Sèries: Transparent

La sèrie de què vull parlar avui segurament no m'hauria cridat especialment l'atenció si no hagués estat perquè va guanyar un Globus d'Or, premi que també es va endur el seu protagonista a més de l'Emmy en la mateixa categoria. 

El fet que ja el conegués com un dels protagonistes d'Arrested Development va acabar de donar-me l'empenta que segurament no necessitava, i és que en els darrers anys hi ha sèries que transmeten bones sensacions abans que les comencem a mirar, de manera que és un encert posar-s'hi, i Transparent no és pas cap excepció.

No cal dir que, a banda de la gent que hi surt, trio les sèries que miro sobretot pel tema que tracten, i en aquest cas n'és un que m'interessa especialment: la transsexualitat. De fet, Transparent és una sèrie sobre les difuses fronteres de la sexualitat, l'específica manera que cadascú de nosaltres té de viure el sexe i les dificultats i patiments que comporta l'obsessió per a etiquetar les orientacions sexuals, siguin en el sentit que siguin, i considerar-les inamovibles.

La qüestió és que la presentava amb èxit Amazon Studios, que l'havia produït -creada per la Jill Solloway- i la distribuïa per streaming tal com fan altres serveis més coneguts, com Netflix, i també amb una temporada sencera disponible des del primer dia, amb 10 episodis que es van poder veure a partir del 6 de febrer de 2014 i 10 més, de la segona temporada, que van arribar a la plataforma el 30 de novembre de 2015. A l'estat espanyol s'ha pogut veure a la plataforma Yomvi, per sort amb una versió original subtitulada que m'ha permès seguir almenys la segona temporada en alta definició i sense haver de descarregar res.

Protagonitza la història la Maura Pfefferman, abans Morton "Mort" Pfefferman, que havent-se retirat de la docència universitària decideix finalment anunciar als seus fills que sempre s'ha identificat com a dona i que a partir d'ara la persona que coneixien com a pare ja no existeix. Ara és un "trans parent", joc de paraules de què reconec que m'he adonat precisament en escriure aquesta entrada.

Tot i que duia una vida en aparença completament de persona cisgènere, és a dir la d'algú en qui la identitat de gènere coincideix amb el sexe biològic, en realitat practicava el transvestisme des de feia molts anys, activitat a què recorria de manera clandestina però més aviat com un entreteniment, fins que es va adonar que sempre s'havia sentit dona.

És un personatge interessantíssim, la Maura -que es veu que està inspirada en un cas real concret-, perquè a través d'ella veiem com és un procés d'aquesta mena, però també aspectes de la seva vida en què de vegades no pensem quan se'ns narra una història d'aquestes característiques: a banda d'un obvi tema central com és l'acceptació de la identitat de gènere de manera pública, que ja és prou traumàtic i complicat, la Maura és una persona amb inquietuds que no tenen res a veure amb aquesta qüestió, i amb moltes cares i capes de profunditat que ens fan adonar que, al cap i a la fi, Transparent és la història d'una persona.

La interpreta magníficament en Jeffrey Tambor, reconegut per l'Emmy i el Globus d'Or, en un paper completament diferent del que havia dut a terme a la coral Arrested Development, i ens convenç després del possible escepticisme inicial, causat per culpa del perfil fisic de l'actor, gens andrògin.

En realitat Transparent no és la història d'una persona. Perquè al cap de pocs capítols, si és que n'arribem a necessitar més de dos per a adonar-nos-en, veiem com els altres personatges no són accessoris, sinó que tenen una importància cabdal en la història, i cadascun d'ells ens mostra diferents lluites amb la identitat de gènere, l'orientació sexual i la manera d'entendre les relacions afectives.

És fàcil caure en la temptació de ridiculitzar el pare o pensar que és grotesc, però la filla gran, la Sarah (Amy Landecker), per exemple, deixa un matrimoni amb dos fills per tornar amb un antic amor que resulta que és una dona. Però més endavant també veiem que la seva vida sentimental i sexual és un desastre i, en la seva maduresa, continua explorant per descobrir què és el que realment desitja en aquest àmbit.

El fill mitjà, en Josh (Jay Duplass, un dels germans Duplass, responsables de la sèrie Togetherness, per exemple, que ell també dirigeix i escriu), és clarament heterosexual, però la seva vida ha estat marcada -i encara és així- per la història que va tenir amb la seva mainadera quan tenia 15 anys.

Al contrari que les seves germanes, no accepta tan fàcilment la transició del pare, però per la seva banda les relacions que té amb les dones són d'allò més desastroses i no és ningú per a donar lliçons.

No li va gaire millor a la filla petita, l'Ali (Gaby Hoffmann), que és poc responsable, no treballa ni sap ben bé què vol, de manera que fluctua entre l'heterosexualitat i l'homosexualitat, a més d'explorar diverses maneres d'expressar la seva identitat de gènere, en general amb molts elements masculins i un estilisme que fereix els ulls.

Tanmateix, per alguna raó, és un personatge que es fa simpàtic i desperta un sentiment de protecció en veure-la tan fràgil, encara que intenti demostrar el contrari.

Finalment la mare de tots tres, i exdona del/la protagonista, la Shelly (Judith Light), sabia que el seu marit sentia que en realitat era una dona nascuda en un cos equivocat, i al principi feia veure que no se n'adonava, però ja fa temps que ho ha acceptat i ara, per fi, no cal que ho continuï amagant als seus fills.

Ja no viu amb ell, sinó amb un segon marit, però tenen bona relació i precisament des que ha esdevingut la Maura aquesta relació s'ha vist reforçada i donarà lloc a un dels temes més interessants per a reflexionar amb la sèrie.

Transparent és, doncs, la història de la Maura, però també la dels seus fills i la seva exdona, tots ells impactats de diverses maneres per la revelació i processant el canvi a la seva particular manera, però alhora lluitant amb problemes personals que, per la naturalesa de la sèrie, tenen a veure sovint amb la sexualitat, però que no deixen de banda altres qüestions quotidianes que permeten que qualsevol mena d'espectador, de qualsevol orientació o identitat sexual, es pugui identificar amb aquests personatges.

La transsexualitat o les diverses orientacions sexuals no són temes que s'hagin tractat precisament poc, a la ficció, però en aquesta sèrie considerada de comèdia (jo hi afegiria el cognom adjectival "dramàtica") es fa amb una sensibilitat diferent, més propera i menys esperpèntica del que podríem pensar erròniament al principi.



Amb un estil realista, roçant el moviment cinematogràfic conegut com a mumblecore -caracteritzat pel naturalisme interpretatiu i textual, el baix pressupost i els temes quotidians, entre altres elements-, no esperem veure-hi elements de fantasia, efectes especials de cap mena, filigranes pel que fa a l'edició o girs argumentals dels que ens deixen garratibats.

De fet, es podria considerar una sèrie lenta, no apta per a públic impacient, però personalment la trobo interessantíssima, didàctica i útil per a desfer-se de prejudicis sobre l'encasellament de la identitat afectiva, sentimental i sexual de les persones, que mai no és del tot fixa, ni inamovible, ni millor o pitjor que la de la gent que ens envolta.

Sèries: Arrested Development

La sitcom o comèdia de situació és un gènere televisiu, dins la comèdia, que no acostumo a seguir gaire. Són comptades les obres d'aquest estil que em criden l'atenció i que acabo considerant realment meritòries, però el cas d'avui és un dels que valen la pena, i ho diuen també diverses llistes de millors sèries de la història de la televisió, trobo que de manera encertada.

Arrested Development és una sèrie creada per Mitchell Hurwitz i emesa a la Fox originalment entre 2003 i 2006, amb tres temporades que narren els esforços del seu protagonista principal per a tirar endavant després que l'empresa familiar hagi estat involucrada en un escàndol financer (tema recurrent ja en aquella època) i cap dels seus altres membres tingui la més mínima intenció d'abandonar l'estil de vida a què s'havien acostumat.

Són tots plegats, llevat d'ell, uns irresponsables manipuladors i materialistes, i sense cap mala intenció, només per pur egoisme, no paren de posar pals a les rodes a l'única persona que té les idees clares i pot fer alguna cosa per a netejar el nom i els comptes de l'empresa.

Ell és en Michael Bluth (Jason Bateman), és el fill mitjà i el més decent dels personatges. Vidu des de fa dos anys quan comença la sèrie, fa tot el que pot, tot mantenint la calma amb estoïcisme davant l'absurd que l'envolta per tal de canviar la situació de la seva família, que també lluita per mantenir unida tot i els caràcters incompatibles de cadascun dels seus membres, i sobretot vol mantenir-se unit al seu fill com si fossin els millors amics.

En GOB (pronunciat job), que ve de George Oscar Bluth (Will Arnett), és el gran, però un vividor pagat de si mateix que es pensa que es guanyarà la vida com a il·lusionista malgrat la poca habilitat que té a l'hora d'executar els trucs. Probablement el més tocat de l'ala de tots, qualsevol conversa amb ell és pràcticament impossible.

En Byron "Buster" Bluth (Tony Hale, que ara triomfa a Veep) és el fill més jove, però té un caràcter extremament infantil que voreja, aparentment, el retard mental. La llista de fòbies i al·lèrgies que té, sumades al seu emmarament, el converteixen en el personatge més fràgil de la sèrie, però també en un dels més divertits i, sens dubte, el més innocent.

La Lindsay Bluth (Portia de Rossi) també és la germana mitjana, perquè és la bessona d'en Michael. Té un alt concepte del seu atractiu físic, a més de ser egoista i materialista com tants altres personatges. No té cap pressa a trobar feina i viu en un matrimoni infeliç.

El seu marit és en Tobias Fünke (David Cross), un psiquiatre que ha perdut la llicència i es vol dedicar, sense èxit, a la interpretació. Té por de quedar-se despullat del tot (sempre duu com a mínim uns shorts texans a sota de tot) i sempre fa comentaris que duen les persones del seu entorn a plantejar-se si és gai. No ho és, però el resultat d'aquesta manera de ser li proporciona els mateixos resultats, que entre altres coses afecten el seu matrimoni amb la Lindsay. 

En George Michael Bluth (Michael Cera, ara força més conegut per papers com el de Scott Pilgrim) és el fill d'en Michael i odia el seu propi nom per les inevitables reminiscències del cantant pop dels anys 80. És tranquil, tímid i bon jan, però tot i que intenta tenir bona relació amb el seu pare també se sent incòmode i pressionat per no decebre'l. Quan pràcticament tota la família se'n va a viure a una de les cases model de la companyia es retroba amb la seva cosina, que feia anys que no veia, i se n'enamora. Tot i així té una xicota, l'Ann (Mae Whitman), que destaca tan poc que sembla que ningú la vegi, i quan sí que la veuen no poden evitar mostrar la mala opinió que tenen del seu aspecte.

És la Mae "Maeby" Fünke (Alia Shawkat), filla de la Lindsay i en Tobias, que brutalment negligida per part dels seus pares es dedica a intentar cridar-los l'atenció amb maquinacions que li van polint l'astúcia. Tot plegat fa que esdevingui terriblement independent i que sovint la confonguin amb una persona adulta, cosa que aprofita sempre que pot.

La culpa de la situació en què es troben els Bluth és d'en George (Jeffrey Tambor, recentment premiat als Globus d'Or pel seu paper protagonista a la sèrie Transparent), l'avi, que duia l'empresa fins que es van descobrir les seves males pràctiques i el van empresonar. Bona part de la sèrie es dedica a ordir plans per a escapar i, de tant en tant, li surten bé.

 

L'àvia, la Lucille (Jessica Walters), és la matriarca de la família i el personatge més odiós de tots. És alcohòlica i és la més egoista, manipuladora i irresponsable de tots, a més de maltractar emocionalment tots els seus fills i també el marit. Sense cap mena d'escrúpol, continua emprant els diners bruts de l'empresa per a pagar-se els capricis a què no pensa renunciar.

Tot i que la família estaria completa amb els que ja he repassat, he d'esmentar també alguns dels magnífics secundaris, un dels més destacats dels quals la veïna i amiga-rival de la Lucille, la Lucille Austero (la llegendària Liza Minnelli), que els altres anomenen "Lucille 2" i pateix vertigen crònic i comença la sèrie, per culpa d'un equívoc, mantenint una relació amb l'innocent Buster. 

Però també, sense imatge, vull esmentar l'inepte advocat Barry Zuckerkorn (Henry Winkler), la boja examant d'en George, la Kitty Sánchez (Judy Greer), el nen adoptat Annyong Bluth (Justin Lee), l'exitós mag Tony Wonder (Ben Stiller) o la britànica Rita Leeds (Charlize Theron), a més d'altres cares conegudes com l'Amy Poehler, que aquí interpreta la fallida muller d'en GOB, o la Julia Louis-Dreyfus (Veep i anteriorment Seinfeld), que fa el paper d'una advocada cega.

Com qualsevol sitcom, a Arrested Development gaudim amb constants malentesos que neixen d'errors, mentides, afers romàntics, dubtes sobre paternitat i tota mena de situacions típiques i tòpiques. Així doncs, què és el que fa d'aquesta sèrie una de les més ben valorades del seu gènere? Per què és tan especial?

Doncs per la seva presentació, basada en guions intel·ligentíssims, jocs de paraules i dobles sentits brillants, bromes i temes recurrents basades en molts casos en frases i expressions típiques dels personatges, insinuacions, autocensura intencionada, la narració en off del director i productor Ron Howard (que és un dels seus responsables) i un humor autoreferencial (fins al punt que de vegades hi ha fins i tot referències a la vida real dels actors) que aprofita els detalls més mínims dels episodis ja emesos i, el que és més impressionant, també apel·la a esdeveniments futurs que efectivament esdevenen reals i ens fan pensar que la sèrie és un tot perfectament pensat, escrit i lligat. Res no és casual, com a la majoria de comèdies de situació.

Però malgrat la seva qualitat i les bones crítiques que tenia els índexs d'audiència no eren bons, i la inclement Fox la va cancel·lar en acabar la tercera temporada. Ara bé, després de 7 anys d'especulacions i negociacions per mirar de tirar endavant la història (es va arribar a parlar d'una pel·lícula), el 2013 va tenir lloc el miracle: Netflix, la plataforma online de subscripció a pel·lícules i sèries, la va rescatar i en va produir una quarta temporada que, sens dubte, representava una immensa alegria per a tots els seus fans i que recuperava tots els actors originals, fins i tot els secundaris, i n'introduïa d'altres d'interessants, com l'Isla Fisher, que fa de Rebel Alley, filla il·legítima d'en Ron Howard, que aquest cop surt força en pantalla.

El que passa és que, diuen que per problemes de disponibilitat dels actors, aquesta vegada l'estructura dels episodis va canviar completament i es van presentar, tots 15 alhora (una constant a Netflix), com una complexa història de múltiples punts de vista al voltant d'uns mateixos esdeveniments, inicialment concebuda per tal de permetre seguir els episodis, centrats cadascun en un personatge —i per tant renegant de l'estil establert—, en qualsevol ordre. Es veu que la idea de la intercanviabilitat va ser descartada, al final hi ha un ordre i el resultat va ser un batibull que la crítica va rebre amb més fredor que aquelles tres primeres temporades que estimava d'una manera tan unànime.

Trames paral·leles molts difícils de seguir malgrat el repàs constant amb informació afegida a cada episodi, i força avorrides en la majoria dels casos (les més interessants són les d'en Michael i en George Michael), poques escenes amb el repartiment principal al complet —i diuen que s'ha fet força ús dels dobles d'esquena i algun croma (fons verd amb imatges superposades)— i la innecessària insistència a col·locar cronològicament alguns esdeveniments just al final de la tercera temporada malgrat l'evident envelliment de gairebé tots els intèrprets (flagrant en alguns casos, amb cirurgia estètica i tot), per a mi embruten el llegat d'aquelles glorioses 3 primeres temporades d'Arrested Development.

Si ho hagués sabut l'hauria mirat igualment, sí, però com quan ens mirem l'actuació d'un artista retirat que torna temporalment i de manera excepcional, és a dir amb una barreja de reconeixement pels assoliments del passat i alhora de compassió per la seva decadència. No em penedeixo, però, d'haver-la mirat. La considero un experiment i al cap i a la fi recupera els personatges dels quals volia saber més coses i, si no la comparem amb les altres temporades, tampoc no està tan malament.

Diuen que les seqüeles no són bones, però en aquest cas el problema va ser la mala execució d'una idea aparentment bona i sens dubte ambiciosa. Potser els seus creadors haurien d'haver esperat un moment més adequat, amb tots els actors compromesos amb el projecte i uns quants retocs al guió. Malgrat aquesta relliscada, però, sembla força clar que les aventures dels Bluth acabaran amb una cinquena temporada i la posterior pel·lícula, i és que la quarta temporada acaba, com tots els episodis de la sèrie, amb un avançament del que vindrà.