-se quan la vegi preparada, i és que la noia té un petit defecte: s'empipa fàcilment i perd els papers, de manera que provoca més d'un desastre, i treballant en una botiga haurà d'aprendre a tenir molta paciència amb els clients perepunyetes.

Un d'aquests rampells provoca un accident que fa que conegui, per casualitat, el personatge que dona, en interactuar amb ella, el to còmic a la història, i no és altre que en Nil, un inspector municipal que resulta que és d'aigua, un element que se suposa que fa temps que va deixar de distribuir-se al barri on viuen els de foc per raons òbvies.

Junts hauran d'evitar un desastre de proporcions inimaginables, col·laborar en una missió gairebé secreta en bona part per les reticències -per dir-ho finament- que el pare de la Candela té respecte als tractes amb éssers d'aigua, motivades tant pel perill de la combinació d'aquest element amb el foc com per la xenofòbia que han hagut de patir els de la seva espècie, en el que és una de les clàssiques lectures per a adults que solen tenir els films de Pixar.

L'aventura dona lloc a situacions molt divertides, però també hi ha un potent ingredient romàntic que no s'intenta amagar gaire, i que ja podem suposar que no serà fàcil donada la composició del duet protagonista.

Elemental és una pel·lícula molt amena, amb un guió intel·ligent que juga amb els gags relacionats amb els elements dels diferents personatges i que almenys la traducció catalana ha reflectit de manera excel·lent. 

Presenta un disseny i uns efectes visuals que aprofiten amb imaginació els elements en què es basen, i presenta una trama prou entenedora per al públic infantil alhora que, com deia més amunt, l'adult hi trobarà més temes, com l'esmentat de la xenofòbia, la immigració, les relacions paternofilials (incloent-hi sacrificis, voluntat de complaure, ressentiments...) o els llegats familiars, temes que el director extreu de la pròpia experiència i la dels seus pares, que es van establir als Estats Units des de Corea del Sud.

Personalment no m'ha decebut gens, aquest film, diguin el que diguin alguns crítics i la recaptació que ha aconseguit a les taquilles -que continua sent més que la de més d'una cinta d'èxit de l'estudi. És essència Pixar i una història que valdrà la pena anar veient amb els anys amb els nens a mesura que creixin i vagin entenent més coses, que és quelcom que podem dir de força títols de l'estudi.