Lectures: Claudine

El manga shôjo dels anys 70 m'agrada molt, i de tant en tant en faig alguna crítica aquí al blog, però sens dubte una de les autores mé destacades, emblemàtiques i llegendàries que el van nodrir és la gran Riyoko Ikeda, que ens va donar la mítica La Rosa de Versalles, obra que tinc pendent rellegir i comentar aquí en algun moment, o La ventana de Orfeo. 

Abans d'això, però, he tingut el plaer de descobrir l'existència i llegir una altra de les seves obres, que ens ha portat recentment Arechi, i procedeixo, com sempre que acabo una lectura, a compartir amb vosaltres la meva opinió al respecte.

Claudine és el senzill però concís títol d'aquest manga que crida l'atenció, quan el tenim a les mans, per ser molt més primet que els volums estàndard a què estem acostumats. En unes altres circumstàncies hauria format part d'un tom recopilatori amb alguna altra història curta, però l'editorial catalana ha decidit publicar-la així, en un tom de 108 pàgines que, tanmateix, ens explica un potent drama com es podria esperar tant de la mestra Ikeda com de l'època a la qual pertany. 

Situada a la França dels anys 30 del segle XX -ja s'acosta el moment en què ho hem d'especificar-, des de les primeres pàgines ja veiem que, novament, com s'havia vist a les altres obres esmentades, toca la qüestió del gènere, els seus rols i els seus estereotips, en presentar un protagonista transgènere, diuen que dels primers que van aparèixer a la història del manga, a diferència del transvestisme que en altres ocasions ha tractat.

De Claudine, que aquest és el nom que va rebre en néixer, no en sabem gaire res, en realitat. Només que és de bona família i que s'identifica com a noi, tot i haver nascut en un cos de noia. Curiosament, sobretot per l'època tant del còmic com la que representa, el seu pare l'accepta i, fins i tot, agraeix que tingui un caràcter tan masculí i vulgui seguir els seus passos, tot emmirallant-se en ell. La mare, en canvi, la porta al psicòleg per "guarir-la", com veiem a la primera escena de la història, narrada per aquest mateix professional.

A partir d'aquí, som testimonis dels amors i desamors del protagonista, que tot i la seva identificació no disputa que l'anomenin constantment Claudine, malgrat que s'esmenta que alguna vegada l'han anomenat Claude.

La seva androgínia confon els altres, que se senten fascinats per la seva presència, i enamora diverses noies, però són històries condemnades a acabar malament, i en les poques pàgines de què disposa, l'autora s'assegura de fer-les tan dramàtiques com pot, fins i tot tràgiques. 

Tot plegat, amb el seu característic estil de dibuix detallat i unes composicions de pàgina marca de la casa que tiren endavant la narració a un bon ritme. Precisament aquest punt, però, conté el que trobo que és el mal de l'obra: se'ns explica en molt poques pàgines (aproximadament mig volum estàndard) una història que podria haver durat força més, i això fa que en alguns moments la sensació sigui que passen massa coses en massa poc paper, a més que no és fàcil calcular l'edat dels personatges ni quan hi ha hagut salts temporals. 

Tanmateix, Claudine és un interessantíssim còmic, amb un relat colpidor i sens dubte imprescindible per als fans de l'autora i el manga dels 70 en general. No us la perdeu.