Lectures: Dr. Slump vol. 13

Massa estava trigant a continuar la lectura de Dr. Slump, i quan me'n vaig adonar vaig decidir que no podia ser, encara menys faltant tan poc per al final.

Avui, doncs, us porto les meves impressions del 13è volum de la primera gran obra d'Akira Toriyama, que ja us avanço que m'ha agradat molt perquè manté el llistó ben alt, en un bon equilibri entre les aportacions que han anat refrescant fins ara la història i els orígens, l'essència de sempre.

El volum comença allà on s'havia quedat el 12è, atesa la partició en 15 volums d'aquesta edició, que era en ple partit de beisbol entre l'institut de la Vila del Pingüí i un d'americà.

Com no podia ser d'una altra manera, la presència d'éssers amb poders sobrenaturals o propis de la condició robòtica a l'equip local fa que el resultat estigui decidit, però la història permet veure alguns gags força divertits.

A continuació tenim un curiós capítol autoreferencial amb preguntes i respostes sobre la sèrie, unes respostes que fa el propi autor a través del seu avatar, que no és que s'estreni precisament, però que en aquest volum veurem diverses vegades i amb un paper força protagonista.

Després, una història autoconclusiva que torna als orígens que dèiem i en el qual veiem en Sembei deixar-se endur per les seves perversions tot entrant en un local prometedor.

Sabem que les coses no acostumen a acabar bé, per a ell, però mai li havia passat res com el que veiem als dos capítols següents, en què una vampira que havíem vist fa temps arriba per endur-se el protagonista nominal del còmic perquè li ha arribat l'hora, i és que efectivament en Sembei la dinya.

La solució la tindrem al segon dels dos capítols, però cal reconèixer que és una mica estúpida i que la premissa era més interessant que la seva resolució.

A hores d'ara ja fa temps que es nota que l'autor se sent còmode amb trames multiepisòdiques, i és que tot i que no és la primera vegada que en veiem, al volum 13 en surten unes quantes, i això sí que és una novetat.

La següent que tenim, de tres parts, també neix de la ment bruta d'en Sembei, perquè la inoportuna interrupció dels plans solitaris de l'inventor per part de l'Arale els transforma tots dos en mosques, i la feina serà seva per tornar a la normalitat. 

Després d'una nova història autoconclusiva per desengreixar, en aquest cas protagonitzada per l'enyorat (?) doctor Mashirito i un nou pla per acabar amb l'Arale la nit de Nadal, en ve una altra de dues parts.

En aquest cas, ens n'anem al futur, al cap de 10 anys, per veure què se n'ha fet, dels nostres amics, un recurs de la ficció tan típic com interessant.

La història estrella del volum, però, té quatre capítols i torna a ser una competició, en aquest cas un torneig de lluita que organitza l'autor després de trobar-se a terra un milió de iens i decidir que en destinarà la meitat als premis del torneig.

Ja sabem com acabarà, els mateixos personatges ho donen per fet, i alguns s'hi freguen les mans, més encara amb els rivals de farciment que s'hi presenten.

Però de vegades hi ha sorpreses, i una d'elles és que l'Arale té greus dificultats davant d'un contrincant que a còpia de fracassos ha anat millorant les seves estratègies, com ja se'ns havia mostrat en algun capítol de fa temps.

El número 13, on ja es veuen clarament coses que veuríem després a Bola de Drac tant pel que fa a l'estil de dibuix com per algun argument, és un volum altre cop rodó, trobo que el mestre Toriyama va aconseguir la recepta adequada per fer evolucionar l'obra mostrar-nos històries amb una durada adequada, sense oblidar l'ocasional trama autoconclusiva, i no sembla que pateixi el mal de tantes altres obres, que perden qualitat cap a la part final -i que és final precisament per això-. Veurem com van els dos últims volums.