Sèries: Better Call Saul (cinquena temporada)

Hom diria que, tractant-se de la que és probablement la meva sèrie preferida de les que s'emeten actualment, faria la crítica de la seva temporada més recent el dia després que se'n llancés l'últim episodi, oi?

Però no, enguany hi ha hagut un esdeveniment mundial que no cal que tornem a esmentar, i que ha repercutit directament en el meu consum de sèries. En no anar a treballar a Barcelona durant mesos, l'estona que dedicava al meu oci es va veure notablement reduït, ja que en podia gaudir en els desplaçaments, i les sèries van ser les sacrificades. Ara, però, m'he pogut posar força al dia i, per fi, he vist la segona meitat dels sempre insuficients 10 episodis de la darrera temporada d'aquesta obra mestra televisiva.

La quarta temporada de Better Call Saul acabava amb un Jimmy que, després de lluitar perquè el tornessin a habilitar com a advocat, començava una nova vida amb el "nom artístic" de Saul Goodman, nom amb què el vam conèixer a Breaking Bad i que ja va adoptar a la quarta temporada per fer negocis quan estava suspès.

Un d'aquells negocis, la revenda de mòbils no rastrejables, el va posar en contacte amb una quantitat respectable de petits delinqüents, i és portant els seus casos que vol reorientar la seva carrera, després d'haver estat menyspreat durant anys pels seus col·legues.

Són casos que l'allunyen molt de la mena de feina que fa la Kim, amb qui, sorprenentment, continua tenint una relació sentimental, i no és que ella el menystingui per acceptar casos poc "glamurosos" -al contrari, ella sovint pensa en tornar a defensar els més petits en comptes de fer feina avorrida per al banc que la té contractada-, sinó que els mètodes d'ell són els que són, amb trampes i estafes la majoria de vegades, i això a ella l'inquieta... i alhora l'atrau, i segur que bona part de l'atracció que sent per en Jimmy es deu als seus negocis benintencionats, però gens ortodoxos. O més aviat a la inventiva i l'astúcia que demostra en sortir-se'n sempre. I veurem com cada cop està més "corrompuda" pel seu company, fins al punt que ell s'espanta una mica del "monstre" que està creant.

El cas és que com a parella van tirant endavant, però arriba un moment que, en un cas que la Kim ha  de portar però que prefereix perdre perquè moralment hi està en contra, li suggereix a ell que representi l'altra part i, mètodes qüestionables i tot, fa una gran feina i fins i tot la fa quedar en ridícul amb una estratègia de la qual ella no tenia ni idea, cosa que per una banda dona credibilitat a la reacció de sorpresa d'ella, que s'enfronta al que -no és cap secret- és el seu company, i per l'altra la fa enfadar moltíssim.

Així, suggereix a en Jimmy que deixin estar la relació o bé que es casin, de manera que ell podrà ser sincer amb ella i explicar-li qualsevol cosa sense que la puguin obligar a donar aquesta informació, perquè entraria en el privilegi matrimonial.

Evidentment, ell accepta, i passen a ser el senyor i la senyora... McGill? Goodman? En fi, que la seva relació passa d'estar en el seu pitjor moment a tot el contrari, i els veiem cada cop més estables i feliços, amb plans de futur i tot.

Els mètodes i els clients d'en Saul Goodman són encara, però, un gran motiu de preocupació per a la Kim, i és que a través d'en Nacho, que al tram final de la cinquena temporada recupera una mica el protagonisme que havia tingut a les primeres, l'advocat passa a treballar, sota coacció, per al càrtel mexicà dels Salamanca, que l'anirà trucant per a allò que calgui i quan calgui. I, evidentment, ell no podrà penjar el telèfon.

I una de les coses que calen, cap a la segona meitat de la temporada, és treure de la presó en Lalo Salamanca (Tony Dalton), l'home que ha substituït el vell i ja incapacitat Héctor al capdavant de l'operació en territori nord-americà del càrtel.

És un personatge inquietant, un dolent d'aquells que mantenen sempre la calma i un fals somriure, però que amb la seva simple presència provoquen basarda, i les coses se li complicaran moltíssim, al protagonista -i a algun altre personatge-, que per no amoïnar la seva dona no li explicarà tot el que arriba a experimentar, però la situació desencadenarà un clímax brutal al tram final de la temporada.

I això que sabem que en Jimmy/Saul no mor, perquè Better Call Saul no deixa de ser una preqüela, i perquè n'hem vist escenes de flashforward (en aquesta temporada, només una, al primer episodi. Molt angoixant, per cert), però ens mantenen amb l'ai al cor igualment, amb aquella tensió que els responsables d'aquesta i l'anterior sèrie saben construir com ningú.

En l'embolic en què es fica en Saul hi participa l'altre gran personatge de la sèrie, també rescatat de l'original, que és en Mike Ehrmantraut, aquí destrossat pel que va haver de fer al final de la quarta temporada i, malgrat tot, home de confiança d'en Gus, que li fa fer una estada obligatòria en un poblet mexicà que ell té protegit per convèncer-lo que, si de tota manera hi ha d'haver tràfic de drogues, almenys el propietari de Los Pollos Hermanos té un codi ètic que en Mike pot compartir.

Ho arriben a passar molt malament, en Jimmy i la Kim, per culpa dels nous contactes d'ell, però tot plegat ens apropa al punt en què va començar tot, i és que recordem que el vam conèixer per les seves connexions amb en Gus Fring, que aquí continua escalant posicions al càrtel, sabem que amb l'objectiu de destruir-lo.

Acabo aquest extens repàs de la temporada -i tot i així he deixat fora alguna subtrama per no allargar-me massa- amb la menció especial a l'aparició estel·lar de dos personatges més de Breaking Bad, el cunyadíssim -en més d'un sentit- Hank Schrader (Dean Norris) i el seu company Steven Gómez (Steven Michael Quezada), que arriben de la DEA tot investigant un cas de drogues, el primer del càrtel que li encarreguen a en Saul Goodman.

La trama que se'n deriva no té grans conseqüències, però és una manera de connectar amb la sèrie original. Tot i així, tot i que gairebé només falta que surti en Walter White, àlies Heisenberg, Better Call Saul cada cop funciona millor com a sèrie independent, de fet ja es notava a la primera temporada, i amb aquesta cinquena tongada d'episodis m'he adonat que, tot i els personatges compartits, penso menys que mai en la sèrie d'on va sorgir. I això és bo. Molt bo. Com la sèrie en si.






 

Sèries: Better Call Saul (quarta temporada)

Repassant el que vaig escriure sobre la tercera temporada de la sèrie veig dues coses. Una és que van passar mesos entre que la vaig veure i en vaig parlar, i una altra, que em continuava meravellant la seva qualitat.

Això ha anat a més, i ho explicaré en aquesta entrada que publico només dos dies després del final de la quarta temporada d'aquesta genial Better Call Saul que ens explica com es va arribar a Breaking Bad, però que funciona sola i ens té en tensió amb les trames dels seus personatges, que en el futur convergiran.

La quarta és una temporada de transformacions, o més ben dit, de culminació d'unes transformacions que s'estaven gestant des del principi de la sèrie, i que sabem com acaben perquè hem vist la sèrie original. 

Així com Breaking Bad, ja ho diu el títol, el protagonista es tornava dolent, a Better Call Saul veiem el mateix amb els seus personatges principals, però d'una manera molt més gradual que en aquella sèrie. Més treballada, amb més matisos. I potser és per això que no seria exagerat afirmar que és encara millor.

Comencem amb en Mike Ehrmantraut, l'esbirro d'en Gustavo Fring que aquí hem conegut com un expolicia antipàtic, sorrut i extremament astut però bona persona. 

A la temporada anterior s'involucrava del tot, encara que a contracor, amb l'esmentat Gus, però en aquesta esdevé un dels seus homes més importants després de -segurament perquè s'avorria- negar-se a descansar a casa mentre cobrava una nòmina falsa pels diners en efectiu que havia aconseguit i que havia demanat a en Gus de blanquejar. 

En demostrar les seves habilitats impressiona el cap i aquest li dona feina supervisant la construcció de l'immens laboratori on a Breaking Bad es fabricaria la famosa droga, però tot el procés desemboca en una acció que el converteix en l'assassí que coneixíem, sense marxa enrere, i tanmateix continua sent un personatge molt humà -la seva relació amb l'enginyer, l'alemany Werner Ziegler (Rainer Bock), n'és una mostra- i que volem que se'n surti.

La tercera temporada s'acabava, entre altres coses, amb l'escena de l'Héctor Salamanca tenint l'atac de cor que el deixaria vegetal, que és com el vam conèixer a la sèrie original, però és a la quarta quan veiem exactament com hi va arribar, amb la intervenció d'en Gus, el seu rival.

Un dels seus homes, en Nacho, que era un dels tres fils conductors de les primeres temporades, perd en aquesta protagonisme tot i convertir-se en un talp d'en Gus, que l'obliga a dur a terme aquest paper després de descobrir que ha estat ell qui ha provocat l'atac de cor de l'Héctor. Ho havia fet per viure amb més tranquil·litat, però la seva situació ara és molt pitjor.

I, és clar, tenim el protagonista, en Jimmy, que es passa la temporada intentant que el tornin a habilitar com a advocat després de l'embolic amb en Chuck, que el primer episodi revela que va morir en l'incendi, sembla que provocat per ell mateix, de casa seva amb què acabava la tercera temporada.

El dol li dura poc, a en Jimmy. No és cap secret que la relació entre els germans McGill era dolenta, i la inhabilitació la conseqüència d'una guerra fratricida. Però sorprèn la fredor amb què encara la notícia i la ràpida recuperació que experimenta. Concentrat en l'objectiu de recuperar la seva feina vocacional, es veu obligat a fer-ne d'altres per poder posar un plat a taula, però aviat troba maneres de fer diners amb mètodes il·legals, i tornem a veure el Jimmy estafador que ens fa somriure amb una barreja de culpabilitat i admiració. 

El mateix li passa a la Kim, amb qui la relació sentimental tira endavant en aquests episodis, però que tot perseguint el seu èxit professional s'allunya poc a poc del futur Saul Goodman, tot i les esporàdiques ocasions en què deixa de banda la seva seriositat professional per embrancar-se en alguna estafa en tàndem amb el seu company (sempre amb bones finalitats, és clar). 

Sabem que tard o d'hora la perdrà, ja que no surt a Breaking Bad, i per això ho esperem cada vegada que la vessa, però em penso que el final de la quarta temporada és el moment decisiu, perquè és quan es produeix el final de la transformació d'un James McGill que, en veure com se li negaven oportunitats en un món inclement, i davant l'allargadíssima ombra del seu germà, tota la vida ha optat per la via fàcil, flirtejant amb el crim i duent a terme tota mena d'actes deshonestos, i ara, tot i que sigui advocat, és incapaç de canviar.