diumenge, 14 de desembre de 2014

El final de Sons of Anarchy

Vaig fer una entrada de la sèrie fa temps, quan se n'havien fet 6 temporades i ja se sabia que la setena seria l'última. Ja vaig descriure i homenatjar Sons of Anarchy, i també els seus personatges, però també vaig dir que comentaria la temporada final quan s'hagués emès i l'hagués vist i és el que em disposo a fer, i de gust. 

Ho vull fer en línies generals, perquè ja no cal descriure personatges ni punts de partida. Vull parlar d'aquest gran clímax de 13 episodis de més d'una hora de durada que volia resoldre la complicadíssima situació que s'havia generat durant la sisena temporada.


És l'anàlisi de la temporada final i alhora del seu final pròpiament dit, indistingibles l'un de l'altre. Els 13 episodis han format part d'un mateix tancament monumental i, per tant, podeu interpretar el títol d'aquesta entrada com us sembli millor.

Si la sisena temporada, per al meu gust, estava formada sobretot per episodis on no hi passava gran cosa —al marge de moments molt puntuals— i només la salvava l'espectacular, impactant, sanguinari i cruel final, a la setena i última vaig començar amb les mateixes sensacions.


Perquè com a espectadors sabíem que tot havia de girar al voltant d'una venjança tremenda, però la major part dels protagonistes no tenia ni idea que les víctimes d'aquesta venjança no eren les adequades, i quan tenim tantes ganes que es descobreixi la veritat sentim desesperació a mesura que van passant els episodis i no sembla que les coses s'hagin d'arreglar. A sobre, alguna subtrama una mica confusa i fluixa agreuja la sensació d'impaciència i impotència.

Era inevitable, però, que les coses anessin per on havien d'anar, i si ens ho mirem amb fredor tot el caos provocat per les mentides i la confusió i els assassinats equivocats ha fet més que interessant aquesta temporada final. Ha estat una saborosa amanida que ens preparava per a un plat final consistent en carn més aviat crua.


Com deia més amunt, la 7a temporada no era sinó la continuació lògica, les conseqüències del que havia passat al final de l'anterior. Venjança, mentides, assassinats, conseqüències de les conseqüències, traïcions, veritats més punyents que una ganivetada a la jugular, i ganivetades literals a la jugular com a conseqüència d'aquestes veritats.

Ha estat una temporada amb moltíssima violència explícita, més que mai i roçant el gore, i el mateix podem dir del nombre i la importància dels morts, especialment cap al final, que torna a justificar que Sons of Anarchy es pugui considerar una mena de tragèdia grega. Qui no mor, acaba devastat per dins.


Però no tot són coses dolentes. Hi ha lloc també per a estranyes aliances, relacions impossibles i la redempció de personatges que miren de compensar els seus errors i s'esforcen per a esdevenir necessaris per al seu entorn, com és el cas de la Wendy, que odiàvem al principi de la sèrie i s'ha guanyat el cor de tots nosaltres en aquests 13 episodis.


D'altres, en canvi, cauen en desgràcia, i fins i tot el protagonista, que era (relativament) el de més bon cor d'un repartiment on cap personatge no era clarament bo ni clarament dolent, es transforma per culpa de les circumstàncies en allò que més odiava, no gaire lluny d'en Clay. Parlant de personatges, veiem uns quants convidats especials que no s'han volgut perdre l'oportunitat de sortir en almenys un episodi d'una sèrie que encara guanya adeptes i que ja fa temps que és un referent del gènere.

Cal destacar, i a aquestes alçades no crec que es pugui considerar spoiler, en Michael Chiklis, protagonista de The Shield, la sèrie anterior dels responsables d'aquesta, que era l'únic dels seus actors importants que no havia sortit encara a SOA. I amb un paper més decisiu del que semblava. Ha estat tot un detall cap als fans d'aquella sèrie.


Pel que fa a l'episodi final, sense sortir del to habitual ni trair el caràcter de la sèrie, recorda els westerns i qualsevol pel·lícula amb un antiheroi com a protagonista que només pensa en solucionar els problemes de la manera més intel·ligent possible, sense pensar ni per un moment en les conseqüències que les seves accions tindran sobre ell mateix.

L'escena final és impactant i alhora relativament previsible, perquè sabíem que no podia acabar d'una altra manera. A nivell d'execució, direcció i efectes especials per desgràcia —i per sorpresa— no acaba d'estar a l'altura, però pel que fa al guió no se li pot retreure res. I ens deixa amb una estranya sensació de tristesa i alhora satisfacció, perquè no ens han pres el pèl en absolut, tot i que no ha estat la millor temporada de la sèrie. Tanmateix, la trobarem a faltar.


2 comentaris:

  1. Bona entrada

    Realment tota la temporada era un pensament de "quan s'entera? quan s'entera?" XDDD
    Finalment ho fa i fa el que sembla raro que hagi de ser així, ja que no sabia si seria realment capaç jeje

    el que comentes de l'últim episodi, finalment si... està bastant mal fet i els efectes especials són una mica... ejem.. xD

    SPOILER: sobre l'Unser... ja per un capítol el podrien haver deixat viu i que no formés part d'això sino d'alguna altra cosa com ara per exemple l'escena final, que col·laborés d'alguna manera XD

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo crec que arriba un moment que està tan trastocat que ja li és bastant igual tot, i ho entenc. S'ha empassat massa merda.

      Elimina

Potser també t'interessa...

Related Posts with Thumbnails