Sèries: Emily in Paris

Us ha passat mai, que en alguna plataforma d'streaming us apareixen destacades sèries que no teníeu intenció de veure, i que les acabeu mirant perquè algú us les recomana, i llavors descobriu que us agraden molt?

Jo no tenia ni idea que la sèrie que us porto avui era una creació de Darren Star, el creador de Beverly Hills 90210 o Sexe a Nova York, però ja amb el primer capítol m'encaixa perfectament (sobretot per semblances amb la segona de les sèries esmentades) i en poc temps, a casa, hem vist les quatre temporades que de moment n'han sortit, així que parlem-ne.

Emily in Paris és una sèrie de Netflix que es va estrenar el 2020 i que podem atribuir al gènere de la comèdia romàntica, amb moment més dramàtics, i que de seguida fa que ens estimem els seus personatges, amb virtuts i defectes, perquè tots tenen les dues coses.

I precisament és sobretot dels personatges, que hem de parlar, perquè són el nucli de la història, amb unes trames lleugeres i en absolut sorprenents ni revolucionàries, tot i que entretingudes i funcionals.

L'Emily Cooper (Lilly Collins) del títol és una experta en màrqueting i xarxes que, de cop i volta, es troba que la traslladen un any de Chicago a París perquè la seva cap, que era qui se n'havia d'encarregar, ha descobert que està embarassada i, per tant, no hi pot anar. 

La protagonista té la missió d'implantar estratègies modernes de visualització de les campanyes de l'agència Savoir, adquirida per la companyia americana per a la qual ella treballa, però malgrat el seu entusiasme (o, més aviat, addicció a la feina), la seva candidesa i les seves bones intencions, el fet d'arribar a França sense saber pràcticament res del seu idioma i la seva cultura li passa, ja em perdonareu el rodolí, factura, i és que la gent amb qui ha de treballar la veu com una invasora totalment desconnectada de la realitat diària de l'empresa.

Allà qui mana és la Sylvie Grateau (Philippine Leroy-Beaulieu), de caràcter fort i temuda a l'oficina quan té un mal dia o alguna cosa no li agrada, que és sovint.

No li cau gens bé l'Emily, al principi, i després anem veient com en el fons no és mala persona, simplement té un caràcter esquerp per una certa arrogància i la rigidesa professional dels veterans, que combina malament amb l'actitud tan extravertida de la jove americana i els seus modelets.

A l'oficina hi ha més treballadors, però són pràcticament figurants, llevat de dos que són secundaris al mateix nivell que la Sylvie, i que són en Luc (Bruno Gouery) i en Julien (Samuel Arnold), respectivament a l'esquerra i la dreta de la imatge.

En Luc és el meu personatge preferit de la sèrie, un paio estranyot, de caràcter alegre i humor inadequat que de seguida es fa entranyable. En Julien, en canvi, no m'agrada gaire: és el típic gai de comentaris tallants (sembla que és un tipus de persona força habitual), però com a personatge en si lluita per ser valorat i pateix quan s'adona que l'Emily l'està desplaçant en convertir-se ràpidament en l'MVP de l'oficina.

Però, encara que sigui workaholic, l'Emily també té vida social a París, i com no podia ser d'una altra manera tractant-se d'una comèdia romàntica, s'enamora. Amb certa facilitat, també s'ha de dir, però el seu objectiu romàntic principal és en Gabriel (Lucas Bravo), un xef del barri que somia amb tenir el seu propi restaurant i que és el veí de sota de l'apartament vell i minúscul on ella viu. És guapo, bon paio i tranquil.

Passa que ell ja està agafat, i és que fa temps que surt amb la Camille (Camille Razat), una noia de família adinerada que treballa com a galerista i que fa amistat amb la protagonista, cosa que serveix en safata el triangle amorós que anima aquesta és d'història i que és la trama principal de la sèrie.

Parlant d'amistats, l'Emily ben aviat fa una bona amiga a París, la Mindy (Ashley Park), una noia també extravertida amb un passat del qual vol fugir, i somnis artístics per fer realitat.

També s'emmerda en el seu propi triangle amorós més endavant, perquè el personatge és prou sòlid per tenir els seus minuts de metratge allunyada de l'Emily. 

He dit més amunt que l'Emily s'enamora fàcilment, i és que amb els estira i arronsa amb en Gabriel la pobra s'ha d'anar buscant la vida, i un dels seus amors és, més avançada la sèrie, l'Alfie (Lucien Laviscount), un anglès destinat a París amb qui es coneix a classe de francès, on ell va per exigència del banc per al qual treballa.

És escèptic, desconfiat de mena, especialment pel que fa a les relacions personals, però gosa obrir una mica el seu cor en interactuar amb la protagonista.

I, bàsicament, ja estarien presentats els personatges més importants. És una sèrie de personatges, com deia més amunt, i tot gira al voltant de les seves relacions i aspiracions laborals i vitals.

Pel camí, enamoraments, èxits i fracassos i molt de luxe, festes, àpats i vestidets, que no està malament per mostrar una imatge idealitzada de la capital francesa en una sèrie que, tot i les crítiques per part del públic local pel que fa als estereotips perpetuats amb el seu guió, i malgrat la poca credibilitat que té el fet que tots els personatges parlin bon anglès (amb accent, però amb un vocabulari i una gramàtica impecables), fins i tot algunes de les vegades que l'Emily no és al davant, val a dir que és tremendament addictiva.