Lectures: Honey & Clover

Avui donaré el meu punt de vista sobre un manga d'aquells que, per desgràcia, passen molt més desapercebuts del que es mereixen. Un títol amb què havia estat en contacte com a revisor d'alguns dels seus volums, però que volia llegir sencer i en ordre algun dia, i ara n'he acabat la lectura.

Honey & Clover, o en japonès Hachimitsu to Kurôbâ, és un manga de Chica Umino publicat de manera irregular en revistes que anaven tancant successivament, de manera que va originar 10 volums recopilatoris amb material serialitzat entre 2000 i 2006. A més, té una sèrie animada en dues temporades (que va arribar en DVD), una pel·lícula d'imatge real i dues sèries amb actors de carn i ossos, una japonesa i l'altra xinesa.

Es tracta d'un josei, o manga per a joves adultes (l'equivalent femení al demogràfic —no "gènere", que significa una altra cosa— seinen, més conegut), encara que sovint es considera shôjo, atès que es publicava en revistes de shôjo i va guanyar en aquesta categoria la 27a edició dels Premis Kodansha. Una etiqueta, doncs, difusa com en el cas de la semblant i també molt recomanable Nana.

Honey & Clover és un manga costumista, un slice-of-life, que segueix el dia a dia d'un grup d'estudiants d'art que viuen a Tòquio, retratats en profunditat per l'autora, humanitzats fins a l'extrem de manera que ens hi podem identificar fàcilment i no adonar-nos que són japonesos i viuen en un país tan diferent del nostre. 

Els veurem amoïnar-se per les seves respectives i desitjades graduacions de la universitat, per arribar a final de mes (els que no ho tenen clar), per ajudar els altres i pels amors no correspostos que afecten pràcticament tots els personatges.

L'autora ens ho explica amb una manera de narrar d'allò més amena, que alterna pàgines més humorístiques, de vinyetes petites i plenes de text on els personatges fan ximpleries i discuteixen per les collonades més grans, amb d'altres on de sobte es posen seriosos i el to nostàlgic passa de 0 a 100 en una vinyeta, amb un dibuix més realista i més aviat poc text, que apareix en forma de línies que representen els pensaments o la veu en off.

Aquestes escenes són les meves preferides, perquè toquen l'ànima i sovint traspuen una gran tristesa, però reconec que el seu efecte és més potent precisament perquè arriben després d'escenes més caòtiques i pesades (per la quantitat de text), i és per això que aplaudeixo la manera d'explicar de la Chica Umino, que ho té tot calculat. 

La història de Honey & Clover (títol que per cert s'explica a l'última escena) és la d'aquest període de la joventut dels seus personatges, dies en què aparentment no passa res però on, sense adonar-nos-en, maduren i encarrilen (o ho intenten) les seves vides. I és hora de conèixer-los.

En realitat es podria dir que la protagonista és la Hagumi "Hagu" Hanamoto, una noia que sembla que tingui molts menys anys dels que té en realitat, però que és major d'edat i té un talent enorme. 

Obsessionada amb les seves creacions, no sempre és conscient (o això ens pensem) dels sentiments que desperta en els altres, entre els quals l'amor de dos dels seus amics. És la mascota del grup.

La part masculina del grup està formada per (d'esquerra a dreta) en Shinobu Morita, en Yûta Takemoto i en Takumi Mayama. El primer és el més misteriós, perquè despareix durant temporades llargues i guanya molts diners que trigarem a saber d'on treu. Aviat és evident que està enamorat de la Hagu, però la tracta com fan els nens petits, que quan estan penjats d'algú li fan la punyeta.

En Takemoto és un noi de poble, sensible, i sempre està patint pels calés. A més, lluita per descobrir què és el que vol fer amb la seva vida. És el meu preferit, i trobo indiscutible que és el personatge masculí amb el cor més gran, fins al punt que posaria la seva amistat amb els altres per davant de tot, fins i tot de l'amor que sent per la Hagu, que sembla que no li fa gaire cas. Finalment tenim en Mayama, l'únic dels tres que no està enamorat de la Hagu... sinó d'una dona més gran, la Rika Harada, personatge secundari però habitual.

Per a acabar de donar costats a aquesta figura geomètrica amorosa (és més que un triangle), tenim també l'Ayumi Yamada (a l'esquerra), l'altra noia del grup, que està bojament enamorada d'en Mayama des de fa temps, però que no és corresposta tot i que el noi coneix aquests sentiments i pateix per ella, que al seu torn atrau les mirades de molts nois —però no el que ella vol— gràcies al seu atractiu físic.

Amb la Hagu són grans amigues i comparteixen molts moments, els més humorístics dels quals a la cuina, on preparen àpats incomestibles que els altres temen sense que elles se n'adonin.

De secundaris també n'hi ha uns quants, però només un obté imatge en aquesta ressenya, i és en Shûji "Shû" Hanamoto, cosí del pare de la Hagu que fa de professor a la universitat on tots estudien i a més acull la noia a casa seva.

A la pràctica és com si fos el seu pare, perquè sempre en té cura i no para mai de preocupar-se per ella, i a més aporta la veu de l'experiència al grup gràcies a que és uns anys més gran que els altres. De fet, pertany a la mateixa generació d'estudiants que la Rika, de qui és un vell amic. És molt bon paio i en aquest sentit competeix amb en Takemoto, o sigui que també em cau molt bé.

Considero Honey & Clover un manga altament recomanable, tant per a les lectores com per als lectors. Una història adulta que combina humor i drama i retrata de manera realista i interessant la vida diària de persones normals. Crec que si us agrada Nana també us hauria d'agradar aquest títol. 

Pel que fa a l'edició ens trobem amb l'habitual a Panini: traducció correcta, però en l'apartat tècnic els lletjos quadres de text blancs que tapen part del dibuix i que no són així a l'original. Al 10è i últim volum, suposo que també al Japó, la història de Honey & Clover acaba a la meitat, però després tenim algun capítol extra de to més humorístic i sobretot dues històries curtes sense cap relació amb aquesta obra, anomenades El pajarillo del cielo i Ópera estelar, que també estan molt i molt bé i no provoquen la sensació que hi són només per a omplir el volum. 

En resum, m'agrada molt aquesta autora i espero que el ritme lent amb què s'està publicant la seva següent obra llarga, el seinen Sangatsu no Lion —també premiat amb el Kodansha però de 2011 i en la categoria general, a més del Manga Taishô el mateix any— sigui el motiu pel qual no s'ha llicenciat encara la seva versió traduïda. Perquè tenint en compte la qualitat del manga que he ressenyat avui, no portar el nou treball de la seva creadora seria una gran pèrdua per als lectors de l'estat espanyol, encara que malauradament no en siguin conscients, ja que d'allò que els ulls no veuen el cor no se'n dol.