Lectures: Good-bye, Chunky Rice

Després de llegir Blankets i Habibi, i encara que hagués llegit qualsevol de les dues obres en un altre ordre, estava totalment convençut de la feina d'en Craig Thompson, i volia saber què més havia fet, així que vaig descobrir la que havia estat la seva novel·la gràfica de debut, de l'any 2000, i com que aquesta vegada Astiberri l'havia portat només en castellà... doncs la vaig comprar en anglès (i em va sortit molt més barata, també cal dir-ho). 

Good-bye, Chunky Rice, guanyadora aquell mateix any del Premi Harvey al Millor Nou Talent, ens enganya amb una aparença infantil -intencionada perquè l'autor hi retrata, en forma de faula, fets inspirats parcialment en la seva infantesa- però ja s'hi pot veure el captivador i detallista estil d'aquest senyor que ens va visitar al 30è Saló del Còmic, amb traços gruixuts i un ús magistral del blanc i el negre.

Pel que fa a la història, el protagonista és una mena de nen tortuga, el Chunky Rice del títol, que viu amb un home de personalitat infantil, per no dir que segurament amb una disminució psíquica, i l'ocell d'aquest. En Chunky té una amiga, una ratolina, amb qui acostuma a construir castells de sorra a la platja, però se n'ha d'acomiadar quan decideix emprendre un viatge, no se sap exactament on ni per què, que l'allunyarà de la vida que coneixia fins ara.

La premissa és ben senzilla, i aquest cop no és un maó de llibre, sinó que l'autor en té prou amb 128 pàgines per a transmetre'ns el que ens vol explicar. Aquesta vegada no es tracta d'una història que podria omplir un llargmetratge i que s'allarga en el temps. No. A Good-bye, Chunky Rice l'acció es desenvolupa en el que podrien ser unes hores, o un parell de dies a tot estirar, i el ritme és totalment diferent del que veuríem en posteriors obres del senyor Thompson, que en realitat a nosaltres ens van arribar abans.

Però si Blankets i Habibi ens colpien amb històries d'amor farcides de drama i fins i tot tragèdia, amb final agredolç inclòs, la primera obra del seu autor tampoc no pretenia deixar-nos amb un somriure a la cara, encara que la seva aparença fos, com deia, més aviat infantil.

A través de personatges que són animals antropomòrfics o humans grotescs (els que hi surten no es poden considerar precisament normals i corrents), el que se'ns explica en aquestes pàgines és la història d'un comiat dolorós, de la sensació de pèrdua irreparable. No sabem per què en Chunky se'n va lluny de la seva amiga, però sí que sabem que sempre la trobarà a faltar i que no acaba d'estar convençut de la decisió de marxar.

De la mateixa manera, tots els altres personatges s'enfronten també a pèrdues personals en diverses formes: l'enyor d'una mascota de la infantesa malgrat els anys que han passat, un canvi total d'estil de vida o, en el cas de la ratolineta, un amic que marxa ben lluny.

Pot semblar que la senzillesa del relat i l'aspecte dels seus protagonistes i secundaris el converteixen en un producte per a públic juvenil -en el millor dels casos-, però com sempre defenso, hi ha coses que només un adult pot arribar a entendre completament, i és per això que les pel·lícules de Pixar tenen l'enganyosa forma de cinema infantil però els cors que toquen són els dels adults. I, si no, tothom a mirar altre cop el final de Toy Story 3.

Doncs amb Good-bye, Chunky Rice passa el mateix: gratem la capa de presumpte infantilisme o candidesa i ens trobarem un relat malenconiós amb què podrem reflexionar perquè, més enllà de la forma dels personatges, les metàfores i els recursos expressius de l'autor, segur que ens podem identificar amb les sensacions que viuen en Chunky i els altres.

  

Lectures: Blankets

Reconec, no és el primer cop, que tinc certa ànsia per a aconseguir les coses que vull, però després les consumeixo a un ritme totalment diferent, com si m'hagués marxat del tot la il·lusió que tenia per a obtenir-les. No és això, és mandra i manca de d'autodisciplina. 

Tenia ganes de començar la lectura de Blankets, un d'aquells gruixuts volums de novel·la gràfica que em faig regalar perquè els vull però destrossen la butxaca i que no vaig encetar fins uns quants anys després de tenir-lo, precisament mentre feia cua a la sessió de dedicatòries del seu autor al darrer Saló del Còmic.

L'obra d'en Craig Thompson és un còmic autobiogràfic que el seu autor va publicar el 2003 i que de seguida va començar a rebre l'aplaudiment de la crítica i el públic, amb premis com els Harvey de 2004 al millor artista, millor dibuixant (no em pregunteu quina és la diferència) i millor àlbum gràfic original i, el mateix any, els Eisner al millor àlbum gràfic i millor guionista i dibuixant (és a dir, autor complet) i els Ignatz a l'artista més destacat i la novel·la gràfica o la col·lecció més destacada. 

No sorprèn, doncs, que Blankets s'hagi traduït a tants idiomes, entre ells el català, edició que ens va portar l'editorial basca Astiberri el 2004. I ara que l'he acabat de llegir (me l'he fet durar, que són prop de 600 pàgines però passen ràpid) puc dir que el seu prestigi està totalment justificat.

En aquest còmic o novel·la gràfica, com el vulgueu anomenar, Thompson ens explica una història autobiogràfica (desconec fins a quin punt i amb quina fidelitat) on les mantes del títol tenen cert protagonisme i actuen de fil conductor, des de les que compartia amb el seu germà Phil quan eren petits i dormien al mateix llit fins la que li va teixir la Raina, el seu primer amor. 

 

L'autor va enllaçant, en tots els capítols que formen el llibre, l'època dels seus 17 anys amb escenes de la seva infantesa que compartia amb en Phil i on se'ns expliquen moments realment cruents d'abusos per part de companys de classe i també per part dels pares amb altres, combinats amb altres d'aquella felicitat que tots vivim quan som petits i ens conformem amb ben poca cosa i tenim somnis que encara són possibles dins els nostres caps. 

Però el gruix principal el té la part de la seva adolescència, que és quan coneix la Raina en uns campaments per a joves cristians (al cap i a la fi la història té lloc a principis dels 90 del segle XX a Wisconsin, al conservador Oest Mitjà dels Estats Units) i hi comença una bella amistat que esdevé alguna cosa més. 

Això dóna lloc a uns dies de vacances que en Craig s'agafa i que passa a casa de la Raina, amb el vistiplau de les respectives (i conservadores) famílies, que no hi veuen cap mal. Durant aquest temps veurem evolucionar la seva amistat, que en el fons neix de quatre trobades mal comptades, i coneixerem la tendra història de la família d'ella, però també el descobriment de la sexualitat per part d'ell i la complexitat que poden tenir les històries d'amor adolescents, encara que no ho sembli. 

En tot plegat hi té un enorme pes la fe cristiana i en especial la seva vessant repressiva, que ha marcat l'educació d'en Craig, ha fet que interpretés la vida en clau religiosa i l'ha fet renunciar un cop rere un altre als seus desitjos. S'entén que en Craig Thompson és un home que creu en Déu o que hi va creure, però que va experimentar el que podria signar molta gent: decepció respecte a l'Església, que no és el mateix que perdre la fe en l'existència del Totpoderós i en alguns dels valors del cristianisme.

Així, Blankets és un viatge ple de descobriments per al seu protagonista, des del canvi en la manera de veure els dogmes amb què havia viscut sempre fins al naixement del sentiment romàntic i l'atracció sexual, passant per la consciència de com, amb el temps, s'ha distanciat del seu germà i company de jocs de la infantesa. 

És un camí ple de moments bellíssims, que Thompson ens explica amb més aviat poc text i sobretot imatges força poètiques barrejades amb altres d'extremadament senzilles i prosaiques, que donen forma a un còmic commovedor i amb un regust i un final agredolç motivat pels rampells que duen el seu protagonista a renunciar a les coses que vol, sovint perquè no l'hi posen gens fàcil i perquè, no ens enganyem, els finals completament feliços no existeixen en aquesta vida.

De Blankets s'ha dit que és un dels millors còmics de la dècada passada i que és una fita en la història de la novel·la gràfica, pels temes que toca i per la seva narrativa, amb ritme pausat, dibuixos de traç gruixut i una composició de vinyetes on es nota el talent de l'autor, però les seves crítiques a la religió li van valer intents de censura en determinats llocs ultraconservadors com els que apareixen al còmic i un distanciament dels seus pares, que naturalment s'hi van veure retratats.

Acabaré comentant que la traducció és acceptable, amb unes quantes errades disseminades pel gruix del volum, com ara "lliberal", paraula estesa però errònia, i que malgrat que ja fa temps que aposto per llegir en versió original sempre que l'entengui, hi ha des de fa poc un altre llibre del senyor Thompson, Habibi, que ha sortit en català i que forma part de la meva llista de desitjos, si bé les obres que no s'hagin traduït a la nostra llengua les compraré en anglès. 

En tot cas us podeu imaginar que m'ha encantat la lectura de Blankets fins al punt que confio cegament en el seu autor i en recomano la lectura sense cap mena de dubte. 

30è Saló del Còmic: Dia 1

Avui ha estat el primer dia del 30è Saló Internacional del Còmic de Barcelona i jo, de seguida que he tingut temps, cap allà que me n'he anat. No perquè tingués cap pressa, sinó perquè avui el meu pla era simplement aconseguir unes quantes signatures d'autors importants convidats a l'edició d'enguany. 

A més m'he beneficiat de la promoció que permet als que vam néixer el 1982, és a dir els que hem fet i els que faran 30 anys durant 2012, entrar-hi gratuïtament. Se suposa que és perquè el Saló se celebra per 30è any, però no és exactament així. Va començar el 1981 i va faltar a la cita el 1986 i el 1987. Però jo no em queixaré pas.

El primer autor que volia "conèixer" era en David Lloyd, el dibuixant de V de Vendetta (que no l'autor, que és el geni antisocial Alan Moore), i m'he presentat al lloc on signava amb una hora d'antelació... per acabar descobrint que s'havia retardat mitja hora tot plegat. A sobre, mal embaixador de la famosa puntualitat britànica, ha fet un quart d'hora tard més. S'ha de dir, però, que s'ha portat molt bé i ha fet dibuixos a tothom.

Disculpeu la qualitat del vídeo, però l'he hagut de comprimir per tal que no ocupés vora 200 megues. Sembla mentida que en un moment puguin dibuixar tan decentment, oi? Doncs bé, no esperava que fes dibuixos, però un cop allà he vist que en feia i evidentment no li anava a dir que no, de manera que m'he endut el meu exemplar de V de Vendetta amb aquest dibuix:

Una màscara d'en V, dibuix que té una curiosa història: quan li he dit que em fes un V em referia al personatge, no al famós logo de l'obra, però per tal de concretar i que no hi hagués malentesos li he dit "la màscara", i bé, l'ha fet literalment. Només la màscara. Ja m'està bé, però. Ara, el seu retard ha fet que hagués d'esperar més a la dedicatòria amb dibuix del següent autor de la meva llista d'avui.

En Craig Thompson, l'autor de Blankets, que em van regalar fa molts anys però que he començat a llegir avui mentre era a la cua. I com podreu veure al vídeo el paio dibuixa molt ràpid, però es manté extremadament fidel a l'estil que veiem dins el còmic.

És curiós perquè és l'únic dibuixant que he vist fer les dedicatòries, i en aquest cas a sobre amb dibuix, de peu. Però sí, les ha fet totes així.

M'ha dibuixat (en aquest cas ho decidia ell, perquè ho he vist amb els que anaven al meu davant) la protagonista femenina del còmic, i és un dibuix força maco. A més, el senyor Thompson saluda molt amablement i s'acomiada de la mateixa manera. 

Això ha estat tot, perquè també volia que el barceloní Pere Pérez em dediqués un parell de volums de la Batgirl de l'etapa que estic llegint, d'abans de la renovació de l'Univers DC, però resulta que anava amb número i així serà en totes les seves intervencions. El problema és que els reparteixen a les 10 de matí per a tot el dia. Però bé, em feien més gràcia aquests dos autors que sí que m'han dedicat els còmics, i si no enxampo el senyor Pérez cap altre dia... què hi farem. 

He pogut fer un parell de voltetes i unes quantes fotos, però demà hi tornaré a anar, a veure què aconsegueixo, i de les compres en parlaré l'últim dia, quan les hagi fet totes (que no en seran gaires). Així doncs, demà més.