El final de Sons of Anarchy

Vaig fer una entrada de la sèrie fa temps, quan se n'havien fet 6 temporades i ja se sabia que la setena seria l'última. Ja vaig descriure i homenatjar Sons of Anarchy, i també els seus personatges, però també vaig dir que comentaria la temporada final quan s'hagués emès i l'hagués vist i és el que em disposo a fer, i de gust. 

Ho vull fer en línies generals, perquè ja no cal descriure personatges ni punts de partida. Vull parlar d'aquest gran clímax de 13 episodis de més d'una hora de durada que volia resoldre la complicadíssima situació que s'havia generat durant la sisena temporada.

És l'anàlisi de la temporada final i alhora del seu final pròpiament dit, indistingibles l'un de l'altre. Els 13 episodis han format part d'un mateix tancament monumental i, per tant, podeu interpretar el títol d'aquesta entrada com us sembli millor.

Si la sisena temporada, per al meu gust, estava formada sobretot per episodis on no hi passava gran cosa —al marge de moments molt puntuals— i només la salvava l'espectacular, impactant, sanguinari i cruel final, a la setena i última vaig començar amb les mateixes sensacions.

Perquè com a espectadors sabíem que tot havia de girar al voltant d'una venjança tremenda, però la major part dels protagonistes no tenia ni idea que les víctimes d'aquesta venjança no eren les adequades, i quan tenim tantes ganes que es descobreixi la veritat sentim desesperació a mesura que van passant els episodis i no sembla que les coses s'hagin d'arreglar. A sobre, alguna subtrama una mica confusa i fluixa agreuja la sensació d'impaciència i impotència.

Era inevitable, però, que les coses anessin per on havien d'anar, i si ens ho mirem amb fredor tot el caos provocat per les mentides i la confusió i els assassinats equivocats ha fet més que interessant aquesta temporada final. Ha estat una saborosa amanida que ens preparava per a un plat final consistent en carn més aviat crua.

Com deia més amunt, la 7a temporada no era sinó la continuació lògica, les conseqüències del que havia passat al final de l'anterior. Venjança, mentides, assassinats, conseqüències de les conseqüències, traïcions, veritats més punyents que una ganivetada a la jugular, i ganivetades literals a la jugular com a conseqüència d'aquestes veritats.

Ha estat una temporada amb moltíssima violència explícita, més que mai i roçant el gore, i el mateix podem dir del nombre i la importància dels morts, especialment cap al final, que torna a justificar que Sons of Anarchy es pugui considerar una mena de tragèdia grega. Qui no mor, acaba devastat per dins.

Però no tot són coses dolentes. Hi ha lloc també per a estranyes aliances, relacions impossibles i la redempció de personatges que miren de compensar els seus errors i s'esforcen per a esdevenir necessaris per al seu entorn, com és el cas de la Wendy, que odiàvem al principi de la sèrie i s'ha guanyat el cor de tots nosaltres en aquests 13 episodis.

D'altres, en canvi, cauen en desgràcia, i fins i tot el protagonista, que era (relativament) el de més bon cor d'un repartiment on cap personatge no era clarament bo ni clarament dolent, es transforma per culpa de les circumstàncies en allò que més odiava, no gaire lluny d'en Clay. Parlant de personatges, veiem uns quants convidats especials que no s'han volgut perdre l'oportunitat de sortir en almenys un episodi d'una sèrie que encara guanya adeptes i que ja fa temps que és un referent del gènere.

Cal destacar, i a aquestes alçades no crec que es pugui considerar spoiler, en Michael Chiklis, protagonista de The Shield, la sèrie anterior dels responsables d'aquesta, que era l'únic dels seus actors importants que no havia sortit encara a SOA. I amb un paper més decisiu del que semblava. Ha estat tot un detall cap als fans d'aquella sèrie.

Pel que fa a l'episodi final, sense sortir del to habitual ni trair el caràcter de la sèrie, recorda els westerns i qualsevol pel·lícula amb un antiheroi com a protagonista que només pensa en solucionar els problemes de la manera més intel·ligent possible, sense pensar ni per un moment en les conseqüències que les seves accions tindran sobre ell mateix.

L'escena final és impactant i alhora relativament previsible, perquè sabíem que no podia acabar d'una altra manera. A nivell d'execució, direcció i efectes especials per desgràcia —i per sorpresa— no acaba d'estar a l'altura, però pel que fa al guió no se li pot retreure res. I ens deixa amb una estranya sensació de tristesa i alhora satisfacció, perquè no ens han pres el pèl en absolut, tot i que no ha estat la millor temporada de la sèrie. Tanmateix, la trobarem a faltar.

Sèries: Sons of Anarchy

No tenia clar si fer una entrada sobre una sèrie a la qual li queda (està anunciat) una única temporada per a acabar o bé esperar a poder-ne parlar després de veure-la tota. 

Però després vaig arribar a la conclusió que si he parlat de sèries quan les havia vist senceres, quan n'havia vist 3 o 4 temporades i fins i tot en algun cas temporada a temporada, per què no escriure sobre Sons of Anarchy ara, després de veure 6 de les seves 7 temporades, i l'any que ve comentar la seva conclusió?

Creada per en Kurt Sutter, que havia dut a terme funcions de productor, director i guionista a The Shield —d'on surten per cert molts actors que passen per la sèrie en papers secundaris—, es va començar a emetre a la cadena de cable FX el 2008 i de moment n'hem pogut veure 6 temporades, l'última de les quals va acabar al desembre.

Sons of Anarchy gira al voltant d'un club de motoristes amants de les Harley Davidson, el SAMCRO (Sons of Anarchy Motor Club Redwood Original), que de cara a la galeria es guanyen la vida amb un taller de reparació de vehicles al fictici poble de Charming, a Califòrnia, però que en realitat viuen del tràfic d'armes i d'altres activitats il·legals, tot plegat amb conductes moralment reprobables. I com que al cap i a la fi la major part del seu interès rau en els personatges, presentem-ne els més importants:

Malgrat la importància cabdal de tots els personatges, no hi ha dubte que el protagonista és en Jackson "Jax" Teller (el britànic Charlie Hunnam, vist per exemple a Queer as Folk, Young Americans o Undeclared), que és el vicepresident del club i somia amb reformar-lo i canviar les seves fonts de finançament per tal que s'acabi el cicle de violència associat a les seves activitats il·legals, però no ho tindrà gens fàcil, com tampoc no ho va tenir el seu difunt pare, en John Teller, amb qui comparteix l'objectiu.

El principal obstacle és en Clay Morrow (Ron Perlman, el de Hellboy), cofundador (un dels "First 9") i president del club i padrastre d'en Jax, que és de la vella escola i ja li va bé el negoci de les armes com a mitjà de subsistència. 

Fan que ens caigui malament de seguida, i el seu aspecte no contribueix a fer-lo més simpàtic, però segons ell tot el que fa és pel bé del club. Està casat amb la mare d'en Jax i hi té una relació des d'abans que el seu primer marit perdés la vida en un sinistre a la carretera.

La mare d'en Jax, la Gemma Teller Morrow (Katey Sagal, també coneguda per ser la veu de la Leela de Futurama), és el que se'n podria dir una dona amb empenta. Teòricament el paper de les dones al club és purament decoratiu, el que ells anomenen "old lady", que seria "la parenta", però la Gemma és especial, atès que el seu rol és més aviat el de la matriarca de la colla.

Molt protectora amb el seu fill, havent-ne perdut un per malaltia fa molts anys, representa que és una dona d'entrada la cinquantena però que encara fa goig, malgrat la seva cicatriu resultat de cirurgies coronàries (falsa, per cert). Tanmateix, sempre es posa de part del seu marit, en Clay, i en comparteix la filosofia. Farà el que calgui per protegir el club (o la seva idea del que ha de ser el club) i l'statu quo. 

D'entre els més grans del club probablement el més entranyable és en Robert "Bobby / Elvis" Munson (Mark Boone Junior, vist a Batman Begins per exemple), que a banda de cuinar i cosir (és l'altra mama del club) és un paio tranquil, conciliador i la veu de l'experiència que més escolta en Jax.

Directament per sota en veterania tenim un dels meus preferits, en Filip "Chibs" Telford (Tommy Flanagan), amb unes característiques cicatrius —reals, ja en vaig parlar— que li proporcionen el sobrenom, ja que segons la Wikipedia "chib" és una paraula d'argot que a Escòcia es pot fer servir per a "tall". 

Representa que va néixer a Glasgow (Escòcia) i que es va criar a Belfast (Irlanda del Nord), i com que té experiència mèdica és qui duu a terme les cures quan algun dels membres del club rep una ferida. A més, és un personatge molt lleial i molt proper a en Jax. 

En Harry "Opie" Winston (Ryan Hurst) és el millor amic d'en Jax i comença la sèrie retornant al club després de distanciar-se'n a causa dels 5 anys que acaba de passar a la presó. És fill d'en Piermont "Piney" Winston (William Lucking), un dels cofundadors del SAMCRO.

Seriós i taciturn, probablement la seva història és per diversos motius la més tràgica d'entre els membres del club, però no entraré en detalls perquè no vull rebentar res. És per això que difícilment el veurem riure o somriure, però la seva lleialtat envers en Jax és fora de tot dubte. 

  

En el costat dels que no cauen tan bé (si som persones normals), tenim per exemple l'Alex "Tig" Trager (Kim Coates), és la mà dreta d'en Clay i un paio tan violent com sexualment pervertit. Tot i així els guionistes aconsegueixen que sentim simpatia per ell en alguns moments, però no desvetllaré com perquè esdevindria un spoiler.

Com que no voldria posar imatges de tots els personatges, esmentaré també en Happy Lowman (David LaBrava), que és el torturador oficial del club, un altre malalt, i en Juan Carlos "Juice" Ortiz (Theo Rossi), l'últim dels membres de ple dret (ascendit des de la figura del prospect o candidat) per qui alguns membres com en Chibs o en Clay senten una gran estima, però que en realitat és bastant aturadet i mentalment inestable.

No puc deixar d'esmentar la Tara Knowles (Maggie Siff, vista a Mad Men), que és doctora a l'hospital de Charming i una antiga xicota d'en Jax que, en començar la sèrie, representa que ha tornat al poble després de molts anys i poc a poc reprèn la seva relació amb ell.

Això comporta també la seva funció de nova doctora clandestina del club i, sense adonar-se'n, acaba tan integrada a SAMCRO com gairebé qualsevol altre membre, destacant entre les old ladies i rivalitzant amb la Gemma per partida doble, tant pel que fa a la seva importància per al club com a la vida d'en Jax.

Vull dedicar un fragment de l'entrada també a l'Otto Delaney (Kurt Sutter, sí, el creador de la sèrie, profundament involucrat també en la direcció i el guió de molts episodis, i marit a la vida real de la Katey Sagal), un membre de SAMCRO que és a la presó i que, vistes les poques possibilitats que té de sortir-ne per la gravetat de les seves condemnes, el club fa servir per a dur a terme "execucions" a la garjola. Ja no ve d'aquí, oi?

El meu personatge preferit és en Wayne Unser (Dayton Callie, vist a Deadwood), el cap de policia de Charming a punt de retirar-se al principi de la sèrie a causa del seu càncer terminal, però les circumstàncies l'obliguen a mantenir-se al seu lloc un temps més.

Durant anys ha estat fent els ulls grossos davant les accions del club, al capdavall trafica amb armes però manté les drogues fora de Charming. Segons el seu punt de vista, és millor tenir el club, el mal necessari, controlat que no pas enfrontar-s'hi, visió que no comparteixen altres cossos de seguretat que van apareixent al llarg de les temporades. La Gemma és amiga seva des de la infantesa i el seu amor platònic, i trobo que és un personatge absolutament entranyable.

L'escena que comparteixo aquí amb vosaltres defineix perfectament la seva relació amb SAMCRO, que li agraeix el fet que en sigui aliat però sovint li agafa tot el braç quan ell només li ofereix la mà.

També cal destacar l'agent de l'ATF (l'oficina que lluita contra el tràfic d'armes, tabac, alcohol i explosius) June Stahl (Ally Walker), una policia tossuda que aconsegueixen que odiem profundament, perquè és una fillíssima de puta.

Acabaré el repàs de personatges amb en Marcus Álvarez (Emilio Rivera), líder dels Mayans, el principal club de motoristes mexicans que opera a la zona.

Què voleu que us digui? A mi em cau força bé encara que segons les circumstàncies vagi alternant els papers d'aliat i enemic jurat dels protagonistes. És el més destacat dels "enemics" que apareixen a Sons of Anarchy, però també hi ha els Niners (negres) i altres clubs de menys importància.

La sèrie gira al voltant de les activitats del club i la relació dels seus membres amb les autoritats, les bandes rivals —i altres enemics, com els nazis— i les disputes internes, i ho fa amb trames que enganxen de mala manera (jo coneixia l'existència de SOA però no m'hi havia posat fins que als Estats Units no se n'estava emetent la sisena temporada, i m'ha anat bé poder veure tots aquests episodis seguits), amb esdeveniments que tenen conseqüències molt més enllà de la temporada en què tenen lloc. Per posar un exemple, a la sisena temporada encara cauen fitxes del dòmino que es va començar a fer caure a la tercera temporada, la que té lloc a Belfast i la meva preferida, si em permeteu l'opinió.

Ens enganxa també amb un munt de personatges interessantíssims, girs argumentals sorprenents i impactants, traïcions, interpretacions excel·lents per part de tots els actors i totes les actrius (la Katey Sagal es va endur fins i tot un Globus d'Or pel paper de Gemma, encara que confesso que no és sant de la meva devoció), transformacions dels propis personatges —la d'en Jax és tan espectacular com gradual i versemblant— i unes quantes cares conegudes als secundaris entre les que trobem uns quants actors i actrius que havíem vist a The Shield i Deadwood, però també altres com en Danny Trejo (Machete), en Rockmond Dunbar (Prison Break), en Harold Perrineau (Lost), en Jimmy Smits (L.A. Law, NYPD Blue, Dexter...) o en Tom Arnold.

Tant si us agrada el món de les Harleys, les jupes de cuir i els homes barbuts com si no, Sons of Anarchy en el fons és una sèrie, en certs aspectes similar a The Shield o The Sopranos, que ens fa reflexionar sobre el bé i el mal, el fi com a justificació dels mitjans, i ens fa estimar personatges que a la vida real no ens agradaria tenir a prop. És una sèrie, com les que he esmentat, on no està gens clara la línia entre el que fa que un personatge sigui bo o dolent.

I ara ens queda la setena temporada, l'última, on es resoldrà sens dubte amb la gran tensió típica de qualsevol clímax de manual la situació fotudíssima amb què ens deixava la sisena, una autèntica tragèdia grega.

On he vist aquesta cara?

Si sou, com jo, consumidors de moltes sèries (i per moltes que en veig hi ha gent que encara en veu més), i si teniu bona memòria per a les cares, segurament sovint us passa que veient els personatges d'una sèrie us ve al cap on més heu vist aquells actors i aquelles actrius.

A banda d'aquest fenomen, que és d'allò més lògic i gens sorprenent, potser també us heu fixat —almenys jo ho he fet— en un altre de relacionat: sovint les cares que ens sonen vénen acompanyades per d'altres que havíem vist en el mateix producte que les primeres. Us en posaré alguns exemples, curiosament en tots els casos extrets de The Killing, on el fenomen es produïa en un grau tan alt que em va motivar a redactar aquesta entrada.

Un dels personatges principals de les dues primeres temporades d'aquesta sèrie que al final no es cancel·la és la Mitch Larsen, interpretada per la Michelle Forbes, que havíem vist per exemple a Battlestar Galactica com a almirall Helena Cain.

Doncs bé, d'aquella sèrie (en la versió dels anys 2000, que és la que vaig veure), trobem a The Killing fins a 3 actors més:

En Tahmoh Penikett, que fa de pare del fill de la protagonista... i de capità Karl Agathon a Battlestar Galactica.

En Callum Keith Rennie, que és el promès de la Sarah Linden quan comença la sèrie... i a Battlestar Galactica era el cylon Leoben.

I l'Aaron Douglas, que és un funcionari de presons que debuta a la temporada 3. Impossible d'oblidar en el seu paper de "Chief" Tyrol a Battlestar Galactica.

Però si de la "pedrera" (no en diríem així en realitat, perquè tots eren veterans) de Battlestar Galactica els responsables de The Killing en van treure 4 actors, també vaig detectar altres patrons i fins i tot del mateix gènere. Stargate: SG-1 i Stargate: Atlantis són dues produccions on també trobem actors que després sortirien a The Killing. El mateix Aaron Douglas havia sortit a Stargate: SG-1 fent dos papers diferents d'un episodi cadascun, però n'hi ha més:

En Garry Chalk apareix fent de tinent Oakes, però potser l'havíeu vist a Stargate SG-1 com el coronel rus Chekov.

A la tercera temporada surt en Ben Cotton fent de jove pastor Mike, però on més l'havíem vist? Doncs a Stargate: Atlantis, fent un paper menys que secundari, el del doctor Kavanagh. Però ep, que mirant la base de dades IMDB he trobat que també va sortir a la pel·lícula Battlestar Galactica: Razor i a The 4400. 

I qui sortia a The 4400, fent de Jordan Collier? Doncs en Billy Campbell, el candidat a l'alcaldia de Seattle, Darren Richmond, un dels personatges principals de les dues primeres temporades de The Killing.

Aquest senyor es diu Mark Moses i a banda de fer de tinent Carlson a la tercera temporada té una cara coneguda per exemple pels fans de Desperate Housewives i Mad Men, dues sèries enormement populars. 

I és clar, si esmento aquestes dues sèries que fins ara no havien sortit a l'entrada és perquè hi ha altres actors a The Killing que van sortir-hi. De fet, en tots dos casos, de manera que del fil d'en Mark Moses en surten dos. Comencem amb el primer.

En Jonathan Cake apareix en un únic episodi de The Killing, però no en diré res perquè rebentaria part de la trama. El cas és que amb aquell únic episodi en vaig tenir prou per a recordar-lo de Desperate Housewives.

Al fil de Mad Men trobem en Brian Markinson, que fa de Gil Sloane a The Killing però que a la sèrie protagonitzada per publicistes de Nova York dels anys seixanta és el metge veí d'en Don Draper a la sisena temporada.

Evidentment tots ells, i els altres actors dels quals no he parlat, han aparegut en papers més o menys importants en un munt de produccions, però el que volia retratar amb aquesta entrada és la coincidència de més de dos d'ells (o més encara, com en el cas de Battlestar Galactica) en una mateixa sèrie anterior, encara que no sempre interactuïn entre si. 

La qüestió és que sembla que els responsables de càsting, o els productors, o els directors de les sèries —se m'escapa— són seguidors d'altres sèries, es fixen en qui hi treballa i, si poden, en contracten alguns intèrprets per a les seves pròpies produccions.

Si us penseu que són paranoies meves, deixeu que us en posi un altre exemple: a l'aclamada però prematurament cancel·lada Deadwood, de l'HBO, hi sortien diversos actors i actrius que després també van aparèixer, no necessàriament coincidint en pantalla, a Sons of Anarchy. És el cas d'en Dayton Callie, que feia de Charlie Utter a la sèrie de l'Oest i de Wayne Unser a la del club de moters del fictici poble de Charming. 

També és el de la Paula Malcomson, la prostituta Trixie de Deadwood i la Maureen Ashby de Sons of Anarchy, que a més potser heu vist darrerament a The Hunger Games: Catching Fire fent de la mare de la Katniss Everdeen, substituint a més l'actriu que l'havia interpretat a la primera pel·lícula.

Si la Maureen era un personatge de la trama irlandesa de Sons of Anarchy, també ho era en Jimmy O'Phelan, interpretat per en Titus Welliver, que a Deadwood era en Silas Adams.

La Robin Weigert feia de la lletja Calamity Jane a Deadwood, i a Sons of Anarchy té un paper recurrent, però bastant esporàdic, com a Ally Lowen. Reconec que no me n'havia adonat, i és que la caracterització fa molt.

El personatge de la Joanie Stubbs, per la seva banda, va ser interpretat per la Kim Dickens, que també s'ha pogut veure a la sisena temporada de Sons of Anarchy, però això més que haver-m'hi fixat ho he trobat gràcies a IMDB, igual que el fet que l'actor Keone Young surt a la sisena temporada de la sèrie i a Deadwood era en Mr. Wu. Encara no m'he posat al dia amb Sons of Anarchy i no vull investigar més, per tal d'evitar spoilers que em podria menjar llegint involuntàriament segons què.

Per tal de no allargar-me més us posaré un enllaç a un fòrum on parlen d'una altra connexió, la de Deadwood i Lost, perquè naturalment no sóc l'únic que s'adona d'aquestes coses. És normal i comprensible que dues sèries d'una mateixa cadena comparteixin actors, però crida més l'atenció quan es tracta de cadenes diferents, com els casos que hem comentat.

De fet, en un altre lloc es parla de 15 actors de Deadwood que van trobar feina a la cadena FX, de la Fox, de manera que els podem veure no només a Sons of Anarchy, sinó també en sèries com ara Justified (una altra sèrie de l'Oest) o American Horror Story.