Els meus dibuixos animats preferits de petit

Suposo que més o menys tothom mirava dibuixos animats quan era petit, i fins i tot ara, encara que sigui per acompanyar els fills o en forma de pel·lícules d'animació, ja sense aquella freqüència diària i obsessiva que caracteritzava el nostre consum televisiu a la infantesa.

En el meu cas, he estat pensant en els dibuixos que més m'agradaven i he volgut fer una selecció de només 5 títols, cadascun amb alguna anècdota personal.

D'Artacan y los tres mosqueperros, estrenada al Japó el 1981 per Nippon Animation amb el títol de Wanwan Sanjushi, va arribar a Televisió Espanyola el mateix any que vaig néixer jo, el 1982, i diuen que quan era un bebè ballava al parc -el dels bebès, no l'espai públic- quan en sentia la cançó. Ara em posa la pell de gallina, però no ballo, perquè de fet ja no ballo amb res.

De la sèrie en si en tinc records molt vagues, cares, personatges com la Milady (la gata) o el Cardenal Richelieu, però es basa en la novel·la d'Alexandre Dumas Els tres mosqueters, que és un dels meus llibres preferits. 

Com és natural, es va suavitzar per tal de convertir-la en una sèrie infantil, amb animals antropomòrfics, i com vaig saber en llegir el llibre es van canviar molts elements argumentals per tal de fer-los més "per a tots els públics", ja que a la novel·la hi ha morts, traïcions i infidelitats que haurien estat fora de lloc en uns dibuixos animats.

Els Bobobobs és una sèrie catalana, de BRB Internacional per a TV3, que va constar de 26 episodis emesos el 1988. Es basava en una sèrie de llibres i còmics infantils dels holandesos Henk i Nerida Zwart, i narrava les aventures d'uns éssers que viatjaven per l'espai de camí a la Terra.

Com que ja era més gran la recordo millor, i m'agradava moltíssim. Recordo amb nostàlgia el meu àlbum de cromos de la sèrie, que no era de Panini, sinó que el patrocinava la marca de llet Letona, i em feia una il·lusió tremenda -crec que no m'ha passat amb cap altra col·lecció d'aquest tipus- aconseguir els que em faltaven, després de molt de temps -magnificat per l'edat- imaginant com seria aquell número que no tenia. 

També recordo que amb una nou, plastilina, escuradents i un tros de tela o plàstic la meva mare em va fer una rèplica de la nau dels Bobobobs. Quins records!

Un altre clàssic és David el gnomo, una creació del llegendari Claudio Biern Boyd que es va estrenar el 1985 i es basava en els llibres holandesos d'il·lustracions Die Kabouters. La banda sonora és una de les més populars de la infantesa de la meva generació, i encara ara quan la sento (i l'escolto, perquè normalment ho faig expressament) se'm posa la pell de gallina i un calfred em recorre l'espinada.

No en recordo gran cosa, tampoc, perquè era molt petit quan la mirava, però era una sèrie amb un apartat visual preciós i un missatge de respecte a la natura. Me'n fascinaven l'enorme guineu, les galtes vermelles dels gnoms i els lletjos trols. En tenia ninots de goma, d'aquests dibuixos animats, però el més destacat eren els trols, molt més grans i pesats. Em sona que existia també l'esmentada guineu, però no la vaig tenir mai.

Més conscient de les coses, ja a la preadolescència, em vaig enganxar moltíssim a Musculman, al Japó Kinnikuman. Una sèrie de lluita lliure humorística, surrealista tot sovint i amb moments lacrimògens i tràgics que fomentava valors com l'amistat i l'esforç, més enllà dels prejudicis contra el manga i l'anime.

Amb moments èpics, combats espectaculars, humor, drama i un reguitzell de secundaris interessantíssims, puc afirmar que era el meu anime preferit de petit, i em tenia tan obsessionat que n'escrivia els esdeveniments al meu diari. Anys després en vaig poder llegir la versió original, el còmic.

No sabia si afegir-la, perquè és potser massa òbvia i segur que tothom l'esmentaria, però evidentment Bola de Drac és una de les meves sèries de dibuixos preferides. Ara i sempre.

És innegable que va ser tot un fenomen social també al nostre país -o especialment al nostre país, on va triomfar abans que als Estats Units però també que a la resta de l'estat espanyol-, i jo en vaig viure la febre amb l'anime, els còmics, tot el marxandatge possible i la reproducció de combats a l'escola.

Aventures, humor i sobretot lluita, molta lluita, en una sèrie que amb el temps va evolucionar d'una manera que no va agradar a tothom, però que no va fer que per a mi deixés de ser la Bola de Drac de sempre. 

Malgrat les crítiques dels adults de llavors, també fomentava valors relacionats amb l'amistat, l'esforç i la defensa del Bé contra l'amenaça del Mal, i sens dubte ens va deixar un fotimer de grans moments, cadascú sap quins el van marcar més, personatges, tècniques i escenaris inoblidables.

Com que m'he imposat una llista de 5 sèries he hagut de deixar fora algunes obres que espero tornar a veure algun dia, segurament acompanyat de la meva descendència, i com a mínim vull esmentar títols com La vuelta al mundo de Willy Fog, Captain Tsubasa o la saga Érase una vez... També són alguns dels dibuixos animats que més m'agradaven de petit.

Repte trident literari (personatges)

La meva entrada de l'altre dia sobre el Repte trident literari en versió manga va tenir més èxit que no em pensava, tant pel que fa a visites com pels comentaris, que són la millor mostra que els articles arriben a la gent en provocar la seva participació.

Com ja vaig anunciar llavors, el trident consisteix en fer tres entrades d'aquest tema, i si l'altre dia tocava anomenar títols que s'enduien els "premis" en diverses categories, avui toca fer el mateix amb els personatges. La dificultat l'altre dia raïa en trobar alguna obra per a cada categoria, però avui el problema és trobar només un personatge.

PERSONATGE PREFERIT

No em resulta especialment difícil trobar un personatge preferit de cada obra, però sí un d'absolut. Tot i així em decantaré per en Yûsaku Godai, protagonista masculí de Maison Ikkoku, probablement la meva obra preferida de la Rumiko Takahashi (no, no és l'Ataru Moroboshi d'Urusei Yatsura, encara que faci servir sempre aquest nick a internet).

En Godai m'agrada perquè és un paio normal, sense poders ni un atractiu especial per a les dones, que s'esforça per a entrar a la universitat i vol aconseguir el que sembla un amor impossible.

PROTAGONISTA MÉS ODIAT

Sí, ja vaig dir que m'havia agradat molt Nana, però una de les noies que donen nom a l'obra no la podia suportar. La Nana Komatsu, la noia de poble que arriba a Tòquio i agafa uns fums que es pensa qui sap què i que tracta un noi dolç que s'enamora d'ella com si fos una persona de transició que té cura d'ella fins que aconsegueixi el que realment vol.

Sé que potser no estareu d'acord amb mi, però no tinc cap mena de dubte respecte a qui em provoca més simpatia, en aquest cas: és l'altra Nana, la Nana Ôsaki.



ANTAGONISTA MÉS CARISMÀTIC

El dolent o antagonista més carismàtic, o amb més personalitat, és per a mi en Cèl·lula de Bola de Drac, trobo que l'enemic més ben construït de tota l'obra. Tot el tema de la recuperació de la Cinta Vermella i la seva relació amb els androides era una incongruència, però aquest paio molava.

La idea de l'absorció es reutilitzaria per a en Bu, però quan ho feia en Cèl·lula gaudíem de valent. Feia por, es transformava en absorbir els androides i era tremendament fort. A més, la saga que protagonitza és de les més interessants de Bola de Drac.

PERSONATGE SECUNDARI QUE M'HA AGRADAT MÉS QUE EL PROTAGONISTA

Si heu llegit en aquest bloc altres entrades sobre preferències de personatges ja deveu saber que en general els secundaris m'agraden més que els protagonistes. Els trobo més humans, no tan perfectes, i és per això que a priori aquesta categoria era difícil per a mi. Quin podia triar?

Doncs bé, en trio dos, perquè a més m'agraden més que els dos protagonistes: a Marmalade Boy tinc clar que la parella formada per l'Arimi i en Ginta m'agrada molt més que la dels protagonistes Miki i Yû, ella ximpleta i ell incapaç de mostrar els seus sentiments.

En Ginta i l'Arimi han patit injustos desenganys amorosos amb els protagonistes i la vida els ha dut a trobar-se i a començar de nou, ja amb la persona adequada, que és el que són l'un per a l'altre.

GRUP DE PERSONATGES PREFERIT

Aquest ja l'he tingut més fàcil: els personatges de Musculman, tots, tant els bons com els dolents, ofereixen una diversitat poc vista en el món del manga (n'hi ha tants que semblen de DC o Marvel).

Naturalment els que més m'agraden són els protagonistes, un grup de superhomes que tenen un profund sentit de l'amistat i que van augmentant les seves files amb aquells enemics que s'encomanen d'aquesta filosofia, i que tenen habilitats prou diferents com perquè l'obra en general gaudeixi d'una gran diversitat de situacions, encara que se centri una mica massa en el seu protagonista principal, en Musculator.

PERSONATGE QUE MÉS M'HA FET RIURE

No sóc gaire de riure, normalment només em passa quan estic veient alguna cosa en companyia i les altres persones riuen, però si em pregunten per un personatge de manga que protagonitzi situacions d'allò més divertides seria el llegendari Follet Tortuga, un gran lluitador i mestre de grans guerrers que no perd mai les ganes de dur a terme accions de pervertit ni de gaudir amb les seves revistes Sukebe i els programes de gimnàstica que fan als matins a la tele.

També ha protagonitzat escenes dramàtiques, com la seva mort en combat contra en Cor Petit pare, però fins i tot en els pitjors moments té la mà llarga i els escrúpols escassos.  

PERSONATGE MÉS FRED

Aquest me l'he estat pensant molt, però al final he recordat en Seishirô Sakurazuka de Tokyo Babylon i X, un personatge misteriós, d'aspecte tranquil i taciturn, que considero el més fred que he vist mai, perquè tot allò que mostra quan és amb els altres és fals (precisament aquests són els moments en què podríem pensar que no és fred, però com que és un paper que interpreta queden invalidats).

A més, el fet de representar aquest paper amb un objectiu clar a la seva ment i donar-li tanta versemblança reforça aquesta fredor que ha fet que l'acabés esmentant per sobre de l'altre candidat, que era un Satanàs Cor Petit Jr. de Bola de Drac que es fa el fred però que en realitat té sentiments humans.

PERSONATGE QUE M'AGRADARIA SER DURANT UN DIA

Quan era petit, a l'escola primària, a classe hi havia dos companys que jugaven molt bé a futbol. Com que un d'ells era més aviat agressiu, tenia la pell fosca i es deia Marc, jo l'associava a en Mark Lenders (Kojirô Hyûga), mentre que a l'altre, més extrovertit i amable, li assignava el paper d'Oliver (Tsubasa Ôzora).

Era somiar truites, pel fet i pel valor que m'atorgava a mi mateix, però m'agradava imaginar-me com el segon millor jugador de l'equip on hi hagués l'Oliver, i per tant jo era en Tom Baker (Tarô Misaki), que és el meu personatge preferit de Captain Tsubasa. Per tant, m'agradaria ser ell un dia.

PERSONATGE MÉS SEXI

Deixarem de banda el fet que els personatges de manga i anime no són reals, sinó bidimensionals, i reconeixerem que tots hem desenvolupat, en algun moment de les nostres vides, sentiments humans per personatges no humans.

Doncs bé, per a mi el personatge més sexi del manga és i sempre ha estat la Shampoo de Ranma 1/2. No sé si són els vestits xinesos, la seva actitud seductora envers el protagonista o el seu genuí enamorament encara que comenci com una absurda tradició de la seva tribu, però és ella.   

MASCOTA MANGA PREFERIDA

Les mascotes del manga i l'anime acostumen a ésser personatges no necessàriament animals, però sens dubte mai persones, i habitualment volen i tenen superpoders. Després de pensar en un d'aquests éssers que no em caigués malament, perquè el cert és que no em provoquen gaire simpatia, crec que el meu preferit seria el gat blanc Artemis, de Sailor V i Sailor Moon.

Al contrari que la Lluna, la seva parella i la gata que acompanya normalment la protagonista de Sailor Moon, l'Artemis és un gat més calmat, assenyat i reflexiu. No em cau malament la Lluna, tampoc no és això, però l'Artemis m'agrada molt més.

 

PERSONATGE SECUNDARI DEL QUAL M'HAURIA AGRADAT SABER MÉS COSES

El mestre Mitsuru Adachi és un especialista en crear personatges amb què el lector simpatitza ràpidament, i es nota tant en els protagonistes com en els secundaris. Doncs bé, a la meva obra preferida tant d'ell com absoluta, Touch, m'hauria agradat saber més coses d'en Shôhei Harada.

Al principi veiem com és el típic buscaraons que en el fons té bon cor, i fa que en Tatsuya s'inscrigui al club de boxa de l'institut, però quan el protagonista se'n va a jugar a beisbol, també per iniciativa d'en Harada, en sabem ben poca cosa més, i trobo que és una llàstima tractant-se del seu millor amic.    

PERSONATGE MÉS ESTRANY

Tornem a Bola de Drac, perquè per a mi el personatge de manga més estrany que he vist és en Chaos, el company d'en Ten Shin Han. Un paio d'aspecte fràgil, però amb poders psíquics, molt inexpressiu i amb una capacitat indeterminada per a la lluita cos a cos que, després d'uns inicis prometedors (si més no en el camp dels esmentats poders psíquics) no va fer res de bo i, a la llarga, va acabar desapareixent de la història, que almenys va recuperar esporàdicament en Ten Shin Han.

Per què aquest aspecte de pallasso amb la cara totalment blanca i uns cercles vermells a les galtes? Per què només té un pèl al cap? Quin és el seu origen? Són coses que m'agradaria saber. Però ens queda marcat el moment del seu suïcidi inútil en autoimmolar-se per tal d'eliminar en Nappa, que només va perdre l'armadura.

Amb això ho deixarem, que encara que hagin quedat categories de l'entrada de la Deirdre sense completar per manca d'elements de judici (sóc conscient que altres blocaires tampoc no les han fet totes), m'ha sortit un article força llarg. Ara només falten els autors, que deixem per a la propera ocasió.

Lectures: Musculman

Fa més de 5 anys, a la primera versió de Cementiri de Pneumàtics, a la qual vaig perdre accés quan Google es va associar a Blogger, vaig fer la meva particular ressenya del primer volum de Musculman. En aquell bloc també vaig parlar del segon volum, de fet. 

I bé, els anys han anat passant, m'han anat regalant la resta de toms i jo l'he llegit sencera, al meu ritme. Ha arribat el moment de parlar, doncs, d'aquesta obra del tàndem Yudetamago que a Catalunya vam conèixer gràcies a l'anime fa molts anys.

Abans de continuar repassarem els conceptes bàsics de l'obra, però: amb el títol original de Kinnikuman, aquest manga es va publicar al Japó entre 1979 i 1987 a la revista Shônen Jump i va donar lloc als 36 volums que a l'edició catalana per part de Glénat (l'única que hi ha a Occident) es van transformar en 18 volums de gruix doble. I se'n va fer una sèrie animada:

Va tenir 137 episodis entre 1983 i 1986 i els catalans (també els del País Valencià) el recordem amb afecte perquè va ser un dels primers animes que vam poder veure, i no em fa cap vergonya afirmar que eren els meus dibuixos preferits quan era petit, per sobre de Bola de Drac, fins al punt d'escriure sobre la sèrie al meu diari personal quan tenia vora 9 anys. 

I això és tot el que en podem llegir/veure en català, perquè les vendes no han acompanyat i Glénat (ara EDT) no té cap intenció de treure ni el volum 37 que va sortir el 2010, ni Kinnikuman Nisei (1998-2005, amb una adaptació animada que sí que s'ha pogut veure en català/valencià), ni Kinnikuman Nisei - All chôjin dai shingeki (2002-2007) ni l'actual Kinnikuman Nisei: Kyukyoku no chôjin tag hen (des de 2005), deixant de banda és clar les noves aventures dels personatges originals, que tot just aquesta setmana veuen sortir al Japó el volum 38 després de 15 anys.

Entrem a Musculman i el seu argument, que ja toca. Què és Musculman? Doncs un manga de lluita lliure amb atacs de fantasia i protagonitzat per personatges d'allò més estranys amb una dosi molt alta d'humor, sovint absurd, però també d'èpica, que és l'ingredient que més em va marcar quan en vaig veure la sèrie animada, que amb el pas dels anys recordava d'una manera difuminada. 

El seu protagonista és en Musculator (els noms per a la traducció del manga s'han agafat de la versió animada en català), un superheroi ridícul de pa sucat amb oli que ve del Planeta Múscul i a còpia de guanyar combats amb la seva força de voluntat es guanya també el respecte dels seus col·legues i va formant un grup d'amics cada cop més gran. 

És un punt de partida que s'ha vist i es veurà al manga un fotimer de vegades, com també el fet que molts rivals acaben formant part del bàndol dels justiciers, però en aquest cas, i malgrat el referent de Bola de Drac, a l'obra dels Yudetamago el recurs es fa servir fins a un punt exagerat. Un personatge cruel i mancat d'ètica pot esdevenir un dels millors amics del protagonista en molt poc temps. Maco, però exagerat.

Exagerades són també les tècniques que veiem a Musculman, que tant poden matar com no fer-ho, però si un dels personatges perd la vida no passa res, perquè les llàgrimes d'un dels seus companys o qualsevol altre deus ex machina (i en aquest manga hi abunden) el poden fer tornar a la vida com si res. 

Precisament aquest és el principal punt feble de l'obra: una cosa és que hi hagi fantasia i humor absurd i una altra de ben diferent és que passin coses inversemblants, que contradiguin les lleis que s'han establert anteriorment o que les normes dels combats es canviïn perquè sí i això, a sobre, ho decideixin els del bàndol dels dolents i ningú no hi posi remei. 

Per exemple, podem arribar a entendre que en Menja-tallarines i en Blockman Jr. esdevinguin millors amics després d'aquesta inoblidable escena en què el primer assassina cruelment el pare del segon? Doncs es veu que sí. I que consti que en Menja-tallarines és el meu personatge preferit i té una popularitat que li va permetre no només protagonitzar el seu propi manga, Tatakae!! Ramenman, de 12 volums entre 1982 i 1989, sinó també una sèrie de 35 episodis, una pel·lícula i un videojoc per a la NES el 1988. 

Però bé, que els dolents acabin al bàndol dels bons i ens els arribem a estimar no és quelcom que em tregui de polleguera, sinó més aviat els deus ex machina tramposos i les explicacions sense sentit. Per desgràcia és un problema que va augmentant amb el pas de les sagues, arcs argumentals força llargs que vénen després d'uns primers volums on les històries més aviat curtes són el més habitual.

A Musculman veurem el seu protagonista protegir maldestrament la Terra de l'atac de monstres, participar en Olimpíades de Superherois, anar-se'n de gira pels Estats Units, enfrontar-se als Set Superhomes de l'Apocalipsi (probablement la saga més recordada), lluitar per tornar la pau al Planeta Múscul contra els Sis Superhomes Diabòlics (més fluixeta), participar en un torneig per parelles (la meva saga preferida malgrat l'absurditat de la seva premissa) i lluitar pel seu dret al tron del Planeta Múscul en una última i excessiva trama on tots els defectes de la sèrie s'accentuen (l'excusa directament no té sentit) però que també té els seus bons moments.

És un manga on hi ha un innegable component èpic i moments tan dramàtics que poden arribar a amenaçar amb fer-nos caure alguna llagrimeta però que, si es passen de rosca, resulten ridículs. A Musculman hi ha un fotimer de personatges, majoritàriament suggerits pels propis fans, però per sobre de tot són personatges carismàtics i això és quelcom que s'ha de tenir en compte. 

I quan dic carismàtics hi incloc també els enemics, perquè n'hi ha d'inoblidables. En aquest punt podem dir que Musculman és impecable, i és un bon contrapès per als seus múltiples defectes, però si em demaneu que la recomani us diré que no ho puc fer. 

M'agrada? Sí, la tornaré a llegir algun dia, i de fet tinc intenció de consumir, encara que sigui a través d'scanlations, les seves continuacions. Però no la puc recomanar al públic neòfit, i als nostàlgics de la sèrie de televisió els aviso que les sensacions i l'impacte que ens provocaven els dibuixos animats canvien amb la lectura d'un manga que és feixuc, amb molta lletra (fins al punt que la traducció i la retolació se'n ressenteixen amb uns lapsus massa freqüents) i que no es veu de la mateixa manera amb 30 anys que amb 9. 

Però al cap i a la fi és un manga molt important i recordat pels japonesos, i no és casualitat que el 1985 guanyés el prestigiós Premi Shôgakukan en la categoria de shônen (manga per a nens i adolescents) ni que hagi tingut llargmetratges, una pila de videojocs i tones de marxandatge. 

Sigui com sigui són inoblidables i queden a la memòria tant el seu protagonista com en Robin de les Estrelles, en Terryman, en Menja-tallarines, en Mitsú, en Warsman, en Búfal, en Geronimo, en Musculator el Gran, en Blockman Jr., els pares d'en Musculator o enemics com en Neptú, en Muntanya Forta, el Monstre del Mal o en Musculator Super Fènix. I, naturalment, les seves tècniques.

Moments inoblidables: Musculman i l'amistat

Musculman és la meva sèrie de dibuixos animats preferida de quan era petit, em sembla que ja ho he dit alguna vegada, i més enllà de la conya que sempre hi ha, els combats són èpics, el drama és intens i a la versió televisiva de les històries publicades per Glénat en català, els recursos per tal d'accentuar el dramatisme —fins i tot en les situacions més absurdes, com veurem al vídeo— són més potents:

Potser hi ha qui no pensa el mateix que jo, però de moments emotius n'hi ha a dojo, en aquesta sèrie. La saga dels Set Superhomes de l'Apocalipsi és de les que més recordo, tot i que llegint el manga m'adono que hi ha prou coses que havia oblidat com perquè la lectura sigui interessant i en alguns punts fins i tot sorprenent, per a mi. És clar que estem parlant d'una sèrie que vaig veure de petit, i tinc una memòria lamentable quan es tracta de la ficció, de manera que afortunadament qualsevol relectura em fa la sensació com de primera vegada que llegeixo aquell títol.

Per sort a internet hi ha gent que s'ha dedicat a pujar els episodis de la sèrie en català. Sovint, però, per culpa de la censura, hi ha parts que s'han hagut d'extreure de l'original i per això ens les trobarem en japonès, però val més això que res, oi?