Sèries: Això no és Suècia

No soc gaire de mirar sèries de TV3, ho confesso d'entrada. No perquè els tingui cap mania en especial, sinó perquè ja vaig passar pàgina fa temps de les emissions en hores concretes, i les plataformes d'streaming de "la catalana", com en deien els meus avis (sempre amb una connotació positiva), estarem d'acord que no són gaire modernes i no acaben de funcionar del tot bé.

Però de tant en tant hi ha coses que em criden l'atenció i una d'elles va ser la sèrie que us porto avui, que temàticament estava emparentada amb una d'anglesa que em va agradar força, Breeders, i també amb la meva situació personal com a pare de nens petits.

Això no és Suècia és una sèrie de 8 episodis de 2023 que, a hores d'ara, no té més temporades i es podria considerar acabada des del punt de vista argumental i del missatge que volia transmetre, però no està totalment descartat que en el futur continuï.

Probablement ja la coneixeu i l'heu vist, m'he trobat que tothom a qui l'hi he recomanat ja l'havia vist, així que no crec que us descobreixi res, però en parlaré de tota manera perquè segur que us interessa moltíssim saber què en penso.

La sèrie segueix la família protagonista, formada per la Mariana (Aina Clotet, que la coescriu), en Sam (Marcel Borràs), la seva filla Lia (Violeta Sanvisens) i el més menut, en Max (Artur i Roc Santiago), que es trasllada a viure a Vallvidrera, al terme municipal de Barcelona, per un rampell no sabem si sobtat o meditat de canviar radicalment de vida i instal·lar-se en un lloc més incòmode pel que fa al transport però més saludable i espaiós en estar envoltat de natura.

És una decisió que la nena no paeix gaire bé, i que motivarà el seu "mal" comportament al llarg dels episodis, però que els seus pares imposen perquè realment creuen que li farà bé. I que, tot sigui dit, sempre queda bé a l'hora de compartir coses a Instagram, fans com són de la criança respectuosa i moderna i amb la filosofia hippie amb un toc de pijisme que tenen. 

Malgrat que són nouvinguts, l'arribada va acompanyada de la voluntat de participar activament a les decisions de l'AFA de la nova escola, en el que és un reflex de l'ànsia de molts progenitors per demostrar la seva implicació en la vida acadèmica de filles i fills, una competició per ser la millor mare o el millor pare que podem observar al nostre entorn aquells que diàriament hem de trepitjar territori escolar.

Es podria pensar que me n'estic fotent, i no nego que una mica sí perquè, per la meva manera de ser, no m'agraden aquestes dinàmiques "postureres", i també es podria pensar, segons el bagatge que tinguem, que la sèrie caricaturitza -exagera- aquest perfil de pares i mares, però el cert és que, sense impedir que sigui parcialment així, aquest perfil existeix i aquí hi apareix retratat amb prou fidelitat, tots els personatges tenen com a mínim traces de persones que coneixem de la nostra realitat, i és això el que fa que Això no és Suècia atrapi i ens provoqui somriures però també reflexions.

Perquè la teoria està molt bé, però voler marcar totes les caselles de la doctrina imperant pel que fa a la criança és tan natural com pràcticament impossible i, de vegades, dut a l'extrem, pot provocar l'efecte contrari al que desitgem i perjudicar la canalla. 

Totes i tots cometem errors en el nostre difícil camí com a progenitors, sé de què parlo, així com tenim moments en què la tasca ens sobrepassa i ens desfoguem de la manera equivocada, o cometem actes d'egoisme probablement guanyat a pols però injust per a l'altre membre de la parella. I celebro que se'n parli, que no s'amagui per vendre un fals relat de criança i estil de vida ideals com, malauradament, passa massa sovint a les xarxes socials.

I aquí això passa tant amb la Mariana, que busca l'equilibri entre tornar al món laboral després de fer de mare i mestressa de casa durant uns anys i estar per una canalla que la reclama amb tota la raó del món, com amb en Sam, que està esgotat després d'agafar-li el relleu i enyora la llibertat de quan treballava (concepte que només pot semblar contradictori si no es té descendència o s'odia la pròpia feina).

Pors, dubtes i confessions que també ens mostren altres personatges en una sessió grupal amb una terapeuta especialitzada en criança (terapeuta que ho és a la vida real, com també són reals algunes de les intervencions que hi veiem) a la qual tornem en forma de flashbacks al principi de cadascun dels episodis posteriors al primer, i que poden arribar a sorprendre, però que no podem jutjar perquè és probable que ens identifiquem amb alguns d'ells i, amb els que no, hem de mirar de tenir empatia. 

Una sessió que al present del primer capítol acaba abruptament amb una tragèdia que és al centre de la trama que dona nom a la sèrie, i és que la Mariana està obsessionada amb una misteriosa família sueca que també viu al barri, i que enriqueix un guió que potser es considerava massa buit amb el tema de la criança, un món que en realitat és prou interessant com per fer-ne una sèrie. I dues. 

Això no és Suècia parla de criança, però també de culpa, i de relacions socials i de parella. El missatge: fem el que podem, però sempre cometrem errors. A la vida i a la mater/paternitat. El problema és que en aquest últim àmbit ens amoïnen més, perquè tenen conseqüències sobre les persones que més ens importen.

Els Bobobobs

Ja els havia esmentat alguna vegada. Per exemple, quan vaig parlar dels meus dibuixos animats preferits de petit. També tinc un record nostàlgic de l'àlbum de cromos en aquell cas no de Panini, sinó patrocinat per Letona, la marca de llet, i que vaig recuperar fa un temps. 

Ara bé, en un moment de certa obscuritat perquè per trobar-ne episodis en català hem de recórrer a l'espeleologia, atès que cap plataforma de streaming els té penjats (Filmin la té, i sol tenir àudios en català quan existeixen, però no en aquest cas) i a YouTube només es troben en castellà -hi ha algun episodi penjat en el nostre idioma, però no sé si duraran gaire perquè no són vídeos oficials com sí que es troben en castellà-, em ve de gust, com vaig fer fa poc amb els Snorkels, documentar-me i alhora escriure una entrada sobre Els Bobobobs.

El cas d'aquesta sèrie és força peculiar, perquè són una creació dels neerlandesos Henk i Nerida Zwart en forma de llibres d'il·lustracions i còmics que van ser adaptats a la sèrie animada que coneixem l'any 1988. 

Com que no se'n troben gaires dades, i algunes són contradictòries (s'arriba a afirmar que els llibres del matrimoni Zwart són l'adaptació de la sèrie de dibuixos, però al llibre Gnomos, Naranjitos y Mosqueperros es diu que els contes il·lustrats eren de mitjan dècada de 1980 i que també se'n van fer còmics per a una revista de la mateixa editorial), ens hem de refiar del que diu l'opening de la sèrie, que reconeix que els personatges són creacions dels citats autors: 

He pensat, veient que alguns episodis en català sí que es troben, encara, a Youtube, que estaria bé incrustar aquí el primer episodi sencer.

Com es pot veure, la sèrie va ser reemesa al K3, però jo de petit l'havia vist a TV3. No és que sigui moderna, vaja. 

En qualsevol cas, es tracta d'una adaptació de la mítica productora catalana BRB Internacional, responsable d'altres títols animats com D'Artacan y los tres Mosqueperros (1981, en col·laboració amb Nippon Animation), La vuelta al mundo de Willy Fog (1983) o David el Gnomo (1985), a més de la també llegendària Història de Catalunya (1988), i encapçalada pel també mític Claudi Biern Boyd.

Va tenir un total de 26 episodis, i es podria considerar una space opera en què els seus bufons personatges, els diminuts humanoides Bobobobs del títol, viatgen a la seva nau, la Bobular, cap a la Terra per tal de salvar els humans dels dinosaures. Pel camí, i en un format episòdic, viuen diverses aventures als planetes per on van passant i amb les espècies alienígenes que van coneixent.

He afegit també el vídeo de la cançó del final, l'ending, que sentint-lo ara sí que ens sona, però que no hi ha dubte que no té la categoria de quasi himne català nostàlgic que té la seva cançó d'entrada.

M'agrada que hi apareguin les veus de doblatge, quelcom que s'ha perdut i que aquí ens permet veure noms de primer ordre també del teatre i la televisió, com Joan Crosas o Margarida Minguillón. Sense menystenir altres veus de doblatge conegudíssimes, encara que el nom no ho sigui tant, com la de la Núria Domènech, que fa de Petit Wouter.

Pel que fa a l'idioma, sembla que són uns dibuixos amb les veus originalment en català, que després van ser doblats al castellà, el gallec, l'anglès i altres idiomes. En castellà es va emetre a Antena 3, he llegit en un lloc, cosa que implicaria que, en haver-se'n iniciat les emissions el 1990, només per això la catalana seria la primera versió que va existir. Aquell any com a moment de la primera emissió castellana de la sèrie estaria reforçat per aquesta pàgina, que la col·loca, tanmateix, a Telemadrid.

No he pogut trobar informació sobre si després de l'èxit de la sèrie els Zwart van continuar publicant contes il·lustrats o còmics dels Bobobobs, però sí que en aquella època vam arribar a veure traduïts, també al català, alguns llibres com El gran llibre dels Bobobobs (a dalt), que no sé fins a quin punt cobreix el material original (podria ser un integral, però no ho sé), així com també còmics:

La sèrie va tenir èxit en diversos països, ja ho he dit abans, i se'n va fer marxandatge divers, i en un procés que malauradament seria impensable a l'actualitat, a casa nostra també en van sortir coses, com les que ja he mostrat però també l'entranyable i ja esmentat àlbum de cromos. 

No recordo si es compraven a les botigues, suposo que sí, perquè a casa meva no compràvem mai llet Letona, però m'agradava molt aquell àlbum, frisava per saber com serien els cromos que em faltaven i és el que més aprecio dels que conservo. 

El que sospito que sí que tenia relació amb la llet són aquestes enganxines, de les quals havia vist alguna, i en vaig tenir una de mida superior sobre el simpàtic Blush, la mascota voladora rosa, enganxada a la carpeta. 

Potser les donaven amb les ampolles, no ho sé, però com dic, no en bevíem, a casa, que jo recordi. Si algú de vosaltres té informació més fefaent al respecte, us convido a corregir-me.

Una altra cosa que malauradament era més pròpia de l'època daurada de la televisió catalana i en català, que ja fa temps que va passar, són aquestes cintes VHS amb capítols de la sèrie. 

No sé si es van arribar a llançar tots, pel metratge sembla que hi havia 2 episodis per cinta, però com tantes altres coses que he mostrat, si no fos perquè algú les ven en pàgines de compravenda de segona mà no sabria ni que existeixen, i és que em podeu creure quan dic que no es troba gaire informació dels Bobobobs, més enllà de les quatre ratlles més o menys repetides als pocs llocs on se'n parla.

Evidentment, no podien faltar els ninots de plàstic, goma, PVC o "de Mona", com els vulgueu anomenar, que es van fer sobre aquests entranyables personatges. No en vaig tenir cap, però, i m'estranya. 

D'altra banda, suposo que tots aquests productes van sortir en el moment àlgid de l'emissió de la sèrie, 1988-1989, i jo en aquella època tenia 6 o 7 anys, així que és normal que en tingui pocs records i encara gràcies que en tinc l'àlbum.

Tot i així, i especialment ara, després d'escriure aquesta entrada, m'han agafat moltes ganes de tornar a veure la sèrie i ser testimoni de les aventures del capità Bob Wouter, el seu fill Petit Wouter (curiós que se'l conegués pel cognom), l'ancià astrònom Cornelius (una mena de Panoràmix-Merlí), la seva mascota Blush i el seu aprenent Pievus, l'entranyable tieta d'aquest, la tia Agatha, el maldestre Wilbur, fill gran del capità, la seva altiva germana (i, per tant, també filla del capità) Petronella, el marit d'aquesta, l'arquitecte A.D., el malhumorat cuiner Fritz, els bessons Odd i Sodd, el desmemoriat Doc Os i la seva sol·lícita infermera Mimi. No oblidem, tampoc, els tripulants genèrics.

En teniu records, vosaltres, dels Bobobobs? Intenteu que els vostres fills i les vostres filles vegin aquests dibuixos animats que formen part del record de la nostra generació? Parleu-me'n als comentaris!