Lectures: Claudine

El manga shôjo dels anys 70 m'agrada molt, i de tant en tant en faig alguna crítica aquí al blog, però sens dubte una de les autores mé destacades, emblemàtiques i llegendàries que el van nodrir és la gran Riyoko Ikeda, que ens va donar la mítica La Rosa de Versalles, obra que tinc pendent rellegir i comentar aquí en algun moment, o La ventana de Orfeo. 

Abans d'això, però, he tingut el plaer de descobrir l'existència i llegir una altra de les seves obres, que ens ha portat recentment Arechi, i procedeixo, com sempre que acabo una lectura, a compartir amb vosaltres la meva opinió al respecte.

Claudine és el senzill però concís títol d'aquest manga que crida l'atenció, quan el tenim a les mans, per ser molt més primet que els volums estàndard a què estem acostumats. En unes altres circumstàncies hauria format part d'un tom recopilatori amb alguna altra història curta, però l'editorial catalana ha decidit publicar-la així, en un tom de 108 pàgines que, tanmateix, ens explica un potent drama com es podria esperar tant de la mestra Ikeda com de l'època a la qual pertany. 

Situada a la França dels anys 30 del segle XX -ja s'acosta el moment en què ho hem d'especificar-, des de les primeres pàgines ja veiem que, novament, com s'havia vist a les altres obres esmentades, toca la qüestió del gènere, els seus rols i els seus estereotips, en presentar un protagonista transgènere, diuen que dels primers que van aparèixer a la història del manga, a diferència del transvestisme que en altres ocasions ha tractat.

De Claudine, que aquest és el nom que va rebre en néixer, no en sabem gaire res, en realitat. Només que és de bona família i que s'identifica com a noi, tot i haver nascut en un cos de noia. Curiosament, sobretot per l'època tant del còmic com la que representa, el seu pare l'accepta i, fins i tot, agraeix que tingui un caràcter tan masculí i vulgui seguir els seus passos, tot emmirallant-se en ell. La mare, en canvi, la porta al psicòleg per "guarir-la", com veiem a la primera escena de la història, narrada per aquest mateix professional.

A partir d'aquí, som testimonis dels amors i desamors del protagonista, que tot i la seva identificació no disputa que l'anomenin constantment Claudine, malgrat que s'esmenta que alguna vegada l'han anomenat Claude.

La seva androgínia confon els altres, que se senten fascinats per la seva presència, i enamora diverses noies, però són històries condemnades a acabar malament, i en les poques pàgines de què disposa, l'autora s'assegura de fer-les tan dramàtiques com pot, fins i tot tràgiques. 

Tot plegat, amb el seu característic estil de dibuix detallat i unes composicions de pàgina marca de la casa que tiren endavant la narració a un bon ritme. Precisament aquest punt, però, conté el que trobo que és el mal de l'obra: se'ns explica en molt poques pàgines (aproximadament mig volum estàndard) una història que podria haver durat força més, i això fa que en alguns moments la sensació sigui que passen massa coses en massa poc paper, a més que no és fàcil calcular l'edat dels personatges ni quan hi ha hagut salts temporals. 

Tanmateix, Claudine és un interessantíssim còmic, amb un relat colpidor i sens dubte imprescindible per als fans de l'autora i el manga dels 70 en general. No us la perdeu.

 

Sèries: The Sex Lives of College Girls

Sempre és agradable que una sèrie que mires per acompanyar -i que no era a la teva llista personal- et sorprengui positivament i t'acabi enganxant.

És el que m'ha passat amb aquesta producció de la qual no sabia absolutament res fins que un dia me la vaig trobar a l'apartat de sèries desades d'HBO, i ha passat de ser el recurs de capítols curts (no duren ni mitja hora) per quan la gestió dels nens als vespres no permet fer gaires miracles pel que fa al consum de sèries i pel·lícules a convertir-se en una cita gairebé diària, tant perquè les circumstàncies hi han obligat com perquè és droga pura.

The Sex Lives of College Girls és una creació de Mindy Kaling i Justin Noble estrenada el 2021 a la plataforma HBO Max i que ja té dues temporades de 10 episodis cadascuna. Quan es publica aquesta entrada, a més, s'acaba de saber que n'hi haurà almenys una altra.

La premissa és senzilla, el títol és prou aclaridor, però potser ens pot dur a simplificar en excés el que ens proposa: la sèrie segueix les aventures i desventures d'un grup de quatre noies que es coneixen en entrar a la universitat d'Essex, als Estats Units, i compartir residència.

Com acostuma a passar a la ficció estatunidenca (ignoro si també és un fenòmen real), el primer any de la universitat allà serveix per decidir en què et vols especialitzar i, sobretot, anar a moltes festes i estudiar ben poc.

És el que fan, també, les nostres protagonistes, que ara coneixerem individualment juntament amb les seves circumstàncies i els seus somnis.

Comencem amb la Kimberly Finkle (Pauline Chalamet), perquè tot i que es tracta d'una sèrie coral, ella és un personatge que prové d'una família de classe mitjana (comparada amb les altres, pobre) i és fàcil sentir-s'hi, encara que sigui només una mica, més identificat que amb les altres, i fa la sensació que té un xic més de protagonisme.

La Kimberly és ingènua, adorable i cau bé a tothom, però ha entrat a Essex amb una beca i treballa a la cafeteria del campus, on per cert també treballen els dos secundaris més interessants de la sèrie, que són en Canaan (Christopher Meyer) i la Lila (Ilia Isorelýs Paulino). 

La Bela Mahotra (Amrit Kaur) arriba a la universitat plena d'energia i amb moltes ganes de revertir una adolescència marcada per la manca d'oportunitats sexual-afectives, i també té el somni d'esdevenir guionista de programes de comèdia, un món on anirà veient que és difícil entrar si no s'és home, blanc i hetero.

Té un caràcter esbojarrat i una autoestima desmesurada, i de vegades no sap quan abaixar el ritme, però en el fons té bon cor.

La Whitney Chase (Alyah Chanelle Scott) és l'esportista de la colla. Juga a futbol a l'equip de la universitat i esdevé la seva principal jugadora, cosa que desperta gelosies i antipatia en segons quines companyes.

Això s'agreuja amb el fet que la seva mare és senadora, i ella lluita per dur una vida universitària com més normal millor, allunyada de l'etiqueta de "filla de". En començar la sèrie manté una relació prohibida que originarà una subtrama.

Finalment tenim la Leighton Murray (Reneé Rapp), noia de casa bona que arriba a Essex amb la pressió gairebé insuportable d'estar a l'altura del seus pares, tots dos exalumnes, i formar part de la germandat a la qual va pertànyer també la seva mare, molt exigent amb ella i que té el seu germà, també alumne d'Essex, en un pedestal.

La Leighton és altiva, com correspon al perfil que podem esperar d'un personatge caracteritzat d'aquesta manera, però també amaga un secret que té por que, si surt a la llum, faci malbé la seva vida social d'alta exigència. 

Ha acabat desbancant la Whitney, que és la més equilibrada, com el meu personatge preferit, gràcies a la vulnerabilitat que mostra a partir de cert moment i a l'evolució que experimenta a l'hora d'acceptar les altres noies i estimar-les tot i que, al principi, les considerava inferiors.

Serem testimonis de l'evolució dels personatges en la persecució dels seus somnis i la seva formació com a adultes, així com de les dificultats que es troben i del naixement d'una amistat sincera entre elles.

Tot això, acompanyat de situacions molt divertides gràcies també als meritoris secundaris, en una sèrie que em fa pensar en una barreja entre Sexe a Nova York i Undeclared, i que està escrita amb un necessari missatge feminista d'empoderament respecte a la llibertat sexual i l'acceptació de la pròpia imatge més enllà dels cànons. 

L'única pega que li he vist, a The Sex Lives of College Girls, és que la segona temporada acaba amb mala maror i ara ens haurem d'esperar molt de temps per veure com continua tot plegat.

 

Cinema: Eternals

Si normalment quan parlo de pel·lícules basades en còmics de Marvel no em poso les ulleres de crític que busca les mil traïcions al material original, perquè com a lector he estat tradicionalment més de DC i el poc que sé de Marvel es nodreix bàsicament d'adaptacions audiovisuals, ja aviso que no coneixia -ni conec- absolutament res del material que va inspirar la darrera superproducció de Marvel Studios, un dels pilars del que es coneix com a Fase Quatre. 

Per tant, no valoraré la fidelitat respecte als còmics on surten aquests personatges perquè no tinc cap referència, però de tota manera tampoc és el meu estil com a crític de pa sucat amb oli que soc. No em queixo ni tan sols quan es tracta d'adaptacions de còmics que conec bé, perquè entenc que les adaptacions són això: adaptacions. Amb aquest disclaimer previ i també el de que no faré spoilers més enllà dels indispensables per descriure els personatges i la premissa de tot plegat, comencem. 

Eternals és una pel·lícula dirigida per Chloé Zhao (Nomadland), que en coescriu el guió, i està basada en els personatges del mateix nom, uns extraterrestres humanoides creats el 1976 pel llegendari Jack Kirby, ja desaparegut. 

Tractant-se de personatges relativament desconeguts, Marvel Studios ha optat per presentar-ne la versió cinematogràfica en conjunt, en comptes d'anar fent-ne pel·lícules individuals -cosa que tampoc no crec que sigui l'objectiu més endavant, tot s'ha de dir-, i és inevitable recordar i comparar-los amb els Avengers, que ja van tenir prou protagonisme durant anys i que es van acomiadar amb un pel·licularro el 2019.

Se'ns explica que van arribar a la Terra aproximadament l'any 5.000 abans de Crist, amb l'objectiu de protegir la Humanitat d'uns mostres anomenats Deviants. Al llarg de la pel·lícula som testimonis de flashbacks de diversa durada -mai no són gaire llargs- que els situen en diversos punts de la Història duent a terme aquesta tasca, però des del segle XVI consideren que la missió està acomplerta i esperen ordres de tornar a casa, tot fent vides aparentment normals entre els humans dels quals imiten els costums per tal de passar desapercebuts, malgrat les seves vida i joventut eternes. 

El gruix de l'acció se situa a l'actualitat, en què arriben nous Deviants i els membres de la colla, dispersos pel planeta i distanciats també pel que fa al contacte, s'han de tornar a aplegar per fer front a la nova amenaça. 

I toca parlar una mica dels protagonistes del film: destaquen especialment l'Ikaris (Richard Madden, el Robb Stark de Game of Thrones), a l'esquerra de la imatge, i la Sersi (Gemma Chan), a la dreta. Ell té uns poders similars als d'en Superman, atès que pot volar -al capdavall es basa en el personatge mitològic d'Ícar- i llançar raigs pels ulls, mentre que ella és capaç d'alterar la matèria. 

Tenen una relació sentimental de les complicades, de la qual anem sabent més coses a mesura que avança la pel·lícula, però no hi ha dubte que, si bé és una història força coral, aquests dos són els personatges amb més pes de la trama.

També tenim en Gilgamesh, o Gil (Don Lee, de Train to Busan), corpulent i amb una força física tremenda, i la Thena (Angelina Jolie, un dels dos noms amb més caixet del repartiment), la deessa guerrera de la mitologia grega, una autèntica addicta a la lluita que pot crear armes amb energia còsmica del no-res. 

Mantenen una bonica amistat que serà cabdal a partir d'un gir de la història que els durà a viure junts, apartats de la resta, durant segles, però tots dos, de manera individual, també tenen moments estel·lars.

Que hi hagi parelles de personatges -no necessàriament romàntiques, com hem vist amb els immediatament anteriors- em va molt bé perquè aquesta part de la crítica no s'allargui gaire, però els últims amb els que ho puc fer són la Makkari (Lauren Ridloff), amb velocitat sobrehumana, i en Druig (Barry Keoghan), capaç de manipular les ments. 

I queden els que he d'esmentar per separat, començant per en Kingo (Kumail Nanjiani, vist a Silicon Valley), que dispara boles d'energia amb les mans i que posa un destacat contrapunt humorístic en una pel·lícula que també té els seus moments de comèdia, com és habitual a Marvel, sigui quina sigui la gravetat de les amenaces a què s'enfronten els personatges dels seus films. En el seu cas, a més, juga força amb els tòpics indis -malgrat que l'actor és paquistanès-, accentuats al present. 

Admeto que em descol·loca una mica el personatge de l'Sprite (Lia McHugh), eterna amb aspecte de nena que pot crear il·lusions útils a l'hora d'escapar-se dels atacs d'un enemic superior, i que té un caràcter esquerp i es mostra desencantada amb la Humanitat. Al present viu amb la Sersi a Londres. 

A continuació vull parlar d'en Phastos (Brian Tyree Henry), inventor d'estris tecnològicament avançats amb la capacitat de fer unes particulars presentacions i materialitzacions al respecte, que desitjaria poder ensenyar als humans per tal que la civilització avancés més de pressa, però els altres el convencen que es dosifiqui en aquest sentit. Es declara contrari a la violència, a la qual només recorre si és estrictament necessari.

Acabo el repàs de personatges amb l'Ajak (Salma Hayek, l'altra actriu amb més caixet del repartiment), capaç de guarir qualsevol ferida, però sobretot la líder del grup i l'enllaç amb els Celestials, que serien els éssers còsmics per als quals treballen els Eternals.

Una líder ha de fer front a situacions complicades, i també es pot equivocar en les seves decisions, com anirem veient en un relat farcit de dilemes ètics que acompanyen i donen profunditat a les espectaculars escenes de combat que, per cert, tenen uns efectes especials exquisits.

Eternals narra la lluita de segles dels seus protagonistes contra els perillosos Deviants, que han tornat amb més poder que mai, però quan coneixem l'autèntic objectiu de la seva missió la pel·lícula agafa un to molt més fosc i dramàtic que la fa encara més interessant. 

Sense conèixer res d'aquests superherois primigenis més enllà del que he vist durant el film, trobo que és una de les històries més interessants de Marvel, i em sap greu llegir que la seva acollida no ha estat bona (de fet, crec que l'opinió popular al respecte està molt polaritzada). 

Però m'és igual, perquè a mi m'ha agradat molt, i coses com les referències a DC -és la primera vegada que Marvel reconeix la Distingida Competència en una pel·lícula, mentre que als productes de DC passa no sovint, però sí de tant en tant-, el somriure que no podem evitar en veure dos actors de Game of Thrones (no ho he dit perquè té un personatge molt secundari, però hi surt en Kit Harington, el Jon Snow televisiu) i sentir-los dir el nom de la Sersi, o el fet que hi apareguin el primer superheroi obertament gai i la primera superheroïna sordmuda de l'Univers Cinematogràfic Marvel, li donen punts extra. 

 

Sèries: Transparent

La sèrie de què vull parlar avui segurament no m'hauria cridat especialment l'atenció si no hagués estat perquè va guanyar un Globus d'Or, premi que també es va endur el seu protagonista a més de l'Emmy en la mateixa categoria. 

El fet que ja el conegués com un dels protagonistes d'Arrested Development va acabar de donar-me l'empenta que segurament no necessitava, i és que en els darrers anys hi ha sèries que transmeten bones sensacions abans que les comencem a mirar, de manera que és un encert posar-s'hi, i Transparent no és pas cap excepció.

No cal dir que, a banda de la gent que hi surt, trio les sèries que miro sobretot pel tema que tracten, i en aquest cas n'és un que m'interessa especialment: la transsexualitat. De fet, Transparent és una sèrie sobre les difuses fronteres de la sexualitat, l'específica manera que cadascú de nosaltres té de viure el sexe i les dificultats i patiments que comporta l'obsessió per a etiquetar les orientacions sexuals, siguin en el sentit que siguin, i considerar-les inamovibles.

La qüestió és que la presentava amb èxit Amazon Studios, que l'havia produït -creada per la Jill Solloway- i la distribuïa per streaming tal com fan altres serveis més coneguts, com Netflix, i també amb una temporada sencera disponible des del primer dia, amb 10 episodis que es van poder veure a partir del 6 de febrer de 2014 i 10 més, de la segona temporada, que van arribar a la plataforma el 30 de novembre de 2015. A l'estat espanyol s'ha pogut veure a la plataforma Yomvi, per sort amb una versió original subtitulada que m'ha permès seguir almenys la segona temporada en alta definició i sense haver de descarregar res.

Protagonitza la història la Maura Pfefferman, abans Morton "Mort" Pfefferman, que havent-se retirat de la docència universitària decideix finalment anunciar als seus fills que sempre s'ha identificat com a dona i que a partir d'ara la persona que coneixien com a pare ja no existeix. Ara és un "trans parent", joc de paraules de què reconec que m'he adonat precisament en escriure aquesta entrada.

Tot i que duia una vida en aparença completament de persona cisgènere, és a dir la d'algú en qui la identitat de gènere coincideix amb el sexe biològic, en realitat practicava el transvestisme des de feia molts anys, activitat a què recorria de manera clandestina però més aviat com un entreteniment, fins que es va adonar que sempre s'havia sentit dona.

És un personatge interessantíssim, la Maura -que es veu que està inspirada en un cas real concret-, perquè a través d'ella veiem com és un procés d'aquesta mena, però també aspectes de la seva vida en què de vegades no pensem quan se'ns narra una història d'aquestes característiques: a banda d'un obvi tema central com és l'acceptació de la identitat de gènere de manera pública, que ja és prou traumàtic i complicat, la Maura és una persona amb inquietuds que no tenen res a veure amb aquesta qüestió, i amb moltes cares i capes de profunditat que ens fan adonar que, al cap i a la fi, Transparent és la història d'una persona.

La interpreta magníficament en Jeffrey Tambor, reconegut per l'Emmy i el Globus d'Or, en un paper completament diferent del que havia dut a terme a la coral Arrested Development, i ens convenç després del possible escepticisme inicial, causat per culpa del perfil fisic de l'actor, gens andrògin.

En realitat Transparent no és la història d'una persona. Perquè al cap de pocs capítols, si és que n'arribem a necessitar més de dos per a adonar-nos-en, veiem com els altres personatges no són accessoris, sinó que tenen una importància cabdal en la història, i cadascun d'ells ens mostra diferents lluites amb la identitat de gènere, l'orientació sexual i la manera d'entendre les relacions afectives.

És fàcil caure en la temptació de ridiculitzar el pare o pensar que és grotesc, però la filla gran, la Sarah (Amy Landecker), per exemple, deixa un matrimoni amb dos fills per tornar amb un antic amor que resulta que és una dona. Però més endavant també veiem que la seva vida sentimental i sexual és un desastre i, en la seva maduresa, continua explorant per descobrir què és el que realment desitja en aquest àmbit.

El fill mitjà, en Josh (Jay Duplass, un dels germans Duplass, responsables de la sèrie Togetherness, per exemple, que ell també dirigeix i escriu), és clarament heterosexual, però la seva vida ha estat marcada -i encara és així- per la història que va tenir amb la seva mainadera quan tenia 15 anys.

Al contrari que les seves germanes, no accepta tan fàcilment la transició del pare, però per la seva banda les relacions que té amb les dones són d'allò més desastroses i no és ningú per a donar lliçons.

No li va gaire millor a la filla petita, l'Ali (Gaby Hoffmann), que és poc responsable, no treballa ni sap ben bé què vol, de manera que fluctua entre l'heterosexualitat i l'homosexualitat, a més d'explorar diverses maneres d'expressar la seva identitat de gènere, en general amb molts elements masculins i un estilisme que fereix els ulls.

Tanmateix, per alguna raó, és un personatge que es fa simpàtic i desperta un sentiment de protecció en veure-la tan fràgil, encara que intenti demostrar el contrari.

Finalment la mare de tots tres, i exdona del/la protagonista, la Shelly (Judith Light), sabia que el seu marit sentia que en realitat era una dona nascuda en un cos equivocat, i al principi feia veure que no se n'adonava, però ja fa temps que ho ha acceptat i ara, per fi, no cal que ho continuï amagant als seus fills.

Ja no viu amb ell, sinó amb un segon marit, però tenen bona relació i precisament des que ha esdevingut la Maura aquesta relació s'ha vist reforçada i donarà lloc a un dels temes més interessants per a reflexionar amb la sèrie.

Transparent és, doncs, la història de la Maura, però també la dels seus fills i la seva exdona, tots ells impactats de diverses maneres per la revelació i processant el canvi a la seva particular manera, però alhora lluitant amb problemes personals que, per la naturalesa de la sèrie, tenen a veure sovint amb la sexualitat, però que no deixen de banda altres qüestions quotidianes que permeten que qualsevol mena d'espectador, de qualsevol orientació o identitat sexual, es pugui identificar amb aquests personatges.

La transsexualitat o les diverses orientacions sexuals no són temes que s'hagin tractat precisament poc, a la ficció, però en aquesta sèrie considerada de comèdia (jo hi afegiria el cognom adjectival "dramàtica") es fa amb una sensibilitat diferent, més propera i menys esperpèntica del que podríem pensar erròniament al principi.



Amb un estil realista, roçant el moviment cinematogràfic conegut com a mumblecore -caracteritzat pel naturalisme interpretatiu i textual, el baix pressupost i els temes quotidians, entre altres elements-, no esperem veure-hi elements de fantasia, efectes especials de cap mena, filigranes pel que fa a l'edició o girs argumentals dels que ens deixen garratibats.

De fet, es podria considerar una sèrie lenta, no apta per a públic impacient, però personalment la trobo interessantíssima, didàctica i útil per a desfer-se de prejudicis sobre l'encasellament de la identitat afectiva, sentimental i sexual de les persones, que mai no és del tot fixa, ni inamovible, ni millor o pitjor que la de la gent que ens envolta.

Alan Scott, gai en la seva nova encarnació

El tema d'avui no és pas notícia, o si més no es tracta de quelcom que els fans dels còmics de DC saben des de fa unes setmanes, però com que el 28 de juny és el dia de l'Orgull LGBT (lesbià, gai, bisexual i transsexual) és avui que en parlaré.

Diversos mitjans no especialitzats en còmics, tot demostrant més o menys coneixements dels còmics de DC, se n'han fet ressò, i és una llàstima perquè això significa que l'homosexualitat encara no està normalitzada, però jo també ho vull fer perquè, tot i que penso que és una cosa de la qual no hauria de ser necessari parlar, és un pas endavant per a l'esmentada normalització dels personatges LGBT als còmics.

Resulta que el nou Alan Scott, que fins ara havia estat el Green Lantern de la primera col·lecció que va dur aquest nom i un estimat membre dels herois de l'Edat d'Or que apareixia al present com a anomalia del multivers juntament amb altres superherois veterans, ha estat redissenyat com a gai en la seva nova encarnació dins l'onada de rellançaments que DC Comics va aplicar a totes les seves col·leccions la tardor de 2011.

En aquest cas concret passa al número 2 d'Earth 2, que pertany a una nova onada de col·leccions i que en teoria té data d'agost, però altres fonts en situen la sortida el 6 de juny. El cas és que ja es pot trobar per internet, i així l'he llegit. Aquí els herois de Terra-2, els superherois envellits que coneixíem abans del rellançament, apareixen redissenyats amb nous orígens i un aspecte jove, tot i que en el món actual (o una de les versions del món actual), i l'Alan Scott és gai. 

Podem veure en aquestes pàgines que manté una relació a distància però estable amb un home i que fins i tot li proposa matrimoni, tot plegat amb molt bon gust i sense estereotipar cap dels dos personatges. Curiosament, però, l'única relació de l'Alan Scott amb l'homosexualitat abans d'aquest redisseny era que un dels seus fills, l'Obsidian, era gai (i en aquesta pàgina hi tenim una broma al respecte):

S'ha de dir, però, que malgrat tota l'atenció que aquest tema ha despertat entre els lectors de còmics i els mitjans de comunicació generalistes i morbosos, la gran majoria de pàgines dels dos primers números de la col·lecció mostren altres herois, i se sap ben poc d'aquesta nova versió del Green Lantern de Terra-2, que serà el protagonista de la tercera entrega. 

Kevin Keller, un referent

Animat per la gent d'It's not a phase i en consonància amb el repàs que vaig fer fa poc dels principals personatges LGBT al món dels còmics, avui faré una entrada sobre en Kevin Keller, el primer personatge gai d'Archie Comics. Primer de tot hauríem de dir què és Archie Comics, oi? Trobo que sí. 

Doncs Archie Comics és una editorial de còmic dels Estats Units que va néixer el 1939 i que durant la seva història ha publicat un munt de còmics i ha anat creant un univers de personatges al voltant dels adolescents Archie Andrews, Betty Cooper i Veronica Lodge, entre altres.

Repassar tota la història no només de l'editorial sinó també d'aquests personatges seria massa llarg i ens desviaria del propòsit d'avui, però sense haver-ne llegit mai cap, em fa l'efecte que aquests còmics al voltant del personatge de l'Archie Andrews (nascut el 1941 al número 22 de Pep Comics, per cert) han tingut al llarg de les dècades un to més aviat carrincló. És per això que trobo especialment interessant que hagin fet aparèixer, encara que no fins el 2010, un personatge gai, el d'en Kevin Keller, presentat al número 202 de Veronica. 

La Veronica, que històricament era una de les dues noies amb les que sortia l'Archie, s'enamora d'ell, però esclar, hi ha un petit problema que fa la seva relació impossible: el noi no mostra cap interès romàntic per ella, no perquè tingui res de dolent, sinó perquè senzillament és una noia i a ell no li agraden.

El personatge, creat per en Dan Parent (que va ser nominat als premis GLAAD d'aquest 2011), és segons el seu creador la manera d'acostar els còmics de l'Archie al segle XXI, i de normalitzar també en els còmics la presència de personatges no heterosexuals com s'havia començat a fer ja al cinema i les sèries de televisió. Una mica tard, però val més això que mai, oi? Sigui com sigui en Kevin Keller es va integrar perfectament a la colla, fins i tot representa que és fill d'un militar que recolza que vulgui seguir la seva carrera tot i les dificultats que suposa voler-la seguir essent homosexual, i va tenir una minisèrie amb el seu propi nom que va durar quatre números.

Però la cosa no s'acaba aquí, sinó que aquest mes s'ha anunciat que a partir de febrer de 2012 tindrà la seva pròpia col·lecció regular, que passarà a formar part de l'univers Archie Comics com tantes altres, i a més apareixerà també a la ressuscitada sèrie Life with Archie, que ara es basa en històries paral·leles futures on l'Archie és casat amb una de les dues noies a cadascuna de les línies, i hi apareixerà casant-se, cosa que segur que farà feliços els fans d'aquest popularíssim personatge (diu que només 7 persones van cancel·lar la seva subscripció als còmics a causa de la seva arribada). 

Personatges LGBT als còmics

Avui és el dia de l'Orgull LGBT (Lesbià, Gai, Bisexual i Transsexual), i donada la naturalesa d'aquest bloc podria fer una entrada sobre els personatges d'aquest col·lectiu que apareixen en sèries i/o pel·lícules (per als videojocs, aquí), però m'estimo més fer-ho sobre còmics. De fet, no seria la primera vegada que en parlo, perquè ho vaig fer per comentar una escena de Gotham Central (on l'entrada de la Starfire esvalotava el galliner de la comissaria, amb la Renée Montoya i la Capitana Maggie Sawyer incloses) i també per desmentir la gastadíssima conya de la relació entre en Batman i en Robin.

Ja sabeu que sóc més de DC que de Marvel, i hi ha exemples de personatges homosexuals a totes dues editorials, però em centraré més en la que prefereixo. Parlo concretament dels personatges de l'esmentada Renée Montoya i la Kate Kane, ara The Question i Batwoman respectivament en les seves identitats superheroiques. 

El cas de la Renée el coneixem d'abans, perquè es va destapar a Gotham Central en una premiada línia argumental escrita per en Greg Rucka, el mateix guionista que després faria sortir de l'armari la Batwoman. Bé, en realitat aquesta és lesbiana des que el personatge es va recuperar per a l'Univers DC, mentre que la Renée es va estar uns quants anys dins l'armari. Totes dues havien tingut una relació en el passat i la tornen a tenir breument a la molt recomanable 52. M'agrada, aquesta relació, perquè tots dos personatges em cauen molt bé, i perquè és presentada amb realisme, tacte i sense morbositat innecessària.

Altres personatges els vaig descobrir en aquesta web que recopila la presència del col·lectiu LGBT als còmics. Tenim per exemple les amazones de Wonder Woman, que han viscut sempre en un ambient únicament femení. O aquest exemple que m'agrada especialment:

En Terry Berg, amic d'en Kyle Rayner de l'època en què aquest era l'únic Green Lantern, a l'etapa escrita per en Judd Winick, especialista en tocar de manera realista i respectuosa temes que habitualment no es toquen als còmics, com el VIH o l'homosexualitat, per la qual ha rebut alguns premis de la GLAAD. En aquest cas, en Terry està penjat d'en Kyle, que quan se n'assabenta hi reacciona d'una manera exemplar, fent conya com podem veure a la imatge, on en Terry li diu que el seu cul no és gran cosa i en Kyle li diu que se sent ferit i que, al contrari, té un darrere magnífic. A més, l'ajuda a acceptar la seva situació convencent-lo que no hi ha res de dolent. Per desgràcia, no tothom ho veu de la mateixa manera i el personatge serà, al cap d'un temps, víctima d'una brutal pallissa homòfoba.

Per part de Marvel tenim la Black Cat, enemiga-amant d'en Peter Parker (Spider-man), que representa que és bisexual, o en Colossus, un clàssic dels X-Men que en la seva versió Ultimate és gai, mentre que a la de sempre ha tingut diverses relacions amb noies, entre les quals la més coneguda la que va tenir amb la Kitty Pride, complicada per la diferència d'edat que hi havia entre ells. Tot i així, a la versió Ultimate la seva orientació no és ben rebuda pel seu amic Nightcrawler (a la imatge, on ho descobreix quan en Colossus li diu que anirà a un ball amb el personatge Northstar, també gai i pel que sembla el primer que va sortir de l'armari als còmics de superherois, als anys 80, però només de manera insinuada perquè llavors la censura no ho permetia) i els altres li acostumen a fer conyes.

Una altra parella gai de Marvel la tenim amb en Hulkling i en Wiccan, dels Young Avengers, que queda més que evident al diàleg que tenen a la imatge. De fet, llegeixo a la Wikipedia que en Wiccan, abans de dir-se així, es deia Asgardian, però la Hawkeye li va suggerir que se'l canviés per tal d'evitar brometes i sobrenoms que no diré aquí però que podeu deduir. També llegeixo que als còmics hi va haver problemes amb la premsa quan es va saber, però crec que els va anar millor que no pas al Colossus.

Tornem a l'univers DC perquè el personatge de la Holly Robinson, que després va substituir la Selina Kyle temporalment com a Catwoman quan aquesta va ser mare, té una relació amb una dona.

Per la seva banda, el protagonista de Hellblazer, en John Constantine, ha tingut diverses relacions amb homes i es declara bisexual. També ho és la Mística de Marvel. I fem el salt novament a DC, perquè el personatge de l'Obsidian, fill de l'Alan Scott, el primer Green Lantern, també és gai, tot i que va trigar a acceptar-ho. I va tenir (no sé si encara la té) una relació duradora amb en Damon Matthews, fiscal federal.

Altre cop a Marvel, a la realitat alternativa Exiles la Mary Jane és l'Spider-woman i té una relació amb la Sunfire. Hi ha molts més exemples, tant a Marvel com a DC, passant també per altres editorials més independents o segells com Vertigo, on per exemple hi ha The Sandman, amb uns quants personatges homosexuals, però no acabaríem mai i volia destacar els més coneguts i/o rellevants.

Pel que fa al manga, també hi ha personatges LGBT, però generalment es poden dividir entre els gais ridiculitzats o tractats de manera humorística i exagerada (el General Blue de Bola de Drac), sovint transvestits (la Nuriko de Fushigi Yûgi), i els gais estilitzats i andrògins que són caracteritzats d'una manera més seriosa i respectuosa però que tot i així són poc realistes i estan enfocats a atraure un públic bàsicament femení. Seria el cas d'en Subaru i en Seishirô de Tokyo Babylon i X, confirmats, o d'altres de fortament insinuats com en Tôya i en Yukito de Sakura, la caçadora de cartes, on també s'insinua que la Tomoyo és lesbiana perquè està aparentment enamorada de la Sakura.

Pel que fa a les lesbianes, tampoc no en trobem massa casos, però un que sí que és conegut és el de les Sailors Neptú i Urà, parella oficial a Sailor Moon. Tot i així, estan una mica estereotipades i la Sailor Urà, quan no duu l'uniforme, va vestida com un noi.

Parlo de personatges LGBT que apareixen al manga general, però també hi ha el manga de gènere homosexual amb totes les seves variants, tan diverses com passa amb la resta de gèneres del còmic japonès, entre les quals les més conegudes són el yaoi (relacions entre nois) i el yuri (relacions entre noies). I aquestes que són més conegudes són precisament les que mostren relacions idealitzades on tot va bé i, a més, molts personatges no accepten la seva homosexualitat i consideren les seves experiències com a "relliscades". També hi ha manga obertament gai i més realista, fet per i per a gais, per exemple, el que es coneix com a bara, però ja estem parlant d'un gènere molt específic.

En general, doncs, podem dir que la presència del col·lectiu LGBT als còmics ha anat creixent durant les últimes dècades, que sobretot als còmics de superherois cada cop es mostren més obertament i amb més realisme (els problemes que tenen per ser el que són no deixen de ser un reflex de la realitat), i que contribueixen a caracteritzar els personatges en les seves vides privades, cosa que no influeix en les seves tasques com a superherois. Encara queda camí per recórrer, sobretot al manga, però a mi em sembla que no pinta gens malament.