Lectures: Good-bye, Chunky Rice

Després de llegir Blankets i Habibi, i encara que hagués llegit qualsevol de les dues obres en un altre ordre, estava totalment convençut de la feina d'en Craig Thompson, i volia saber què més havia fet, així que vaig descobrir la que havia estat la seva novel·la gràfica de debut, de l'any 2000, i com que aquesta vegada Astiberri l'havia portat només en castellà... doncs la vaig comprar en anglès (i em va sortit molt més barata, també cal dir-ho). 

Good-bye, Chunky Rice, guanyadora aquell mateix any del Premi Harvey al Millor Nou Talent, ens enganya amb una aparença infantil -intencionada perquè l'autor hi retrata, en forma de faula, fets inspirats parcialment en la seva infantesa- però ja s'hi pot veure el captivador i detallista estil d'aquest senyor que ens va visitar al 30è Saló del Còmic, amb traços gruixuts i un ús magistral del blanc i el negre.

Pel que fa a la història, el protagonista és una mena de nen tortuga, el Chunky Rice del títol, que viu amb un home de personalitat infantil, per no dir que segurament amb una disminució psíquica, i l'ocell d'aquest. En Chunky té una amiga, una ratolina, amb qui acostuma a construir castells de sorra a la platja, però se n'ha d'acomiadar quan decideix emprendre un viatge, no se sap exactament on ni per què, que l'allunyarà de la vida que coneixia fins ara.

La premissa és ben senzilla, i aquest cop no és un maó de llibre, sinó que l'autor en té prou amb 128 pàgines per a transmetre'ns el que ens vol explicar. Aquesta vegada no es tracta d'una història que podria omplir un llargmetratge i que s'allarga en el temps. No. A Good-bye, Chunky Rice l'acció es desenvolupa en el que podrien ser unes hores, o un parell de dies a tot estirar, i el ritme és totalment diferent del que veuríem en posteriors obres del senyor Thompson, que en realitat a nosaltres ens van arribar abans.

Però si Blankets i Habibi ens colpien amb històries d'amor farcides de drama i fins i tot tragèdia, amb final agredolç inclòs, la primera obra del seu autor tampoc no pretenia deixar-nos amb un somriure a la cara, encara que la seva aparença fos, com deia, més aviat infantil.

A través de personatges que són animals antropomòrfics o humans grotescs (els que hi surten no es poden considerar precisament normals i corrents), el que se'ns explica en aquestes pàgines és la història d'un comiat dolorós, de la sensació de pèrdua irreparable. No sabem per què en Chunky se'n va lluny de la seva amiga, però sí que sabem que sempre la trobarà a faltar i que no acaba d'estar convençut de la decisió de marxar.

De la mateixa manera, tots els altres personatges s'enfronten també a pèrdues personals en diverses formes: l'enyor d'una mascota de la infantesa malgrat els anys que han passat, un canvi total d'estil de vida o, en el cas de la ratolineta, un amic que marxa ben lluny.

Pot semblar que la senzillesa del relat i l'aspecte dels seus protagonistes i secundaris el converteixen en un producte per a públic juvenil -en el millor dels casos-, però com sempre defenso, hi ha coses que només un adult pot arribar a entendre completament, i és per això que les pel·lícules de Pixar tenen l'enganyosa forma de cinema infantil però els cors que toquen són els dels adults. I, si no, tothom a mirar altre cop el final de Toy Story 3.

Doncs amb Good-bye, Chunky Rice passa el mateix: gratem la capa de presumpte infantilisme o candidesa i ens trobarem un relat malenconiós amb què podrem reflexionar perquè, més enllà de la forma dels personatges, les metàfores i els recursos expressius de l'autor, segur que ens podem identificar amb les sensacions que viuen en Chunky i els altres.

  

Lectures: Habibi

Ja fa més de dos anys que vaig llegir Blankets, d'en Craigh Thompson (que me'l va dedicar amb dibuix i tot al Saló del Còmic), i fa bastant de temps que vaig adquirir l'altra gran novel·la gràfica per la qual és conegut, Habibi. 

No ha de sorprendre ningú que hagi trigat tant a llegir-la, perquè com dic sempre els diners que valen les novel·les gràfiques gruixudes i cares intento amortir-los tot dosificant-ne la lectura i duent-la a terme en moments en què em ve molt de gust posar-m'hi. Però per fi ho he fet, i ben satisfet que n'he quedat.

Ja vaig dir a l'entrada de Blankets que, tot i haver passat fa temps a la lectura de còmics en versió original, amb Habibi faria una excepció perquè l'editorial basca Astiberri havia tingut l'encert d'editar-la en català, com l'anterior. 672 pàgines de còmic en blanc i negre que, si no anem amb compte, podríem devorar en poques hores. 

Habibi no té res a veure amb Blankets, encara que comparteixen format i autor i és inevitable comparar-les. Sí que coincideixen, però, en el fet que narren dures i tristes històries d'amor i deixen un regust agredolç. Ara bé, les històries concretes no tenen res a veure.

En aquesta obra de 2011, ambientada al fictici país islàmic de Wanatòlia —i segons el seu autor cronològicament situada als nostres dies—, els protagonistes són la Dodola i en Zam. A ella la van vendre a un home quan tenia 9 anys, i deixant de banda el fet que es va convertir en una muller amb tot el que això implica, l'home la tractava força bé i li ensenyava a llegir i escriure. Un dia, però, van atacar l'home i se la van dur com a esclava, situació de la qual va aconseguir fugir tot enduent-se un altre nen esclau, en Zam, 9 anys més petit que ella.

Amagats en un vaixell al desert passen els anys creixent, sobrevivint com poden —ell aliè als cruels sacrificis a què es veu obligada ella per tal de dur menjar a taula— i revivint, com si fossin contes d'abans d'anar a dormir, històries de l'Alcorà que tenen molts paral·lelismes amb la Bíblia, ja que al cap i a la fi les principals religions monoteistes del món comparteixen orígens i el que les distancia són les interpretacions que se n'han fet. Històries que s'escampen per tot el relat i que, al seu torn, també tenen alguns paral·lelismes amb les coses que passen als protagonistes.

Habibi, ja ens ho podem imaginar com a mínim per les ressonàncies del títol, és ple de referències i símbols islàmics i del món àrab en general (l'escriptura aràbiga és el fil conductor de bona part del relat), sense entrar en temes polítics i militars, però retratant segons quins costums i mals endèmics que afecten directament els protagonistes, amb un detall i uns nivells de crueltat que han disgustat alguns crítics, però que personalment trobo que enriqueixen la història i la fan encara més dramàtica. 

Un dels punts que ha disgustat tant els analistes àrabs com els occidentals que no han quedat contents amb el còmic (per sort, minoria) és el fet que bona part dels traumes que arrosseguen els protagonistes tinguin a veure amb el sexe, que a Habibi certament és una font de patiment per a la Dodola i en Zam. 

 

Jo considero que, atès que a la vida real hi ha molta gent que, en comptes de tenir un descobriment normal de la sexualitat, hi entra per la via més dura, no hi ha cap problema amb què això es reflecteixi en una novel·la gràfica. Una altra cosa és que el retrat del món àrab (o d'alguns dels seus aspectes) que hi ha al còmic, per molt que s'amagui rere el fet que l'escenari de Habibi és un país fictici, hagi irritat alguns crítics que han qualificat l'autor d'ignorant, però en això no el puc pas ajudar ni defensar: és un tema delicat i sempre hi ha un sector de gent a qui no agrada que se'n parli.

La qüestió és que la Dodola i en Zam tenen una estranya relació d'amor, estranya perquè són dos nens que fan de mare i fill però també de germana i germà, i a mesura que creixen van sorgint altres sentiments que, en principi, no esperaríem de dues persones que han crescut com una família, per més especial que aquesta sigui.

La vida de tots dos, però, es trasbalsa quan els separen per la força i han de viure l'un sense l'altra durant anys. Ella en relativament millors condicions, a l'harem del sultà, i ell vivint de prop la pobresa dels barris de barraques de la ciutat i prenent una mala decisió rere l'altra. I quan es retrobin l'alegria no impedirà que s'adonin que han canviat tant que gairebé són desconeguts, i que algunes de les coses que els han passat no es podran arreglar mai.

Realment sembla que a l'autor li agradi fer-los patir, perquè quan surten del foc van a parar a les brases, però al capdavall és un drama, un melodrama, de fet, gairebé una tragèdia, i si el que volia era explicar una història d'amor original, èpica i punitiva com una odissea (perquè això, en realitat, és una odissea), penso que li va sortir un còmic impecable.

Igual que Blankets, i ja ho he dit abans, deixa un regust agredolç perquè patim amb els personatges i els seus esforços per sobreposar-se a les adversitats (que no són poques ni petites) no són del tot recompensats, però el que sí que ens deixa meravellats és l'art amb què el senyor Thompson ens ho explica tot plegat, jugant molt sovint amb la composició de les pàgines, omplint-les de detalls minúsculs i regalant-nos de tant en tant quadres espectaculars amb els seus característics traços gruixuts i l'ús de només dos colors: el blanc i el negre. Ja em va agradar a la seva obra anterior, però a Habibi és encara més espectacular. 

Pel que fa a la traducció, és força correcta malgrat errors flagrants als crèdits del llibre ("septembre", "impresió"...), alguna frase calcada de l'anglès i l'equivocada decisió de reaprofitar els materials de la versió en castellà, que fan que ens trobem algun cartell que ha quedat en aquella llengua i un globus (per sort, només un) amb el text en castellà. I dic "equivocada decisió" perquè la prenen també altres editorials sense tenir en compte la llei del mínim esforç que regeix la feina de molts retolistes. Que això es diu igual en català i castellà? Ho deixem en castellà, encara que també es quedi l'interrogant d'obertura, impropi de la nostra llengua.

Petits detalls que eviten que es pugui qualificar d'edició perfecta, però que en tan poques quantitats no empobreixen la lectura d'aquesta magnífica obra, perquè si no us ha quedat clar ho repetiré ara: m'ha agradat molt i no sóc precisament un dels seus detractors.