dimarts, 24 de febrer de 2015

Lectures: Hiatari Ryôkô!

Fa uns mesos ressenyava la meva lectura més recent del meu autor preferit, Miyuki, i ara torno perquè ja he llegit una altra de les seves obres, aquest cop més curta però força similar en més d'un aspecte.

Sobretot el gràfic, perquè Hiatari Ryôkô! coincideix temporalment amb aquella altra obra d'en Mitsuru Adachi en haver-se publicat de 1980 a 1981, aquest cop a la revista Shôjo Comic i posteriorment en 5 volums recopilatoris, 3 a l'edició bunko que em vaig comprar jo.


Comença amb un estil força setanter, amb els personatges molt esprimatxats i esvelts i uns pentinats típics de l'època, que ens fan pensar en altres manga com els dels primers anys de la Rumiko Takahashi, però després evoluciona i esdevé el característic dels anys 80 que trobem en d'altres obres de l'autor, clavat al de Miyuki i com els inicis de Touch

És inevitable comparar Hiatari Ryôkô! amb Miyuki, perquè encara que aquell manga es publiqués en una revista de shônen i aquest en una de shôjo (o manga per a noies) en realitat, com sabem els fans del mestre Adachi, és difícil veure les diferències que permeten posar una etiqueta a una obra i l'altra a l'altra. 


Perquè l'autor, als còmics per a nois, es recolza força en l'aspecte romàntic, i en els que en teoria són per a noies el comportament dels personatges, siguin masculins o femenins, no canvia tant, com tampoc la mena de bromes i la manera de narrar les històries. Per tant, sobretot quan parlem d'en Mitsuru Adachi, que una obra seva es consideri shônen o shôjo és una qüestió d'etiquetes basada en el públic objectiu de la revista original.

Hiatari Ryôkô! no és una excepció, encara que hi ha qui considera que la diferència és que la protagonista en aquest cas és una noia. No hi estic d'acord: veig igualtat en el protagonisme de tots dos. Un  Yûsaku Takasugi i una Kasumi Kishimoto que físicament semblen talment en Masato Wakamatsu i la seva germana Miyuki, però que en caràcter no podrien allunyar-se'n més.


Ell, que per una vegada no és el típic protagonista entranyable i alhora sapastre i pervertit, fa batxillerat a l'institut Myôjô, on esdevé membre del club d'animadors, perquè considera la seva missió personal ajudar els altres quan veu que s'esforcen en allò que fan. Aquest aspecte humà i amable es reforça amb l'acollida del gat Taisuke, que és la mascota animal de Hiatari Ryôkô! i un altre element típicament adachià.

La Kasumi també estudia en aquell centre i té un caràcter una mica esquerp que li posa les coses difícils quan, tot i tenir un xicot, en Katsuhiko, que no veu mai perquè treballa a l'estranger, comença a abaixar barreres i fixar-se en el seu nou company tant d'institut com de la pensió Hidamari, regentada per la seva tieta vídua.


El nucli de la història és, doncs, l'evolució dels sentiments de la Kasumi, i potser si ho agafem per aquí sí que podríem pensar que és un shôjo. També hi ajuda —tot i que en Mitsuru Adachi és una constant— que el protagonista masculí no és explícit pel que fa als seus sentiments, ni tampoc manifesta gaire interès per cap noia en particular.

Però hi ha un contrapès, que és el dels companys de residència i institut, els necessaris i habituals personatges secundaris que condimenten l'obra. En aquest cas són en Shin Mikimoto (a la imatge, al mig), un pervertit pagat de si mateix que està enamorat de la bonica i tímida Keiko, una altra companya de classe que, al seu torn, es fixa en en Takasugi; en Takashi Ariyama, el típic noi corpulent (gros) i bona persona; i en Makoto Aido, que té un paper molt petit i fa una mica d'angúnia. Lamentablement l'extensió de l'obra no permet a l'autor aprofundir gaire en aquests personatges, si més no amb el mateix nivell d'atenció.


Així, el que ens ofereix Hiatari Ryôkô! és una comèdia d'institut amb un fort vessant romàntic i l'estil pausat, subtil i delicat d'en Mitsuru Adachi, que per cert a la primera part del còmic ens despista una mica amb el beisbol, que aviat deixa de banda, desconec si per un canvi d'opinió o perquè des del principi havia de ser una subtrama purament decorativa.

Res que no hagi dit més o menys altres vegades: es tracta d'un retrat malencònic de la joventut japonesa de l'època amb humor i alguns moments més reflexius i seriosos i una estructura episòdica que no impedeix veure l'evolució de l'autèntica trama. 


Sobre el final, que evidentment no rebentaré... és obert, però alhora l'autor deixa les coses prou encarrilades com perquè ens puguem imaginar com acaba. En aquest cas fer-ho així queda fins i tot millor, més realista que no pas un gran salt endavant en els esdeveniments. I tanmateix ens arriba de cop. És difícil d'explicar, s'ha de llegir.

La versemblança de la història, per altra banda, m'ha convençut més que la de Miyuki, obra com ja vaig explicar premiada i considerada per molts fins i tot millor que Touch, opinió que no comparteixo tot i que també em va agradar molt. Ara bé, Hiatari Ryôko! és més senzilla pel que fa a l'argument, no hi ha cops d'efecte ni grans girs. És més costumista, però no més avorrida. És diferent i alhora similar. Val la pena.

Pel que fa a les adaptacions, el 1982 se'n va fer un dorama o sèrie d'imatge real de 19 episodis, i de 1987 a 1988 hi va haver una sèrie animada de 48 episodis seguida d'un llargmetratge de dibuixos animats. Amb el nom d'Alegre juventud es va poder veure als anys 90 a Telecinco, amb noms occidentalitzats i molta censura, i després la desapareguda Jonu Media en va treure la pel·lícula en DVD.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Potser també t'interessa...

Related Posts with Thumbnails