diumenge, 3 d’abril de 2016

Lectures: We can never go home

Com a persona interessada en els còmics de superherois -o superdolents- i alhora en el còmic menys mainstream, més independent tant en la producció com en la censura, no és estrany que em cridin l'atenció aquells còmics que barregen el gènere dels superpoders amb els processos i estils dels còmics nord-americans que no pertanyen ni a Marvel ni a DC. 

En aquest sentit, en els darrers anys he descobert i abraçat obres com Saga -ara molt popular i fins i tot publicada en castellà- i més recentment Sex Criminals, la primera més aviat una fantasia espacial i la segona un pas més enllà del gènere amb superpoders implicats, amb un punt de partida original. 


Però el darrer d'aquests descobriments és We can never go home, de Matthew Rosenberg i Josh Hood, publicat per Black Mask Studios, que vaig conèixer perquè fa uns mesos es van difondre força un parell de pàgines en què es mostrava una escena de la protagonista emprovant-se uniformes de superheroïnes de Marvel i DC, i després de llegir la sinopsi de la història em vaig mantenir alerta per quan se'n publiqués el recopilatori que reuniria els números 1 a 5, editats individualment i de manera irregular durant 2015. 

Ara que ja el tinc i l'he llegit per fi en puc parlar, i ja avanço que me n'he endut una molt bona impressió. De fet, és curiós perquè en alguns moments és una lectura que ens pot fer pensar que es tracta d'un còmic més, farcit de tòpics, entretingut i amè, sí, però gens original. Al capdavall una història d'adolescents que es fiquen en embolics per culpa dels seus poders, amb un to més aviat realista, no és nova. 


Però les coses no sempre són el que semblen, i a We can never go home el que trobem és una mena de road movie protagonitzada per un noi, el marginat Duncan, i una noia, la popular Madison o Maddie, que de cop i volta es veuen obligats a fugir del seu minúscul poble, lluny dels merders de casa i de les misèries d'un institut farcit d'estereotips tantíssimes vegades a la ficció que ja ens els coneixem -la Maddie, per exemple, surt amb l'esportista estrella del curs-, per culpa de la manifestació dels poders d'ella.

Aquesta fugida cap endavant, la insinuada subtrama romàntica i l'escalada de violència i caos fan el còmic tremendament amè, i com els altres títols que esmentava al principi hi trobem unes escenes i uns diàlegs amb què ens podem identificar i que caracteritzen perfectament els seus dos protagonistes.


Una de les coses que destaquen en aquesta història -i és una llàstima que destaqui i que n'hagi de parlar, perquè significa que encara no hem assolit la normalitat desitjada- és que el guió desprèn feminisme en més d'una situació en què la Maddie, personatge tremendament poderós, rebutja els rols tradicionalment assignats a les dones i té el suport d'en Duncan, un paio estrany i irresponsable, i el petit toc d'humor d'aquesta obra, però gens masclista. 

Tanmateix no és un feminisme d'aquell que busca denigrar l'home més que no pas assolir la igualtat de gènere, i una escena que ho demostra és la que he posat sobre aquest paràgraf. És un feminisme d'apoderament de la dona, però també de trencar tendències que la discriminen en tants i tants àmbits, com ara el fet que a en Duncan se'l veu totalment despullat en una escena, mentre que de la Maddie no en veurem res que no es pugui mostrar en un còmic de DC o Marvel.

We can never go home no és un còmic adolescent qualsevol, encara que en molts moments ens pugui fer pensar que es podria adaptar perfectament al cinema i esdevenir una pel·lícula de culte sense gaires problemes, i en part això també és així perquè, lluny de dur els dos personatges principals al camí superheroic, els condueix a una espiral de males decisions, violència extrema, morts i l'angoixant vida dels fugitius, tot donant un missatge que no té res a veure amb el dels còmics de superherois. 


Certament hi ha algunes situacions una mica exagerades i poc versemblants, d'altres no excessivament lògiques, però en qualsevol cas resulta refrescant llegir un relat de superpoders en què no hi ha la voluntat de fer el bé, però tampoc l'humor de Kick-Ass o les trapelleries de Deadpool. Simplement són dos adolescents que no saben com gestionar l'anormalitat en què viuen i la fan cada cop més grossa

Encara que al llom del recopilatori no hi ha cap número 1, sembla que enguany els autors continuaran la història, però mentre esperem que surti el segon llibre, que podria ser perfectament el 2017, no patirem tant com en d'altres casos: We can never go home, amb el subtítol What we do is secret, té un final més aviat tancat. D'aquells que, en cas que la història no continués mai, no ens deixarien totalment desemparats.

Recomano, doncs, la lectura d'aquest còmic, més profund del que sembla inicialment, i amb un guió que compensa l'estil encarcarat i sovint anatòmicament imperfecte d'un apartat gràfic que té el seu punt fort en l'entintat. També val la pena llegir els extres del final de volum, amb una declaració en contra de les armes per part del guionista i també de la violència en general, ja que per als protagonistes tenir poders no és cap benedicció -com passa a la majoria d'històries del gènere-, sinó tot el contrari.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Potser també t'interessa...

Related Posts with Thumbnails