Lectures: Short Game

Quan fa uns quants mesos, potser prop d'un any, es va saber que sortiria a la venda un nou volum d'històries curtes d'en Mitsuru Adachi, evidentment jo, com tots els seus fans, em vaig posar molt content.

Aquesta vegada, però, no seria un Short Program, no seria el cinquè volum d'aquesta col·lecció de recopilatoris d'obres breus del meu autor de manga viu preferit. Potser en esperit sí, però com que gairebé totes les seves històries són de beisbol -tot i que centrades més aviat en les conseqüències d'aquest esport en els seus protagonistes, no tant en el beisbol en si-, es va decidir que el seu títol seria Short Game. 

Llançat al desembre de 2014, me'l vaig comprar de seguida i tenia ganes de saber què hi havia, exactament, al seu interior. La informació que se n'havia difós, fins i tot en japonès, era escassa, però tot apuntava a que seria un recull d'històries curtes inèdites, tant de modernes com d'antigues. 

Al final no ha estat així: hi trobem relats dibuixats entre 2010 i 2014 en diverses revistes de l'editorial Shôgakukan, a més d'un de ben curt que en principi és de 1986. No és fàcil, tampoc, trobar informació ni gaires imatges de les obres que conté, ja em disculpareu.

A la primera, Relief, se'ns explica la curiosa història d'una amistat en què res no és el que sembla: el jugador escanyolit que sembla l'esclau d'un altre té un passat que justifica la situació actual, que a sobre no és tan dura com sembla. 

A continuació, la curtíssima Super-Nonfiction: Yûgengaisha Adachi Pro, un deliri de l'autor, que esdevé el protagonista i es retrata a si mateix, com veurem més vegades al llarg del volum, com un dropo. Més interessant és Dôkyûsei, amb un tema recurrent a l'obra del mestre Adachi, concretament al relats curts: una reunió d'exalumnes és l'escenari per a rememorar els temps del club de beisbol, amb remordiments, retrets, celebració del que va sortir bé i anàlisi de la situació actual dels seus membres, que marxaran de la trobada amb alguna sorpresa.

Després d'una altra poca-soltada que porta per títol Meitantei Gopeeji, una altra excusa de l'autor per a mostrar-se poc treballador d'una manera intencionadament humorística, aquest cop amb la misteriosa desaparició d'objectes que, en no ser-hi, no cal dibuixar, tenim Full Count, la història d'un rocambolesc intent de robatori que s'aguanta pels pèls i que potser és el menys sòlid dels relats del volum (amb l'excepció dels protagonitzats per l'autor, és clar).

El mateix Adachi torna amb Tori no ichi, en què el pes el té un joc de paraules en una història que passa sense pena ni glòria, i després ja tenim un dels dos títols coneguts del recopilatori, sobretot perquè quan es van publicar originalment se'n va fer ressò com a possibles noves obres llargues de l'autor. 

És Asaoka Kôkô Yakyûbu Nisshi - Over Fence, de 2011, amb un capítol publicat, i sense continuació encara. Tal com es desenvolupa la història s'entén per què es considera un manga la serialització del qual està en pausa, però no finalitzada. 

Des del punt de vista de la mànager del club de beisbol de l'institut de batxillerat Asaoka anem coneixent els membres de l'equip i la peculiar història que hi ha al darrere de cadascun d'ells. Però amb prou feines en descobrim l'interessant origen i tot s'acaba. Ja amb Idol A vam veure com tres episodis d'aquella obra apareixien en un recopilatori, concretament Short Program 3, però després en va arribar a sortir un volum sencer que té un número 1 ben maco al llom (i que de moment no té companyia). Què passarà amb aquesta altra obra? 

L'avantpenúltima poca-soltada de l'autor, Gag Touch, és fins i tot graciosa, perquè és una mena de paròdia ràpida de la seva obra més coneguda, Touch, però després trobem l'altre títol relativament famós, Yuku toshi kuru toshi, que s'assembla força a Relief, en el sentit que torna a explorar les trobades d'exmembres d'un club de beisbol amb un aire de nostàlgia i el sorgiment de retrets i mals rotllos amb un gir més dolç.

El volum acaba amb dues brevíssimes històries més, altre cop amb l'autor com a protagonista. A la primera, Ame ni mo makezu, es queixa de les dures condicions de treball en la seva professió, i a la segona, Yonpeiji no mirai, s'imagina ell mateix en un futur llunyà. 

Què m'ha semblat Short Game, doncs? La resposta no és fàcil: em va agradar molt més Short Program: Girl's Type, això ho tinc clar. També sóc conscient que, per a sorpresa meva, aquest volum no té furigana (la guia de lectura dels kanji que apareix al shôjo i al shônen però no al manga per a adults, si bé aquest no és necessàriament un seinen però en aquest sentit se l'ha tractat com a tal), i m'ha costat molt més de llegir, tot i que em començava a acostumar a consumir les obres d'en Mitsuru Adachi en l'idioma original. Per tant, la lectura ha estat menys amena, però per motius aliens a la pròpia obra.

Ara bé, tenint en compte tots els factors, i si intento analitzar el volum pel seu contingut, sí, potser no és dels millors que té l'autor. Tanmateix, poca-soltades a banda, que al capdavall no ocupen gaires pàgines, les altres històries són interessants, en alguns casos més que en els altres. N'hi ha dues o tres que valen força la pena, però és dolorós que Asaoka no hagi continuat, que no sigui una obra amb noves entregues cada cert nombre de mesos. De moment està aturada, i amb el tastet que ens ofereix el seu primer (i de moment únic) capítol ens vénen moltes ganes de saber què passarà després. I no sé si això és bo o dolent.

Repte trident literari (personatges)

La meva entrada de l'altre dia sobre el Repte trident literari en versió manga va tenir més èxit que no em pensava, tant pel que fa a visites com pels comentaris, que són la millor mostra que els articles arriben a la gent en provocar la seva participació.

Com ja vaig anunciar llavors, el trident consisteix en fer tres entrades d'aquest tema, i si l'altre dia tocava anomenar títols que s'enduien els "premis" en diverses categories, avui toca fer el mateix amb els personatges. La dificultat l'altre dia raïa en trobar alguna obra per a cada categoria, però avui el problema és trobar només un personatge.

PERSONATGE PREFERIT

No em resulta especialment difícil trobar un personatge preferit de cada obra, però sí un d'absolut. Tot i així em decantaré per en Yûsaku Godai, protagonista masculí de Maison Ikkoku, probablement la meva obra preferida de la Rumiko Takahashi (no, no és l'Ataru Moroboshi d'Urusei Yatsura, encara que faci servir sempre aquest nick a internet).

En Godai m'agrada perquè és un paio normal, sense poders ni un atractiu especial per a les dones, que s'esforça per a entrar a la universitat i vol aconseguir el que sembla un amor impossible.

PROTAGONISTA MÉS ODIAT

Sí, ja vaig dir que m'havia agradat molt Nana, però una de les noies que donen nom a l'obra no la podia suportar. La Nana Komatsu, la noia de poble que arriba a Tòquio i agafa uns fums que es pensa qui sap què i que tracta un noi dolç que s'enamora d'ella com si fos una persona de transició que té cura d'ella fins que aconsegueixi el que realment vol.

Sé que potser no estareu d'acord amb mi, però no tinc cap mena de dubte respecte a qui em provoca més simpatia, en aquest cas: és l'altra Nana, la Nana Ôsaki.



ANTAGONISTA MÉS CARISMÀTIC

El dolent o antagonista més carismàtic, o amb més personalitat, és per a mi en Cèl·lula de Bola de Drac, trobo que l'enemic més ben construït de tota l'obra. Tot el tema de la recuperació de la Cinta Vermella i la seva relació amb els androides era una incongruència, però aquest paio molava.

La idea de l'absorció es reutilitzaria per a en Bu, però quan ho feia en Cèl·lula gaudíem de valent. Feia por, es transformava en absorbir els androides i era tremendament fort. A més, la saga que protagonitza és de les més interessants de Bola de Drac.

PERSONATGE SECUNDARI QUE M'HA AGRADAT MÉS QUE EL PROTAGONISTA

Si heu llegit en aquest bloc altres entrades sobre preferències de personatges ja deveu saber que en general els secundaris m'agraden més que els protagonistes. Els trobo més humans, no tan perfectes, i és per això que a priori aquesta categoria era difícil per a mi. Quin podia triar?

Doncs bé, en trio dos, perquè a més m'agraden més que els dos protagonistes: a Marmalade Boy tinc clar que la parella formada per l'Arimi i en Ginta m'agrada molt més que la dels protagonistes Miki i Yû, ella ximpleta i ell incapaç de mostrar els seus sentiments.

En Ginta i l'Arimi han patit injustos desenganys amorosos amb els protagonistes i la vida els ha dut a trobar-se i a començar de nou, ja amb la persona adequada, que és el que són l'un per a l'altre.

GRUP DE PERSONATGES PREFERIT

Aquest ja l'he tingut més fàcil: els personatges de Musculman, tots, tant els bons com els dolents, ofereixen una diversitat poc vista en el món del manga (n'hi ha tants que semblen de DC o Marvel).

Naturalment els que més m'agraden són els protagonistes, un grup de superhomes que tenen un profund sentit de l'amistat i que van augmentant les seves files amb aquells enemics que s'encomanen d'aquesta filosofia, i que tenen habilitats prou diferents com perquè l'obra en general gaudeixi d'una gran diversitat de situacions, encara que se centri una mica massa en el seu protagonista principal, en Musculator.

PERSONATGE QUE MÉS M'HA FET RIURE

No sóc gaire de riure, normalment només em passa quan estic veient alguna cosa en companyia i les altres persones riuen, però si em pregunten per un personatge de manga que protagonitzi situacions d'allò més divertides seria el llegendari Follet Tortuga, un gran lluitador i mestre de grans guerrers que no perd mai les ganes de dur a terme accions de pervertit ni de gaudir amb les seves revistes Sukebe i els programes de gimnàstica que fan als matins a la tele.

També ha protagonitzat escenes dramàtiques, com la seva mort en combat contra en Cor Petit pare, però fins i tot en els pitjors moments té la mà llarga i els escrúpols escassos.  

PERSONATGE MÉS FRED

Aquest me l'he estat pensant molt, però al final he recordat en Seishirô Sakurazuka de Tokyo Babylon i X, un personatge misteriós, d'aspecte tranquil i taciturn, que considero el més fred que he vist mai, perquè tot allò que mostra quan és amb els altres és fals (precisament aquests són els moments en què podríem pensar que no és fred, però com que és un paper que interpreta queden invalidats).

A més, el fet de representar aquest paper amb un objectiu clar a la seva ment i donar-li tanta versemblança reforça aquesta fredor que ha fet que l'acabés esmentant per sobre de l'altre candidat, que era un Satanàs Cor Petit Jr. de Bola de Drac que es fa el fred però que en realitat té sentiments humans.

PERSONATGE QUE M'AGRADARIA SER DURANT UN DIA

Quan era petit, a l'escola primària, a classe hi havia dos companys que jugaven molt bé a futbol. Com que un d'ells era més aviat agressiu, tenia la pell fosca i es deia Marc, jo l'associava a en Mark Lenders (Kojirô Hyûga), mentre que a l'altre, més extrovertit i amable, li assignava el paper d'Oliver (Tsubasa Ôzora).

Era somiar truites, pel fet i pel valor que m'atorgava a mi mateix, però m'agradava imaginar-me com el segon millor jugador de l'equip on hi hagués l'Oliver, i per tant jo era en Tom Baker (Tarô Misaki), que és el meu personatge preferit de Captain Tsubasa. Per tant, m'agradaria ser ell un dia.

PERSONATGE MÉS SEXI

Deixarem de banda el fet que els personatges de manga i anime no són reals, sinó bidimensionals, i reconeixerem que tots hem desenvolupat, en algun moment de les nostres vides, sentiments humans per personatges no humans.

Doncs bé, per a mi el personatge més sexi del manga és i sempre ha estat la Shampoo de Ranma 1/2. No sé si són els vestits xinesos, la seva actitud seductora envers el protagonista o el seu genuí enamorament encara que comenci com una absurda tradició de la seva tribu, però és ella.   

MASCOTA MANGA PREFERIDA

Les mascotes del manga i l'anime acostumen a ésser personatges no necessàriament animals, però sens dubte mai persones, i habitualment volen i tenen superpoders. Després de pensar en un d'aquests éssers que no em caigués malament, perquè el cert és que no em provoquen gaire simpatia, crec que el meu preferit seria el gat blanc Artemis, de Sailor V i Sailor Moon.

Al contrari que la Lluna, la seva parella i la gata que acompanya normalment la protagonista de Sailor Moon, l'Artemis és un gat més calmat, assenyat i reflexiu. No em cau malament la Lluna, tampoc no és això, però l'Artemis m'agrada molt més.

 

PERSONATGE SECUNDARI DEL QUAL M'HAURIA AGRADAT SABER MÉS COSES

El mestre Mitsuru Adachi és un especialista en crear personatges amb què el lector simpatitza ràpidament, i es nota tant en els protagonistes com en els secundaris. Doncs bé, a la meva obra preferida tant d'ell com absoluta, Touch, m'hauria agradat saber més coses d'en Shôhei Harada.

Al principi veiem com és el típic buscaraons que en el fons té bon cor, i fa que en Tatsuya s'inscrigui al club de boxa de l'institut, però quan el protagonista se'n va a jugar a beisbol, també per iniciativa d'en Harada, en sabem ben poca cosa més, i trobo que és una llàstima tractant-se del seu millor amic.    

PERSONATGE MÉS ESTRANY

Tornem a Bola de Drac, perquè per a mi el personatge de manga més estrany que he vist és en Chaos, el company d'en Ten Shin Han. Un paio d'aspecte fràgil, però amb poders psíquics, molt inexpressiu i amb una capacitat indeterminada per a la lluita cos a cos que, després d'uns inicis prometedors (si més no en el camp dels esmentats poders psíquics) no va fer res de bo i, a la llarga, va acabar desapareixent de la història, que almenys va recuperar esporàdicament en Ten Shin Han.

Per què aquest aspecte de pallasso amb la cara totalment blanca i uns cercles vermells a les galtes? Per què només té un pèl al cap? Quin és el seu origen? Són coses que m'agradaria saber. Però ens queda marcat el moment del seu suïcidi inútil en autoimmolar-se per tal d'eliminar en Nappa, que només va perdre l'armadura.

Amb això ho deixarem, que encara que hagin quedat categories de l'entrada de la Deirdre sense completar per manca d'elements de judici (sóc conscient que altres blocaires tampoc no les han fet totes), m'ha sortit un article força llarg. Ara només falten els autors, que deixem per a la propera ocasió.

Repte trident literari (manga)

Fa un parell de dies vaig descobrir una iniciativa blocaire anomenada Reto Tridente Literario, que la popular Deirdre ha adaptat al manga. Doncs bé, em va fer gràcia i vaig decidir fer com ella, de manera que aquí teniu el meu Repte Trident Literari, que adapto perquè hi ha categories per a les quals no tinc resposta. El resultat és una mena d'entrega de premis i alhora una altra entrada d'aquelles sobre gustos personals que no sé si interessaran a gaire gent.

MANGA PREFERIT

Com ja hauríeu de saber és Touch (1981-1986) de Mitsuru Adachi, coneguda a l'estat espanyol, i només per part dels otakus de més edat, com a Bateadores gràcies a (o per culpa de) Telecinco, que va emetre en aquells daurats anys d'anime els dibuixos animats que van sorgir del manga.

El manga va arribar complet, després d'un intent fallit de Norma Editorial als 90, ja als anys 2000 tot i que en una edició molt mediocre de Mangaline, i jo el vaig llegir bastant tard, però em va impactar prou com per esdevenir el meu manga preferit, categoria que fins llavors no ocupava cap títol. 

A banda d'això, per a mi també entraria en la categoria de MANGA AMB LA MILLOR HISTÒRIA D'AMOR.

MANGA QUE HE LLEGIT MÉS COPS

Suposo que no seré l'únic en respondre que és Bola de Drac (1984-1995), d'Akira Toriyama. És un manga que sempre em ve de gust llegir, encara que conegui la història amb força detall.

Tot i així reconec que tampoc no l'he llegit gaires vegades i que, seguida-seguida, des del principi fins al final, em trobo en la meva segona vegada, a causa dels meus intents fallits de completar-la, els canvis de format i altres obstacles. Ara, amb l'edició definitiva, la cosa canviarà.

També és el meu MANGA PREFERIT DE LA INFANTESA i per a mi el MANGA AMB EL PITJOR FINAL.

MANGA MÉS LLARG QUE HE LLEGIT

I per sort en català, Inu-yasha (1996-2009), de Rumiko Takahashi. Com ja vaig explicar quan en vaig fer la ressenya, entenc que hi hagi gent que consideri que 56 volums són excessius, i potser sí que no calia allargar tant la història, però tot i així em va agradar molt.

Completar-la a batzegades i poder-la llegir al final amb certa continuïtat, cosa impossible quan se segueix a mida que es va publicant, suposo que va ajudar a fer-me sentir interès per la història.

MANGA QUE EM FA ENFADAR

Sailor Moon (1991-1997), de Naoko Takeuchi. Doncs no sé si és pel manga en si o per les edicions que m'he trobat, plenes d'errades tant la primera de Glénat, traduïda del francès, com l'actual de Norma, amb una traducció encarcarada i mediocre i errors tècnics incomprensibles en una editorial que habitualment tracta amb cura els seus productes.

D'aquest segon punt ja en vaig parlar aquí i aquí (tot i que el segon enllaç és sobre Sailor V), però pel que fa al manga... tot i que m'agrada, i molt, alguns diàlegs em fan pensar que els seus personatges són ximples, i sí, això em fa enfadar.

SAGA PREFERIDA

Entenent "saga" com el conjunt d'obres que formen part d'una mateixa història, puc dir que Captain Tsubasa (1981-2012?), de Yôichi Takahashi, actualment formada per 90 volums que corresponen a diversos títols, és la meva saga de manga preferida.

Malauradament encara em falta molt per llegir, i si mai vull tenir-la sencera hauré de tirar de volums en japonès perquè, en aparèixer a partir de cert punt equips reals, la FIFA va posar problemes per a la seva edició a l'estranger. I no ens enganyem: la nostàlgia no va fer que la gent en comprés l'edició en castellà, de manera que encara que pogués (que no pot perquè ja no en té la llicència), EDT no trauria ni la segona part de la història. 

Per avui ho deixarem aquí, ja continuarem amb els altres temes que completen el trident (personatges i autors), però m'acomiadaré reconeixent que hi havia més categories i que no les he posat perquè, com he dit al principi, no sabria què respondre. I en d'altres casos un mateix manga ha repetit en diverses categories, però espero que de tota manera us hagi semblat mínimament interessant i que també feu les vostres aportacions als comentaris.

Els meus 5 autors de manga preferits

Em sembla que de tant en tant faré llistes curtes, Top 5, sobre diversos temes, i vull estrenar aquesta modalitat d'entrada amb un repàs als meus 5 autors de manga preferits, aquells a qui ho compro tot perquè s'han guanyat la meva admiració, explicant en tots els casos per què són en aquesta llista, i per ordre de preferència, cosa que no ha estat gens fàcil. És d'aquelles coses que potser no interessaran ningú, però em ve de gust fer-ho, de manera que comencem:

Potser sona molt suat, però el Déu del Manga, Osamu Tezuka (1928-1989), havia d'ocupar la primera posició de la llista. Perquè és l'home que va fer que el manga fos com és actualment, introduint-hi tècniques cinematogràfiques, trames d'una certa durada i gèneres que fins llavors no s'havien vist al còmic japonès i, en alguns casos, al còmic mundial en general.

El creador d'obres tan importants com Astroboy, Black Jack, Ribon no Kishi, Kimba el lleó blanc però també Hi no tori, Adolf, Buda i altres títols dramàtics, no tan comercials i adreçats al públic adult, va ser un pioner també en el món de l'animació.

A més, va crear un univers de personatges que podem veure en diverses de les seves obres, no només en forma d'aparicions estel·lars, sinó també interpretant diversos personatges, el que es coneix com a Tezuka Star System.

I si Osamu Tezuka és el meu autor mort preferit, si comptem només el Regne des Vius el número u és per al mestre Mitsuru Adachi (1951), autor d'obres com Touch (el meu manga preferit), Miyuki, Cross Game, Katsu, Q&A i moltes altres, tot i que a l'estat espanyol ha estat molt poc difós. 

Se l'associa, no pas injustament, amb el manga de beisbol, però la seva obra també retrata altres esports (com la natació o la boxa), que tenen un pes més o menys marcat en gairebé tots els seus còmics, i sobretot la joventut japonesa.

En sóc admirador per la seva manera de narrar, on els silencis sovint diuen més coses que els diàlegs i on els cops d'efecte són quelcom que podem esperar en qualsevol moment. Hi ha drama a les seves obres humorístiques i tocs d'humor en les històries en què el drama predomina, i també hi ha personatges extremament entranyables (fins i tot els "dolents", que mai no n'arriben a ser del tot, de dolents). I el dibuix, que algunes persones rebutgen pel seu aspecte "vuitanter", m'encanta. També els seus bellíssims paisatges urbans. Què més es pot demanar?

El mestre Naoki Urasawa (1960) és una "descoberta recent". Ho poso entre cometes perquè coneixia el seu nom, així com la seva bibliografia, des de feia molts anys, però no ha estat fins fa poc que he començat a devorar les seves obres.

El vaig conèixer com a autor de Cinturó Negre, obra que com tants altres catalans vaig gaudir per primer cop en format animat gràcies a la sèrie que es va emetre al 33 fa molt de temps, i el manga el llegeixo des que Glénat (ara EDT) va fer l'esforç de publicar-lo aquí. 

Tot i així en general és més conegut per altres obres, com 20th Century Boys, Monster, Pluto (basada en un capítol d'Astroboy del ja esmentat Osamu Tezuka), Billy Bat o Master Keaton, les quals estic col·leccionant a mesura que puc i, per tant, tinc sense acabar. 

Però enganxa, i molt, la seva mestria a l'hora de tenir el lector en tensió, tant en un manga esportiu com és Cinturó Negre com en d'altres que es poden classificar com a thrillers. I el seu dibuix també és d'allò més atractiu, si bé a les seves primeres obres i fins a la primera meitat dels anys 90 encara hi detectem mancances i una gran influència, si més no pel que fa a les cares dels personatges, de Katsuhiro Ôtomo (Akira).

Si els dos primers llocs els considero intercanviables, el mateix em passa amb les posicions 3 i 4. Perquè la mestra Rumiko Takahashi (1957) m'agrada tant com Naoki Urasawa, i a més des de fa molt més temps. Estem parlant de la creadora de Ranma 1/2, Urusei Yatsura, Maison Ikkoku o Inu-yasha, entre moltes altres obres.

Totes les seves històries, encara que en alguns casos no tinguin una trama definida, atrapen de mala manera i tenen uns personatges especialment carismàtics, que en general es fiquen en situacions còmiques, absurdes i divertidíssimes. 

A més, és capaç de dibuixar títols dramàtics amb la mateixa facilitat que els de comèdia, tot i que en general les seves obres tenen humor i drama, però el que trobo més admirable de la Princesa del Manga és que els seus còmics, almenys a mi, no em cansen per més llargs que siguin, i és que sembla que la seva imaginació i les seves ganes de treballar i encadenar (o fins i tot solapar) obres no tinguin limits. 

L'Akira Toriyama (1955) pràcticament no necessita presentació. La Rumiko Takahashi pot crear un gran èxit rere l'altre i no prendre's cap descans, mentre que en Tori no ha tornat a fer res de significatiu després de l'obra amb què és impossible no associar-lo. 

Històries curtes (Cowa, Kajika, Sand Land, Nekomajin...), col·laboracions esporàdiques amb altres autors per tal de barrejar els seus respectius universos (Cross Epoch), dissenys de personatges per a sagues emblemàtiques dels videojocs com Dragon Quest i... a viure del que va guanyar quan era a dalt de tot i dels diners que encara genera la seva obra. Un dropo reconegut, vaja, que a més va canviar l'estil de dibuix per tal de facilitar-se la vida i va demostrar un clar cansament artístic i argumental als darrers volums del seu èxit més recent, que malgrat l'adjectiu va acabar el 1995, ja fa més de 17 anys.

Però és un mestre del manga d'aventures i d'humor i el creador de Bola de Drac, un dels manga més populars de la història i el més popular a Catalunya, si més no. Això després d'un altre grandíssim manga com és Dr. Slump, que no és poca cosa. Dues obres de gran èxit i a descansar. Per això surt a la llista, però a l'última posició del Top 5.

Visionats: Touch, la pel·lícula d'imatge real

No és nou per a cap lector habitual del bloc que m'encanta el manga Touch, de fet ha esdevingut el meu preferit de tots els temps. A banda de la versió en paper, també miro (al meu ritme) la sèrie de televisió, i quan vaig saber que existia una pel·lícula d'imatge real d'aquesta preciosa història de seguida vaig començar a investigar la manera de veure-la.

Aquest és el pòster japonès de la pel·lícula. Amb això no vull dir que n'existeixi cap d'americà o europeu, perquè no hi ha versió en anglès ni en cap idioma europeu del film. Per tant, només em quedava buscar alguna web on tinguessin la pel·lícula penjada, però l'única que vaig trobar es veia molt malament, i tampoc no la podia aconseguir via eMule, perquè si hi escrius "touch" (proveu-ho) la majoria de resultats té a veure amb pel·lícules per a adults, per dir-ho d'alguna manera.

Ja havia desistit quan el destí em tenia preparada una sorpresa. Ahir era l'últim dia de classe de japonès de l'any i la professora va dir que posaria una pel·lícula. Poc abans del dia en qüestió va anunciar que seria Touch. Ja us podeu imaginar el bot que vaig fer a la cadira, contenint-me per no cridar. I a sobre ella no coneixia el manga! Ja és casualitat! En poso el tràiler (aviso, hi ha spoilers!)

Havia posat el primer de catorze vídeos que contenien la pel·lícula completa amb subtítols en italià, però es veu que la Toho ha reclamat i l'han tret. Així que per fer el text menys farragós l'interrompo amb una captura que he fet:

Pel que fa a la pel·lícula en sí, he de dir que em va agradar molt, és una bona adaptació del manga, però no deixa de ser un film amb una durada dins els estàndards comercials, de manera que han hagut de retallar molt. Falten personatges secundaris però interessants (especialment l'entrenador Kashiwaba), hi ha coses que s'expliquen massa ràpid per al meu gust (i que fan pensar que és una pel·lícula feta per als coneixedors de la versió en paper) i les escenes de beisbol tenen molta menys importància que al còmic, on es viuen apassionants partits. Com ja vaig dir en el seu moment, al manga s'equilibren perfectament els moments esportius i els romàntics, però el film s'enfoca pràcticament només en la vessant amorosa i deixa el beisbol, i el context dels partits, en un pla molt secundari.

A banda d'això, segurament també per motius d'espai, la Minami fa una funció merament decorativa, un dels angles del triangle amorós, i s'obvia completament (només s'insinua, i precisament per això decep aquells qui coneixem la història) la seva faceta d'esportista que al manga la duu a excel·lir en el camp de la gimnàstica rítmica.

 

Aquí veiem els tres joves que encarnen (mai millor dit) el trio protagonista d'una història immortal. Per cert, jo la vaig veure en japonès pur, sense subtítols en cap idioma, i si vaig entendre-la va ser perquè coneixia la història. Si no, impossible. Parlen molt ràpid i, com deia, no s'aturen gaire a explicar les circumstàncies dels partits.

A banda d'això, com a la majoria d'adaptacions cinematogràfiques, hi ha coses que es fan d'una manera poc fidel al manga, sense comptar les que atribueixo a motius d'espai com les que he esmentat abans. Ara parlo de coses que al manga no són ben bé així, i bàsicament em vénen al cap l'enfadament de la Minami cap al final de la pel·lícula, que fa que només vegi els últims minuts del partit decisiu (i que ara que hi penso deu ser la manera de compensar que a la pel·lícula no és gimnasta); l'oposició de la senyora Uesugi a la decisió d'en Tatsuya o la presència del personatge d'en Kuroki fins al final de la història, segurament perquè devia ser un personatge popular, però al manga només surt quan els bessons i la Minami van a primer de batxillerat i ell a tercer.

Petites coses que un fanàtic de l'obra original sempre trobarà, però que no fan que la pel·lícula sigui dolenta. No ho és pas. Només que jo l'hauria fet una mica més fidel a la història i no m'hauria inventat dues o tres coses que s'inventen. Pel que fa a la resta, bastant ben representat. I em va sorprendre que ningú de la classe no conegués la història (allò que dic sempre, que quan t'expliquen de què va Touch et fan l'spoiler del segle). Potser perquè encara que aparentment siguin otakus expertes (sí, en femení) no deixen de tenir vint-i-pocs anys i no han vist res. Otakus de pa sucat amb oli, psè...

Lectures: Touch

Ja havia comentat els primers volums d'aquesta col·lecció, però vaig deixar de fer-ho i em vaig concentrar en acabar de llegir-me-la, tenint al cap la idea de fer una ressenya de tota l'obra quan me l'acabés, i això és el que faré ara amb el que —ja ho puc dir un cop arribat al final— és el meu manga preferit. És Touch, de Mitsuru Adachi, per a mi el millor mangaka viu.

Molts dels milers de lectors que em seguiu habitualment ja deveu conèixer l'obra, la versió animada de la qual es va emetre en castellà a Telecinco fa segles sota el nom de Bateadores, però la publicació del manga (almenys de forma completa) en castellà és bastant recent. I jo, que no veia la sèrie de petit, tot i que coneixia un fet cabdal i tràgic que hi succeeix gràcies a la poca vista que té tothom qui escriu una sinopsi del còmic, l'he gaudit a través de la versió en paper, que és l'original.

Com que vull parlar meravellosament bé d'aquest manga, abans de continuar m'aturaré en l'únic punt negatiu que té, que en realitat no se li pot retreure com a obra: l'edició en castellà per part d'Otakuland és absolutament lamentable. S'eleva el nom del traductor fins al punt que surt en portada, una cosa que no fa ningú més, però és que la seva feina no és tampoc per celebrar, ni molt menys. Una traducció dolenta, sincerament, amb molts diàlegs que no s'acaben d'entendre, faltes d'ortografia, gramaticals, sintàctiques, localismes andalusos, conyes de Chiquito de la Calzada (amb tots els respectes pel mestre, però trobo que estan fora de lloc perquè aquestes coses sempre acaben passant de moda, i quan es va traduir Touch ja havia passat de moda aquest senyor), llatinades mal emprades ("al ipso facto", per exemple)... A l'edició li falta com a mínim una revisió, que no trobem tampoc en els textos d'acompanyament que surten tant al primer volum com a l'últim.

Si mirem la feina pròpiament dita de l'editorial la cosa no millora: el disseny de portada és senzillíssim, la retolació horrorosa (lletra poc professional, paraules tallades de qualsevol manera, paraules que han quedat juntes perquè, un cop més, falta una revisió...), tot són escanejos i en alguns moments es nota més del que és normal... i bé, 11 megavolums en comptes dels 26 normals originals són una bona idea, i el preu, 12 euros per llibre, hauria estat bé si l'edició fos bona. Afortunadament la segona meitat de la col·lecció me la vaig acabar quan la FNAC liquidava els manga d'Otakuland, ja descatalogats, i els de Touch els tenia a 6,90 cadascun. Jo ja me l'havia començat i era millor això que res, però trobo recomanable fer-se amb l'edició francesa o la italiana, i qui sàpiga japonès, evidentment, amb la japonesa.

Aquesta és la portada del volum 1, on veiem que l'editorial va optar per deixar el títol amb què es coneixia l'anime. Em sembla un error (un més), perquè després de tants anys la gent que volia veure-la publicada ja sabia que originalment es deia Touch, i de tota manera (i per sort) a l'interior els personatges tenen els noms originals. Es podria haver optat senzillament per posar "Touch" en gran i "Bateadores" en petit, contràriament al que van fer. A més, els protagonistes del còmic, tot i que també els toca el torn de bateig, com a tots els jugadors d'un equip de beisbol, són estrelles des del monticle, són "Lanzadores". En fi, una edició molt amateur per a una obra grandíssima. Desconec, però, com era l'edició de Norma, de molts anys abans, que va quedar inacabada després de 12 entregues que cobrien el material dels 3 primers volums originals.

Entrant ja en matèria, Touch és l'obra mestra per excel·lència de Mitsuru Adachi, un mestre de la narració d'històries quotidianes i gran coneixedor del beisbol i la vida als instituts japonesos. Es va publicar a la revista Shônen Sunday entre 1981 i 1986, recopilant-se en 26 volums. Més endavant es reeditaria en 11 toms gruixuts (que és d'on parteix, almenys pel que fa a divisió, l'edició que he llegit jo) i l'última ha estat la kanzenban o edició perfecta, de 12 toms amb algunes pàgines en color. El manga va ser un èxit total i va guanyar el 1983 el Premi Shôgakukan en la categoria de shônen, empatant amb Miyuki, també d'en Mitsuru Adachi!

La sèrie d'animació que, com és lògic, se'n va fer, va durar 101 capítols entre 1985 i 1987, i va ser una de les apostes de Telecinco traduïda com a Bateadores en aquells gloriosos primers anys de la cadena, en què arribava molt d'anime, i molt mític. Touch també va veure el naixement de 3 pel·lícules d'animació, dos especials televisius (i totes cinc peces han estat publicades per Jonu Media i actualment es poden trobar en un pack, juntes) i una pel·lícula d'imatge real, aquesta el 2005.

L'opening de la sèrie de dibuixos. Doncs bé, tot això ve d'un manga magnífic, el que tot just vaig acabar de llegir ahir. El mestre Adachi demostra el que deia fa un moment, que és un autèntic mestre de les històries quotidianes, i sap trobar l'equilibri perfecte entre els elements romàntics, els esportius, l'humor i el drama. Tan aviat trobem vinyetes sense text com diàlegs colpidors, i si en algun moment pensem que Touch és un altre manga en què el beisbol està en segon pla mentre el més important és l'amor, Adachi ens sorprèn amb una bona colla de capítols seguits on pràcticament només veiem aquest per a mi apassionant esport que malauradament a casa nostra no té gaire tirada.

Aquí tenim un moment de drama, després d'un esdeveniment terrible. I això Adachi t'ho deixa anar per sorpresa (poca sorpresa, d'altra banda, quan tothom t'ha explicat de què va Touch sense gaire tacte, però la primera vegada que els japonesos ho van llegir els devia impactar moltíssim) després d'escenes humorístiques de l'estil de les tires còmiques diàries com Peanuts, còmic en què sovint penso llegint les obres d'Adachi-sensei.

I què puc dir del dibuix? Els traços em recorden els de la mestra Rumiko Takahashi, amb qui per cert va col·laborar fa poc, però té una manera de dibuixar les cares molt característica. On m'encanta i em deixa bocabadat, però, és en els paisatges urbans: carrerons, racons de l'institut, semàfors, rius... tot. Vinyetes sense personatges que serveixen de transició entre diferents accions. Els personatges són absolutament rodons, tenen molta personalitat i, per més malvats que puguin arribar a semblar alguns, sempre hi ha alguna cosa que justifica el seu comportament i ens acaben caient simpàtics.

Aquest és un exemple del que deia. Eijiro Kashiwaba, entrenador substitut de l'equip del Meisei, un autèntic fill de puta que m'ha acabat caient bastant bé. Per cert, és el doble de Risto Mejide, no només pel seu aspecte.

I de què va Touch, al cap i a la fi? Si encara queda algun lector que no conegui la sèrie, a més d'animar-lo a llegir-la, li diré que és una preciosa història d'amor i de beisbol, amb la mateixa importància. I per si de cas en faré una sinopsi diferent de la que es fa habitualment, evitant certs spoilers: en Kazuya i en Tatsuya són dos germans bessons, estudiants de batxillerat, i la seva millor amiga és la veïna Minami, que coneixen des que van néixer. Tots dos estan enamorats d'ella, i tothom dóna per fet que en Kazuya, el noi perfecte (popular, educat i estrella de l'equip de beisbol de l'institut), serà l'elegit per la Minami, que per altra banda tampoc no ajuda a pensar el contrari perquè sempre està renyant (i s'ho mereix) en Tatsuya, que només s'assembla al seu germà físicament: no practica cap esport i és un gandul i un pervertit.

En Kazuya és l'esperança de l'Institut Meisei d'arribar per primera vegada a la seva història al Kôshien, la fase final del campionat nacional de beisbol de batxillerat del Japó, un objectiu complicat com ell sol, però que al cap i a la fi és com classificar-se per a la Champions sense pretensions de guanyar-la. Sembla que això és el somni de tots els japonesos, perquè és un tema habitual als manga, i cada edició és televisada i seguida per tota la població del País del Sol Naixent. Com dic, el somni no és guanyar el torneig, sinó arribar-hi.

Una imatge de l'estadi Kôshien, seu dels Hanshin Tigers de la lliga japonesa de beisbol i alhora de la fase final del campionat nacional de batxillerat.

El drama, en forma de tragèdia devastadora, afegirà dificultat al ja complicat objectiu, però la vida continua i els personatges hauran de superar els obstacles propis de l'adolescència i l'esport en una història apassionant i entendridora que recomano a tothom.

Us deixo amb aquesta bonica escena de la part final del manga. Serveix d'alguna cosa demanar desitjos als estels fugaços?