Lectures: La parejita - Guía para padres desesperadamente inexpertos

El 31 de desembre de 2016 vam anunciar a la família més propera que estàvem esperant la que després va ser la nostra primera filla, i uns dies després els Reis ens van portar, entre altres coses, un còmic que era del tot encertat, però entre unes coses i les altres, i sempre dic que no consumeixo l'oci en l'ordre en què entra casa -per tant, val més que no em deixeu res-, ha estat ara, a dos mesos del naixement del segon fill, que m'he decidit a llegir aquest volum, i avui mateix em poso a escriure'n la ressenya.

Per posar-nos en situació, La parejita va ser una sèrie de la revista del setmanari humorístic El Jueves que Manel Fontdevila va dibuixar entre 1995 i 2014, bona part de la qual es va anar recopilant en àlbums al llarg dels anys.

L'any 2008 sortia el que avui ens ocupa, La parejita: Guía para padres desesperadamente inexpertos, que conté les "aventures" de la parella protagonista, l'Emilia i en Mauricio, entre l'època immediatament anterior a la concepció del seu nadó i gairebé el primer any de vida del mateix.

Els gags, concebuts en historietes d'una pàgina, giren al voltant de la preparació del tema -tant pel que fa a la concepció en si com en coses més logístiques-, la gestació en si i, evidentment, l'arribada del nou membre de la família i la seva cura durant aquests primers mesos més vulnerables.

Tot plegat, tractant-se d'històries de La parejita, es fa des del punt de vista de la parella protagonista i com afecta el procés a cadascun dels seus membres i a la relació afectivosexual que tenen entre si, a més de la relació amb el seu entorn, que es mou entre la distància dels amics, que ho veuen com una etapa encara llunyana, i les benintencionades però no volgudes opinions desautoritzants per part de les àvies. Com no podia ser d'una altra manera, és clar, amb un to molt humorístic, irreverent fins i tot, amb l'esperit d'El Jueves, revista que he de dir que he llegit molt poques vegades a la meva vida, però de la qual n'hi ha prou amb això per copsar-ne el caràcter.

Són històries que de ben segur l'autor ha extret de les seves pròpies experiències o de les de gent propera, tòpics sobre la materpaternitat (segur que no m'he inventat jo la paraula, però la faig servir sovint) que puc dir per experiència (també meva o del que he vist al meu entorn) que sorgeixen de fets reals, encara que haguem de dir que "no es pot generalitzar" i que "cada família és un món". 

Evidentment, hi ha coses amb les quals no ens podrem identificar i d'altres amb què sí. No tots els pares són tan immadurs i egoistes com en Mauricio -dit així sembla que sigui un monstre, però permet que la història tingui un caràcter marcadament humorístic-, però podem reconèixer-hi alguns pensaments que no diem en veu alta, de la mateixa manera que no totes les mares són tan exhaustives a l'hora de controlar tots els aspectes d'aquest dur procés que representa la maternitat com ho és l'Emilia.

Són temes universals, almenys de la nostra societat occidental i concretament europea, i per això, després de 14 anys des de la seva publicació original, es tracta d'un àlbum perfectament vigent, atemporal fins i tot, en què l'única cosa que potser grinyola -però que és comprensible i no afecta a la lectura en absolut- és que els mòbils que hi apareixen no siguin smartphones. 

Així, doncs, en recomano la lectura a qualsevol persona que es vulgui aventurar en aquest llarg i tortuós viatge que és el d'esdevenir progenitors, i també a qui tingui pares a prop i se'ls miri amb una barreja de curiositat i fascinació pel seu canvi de comportament per la metamorfosi que es produeix entre el moment de ser l'últim d'una línia genealògica i el d'allargar-la, atès que potser ens comprendrà millor i, qui sap, és possible que arribi un dia en què es pugui identificar amb aquesta mena de situacions.

 

Sèries: Sex Education

D'uns anys ençà el Regne Unit com a origen de productes audiovisuals, sobretot televisius, ha adquirit un merescut prestigi guanyat amb, evidentment, grans interpretacions, però també amb una manera de fer força diferent de la dels productes que ens arriben dels Estats Units.

No és que les sèries estatunidenques siguin menys bones. Ens regalen (és una manera de parlar, ja m'enteneu) produccions de gran qualitat, que rivalitza amb la cinematogràfica i de vegades la supera i tot. En canvi, les sèries britàniques tenen un format no apte per als impacients, és cert, però que garanteix la qualitat del producte final. Pocs episodis i pauses molt llargues entre temporades, per treballar-hi bé, sense pressa, i sense les pressions de les grans cadenes que fan que sovint els creadors perdin el control creatiu de les seves obres, com ja he dit en alguna altra ocasió tot introduint alguna sèrie feta allà.

Sex Education és un nou encert en la tria de sèries d'origen anglès, tant per part de la plataforma Netflix com per part de qualsevol persona que hagi decidit veure-la, i és que el que podria semblar una sèrie principalment humorística, si ens deixem enganyar pels materials promocionals, en realitat és una barreja de comèdia i drama que, de pas, educa d'una manera inesperadament subtil, sense tractar-nos d'idiotes.

 

Creada per Laurie Nunn, i amb dues temporades de 8 episodis cadascuna llançades respectivament el 2019 i el 2020 (amb la tercera prevista en algun moment de 2021), la sèrie té lloc a la fictícia localitat de Moordale, envoltada de vegetació i lluny de l'enrenou de les grans ciutats, i el seu institut de secundària, que per desig exprés de la creadora té una ambientació més aviat propera a la dels típics instituts nord-americans.

 

 

El seu protagonista és l'Otis Milburn (Asa Butterfield), un noi tímid i amb poques habilitats socials que resulta que és fill d'una sexòloga, però alhora té un trauma amb el sexe que fa que encara no hi hagi fet cap incursió, cosa que l'angoixa i el fa sentir pressionat per l'entorn.

Amb tendència a ficar-se en situacions incòmodes, resulta que la informació disponible a casa seva l'ha convertit en un autèntic expert en temes de sexualitat, que tracta amb una seriositat atípica en algú de la seva edat, però lògica en ell, sabent el que en sabem, i això crida l'atencio de la Maeve, la noia d'aspecte rebel i mala reputació de l'institut, que hi veu una oportunitat de fer diners i li proposa que aconsellin els companys i companyes en temes de sexualitat a canvi de diners, que es repartiran perquè ella s'encarregarà de trobar "clients".

 

Aquestes consultes tenen lloc inicialment en uns lavabos abandonats del campus, però després es fan en qualsevol racó, incloent-hi la típica festa a casa d'algú que s'ha quedat sol a casa, un altre element americà que trobem a la sèrie, on també hi ha banderoles de l'equip esportiu de l'institut i ball de final de curs, entre altres tòpics intencionats.

A través d'aquests casos que se li presenten a l'Otis -que inicialment era reticent davant de la proposta de la Maeve, però que hi accedeix perquè l'aura de distant de la noia la col·locava, fins ara, en un nivell al qual ell mai no es pensava que podria accedir- coneixem diverses fílies i fòbies que, tot i que tractades amb un cert humor, reflecteixen problemes ben reals dels adolescents actuals, que s'endinsen cada cop més aviat en el món del sexe i amb cada cop més informació... errònia.

No deixem la Maeve, interpretada per l'Emma Mackey, perquè és un personatge d'allò més interessant. No és la noia més popular de l'institut, tot i que és considerada una de les més atractives, però sí que desperta cert interès per la imatge rebel que esmentava més amunt, i és que duu una vida d'allò més misteriosa.

Els seus companys, per exemple, no saben que viu en una zona de barraques tota sola, amb una mare drogoaddicta, un germà desaparegut i un pare que els va abandonar. Aquest passat tràgic fa que ens la mirem amb uns altres ulls, però també la creixent amistat amb un Otis de qui inicialment només es volia aprofitar, i aviat veiem com és tan (o pràcticament tan) protagonista de la sèrie com el noi, amb unes trames més importants que les dels altres personatges, com a mínim. L'estira-i-arronsa en la relació amb l'Otis és dels que fan mossegar les ungles, així com també la seva gran intel·ligència, que no pot explotar del tot per culpa de les distraccions que li suposen els seus problemes personals i econòmics.

El tercer personatge en importància, o la líder dels secundaris, per dir-ho d'alguna manera, és la mare de l'Otis, la Jean Milburn (Gillian Anderson, la cara més coneguda del repartiment gràcies a Expedient X i The Fall).

És terapeuta sexual, amb una consulta que té dins mateix de casa, i està separada del pare de l'Otis, més endavant sabem per què i quines conseqüències té això per a l'adolescent. El seu caràcter s'ha tornat solitari, que no vol dir que no satisfaci les seves necessitats quan i com vol, sense establir lligams emocionals amb cap home, i és una professional respectada, però la seva relació amb el protagonista se'n ressenteix, perquè el nano és un cas digne d'estudi... i alhora no hauria de ser la seva mare qui l'analitzés des d'aquest punt de vista, cosa que provoca no poques friccions entre ells.

El millor amic de l'Otis és l'Eric Effiong (Ncuti Gatwa), un noi que també sembla que no tingui cap més amic i que és obertament gai, una qüestió que, com no podia ser d'una altra manera, també és tractada a la sèrie, amb els seus moments divertits però també els dramàtics, que n'hi ha, i amb repercussions terribles.

Ell és qui anima l'Otis a "estrenar-se", qui li dona, amb la seva personalitat extravertida, les empentes que necessita per acabar de decidir-se davant de qualsevol cosa que el fa dubtar, i no li resulta fàcil pair quan l'atenció del seu amic es desvia cap a la seva nova amistat, la Maeve. Pel que fa a relacions, sobretot a la segona temporada veurem com se li complica la vida en aquest sentit.

Amb papers més petits, però que contribueixen a la riquesa del repartiment i a les subtrames, tenim per exemple la colla de "populars" anomenada The Untouchables i formada per, d'esquerra a dreta, el també obertament gai Anwar (Chaneil Kular), l'Olivia (Simone Ashley), que en realitat no suporta l'estiradíssima Ruby (Mimi Keene) i finalment l'Aimee (Aimee Lou Wood), aquesta última força ximpleta i la més entranyable del grup, ja que és amiga de la Maeve, a qui els altres acostumen a fer la punyeta.

 

 

No puc publicar l'entrada sense parlar d'aquests dos personatges: són l'Ola Nyman (Patricia Allison) i la Lily Iglehart (Tanya Reynolds), dues secundàries que es fan estimar. 

L'Ola entra a l'institut cap al final de la primera temporada i suposa una revolució a la vida de l'Otis de la qual no vull parlar més per no espatllar res, i la  Lily és una noia friki obsessionada amb les històries eròtiques d'alienígenes que ella mateixa escriu i dibuixa. 

Acabo el repàs de personatges amb foto parlant del director de l'institut, en Michael Groff (Allistair Petrie), un home estricte, fred i autoritari que odia quedar en ridícul, cosa que li passa més sovint del que li agradaria, i el seu fill Adam (Connor Swindells), el marginat de l'institut, en aquest cas de manera voluntària i pel seu mal caràcter, perquè entre altres coses maltracta l'Eric.

Tots dos tenen les seves misèries, però tenen tendència a fer que les paguin les persones del seu entorn, fins i tot les que en teoria s'estimen, i el primer exemple d'això és la pèssima relació que tenen entre ells. 

Sex Education és una sèrie farcida de personatges interessants, i n'hem vist uns quants, però també podríem esmentar en Jackson Marchetti (Kedar Williams-Stirling, a la dreta de la foto), el nedador estrella de l'institut, cregut però amb més problemes que la gent no es pensa, la patidora dona del director, la Maureen (Samantha Spiro), l'adorable família immigrant de l'Eric o el manetes d'en Jakob Nyman (Mikael Persbrandt), pare de l'Ola, sense oblidar el gracioset poca-solta del professor de ciències, en Colin Hendricks (Jim Howick) o la professora Emily Sands (Rakhee Thakrar), de llengua, que detecta el talent de la Maeve i l'anima a aprofitar-lo.

En tot cas, l'educació sexual que ens ofereix no és un rotllo avorrit, especialment didàctic ni suat, sinó que a través dels moments humorístics i dramàtics que viuen els seus personatges aprenem coses, o més aviat veiem com són els dubtes, el patiment i els errors dels adolescents pel que fa a aquest element en l'etapa de la seva vida en què comença a brotar amb força.

També es parla de qüestions més generals al voltant de la sexualitat, com ara l'homofòbia, l'assetjament o el dret a la intimitat i, sobretot, la llibertat sexual, uns temes que semblaria que han d'estar superats a aquestes alçades, però que no ho estan, i la sèrie fa ben fet en remarcar-ho. En definitiva, m'ha agradat molt més que no em pensava i no puc deixar de recomanar-la tant als ja interessats que l'estiguin posposant com als que l'hagin descartat perquè se n'han fet una idea equivocada.

Lectures: Sex Criminals - Volum 2

He trigat en tenir-lo i he trigat en llegir-lo, típic de mi en els darrers mesos en matèria de còmics per la desafortunada coincidència entre l'escassetat de bones ofertes i la manca de temps per llegir les coses quan m'agradaria llegir-les.

En fi, motivat per la visita del guionista d'aquest còmic al 36è Saló, vaig adquirir el segon volum de Sex Criminals i vaig fer que el senyor Matt Fraction em signés els dos que, per ara, posseeixo, i després de repassar el primer, que vaig llegir i ressenyar fa més de dos anys, toca parlar-ne.

Amb el subtítol enginyós i trapella -amb una mica de memòria sobre la cultura popular d'internet en reconeixerem la referència- de Two Worlds One Cop, conté els números 6 a 10 de la col·lecció, publicats per primera vegada de manera individual entre juny de 2014 i gener de 2015, i després d'haver-nos presentat els seus protagonistes, la Suzie i en Jon, i la seva en molts sentits apassionada història d'amor i sexe, aquesta segona part posa més ingredients en aquest plat de tan bon gust.

Perquè al primer recopilatori els coneixíem, i gaudíem amb l'humor d'un relat de sexe evidentment pujat de to, però sense ser groller de manera gratuïta -ja vaig dir que això era un dels seus grans punts forts-, ens identificàvem en la mesura del possible amb la parella protagonista i ens intrigava això dels atracaments de bancs que duien a terme amb el seu poder d'aturar el món amb orgasmes amb l'objectiu de salvar la biblioteca d'ella.

Però ara les coses s'han complicat -altrament seria estrany, i una introducció massa allargassada a la història-, els enemics amb qui s'estaven enfrontant són més poderosos del que semblava i l'actitud juganera amb què la Suzie i en Jon s'hi havien encarat els passa factura en més d'un sentit.

La primera etapa de la relació, on tot va bé i els defectes són invisibles, s'ha acabat, i les complicacions externes ho fan tot més difícil. 

No vol dir que el còmic es torni fosc, dramàtic ni res de tot això. Es posa lleugerament seriós, sí, però continuen l'humor, les situacions còmiques -vaig arribar a riure en veu alta un cop, cosa molt rara en mi, us ho asseguro- i coneixem nous personatges (els nous ingredients que deia) que, tot i ser secundaris, donen molta vida a Sex Criminals i sembla que donaran força joc -veurem quant i si en el mateix grau- en propers números, que evidentment ja tinc ganes de llegir.

Així, l'obra del guionista Fraction i el dibuixant Zdarsky continua amb força, amb diàlegs divertits i naturals, amb una manera desacomplexada de parlar de sexe, madura, sense vergonya, sense perdre en cap moment el bon gust, educant una mica i tot tant en sexualitat com en relacions humanes, i sabent que tot això es pot fer mentre es narra una trepidant història de suspens, amor i ciència-ficció.