Em sap greu no escriure més sovint entrades sobre lectures, i no sé si és per això que les visites al blog han passat de ser poques a pràcticament inexistents, per més intrínsecament interessant que pugui ser el tema. Potser el poc públic que tenia hi entrava més per les entrades sobre còmics i llibres que no pas per les de cinema i sèries.
No ho sé, però el temps de què disposo per llegir és poc, i una col·lecció de còmics o una novel·la em duren força, així que de vegades trio expressament volums únics de còmic perquè tant la seva lectura com la posterior ressenya arribaran abans, i això és el que he fet també ara.
Això no vol dir que no em vingués de gust llegir una nova història del mestre Jirô Taniguchi, del qual he parlat més vegades en aquest blog, quan vaig ressenyar Barri llunyà, El almanaque de mi padre o Hotel Harbour View.
D'ell se n'han publicat moltes coses, aquí, i com que soc un garrepa de ca l'ample m'acostumo a comprar tot el que en trobo... quan està en liquidació. Val a dir, en la meva defensa, que els seus còmics tenen preus molt elevats en relació amb la quantitat de pàgines i la qualitat dels materials -potser hi juga un paper la seva consideració gairebé d'autor europeu, o el fet que l'editorial que el publica sigui petita i faci tirades curtes i amb preus poc atractius-, però en tot cas aquesta Cielos radiantes també la vaig comprar així, a preu de saldo, curiosament no gaire després que sortís a la venda.
Amb el títol original de Hare yuku sora i publicat al Japó el 2005, m'adono que és el manga més recent que he llegit del mestre Taniguchi, però la veritat és que tenia un estil tan recognoscible com gairebé immutable amb el pas de les dècades.
La història ens parla de la fatídica trobada de l'adolescent Takuya Onodera i el salaryman Kazuhiro Kubota, que a la primera escena del còmic tenen un terrible accident de trànsit.
El cas és que quan en Kubota es desperta ho fa al cos d'en Takuya, que estava en coma, mentre que el cos de l'oficinista ha mort.
Com és natural, la família d'en Takuya li és estranya, i quan els intenta explicar atribueixen el relat a algun un problema psicològic derivat de l'accident. La cosa es complica, però, quan la consciència d'en Takuya es va despertant poc a poc i en Kubota s'adona que per poder fer el que vol fer s'ha d'afanyar, ja que intueix que al final el nano recuperarà el control complet del seu cos.
Amb aquesta segona oportunitat l'home s'adona de l'error d'haver-se consagrat a la feina i no haver-se plantat davant dels abusos dels seus superiors, cosa que va fer que tingués la dona i la filla desateses, i ara es proposa demanar-los perdó, però amb el cos de l'adolescent no li resultarà fàcil perquè, evidentment, és un cas que costa de creure. Tindrà una gran aliada, però, en la Kaori, la xicota del nano, de ment més oberta.
Mentre dura aquest periple, tant en Kubota com un Takuya que ens donen a entendre que no tenia gaire bona relació amb la seva família reflexionen, aprenen l'un de l'altre i volen esmenar els seus errors, de manera que estem davant d'una història d'aprenentatge.
Hi veig elements de Barri Llunyà i El almanaque de mi padre, en el primer cas per la premissa més aviat paranormal i en el segon pel tractament de la qüestió de la mort i el penediment. Aquí Taniguchi transmet novament el missatge de la necessitat d'aprofitar la vida de manera que no ens hàgim de lamentar de res, i de donar prioritat a les coses que tenen més importància, perquè no les tindrem per sempre, un missatge reforçat a l'emotiu epíleg que trobem al llibre.
Deia, en fer la ressenya de El almanaque de mi padre, que era un dels còmics més tristos que havia llegit mai, però Cielos radiantes no es queda pas curt. L'angoixa i la tristesa van creixent a mesura que coneixem la història d'en Kubota -val a dir que la del jove Takuya no té el mateix pes que la de l'home que li ocupa el cos-, i malgrat la situació fantàstica que se'ns planteja, l'autor ho fa amb tanta cura i amb tant domini del ritme narratiu que tot plegat, sumat a alguna escena d'allò més emotiva a la part final, el converteix també en un dels còmics més tristos que he llegit, i ja en van dos d'aquest autor.
En recomano, doncs, la lectura, tot i que, com sol passar amb les publicacions de Ponent Mon, no m'acabo de reconciliar amb alguns detalls negatius, com ara l'estrany ordre dels globus dins de les vinyetes, que sovint fan que costi veure per quina cal començar -no sé si té a veure amb el fet que les obres del mestre Taniguchi es publiquen normalment en sentit de lectura occidental amb les pàgines emmirallades, però diria que no- o una traducció que, sense estar malament, sí que requeriria un repàs en el criteri que fa que, per parlar del mateix moment, s'alterni entre el pretèrit perfet simple -no propi del castellà ibèric estàndard (especifico això abans que se'm queixin els parlants del nord peninsular) per parlar de fets del mateix dia- i el compost.
En tot cas reconec que aquí hi ha deformació professional, ja que em dedico a la revisió de textos de manga, i que en conjunt el resultat és millor que altres vegades. El més important, però, és que l'obra en si és excel·lent.
Amb el títol original de Hare yuku sora i publicat al Japó el 2005, m'adono que és el manga més recent que he llegit del mestre Taniguchi, però la veritat és que tenia un estil tan recognoscible com gairebé immutable amb el pas de les dècades.
La història ens parla de la fatídica trobada de l'adolescent Takuya Onodera i el salaryman Kazuhiro Kubota, que a la primera escena del còmic tenen un terrible accident de trànsit.
El cas és que quan en Kubota es desperta ho fa al cos d'en Takuya, que estava en coma, mentre que el cos de l'oficinista ha mort.
Com és natural, la família d'en Takuya li és estranya, i quan els intenta explicar atribueixen el relat a algun un problema psicològic derivat de l'accident. La cosa es complica, però, quan la consciència d'en Takuya es va despertant poc a poc i en Kubota s'adona que per poder fer el que vol fer s'ha d'afanyar, ja que intueix que al final el nano recuperarà el control complet del seu cos.
Amb aquesta segona oportunitat l'home s'adona de l'error d'haver-se consagrat a la feina i no haver-se plantat davant dels abusos dels seus superiors, cosa que va fer que tingués la dona i la filla desateses, i ara es proposa demanar-los perdó, però amb el cos de l'adolescent no li resultarà fàcil perquè, evidentment, és un cas que costa de creure. Tindrà una gran aliada, però, en la Kaori, la xicota del nano, de ment més oberta.
Mentre dura aquest periple, tant en Kubota com un Takuya que ens donen a entendre que no tenia gaire bona relació amb la seva família reflexionen, aprenen l'un de l'altre i volen esmenar els seus errors, de manera que estem davant d'una història d'aprenentatge.
Hi veig elements de Barri Llunyà i El almanaque de mi padre, en el primer cas per la premissa més aviat paranormal i en el segon pel tractament de la qüestió de la mort i el penediment. Aquí Taniguchi transmet novament el missatge de la necessitat d'aprofitar la vida de manera que no ens hàgim de lamentar de res, i de donar prioritat a les coses que tenen més importància, perquè no les tindrem per sempre, un missatge reforçat a l'emotiu epíleg que trobem al llibre.
Deia, en fer la ressenya de El almanaque de mi padre, que era un dels còmics més tristos que havia llegit mai, però Cielos radiantes no es queda pas curt. L'angoixa i la tristesa van creixent a mesura que coneixem la història d'en Kubota -val a dir que la del jove Takuya no té el mateix pes que la de l'home que li ocupa el cos-, i malgrat la situació fantàstica que se'ns planteja, l'autor ho fa amb tanta cura i amb tant domini del ritme narratiu que tot plegat, sumat a alguna escena d'allò més emotiva a la part final, el converteix també en un dels còmics més tristos que he llegit, i ja en van dos d'aquest autor.
En recomano, doncs, la lectura, tot i que, com sol passar amb les publicacions de Ponent Mon, no m'acabo de reconciliar amb alguns detalls negatius, com ara l'estrany ordre dels globus dins de les vinyetes, que sovint fan que costi veure per quina cal començar -no sé si té a veure amb el fet que les obres del mestre Taniguchi es publiquen normalment en sentit de lectura occidental amb les pàgines emmirallades, però diria que no- o una traducció que, sense estar malament, sí que requeriria un repàs en el criteri que fa que, per parlar del mateix moment, s'alterni entre el pretèrit perfet simple -no propi del castellà ibèric estàndard (especifico això abans que se'm queixin els parlants del nord peninsular) per parlar de fets del mateix dia- i el compost.
En tot cas reconec que aquí hi ha deformació professional, ja que em dedico a la revisió de textos de manga, i que en conjunt el resultat és millor que altres vegades. El més important, però, és que l'obra en si és excel·lent.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada