Plaers culpables, aquelles merdes que ens agraden

Coneixa el concepte de "plaer culpable" des de fa temps, sobretot per la seva versió anglosaxona, "guilty pleasure", d'on segurament ve. Sabia més o menys de què es tractava, però quan fa poc em vaig posar a mirar una sèrie i en vaig buscar informació vaig veure que la qualificaven, a tot arreu, de plaer culpable, i vaig trobar que n'era la descripció perfecta.

Un plaer culpable, almenys en el context de la televisió i el cinema, és un producte que objectivament i des del punt de vista artístic, interpretatiu i/o literari és de baixa qualitat, per la raó que sigui, però que resulta que gràcies a uns determinats elements, que varien segons el cas, aconsegueix captar i mantenir l'atenció del públic. Una porqueria, si ens posem durs, que ens enganxa i ho admetem públicament. 

Perquè per una vegada -o potser no, potser sempre mirem sèries i pel·lis d'aquesta mena i ja ens està bé- deixem estar la televisió o el cinema amb majúscules, la qualitat reconeguda per la crítica i el públic, i ens delectem amb productes mediocres que ens ho fan passar d'allò més bé. Com que la decisió de què és bo i què no, o què és un exemple concret de plaer culpable, no és universal, avui el que faré serà parlar d'alguns dels meus plaers culpables. 

Un d'ells és la sèrie que deia més amunt, Quantico: l'havíem començat a descarregar per tal de veure-la quan tinguéssim temps, i pel que en sabia girava al voltant del pitjor atemptat terrorista a Nova York des de l'11-S, la principal sospitosa del qual és la seva protagonista.

Em pensava que seria una altra sèrie de l'estil de Homeland, 24 i d'altres que, tot i la seva indiscutible qualitat, acaben parlant sempre dels mateixos temes. Doncs bé, quan la vaig començar a veure em pensava que era una sèrie de la Shonda Rhimes (Grey's Anatomy, Scandal, How to get away with murder...), i fins i tot ho vaig voler comprovar. No ho era, però tothom coincidia a dir que la podria haver signat perfectament, perquè té un estil similar: repartiment jove i atractiu, èmfasi en el vessant sentimental farcit de tòpics, situacions poc versemblants... tot plegat conformant una sèrie d'entreteniment pur i addictiu.

Precisament Grey's Anatomy és un altre d'aquests vicis que admeto que tinc. Desconec la precisió amb què s'hi retraten els procediments mèdics i quirúrgics, però em fa l'efecte que les relacions de promiscuïtat i la disbauxa que es respira als passadissos de l'hospital en què tenen lloc les històries que ens expliquen no són en absolut un reflex de la realitat.

A banda d'això, la sèrie és previsible, a cada temporada hi ha d'haver com a mínim una catàstrofe natural amb desenes de ferits i en general ens burxa per tal de tenir-nos amb l'ai al cor i, força sovint, clavar-nos una clatellada. Però m'encanten els seus personatges i moltes de les històries d'amor que explica. Per a mi, una sèrie per mirar amb un cubell de gelat. I ho continuo pensant en plena 12a temporada d'aquesta sèrie que ja fa temps que és la més llarga d'imatge real que he seguit mai.

Un clàssic en aquest sentit: Beverly Hills 90210 (1990-2000), amb aquell horrible rebateig de Tele 5 com a Sensación de vivir, era una sèrie típica de la meva germana, i jo la menyspreava com a tal. Quan es va emetre originalment no tenia cap mena d'interès, com a preadolescent, en res que no fossin combats, acció, esport o coses d'aquestes, però la sèrie es va allargar tant que m'hi vaig enganxar en algunes de les temporades finals, ja a punt d'entrar a l'edat adulta i amb la sensibilitat molt més desenvolupada, i me'n va quedar una bona impressió.

Anys després, per motius que encara no m'explico -com amb tantes altres coses que fa Televisió de Catalunya- es va emetre en català i vaig aprofitar per a veure-la sencera, repassar moments dels quals només tenia referències o recordava vagament, i conèixer per fi tota la història. Que és plena de tòpics, situacions inversemblants i propaganda cultural del somni americà, però altre cop els personatges m'encanten, aquells amors èpics i gairebé impossibles m'arribaven al cor i la música d'entrada encara em posa la pell de gallina cada cop que l'escolto a l'iPod. Fins i tot li vaig dedicar algunes entrades, com aquesta.

Però no tot són sèries. També hi ha pel·lícules o sagues que objectivament no sortiran mai en cap llista de les millors de cap gènere, ni com una de les x pel·lícules que cal veure abans de morir. Per exemple, la saga The Expendables, adrenalina pura i reunió de velles glòries per tal de fer-se un autohomenatge i, de pas, als tòpics del cinema d'acció.

O films com Kingpin (Quin parell d'idiotes, em penso que es va dir en català, tot i que la Viquipèdia diu Un parell de sonats), de 1996, en què en Woody Harrelson i en Randy Quaid interpreten respectivament un excampió de bitlles amb una mà de goma i un amish babau. La pel·lícula no és gaire bona, però em diverteix i no em fa res mirar-la de tant en tant. És només un exemple.

Tornem a la televisió, perquè no tots els plaers culpables són sèries. Un en què reconec que he caigut més d'una vegada són els reality shows, o l'anomenada "telerealitat", que de realitat no en té gaire cosa perquè si bé es tracta de persones normals, l'equip de producció sempre hi fica cullerada, prepara situacions i fins i tot escriu guions.

N'hi ha de diverses menes, però: alguns són inofensius, com Comic Book Men, que és una delícia per als aficionats als còmics i el més perjudicial que fa és provocar unes ganes enormes de ser col·leccionista i tenir molts calés. D'altres són per passar l'estona però se'ls veu el llautó del dramatisme i la preparació de situacions, com els programes de botigues d'empenyorament. A sobre, les versions doblades que ens arriben, amb uns intèrprets molt mediocres i la curiosa decisió del doblatge en voice-over -en què se sent la veu original i de seguida comença la traducció per sobre-, donen a aquests productes un acabat de poca qualitat.



Un graó per sota hi ha els programes de talents, generalment musicals. I, finalment, l'autèntica porqueria com Gran Hermano i derivats, o Mujeres y hombres y viceversa, que entronitzen -joc de paraules intencionat- gent normal i corrent però culturalment limitada i fan apologia de coses com el masclisme o la llei del mínim esforç, i demostren que el públic que tenen tampoc no se salva d'aquest retrat.

No sé si és millor o pitjor quan els protagonistes són gent de la faràndula en hores baixes que s'avorreix i participa en aquestes coses per tal de reomplir les arques i recuperar la fama per la fama. La paradoxa es produeix quan gent normal que s'ha fet famosa d'aquesta manera adquireix condició de VIP i llavors participa a les versions VIP d'aquests realities. Els esmento perquè, a banda dels pobres desgraciats que miren aquestes coses com si els en depengués la vida, sé que moltíssima gent ho fa com a plaer culpable. I ho sé perquè jo també els he tastat.

La qüestió és que de vegades no cal que tot el que mirem siguin sèries premiades als Emmy i als Globus d'Or, ni produccions magistrals de Netflix, HBO o AMC. De vegades volem sèries (i pel·lícules, i programes) que ens entretinguin i prou, i algunes d'aquestes no passaran a la història com a productes que van marcar positivament una època, però ens resulten addictives i en general no fan mal a ningú. Això és, doncs, un plaer culpable.

Els Simpson parodiant sèries de televisió

Ja sabeu que no és, ni de bon tros, la primera vegada que parlo d'Els Simpson a Cementiri de Pneumàtics, i tampoc no és el primer cop que ho faig per compartir amb vosaltres alguna de les moltes paròdies que formen part del seu humor, però avui repassaré les d'algunes sèries de televisió que he pogut veure que apareixien al llarg dels anys.

Precisament una de les últimes va ser la de Mad Men a l'episodi 23x07, per tant de la temporada que hi ha en marxa ara mateix. Tot aquell episodi recordava molt la sèrie creada per en Matthew Weiner, que precisament fa un petit personatge, i també hi sentim en John Slattery, en Roger Sterling de la sèrie, que aquí posa veu i imatge a un personatge que no es diu com ell però que és totalment reconeixible. Fins i tot apareix una escena molt famosa d'aquesta sèrie que aviat ressenyaré:

Però la cosa no és pas nova: a la temporada 20, concretament el capítol 20x04, que era el tradicional de la Casa-Arbre del Terror, hi ha un sketch amb reminiscències de la sèrie i, de fet, una entradeta que no deixa cap lloc al dubte:

La comparativa és ben clara, oi? Ara deixem Mad Men i podríem parlar, per exemple, de 24, però no ho farem perquè ja hi vaig dedicar un article sencer. En canvi, sí que és adient parlar de The Sopranos, sèrie que ha estat parodiada a Els Simpson diverses vegades, també.

Aquest vídeo ja és un clàssic, del capítol 13x22, on es fa servir directament la cançó d'entrada de la mítica sèrie i se'n parodien les imatges, a més que hi podem reconèixer algun personatge. Un altre moment memorable va ser l'homenatge a una de les escenes més impactants de la sèrie, que no comentaré per tal de minimitzar spoilers si encara no heu vist (i recomano que la mireu) aquesta obra d'art de la televisió:

A més va coincidir que, quan vaig veure aquesta escena, no feia gaire que havia vist la de debò, i me l'ensumava des dels primers segons tot i que anava pensant que no podia ser. Doncs sí, va ser. Una de molt clàssica, que segur que recordareu fins i tot els que vau deixar de mirar la sèrie fa anys, és la que té lloc al capítol 8x10, anomenat The Springfield Files:



Un evident homenatge a Expedient X, amb la presència dels personatges d'en Mulder i la Scully amb les seves respectives veus reals i una imatge simpsonitzada però reconeixible. També tenim aquesta simpàtica referència a Sexe a Nova York, més per l'estil que per personatges concrets: 

Ara en posaré una que és bastant absurda, del capítol 20x03, i és en Bart veient per la finestra d'un cotxe una sèrie de coses que contenen la síl·laba Mac (o Mc) al seu nom. Doncs bé, precisament dues d'aquestes coses són els doctors McDreamy i McSteamy, els sobrenoms dels "guaperes" de Grey's Anatomy, respectivament el Dr. Shepherd i el Dr. Sloan:

Bastant parida, però em va fer gràcia. Ara anem amb una de ben recent, del 23x03 (un altre especial de la Casa-Arbre del Terror), on es parodia l'opening de Dexter, sèrie que també estic mirant actualment però que trigaré en ressenyar. 

I acabarem amb una de dibuixos animats, del 21x08, perquè totes les paròdies no tenen per què ser de sèries d'imatge real, oi? Aquesta no cal que us la presenti, ja veureu quina és. A més, és descarada en l'estil i en l'esment del nom d'un dels personatges de l'autèntica.

Es dóna la circumstància que en Matt Groening és amic d'en Trey Parker i en Matt Stone, els creadors de South Park, o sigui que de rivalitat malsana n'hi ha més aviat poca, i hi ha hagut paròdies en tots dos sentits més d'una vegada.

Avui ho deixaré aquí, perquè segur que hi ha paròdies de moltes més sèries, però o bé no les recordo o bé requeririen una investigació més profunda per part meva, tot i que trobo que no ha estat gens malament. A més, sempre en puc fer una segona entrega.

Grey's Anatomy (Anatomía de Grey)

Ahir vaig acabar de veure tot el que hi ha disponible de Grey's Anatomy, i vaig aconseguir l'objectiu de veure el final de la 7a temporada el dia següent que s'emetés als Estats Units. Ara, com acostumo a fer, li dedico una entrada del bloc. 

Sé que és fàcil deixar-se endur per l'emoció o la passió i declarar que una sèrie que estem veient o que acabem de veure és la nostra preferida. No diré que Grey's Anatomy ho és, però sí que és de les poquíssimes que podria veure un cop rere l'altre, de fet tinc pensat tornar-la a mirar des del principi aprofitant que me la vaig comprant en DVD. El que està clar és que pertany al meu Top 5. No puc concretar més, però segur que és una de les meves cinc preferides.

I per què? És una sèrie de metges. Veure House sona més cool, però què voleu que us digui... he vist uns quants capítols de House i no m'agrada. No veia E.R., d'A cor obert en tinc records vagues, Hospital Central (la de Telecinco, sí) m'agradava força. Però Grey's és... uf... m'encanta. 

Hi ha qui m'ha preguntat: no és una sèrie per a ties? Doncs si per "sèrie per a ties" s'entén una sèrie amb un elevat component de relacions sentimentals... d'acord. Que ho sigui. A mi m'agrada. I ara paro de defensar-la, perquè ja m'hi he dedicat massa. Grey's Anatomy gira al voltant d'un grup d'interns de cirurgia que comencen a treballar a l'hospital Seattle Grace, situat teòricament a Seattle, però la sèrie està rodada en realitat a Los Angeles (llevat dels exteriors, naturalment). Al llarg de les temporades els veurem aprendre, equivocar-se, enamorar-se, passar-ho malament, riure i progressar professionalment.

I especialment gira al voltant de la Meredith Grey, filla d'una llegendària doctora ara retirada a causa de la malaltia d'Alzheimer. L'acompanyen altres personatges d'allò més interessants, com la Christina Yang, en George O'Malley, la Izzie Stevens i l'Alex Karev, i com a superiors tindran immediatament la doctora Bailey i veurem també diversos especialistes de prestigi, un dels quals el neurocirurgià Derek Shepherd, amb qui la Meredith s'embolica el dia abans de començar a treballar a l'hospital, sense saber qui és. Repassem, doncs, els personatges més importants.

L'esmentada Meredith Grey (Ellen Pompeo), que a més és la narradora en off de la immensa majoria de capítols. A mi particularment no m'agrada gens, trobo que és el personatge menys interessant de la sèrie, que no té unes característiques especials i que només existeix perquè sense ella no hi hauria l'estira i arronsa romàntic amb en Shepherd. Comencem bé, no? Especialment amb una sèrie que té el seu punt fort en els personatges. Però això és com quan en un plat hi ha coses que t'agraden i coses que no: el més intel·ligent és acabar-nos primer les que no ens agraden tant.

La Christina Yang (Sandra Oh) és la interna de més talent, una autèntica crac que tampoc no m'agrada gaire (més que la Meredith segur que sí) perquè poques vegades mostra la seva vessant humana i està obsessionada amb la seva feina, a més de no mostrar mai cap mena de modèstia. Potser és per això que quan la veig enfonsar-se per la raó que sigui m'impacta més i simpatitzo amb ella.

L'Alex Karev (Justin Chambers) és un malparit. Déu n'hi do, la ratxa que portem, eh? Bé, no és un malparit. Es fa el dur. Però és un dels personatges que més evolucionen al llarg de les set temporades que de moment s'han emès de la sèrie i un tio amb un cor que no li cap al pit. Cal donar-li temps i és impossible no acabar estimant-lo.

En George O'Malley (T. R. Knight) és tot el contrari: un tros de pa. De seguida li agafes afecte, però com a metge és més limitadet i li costa seguir el ritme dels altres, cosa que intenta compensar amb una enorme voluntat de superació.

La Isobel "Izzie" Stevens (Katherine Heigl) és conscient del seu gran atractiu físic i lluita per tal que se la prenguin seriosament com a doctora, i no com a tia bona. No li serà gens fàcil. Abans era un dels meus personatges preferits, però va perdre força. Després d'haver fet unes quantes comèdies romàntiques al cinema és segurament el rostre més conegut del repartiment. 

En Derek Shepherd (Patrick Dempsey) és un neurocirurgià de prestigi que comença una relació intermitent amb la Meredith, i és que té algun secret que s'havia descuidat d'esmentar. Un metge que sap mantenir el cap fred en totes les situacions i que vol assumir el lloc de cap de cirurgia algun dia. 

En Preston Burke (Isaiah Washington), el cap de cirurgia cardiotoràcica que esdevé el professor idolatrat de la Christina Yang i ràpidament el seu amant. No serà una relació fàcil, i és que tots dos tenen caràcters molt forts. L'actor va veure com no el renovaven després d'una discussió amb en T. R. Knight, a qui suposadament va dirigir insults homòfobs, però no es nega a aparèixer com a estrella convidada si mai l'hi ofereixen, o sigui que encara no he perdut l'esperança de tornar-lo a veure. 

En Richard "Chief" Webber (James Pickens, Jr.) és el cap de cirurgia del Seattle Grace, un altre tros de pa encara que intenti posar-se seriós i que els seus subordinats es comportin amb disciplina. Antigament havia tingut una aventura amb la seva excompanya Ellis Grey, la mare de la Meredith. No va deixar la seva dona, però l'Ellis sí que va deixar en Thatcher, el pare de la Meredith. 

La Miranda Bailey (Chandra Wilson) és la responsable dels interns protagonistes des del primer capítol, li diuen "nazi" perquè clava unes esbroncades de cal Déu, però en el fons és com una mare per a tots plegats, fins i tot per al Chief, i poc a poc anirem veient que és una bellíssima persona. De fet, ha anat escalant posicions en les meves preferències i ja és el meu personatge més estimat. 

L'Addison Montgomery (Kate Walsh) és una cirurgiana neonatòloga de molt prestigi que arribarà a l'últim capítol de la primera temporada per trasbalsar... bé, no diré què. El personatge comença caient malament però després se'ns guanya. No deu ser casualitat que obtingués una sèrie pròpia, un spin-off anomenat Private Practice que ja duu quatre temporades. 

En Mark Sloan (Eric Dane) és cirurgià plàstic, i el millor amic d'en Derek. És l'altre guaperes de la sèrie (comptant només els especialistes), i igual que en Derek té el sobrenom de McDreamy, a ell l'anomenen McSteamy. Un faldiller sense remei que també va mostrant gradualment com n'és de bon jan, i amb la conya ja és el meu segon preferit.

La Calliope "Callie" Torres, la traumatòloga hispana (per cert, es veu que la creadora de la sèrie, la Shonda Rhimes, volia una diversitat ètnica que s'ha de dir que ha aconseguit) tan llançada com corpulenta. El personatge també evoluciona força i cau molt bé. No vull revelar gaire coses, però contribueix a presentar les relacions homosexuals amb normalitat.

L'Alexandra "Lexie" Grey (Chyler Leigh), és la bella germanastra de la Meredith, filla del mateix pare quan va refer la seva vida després de ser abandonat per l'Ellis. Arriba a la sèrie a la tercera temporada com a part de la nova fornada d'interns i la coneixem pel sobrenom de Lexipedia, a causa de la seva admirable memòria fotogràfica. Senzillament m'encanta. I la seva relació amb en Mark és la que més m'agrada de totes les que apareixen durant la història de la sèrie, que no són poques.

L'Owen Hunt (Kevin McKidd), a banda de ser el doble d'en Van Gogh és un cirurgià especialitzat en traumes i veterà de guerra que serà fitxat per quedar-se a l'hospital, on el veurem créixer com a personatge i superar els seus propis traumes, en el seu cas psicològics i no pas físics, causats per les terribles experiències viscudes a l'Iraq.

La Theodora "Teddy" Altman (Kim Raver) també era a l'exèrcit amb l'Owen i duu anys enamorada d'ell en secret. Arriba al Seattle Grace com a cap de cirurgia cardiotoràcica i es troba en la difícil situació d'haver d'ensenyar a la Christina Yang, que ha començat una relació sentimental amb l'Owen. Es produeix d'aquesta manera un interessant triangle (un dels molts que hi ha, també s'ha de dir), i tot i que començo a tenir aquesta actriu molt vista de diverses sèries, cada cop m'agrada més el seu personatge i no vull que marxi.

L'April Kepner (Sarah Drew) l'esmento com a representant d'una nova fornada de personatges que arriba amb la fusió del Seattle Grace i el Mercy West a la sisena temporada. Són uns quants personatges nous que tenen la mateixa categoria que els del quintet inicial i que tindran problemes d'adaptació, i és que no és gens agradable una fusió i els acomiadaments que comporta. A nivell creatiu és interessant que hi hagi renovacions del repartiment inicial, no només per tal de veure cares noves, sinó també perquè, sense entrar en detalls, n'hi ha que deixen de sortir. 

La Kepner, de tots ells, és la que més m'agrada. Perquè comença com un personatge feble, insegur, no gaire estimat per la resta, però poc a poc assoleix les seves fites i va guanyant importància, cosa que s'accelera durant la setena temporada.  

He fet una entrada especialment llarga, i normalment no esmento tants personatges quan parlo d'una sèrie, però és que a Grey's Anatomy n'hi ha un fotimer, i me'n deixo molts: metges que surten durant poc temps, pacients d'aparició recurrent (menció especial a en Denny Duquet, interpretat per en Jeffrey Dean Morgan) i personatges no relacionats amb la medicina, a més d'estrelles convidades com la Christina Ricci, en Chris O'Donnell o la Faye Dunaway. 

Com he dit abans, els personatges són el punt fort de la sèrie, tant ells i la seva profunditat com la manera de relacionar-se dels uns amb els altres. La Medicina, òbviament, també té una importància cabdal en l'argument (ignoro l'exactitud del que s'explica, però), i hi haurà moments divertits, moments molt dramàtics (de plorar i tot), moments de gran tensió que ens obligaran a veure el següent capítol de seguida... De tot. No és un culebrot. Si de cas, un culebrot mèdic. Una sèrie de metges amb un fort component romàntic, si voleu.

No sé com dir-ho. Ho repetiré: m'encanta. M'enganxa. I ara m'hauré d'esperar uns quants mesos fins a l'estrena de la vuitena temporada, al setembre. No sé si la cosa es divideix entre els que són de House i els que som de Grey's Anatomy, però jo per descartar House primer l'he provat. Proveu Grey's si no la veieu.