El final de Breaking Bad

Fa gairebé 2 anys, a finals d'octubre de 2011, vaig dedicar una entrada a Breaking Bad, sèrie de l'AMC de la qual he vist l'últim episodi unes hores abans d'escriure això, encara que ho programi per a un altre dia. 

Llavors ja vaig dir què em semblava, vaig presentar els personatges i vaig dir que se n'havien emès 4 temporades, però que deien que la 5a potser estaria dividida en dues parts de 8 episodis, una l'estiu de 2012 i l'altra l'estiu de 2013, i així ha estat. I ara que n'he vist el final diré el que penso d'aquesta recta final, com sempre en aquests casos amb spoilers, de manera que esteu avisats.

Aquella primera part de la cinquena temporada, 8 episodis emesos el 2012, narrava les conseqüències de l'impactant assassinat d'en Gus Fring (Giancarlo Esposito) al final de la 4a temporada: en Walt (sense diners després que la seva dona s'ho gastés tot en pagar els deutes amb Hisenda del seu excap, en Ted Beneke) i en Jesse necessitaven un soci per a la distribució de la metamfetamina blava que fabricaven i l'escollit era en Mike Ehrmantraut (Jonathan Banks), l'associat d'en Gus que fins llavors els havia estat tocant els nassos.

Al seu torn aquest s'associava a la pija i repel·lent Lydia Rodarte-Quayle (Laura Fraser), que era qui distribuïa la droga a l'Europa de l'Est i qui proporcionava un dels ingredients imprescindibles per a la fabricació del producte. 

Però els esdeveniments d'aquells 8 episodis, que incloïen l'assassinat d'un nen per haver estat testimoni d'una de les operacions del trio, van acabar de destruir la societat Walt-Jesse perquè el segon, profundament torturat per la mort del nen, decideix plegar. El mateix passa amb en Mike, que té a sobre la DEA, l'agència antidroga dels Estats Units, liderada precisament pel cunyat del protagonista, en Hank Schrader (Dean Norris).

Si a la "feina" les coses no li van bé, a casa en Walt té un petit problema, i és que la Skyler (la recentment premiada com a millor actriu secundària en una sèrie dramàtica als Emmy de 2013, l'Anna Gunn) no porta gaire bé les activitats del seu encara marit, i intenta convèncer-lo per deixar-ho córrer i dur una vida normal tot blanquejant al negoci de rentat de cotxes els diners guanyats fins ara. El matrimoni, però, tira endavant malgrat que és una claríssima farsa.

I també tenim el cunyat, que durant la sèrie ha patit una espectacular transformació de l'inicial paio bromista i alegre (i una mica pesat) al persistent i bon (però no necessàriament honrat i honest) policia que persegueix en Heisenberg, amb el caràcter agrat sens dubte per haver-se enfrontat a la mort després que atemptessin sense èxit contra la seva vida i el deixessin paralític durant una bona temporada.

Doncs bé, s'ha passat 4 temporades i mitja sense ni tan sols sospitar que el marit de la germana de la seva dona era el rei de la metamfetamina blava, però tot això canvia al final de la primera part d'aquesta 5a temporada, quan assegut a la tassa del vàter de casa del seu cunyat agafa un llibre que casualment era per allà sobre i lliga caps gràcies a una dedicatòria que havia passat per alt al meticulós Walter White. 

Així ens han deixat durant un any, amb aquell cliffhanger que anunciava el que ens hem trobat a la recta final de la sèrie: l'enfrontament directe entre en Hank i en Walt que esperàvem des de la primera temporada, amb un Dean Norris més prim i demacrat que al principi i amb el potencial dramàtic al màxim, sens dubte la revelació de la segona meitat de la temporada.

Però l'home es troba en un dilema: ara que és un peix gros de la DEA, si se sap que en Heisenberg era el seu cunyat i que ell no se n'havia adonat la seva carrera perilla, de manera que decideix encarregar-se'n ell tot sol i entregar-lo a l'agència només quan el tingui ben lligat, missió que ocupa bona part d'aquests últims 8 episodis i que provoca moments d'altíssima tensió quan tant ell com la seva dona s'han de trobar amb el matrimoni White sabent el que ha amagat durant tant de temps.   

Qui no és cap revelació, perquè hem gaudit de la seva magnífica interpretació des del principi, és l'Aaron Paul, que fa de Jesse, el soci d'en Walt que en aquesta cinquena temporada s'ha enfonsat en la desesperació i el penediment fins al punt de perdre no només l'interès pels diners que ha guanyat (que fins i tot regala), sinó també les ganes de viure.

Segurament és el personatge pel que sentim més llàstima, perquè és el que més pateix, sobretot pel pes que duu a dins en ser responsable indirecte de la mort d'aquell nen. Aquest trauma té una extensió en l'intent d'assassinat d'en Brock, el fill de la seva xicota Andrea (Emily Ríos), per part d'en Walt, la implicació del qual confirma en aquesta recta final i el duu a voler-lo matar fins que l'enxampa la DEA. En Walt, encara que l'ha intentat protegir sempre, després d'això decideix que és una molèstia i n'encarrega l'execució als nazis que també li van treure del mig els presos a qui en Mike pagava regularment pel seu silenci.

Són els mateixos que, quan en Walt es troba acorralat per en Hank i el seu company Steve, el rescaten i maten en Hank (i l'Steve) malgrat les súpliques del protagonista de deixar-los vius, en una escena repartida entre dos episodis que probablement constitueix el clímax d'aquesta última temporada. 

Sabíem que era en Walt o en Hank, i que davant d'aquesta disjuntiva seria en Walt el supervivent, encara que no premés directament el gallet, però no per això deixa de ser menys impactant la mort d'un secundari estimat com aquest, la responsabilitat de la qual sens dubte és d'en Walt, que a partir de llavors perd l'amor de la seva família.

Cada cop més contra les cordes després que els nazis aprofitin l'avinentesa per trair-lo i endur-se la major part dels 80 milions de dòlars que havia acumulat, en Walt accepta la recomanació (allargada en el temps) del seu advocat Saul Goodman (Bob Odenkirk, el contrapunt humorístic de la sèrie, que aquesta temporada també ho ha passat molt malament) i desapareix amb una nova identitat per tal de reflexionar sobre els seus últims moviments ara que li queden pocs mesos de vida després que el càncer hagi tornat.  

I de quina manera, senyores i senyors, resolen l'últim episodi tant el protagonista com els responsables de la sèrie. En el seu 52è aniversari (anticipat al primer capítol de la temporada, l'any passat), en Walt ho deixa tot lligat, es va carregant tothom qui li fa nosa i estableix un sistema pel qual la seva família rebrà uns quants milions de dòlars sense que se'ls quedi la policia, i de pas té una última trobada amb en Jesse, a qui proporciona la llibertat (els nazis el tenien segrestat "cuinant" la meta blava) i la possibilitat de matar-lo, cosa que el jove refusa tot dient-li que, si vol morir, ho faci ell mateix. 

No és així com veiem abandonar aquest món en Walter White, que cau víctima d'una ferida de bala provocada per ell mateix en el brillantment executat assalt final al quarter general dels nazis. Després d'uns últims anys en què ha passat de professor de química d'institut a emperador de la droga d'Albuquerque i rodalies, en què s'enganyava dient-se a si mateix que produïa droga per tal de guanyar diners per a la seva família i solucionar-li la vida quan el càncer se l'endugués, però que en realitat era un estil de vida que li agradava, potser és cert que s'ha convertit en un criminal i un fill de puta, que no ha pogut gaudir dels diners que havia guanyat, que tot s'ha torçat, que s'ha fet públic el seu nom i que les coses han anat molt malament per al seu entorn, que ara el rebutja fent que es quedi sol, però ni l'ha mort el càncer ni l'ha atrapat la policia. 

En Walt mor acaronant un dels aparells d'una fàbrica de metamfetamina blava, l'única cosa per a la qual s'ha considerat realment bo a la vida. I només després la policia troba el seu cos. 

M'ha semblat un final perfecte per a aquesta sèrie que ara en calent és fàcil dir-ho, però que moltíssima gent considera si no la millor, una de les millors sèries de la història de la televisió. I hi estic d'acord. Relativament pocs episodis, unes interpretacions magnífiques en absolutament tots els casos, un realisme extrem, una manera de narrar que afavoreix la tensió, una història ben lligada on no hi ha res que sobri, esdeveniments lògics i un final versemblant i clar, que és una cosa que algunes de les sèries que surten al Top 10 de la majoria de la gent no acaben de resoldre bé. Trobarem a faltar, i molt, Breaking Bad. 

Breaking Bad

Quan em van recomanar la sèrie Breaking Bad, que s'emet des de 2008 a la cadena dels Estats Units AMC, no vaig posar la sèrie a la llista d'espera on acostumo a posar les recomanacions (i literalment, a més, perquè me les apunto en un Bloc de Notes de Windows), sinó que la vaig començar a veure pràcticament de seguida. I ja no he pogut parar. 

En parlar de l'argument de Breaking Bad em veig obligat a fer una petita quantitat d'spoilers que afecten sobretot el primer capítol, però no hi ha cap altra manera i, igualment, no li restarà interès si és que algú de vosaltres es deixa convèncer per mi i comença a veure la sèrie (que, per cert, també fan en català al 3XL). Som-hi, doncs: en Walter White és professor de química en un institut d'Albuquerque (Nou Mèxic) i té una segona feina en un túnel de rentat de cotxes. Té una dona considerablement més jove, que està embarassada, i un fill adolescent amb paràlisi cerebral.

No és feliç, i encara menys quan li diagnostiquen un càncer de pulmó (com molts dels diagnosticats, ell tampoc no fuma) molt avançat, de manera que decideix fer servir els seus coneixements en química per tal d'assegurar el futur financer de la seva família. I concretament el que fa és fabricar/cuinar/sintetitzar metamfetamina amb la col·laboració d'un exalumne, en Jesse Pinkman.

A partir d'aquí comença la primera temporada, de 7 episodis, seguida per tres més de 13 episodis i una cinquena, el 2012, que en tindrà 16 i que com que acaba de finalitzar la quarta temporada ens tindrà, als que anem al dia, almenys 9 mesos esperant. A més, diuen que aquests 16 capítols es podrien dividir en dues temporades, de manera que reunim tota la paciència que puguem.

Mirant el primer capítol la impressió que fa és que es tracta d'una sèrie d'humor negre, però a mida que van passant els minuts ens adonem que no, que és un drama com una catedral. Un drama de ritme lent, però amè i intens, que esdevé més interessant a cada episodi, com qualsevol bona sèrie però partint d'un nivell altíssim ja des de la primera temporada, de manera que estem davant de la que és, per a mi, la millor sèrie dels últims anys, si més no des de Lost. Cada cop la fan més grossa, els seus protagonistes, i quan miren de solucionar un problema que han creat en provoquen un altre de més greu, constantment, des del principi. És això el que ens té en tensió durant tota la sèrie.

Repassem els personatges principals, si us sembla bé. En primer lloc tenim en Walter White (Bryan Cranston), un dels millors protagonistes que he vist mai, i si em seguiu ja sabreu que acostumo a tirar més cap als secundaris. El seu paper evoluciona fent honor al títol, perquè amb el seu objectiu al cap no s'atura davant de res (té remordiments, això sí), encara que signifiqui anar contra la llei, mentir, cometre delictes greus i... bé, no dic res més en aquest sentit, només que veure com la foscor dins seu creix tant com la seva riquesa econòmica és indescriptiblement interessant.

La interpretació que en fa el senyor Cranston és magistral, i li va suposar durant tres anys seguits l'Emmy al millor actor principal en una sèrie dramàtica. Curiosament, també havia estat nominat tres cops com a millor actor secundari en una sèrie de comèdia per Malcolm in the Middle. Digne de veure i, sobretot, més que mai, en versió original.

En Jesse Pinkman (Aaron Paul) és un ionqui i alhora un narcotraficant de pa sucat amb oli que havia estat alumne d'en Walt. El destí els unirà, o més aviat hauríem de dir que la tossuderia d'en Walt els unirà. Dos personatges tan diferents que xoquen contínuament i ens proporcionen per això algunes de les millors escenes de la sèrie. L'Aaron Paul també va aconseguir un Emmy per la seva interpretació, el 2010 i com a millor actor secundari en una sèrie dramàtica, i se'l mereixia, perquè també és un tros d'actor.

En Hank Schrader (Dean Norris) és el cunyat d'en Walt, marit de la germana de la seva dona, concretament, i és un agent de la DEA, l'agència contra la droga dels Estats Units, especialment ocupat en un territori tan proper a Mèxic. Ironies de la vida, precisament un dia que en Walt l'acompanya en una detenció descobreix en Jesse i després li fa la proposta de treballar junts.

En Hank és el típic bromista, extremadament sarcàstic i de vegades torracollons (per pesat) que més o menys tots coneixem o hem conegut alguna vegada, amb un caràcter totalment oposat al d'en Walt, i també és una mica sapastre, però també és tossut i no s'aturarà davant de res en el seu objectiu d'acabar amb en Heisenberg, el misteriós narcotraficant que ha omplert la contrada de metamfetamina blava "de la bona" i que és, com us podeu imaginar, en Walt. 

La Skyler (Anna Gunn) és comptable de professió i la dona d'en Walt. Comença la sèrie embarassada i viu amb neguit tant la malaltia del seu marit com la transformació del seu caràcter. El comportament estrany del seu marit fa que sospiti que passa alguna cosa estranya amb en Walt i tot plegat acabarà afectant de diverses maneres la seva relació. En el cas de la Skyler no puc explicar gaire més sense rebentar l'argument, però hi afegiré que és la germana de la Marie, la dona d'en Hank.  

En Walter Jr. (RJ Mitte) és un adolescent amb paràlisi cerebral (l'actor també, a la vida real), que no vol dir que tingui les facultats mentals malmeses, i més d'un cop demostrarà que és un dels personatges més espavilats i madurs de la sèrie. Un bon nano que aporta a la resta de personatges calma però que també sap fúmer cops de puny a la taula per tal d'exigir explicacions.

Hi ha uns quants personatges secundaris més, però acabaré amb en Saul Goodman (Bob Odenkirk), precisament perquè és el personatge que aporta a la sèrie l'únic ingredient humorístic que té. En Saul és el típic advocat dels Estats Units que surt als anuncis de la tele i s'aprofita dels seus clients, però dut a l'extrem. La seva manera de parlar, també sarcàstica com la d'en Hank, arrenca més d'una rialla i ajuda a treure una mica de tensió en alguns moments. Curiosament, tant ell com en Bryan Cranston han aparegut en una sèrie totalment diferent com és How I met your mother. 

Canviant d'opinió, comento breument un altre personatge perquè és d'allò més interessant, però sense entrar en detalls. Aquest senyor és en Giancarlo Esposito i fa el personatge d'en Gustavo "Gus" Fring, el propietari de la cadena de restaurants de menjar ràpid Los Pollos Hermanos... i alguna cosa més. Apareix per primera vegada a la segona temporada i bé, no puc explicar-ne res més.

  
Els episodis de la sèrie acostumen a començar amb un flashforward, una escena del futur que no entendrem del tot fins que no avanci el capítol. De vegades, fins i tot, amb una modalitat encara més interessant que consisteix en mostrar-nos trossos d'una escena que no veurem fins al final de la temporada. És una de les característiques que criden més l'atenció de la narrativa d'aquesta sèrie, però també els seus alts estàndars de qualitat a nivell de producció i la mestria amb què tots els elements de la trama estan lligats, de manera que no en sobra ni un. No hi ha cap personatge (ni esdeveniment) que dugui a terme una funció purament decorativa. Amb més o menys importància, tots ells jugaran un paper clau com a mínim en un moment de la sèrie.

De debò, feu-me cas: si encara no la mireu, comenceu-ho a fer. No us en penedireu. No se n'ha penedit ningú dels que han seguit el meu consell. Per alguna cosa té tants premis i nominacions. I a més té aquell puntet tan interessant del dilema moral que suposa la nostra inevitable simpatia per uns protagonistes que fan coses que estan molt malament des del punt de vista legal i humà. No voldrem que enxampin en Walt, ni que li passi res al penjat d'en Jesse, però cap de nosaltres no està a favor del narcotràfic, oi que no?