Sèries: Arrested Development

La sitcom o comèdia de situació és un gènere televisiu, dins la comèdia, que no acostumo a seguir gaire. Són comptades les obres d'aquest estil que em criden l'atenció i que acabo considerant realment meritòries, però el cas d'avui és un dels que valen la pena, i ho diuen també diverses llistes de millors sèries de la història de la televisió, trobo que de manera encertada.

Arrested Development és una sèrie creada per Mitchell Hurwitz i emesa a la Fox originalment entre 2003 i 2006, amb tres temporades que narren els esforços del seu protagonista principal per a tirar endavant després que l'empresa familiar hagi estat involucrada en un escàndol financer (tema recurrent ja en aquella època) i cap dels seus altres membres tingui la més mínima intenció d'abandonar l'estil de vida a què s'havien acostumat.

Són tots plegats, llevat d'ell, uns irresponsables manipuladors i materialistes, i sense cap mala intenció, només per pur egoisme, no paren de posar pals a les rodes a l'única persona que té les idees clares i pot fer alguna cosa per a netejar el nom i els comptes de l'empresa.

Ell és en Michael Bluth (Jason Bateman), és el fill mitjà i el més decent dels personatges. Vidu des de fa dos anys quan comença la sèrie, fa tot el que pot, tot mantenint la calma amb estoïcisme davant l'absurd que l'envolta per tal de canviar la situació de la seva família, que també lluita per mantenir unida tot i els caràcters incompatibles de cadascun dels seus membres, i sobretot vol mantenir-se unit al seu fill com si fossin els millors amics.

En GOB (pronunciat job), que ve de George Oscar Bluth (Will Arnett), és el gran, però un vividor pagat de si mateix que es pensa que es guanyarà la vida com a il·lusionista malgrat la poca habilitat que té a l'hora d'executar els trucs. Probablement el més tocat de l'ala de tots, qualsevol conversa amb ell és pràcticament impossible.

En Byron "Buster" Bluth (Tony Hale, que ara triomfa a Veep) és el fill més jove, però té un caràcter extremament infantil que voreja, aparentment, el retard mental. La llista de fòbies i al·lèrgies que té, sumades al seu emmarament, el converteixen en el personatge més fràgil de la sèrie, però també en un dels més divertits i, sens dubte, el més innocent.

La Lindsay Bluth (Portia de Rossi) també és la germana mitjana, perquè és la bessona d'en Michael. Té un alt concepte del seu atractiu físic, a més de ser egoista i materialista com tants altres personatges. No té cap pressa a trobar feina i viu en un matrimoni infeliç.

El seu marit és en Tobias Fünke (David Cross), un psiquiatre que ha perdut la llicència i es vol dedicar, sense èxit, a la interpretació. Té por de quedar-se despullat del tot (sempre duu com a mínim uns shorts texans a sota de tot) i sempre fa comentaris que duen les persones del seu entorn a plantejar-se si és gai. No ho és, però el resultat d'aquesta manera de ser li proporciona els mateixos resultats, que entre altres coses afecten el seu matrimoni amb la Lindsay. 

En George Michael Bluth (Michael Cera, ara força més conegut per papers com el de Scott Pilgrim) és el fill d'en Michael i odia el seu propi nom per les inevitables reminiscències del cantant pop dels anys 80. És tranquil, tímid i bon jan, però tot i que intenta tenir bona relació amb el seu pare també se sent incòmode i pressionat per no decebre'l. Quan pràcticament tota la família se'n va a viure a una de les cases model de la companyia es retroba amb la seva cosina, que feia anys que no veia, i se n'enamora. Tot i així té una xicota, l'Ann (Mae Whitman), que destaca tan poc que sembla que ningú la vegi, i quan sí que la veuen no poden evitar mostrar la mala opinió que tenen del seu aspecte.

És la Mae "Maeby" Fünke (Alia Shawkat), filla de la Lindsay i en Tobias, que brutalment negligida per part dels seus pares es dedica a intentar cridar-los l'atenció amb maquinacions que li van polint l'astúcia. Tot plegat fa que esdevingui terriblement independent i que sovint la confonguin amb una persona adulta, cosa que aprofita sempre que pot.

La culpa de la situació en què es troben els Bluth és d'en George (Jeffrey Tambor, recentment premiat als Globus d'Or pel seu paper protagonista a la sèrie Transparent), l'avi, que duia l'empresa fins que es van descobrir les seves males pràctiques i el van empresonar. Bona part de la sèrie es dedica a ordir plans per a escapar i, de tant en tant, li surten bé.

 

L'àvia, la Lucille (Jessica Walters), és la matriarca de la família i el personatge més odiós de tots. És alcohòlica i és la més egoista, manipuladora i irresponsable de tots, a més de maltractar emocionalment tots els seus fills i també el marit. Sense cap mena d'escrúpol, continua emprant els diners bruts de l'empresa per a pagar-se els capricis a què no pensa renunciar.

Tot i que la família estaria completa amb els que ja he repassat, he d'esmentar també alguns dels magnífics secundaris, un dels més destacats dels quals la veïna i amiga-rival de la Lucille, la Lucille Austero (la llegendària Liza Minnelli), que els altres anomenen "Lucille 2" i pateix vertigen crònic i comença la sèrie, per culpa d'un equívoc, mantenint una relació amb l'innocent Buster. 

Però també, sense imatge, vull esmentar l'inepte advocat Barry Zuckerkorn (Henry Winkler), la boja examant d'en George, la Kitty Sánchez (Judy Greer), el nen adoptat Annyong Bluth (Justin Lee), l'exitós mag Tony Wonder (Ben Stiller) o la britànica Rita Leeds (Charlize Theron), a més d'altres cares conegudes com l'Amy Poehler, que aquí interpreta la fallida muller d'en GOB, o la Julia Louis-Dreyfus (Veep i anteriorment Seinfeld), que fa el paper d'una advocada cega.

Com qualsevol sitcom, a Arrested Development gaudim amb constants malentesos que neixen d'errors, mentides, afers romàntics, dubtes sobre paternitat i tota mena de situacions típiques i tòpiques. Així doncs, què és el que fa d'aquesta sèrie una de les més ben valorades del seu gènere? Per què és tan especial?

Doncs per la seva presentació, basada en guions intel·ligentíssims, jocs de paraules i dobles sentits brillants, bromes i temes recurrents basades en molts casos en frases i expressions típiques dels personatges, insinuacions, autocensura intencionada, la narració en off del director i productor Ron Howard (que és un dels seus responsables) i un humor autoreferencial (fins al punt que de vegades hi ha fins i tot referències a la vida real dels actors) que aprofita els detalls més mínims dels episodis ja emesos i, el que és més impressionant, també apel·la a esdeveniments futurs que efectivament esdevenen reals i ens fan pensar que la sèrie és un tot perfectament pensat, escrit i lligat. Res no és casual, com a la majoria de comèdies de situació.

Però malgrat la seva qualitat i les bones crítiques que tenia els índexs d'audiència no eren bons, i la inclement Fox la va cancel·lar en acabar la tercera temporada. Ara bé, després de 7 anys d'especulacions i negociacions per mirar de tirar endavant la història (es va arribar a parlar d'una pel·lícula), el 2013 va tenir lloc el miracle: Netflix, la plataforma online de subscripció a pel·lícules i sèries, la va rescatar i en va produir una quarta temporada que, sens dubte, representava una immensa alegria per a tots els seus fans i que recuperava tots els actors originals, fins i tot els secundaris, i n'introduïa d'altres d'interessants, com l'Isla Fisher, que fa de Rebel Alley, filla il·legítima d'en Ron Howard, que aquest cop surt força en pantalla.

El que passa és que, diuen que per problemes de disponibilitat dels actors, aquesta vegada l'estructura dels episodis va canviar completament i es van presentar, tots 15 alhora (una constant a Netflix), com una complexa història de múltiples punts de vista al voltant d'uns mateixos esdeveniments, inicialment concebuda per tal de permetre seguir els episodis, centrats cadascun en un personatge —i per tant renegant de l'estil establert—, en qualsevol ordre. Es veu que la idea de la intercanviabilitat va ser descartada, al final hi ha un ordre i el resultat va ser un batibull que la crítica va rebre amb més fredor que aquelles tres primeres temporades que estimava d'una manera tan unànime.

Trames paral·leles molts difícils de seguir malgrat el repàs constant amb informació afegida a cada episodi, i força avorrides en la majoria dels casos (les més interessants són les d'en Michael i en George Michael), poques escenes amb el repartiment principal al complet —i diuen que s'ha fet força ús dels dobles d'esquena i algun croma (fons verd amb imatges superposades)— i la innecessària insistència a col·locar cronològicament alguns esdeveniments just al final de la tercera temporada malgrat l'evident envelliment de gairebé tots els intèrprets (flagrant en alguns casos, amb cirurgia estètica i tot), per a mi embruten el llegat d'aquelles glorioses 3 primeres temporades d'Arrested Development.

Si ho hagués sabut l'hauria mirat igualment, sí, però com quan ens mirem l'actuació d'un artista retirat que torna temporalment i de manera excepcional, és a dir amb una barreja de reconeixement pels assoliments del passat i alhora de compassió per la seva decadència. No em penedeixo, però, d'haver-la mirat. La considero un experiment i al cap i a la fi recupera els personatges dels quals volia saber més coses i, si no la comparem amb les altres temporades, tampoc no està tan malament.

Diuen que les seqüeles no són bones, però en aquest cas el problema va ser la mala execució d'una idea aparentment bona i sens dubte ambiciosa. Potser els seus creadors haurien d'haver esperat un moment més adequat, amb tots els actors compromesos amb el projecte i uns quants retocs al guió. Malgrat aquesta relliscada, però, sembla força clar que les aventures dels Bluth acabaran amb una cinquena temporada i la posterior pel·lícula, i és que la quarta temporada acaba, com tots els episodis de la sèrie, amb un avançament del que vindrà.

Lectures: Scott Pilgrim

Reconec que quan veia les portades dels volums d'Scott Pilgrim a les botigues, on va aparèixer directament en format de butxaca, no em cridaven gens l'atenció. Veia aquests còmics com una mala imitació de l'estil del manga des d'un punt de vista nord-americà, cosa que no m'agrada gens, però amb el temps vaig tenir l'oportunitat d'adquirir la col·lecció de 6 volums sencera a un preu ridícul i, motivat per les bones crítiques, me la vaig comprar.

Com s'acostuma a dir, i en aquest cas amb més raó que mai, no s'ha de jutjar un llibre per la seva portada. Scott Pilgrim és un dels còmics més populars dels últims temps i ho és justificadament, perquè ofereix quelcom que no es troba gaire, per no dir gens: una barreja de slice of life (vida quotidiana) típic del còmic independent amb un dibuix i sobretot una estructura que recorda el manga, tot plegat farcit de referències culturals que la meva generació pot identificar fàcilment sense poder evitar un somriure.

El còmic és en blanc i negre, cosa que recorda tant el còmic independent que esmentava abans com el manga, que d'independent no té res però que tampoc no veiem gairebé mai en color, i alterna escenes perfectament creïbles de la joventut canadenca (no havia comentat fins ara que el seu autor, en Bryan Lee O'Malley, és de Toronto, on té lloc l'acció de Scott Pilgrim) amb anades d'olla de pura fantasia, autoreferències ("això es va explicar al volum 3", ens diuen, per posar un exemple) i recursos humorístics trets directament del món dels videojocs, com ara les vides extra o una barra on podem veure el nivell de la bufeta del protagonisme.

Com he dit abans el còmic és en blanc i negre, que no vol dir que no ens trobem un parell de pàgines en color com aquesta, amb una claríssima referència als jocs d'en Sonic. Per cert, a partir d'aquest mes es reedita als Estats Units completament en color, de manera que si voleu fer-vos-la en color hi teniu tot el dret, però jo ja la tinc en blanc i negre i sempre m'estimo més els còmics com es van concebre, deixant de banda que el blanc i negre en aquest cas s'empra de manera magistral.

Tornant al que dèiem dels videojocs, la sensació que tenim tot sovint mentre llegim Scott Pilgrim és de passar d'un còmic normal a un videojoc en forma de còmic, tant pels recursos que comentava com pel seu argument.

En aquest sentit és hora de parlar de la història de Scott Pilgrim, protagonitzada pel noi de 23 anys que dóna nom a la col·lecció, un paio que gairebé sempre és a l'atur, manifesta comportaments immadurs i es pren la vida com un videojoc. 

Un dia coneix la Ramona, la noia dels seus somnis (i quan dic "dels seus somnis" ho dic literalment), en principi fora del seu abast però que li ofereix l'oportunitat de sortir amb ella sempre i quan derroti el seus 7 exnòvios malvats. Aquesta dificultat, que és el fil argumental de Scott Pilgrim, se suma a la d'haver de tallar amb la noia amb qui sortia l'Scott fins llavors, la Knives Chau, que encara va a l'institut i que és extremadament innocent. 

Al llarg d'aquesta història que es va publicar entre 2004 i 2010 en 6 volums (Scott Pilgrim's Precious Little Life, Scott Pilgrim vs. The World, Scott Pilgrim & The Infinite Sadness, Scott Pilgrim Gets it Together, Scott Pilgrim vs. The Universe i Scott Pilgrim's Finest Hour) seguirem la més gran aventura del seu protagonista, que en la seva vida quotidiana es mostra com un perdedor, un dropo, un nano que s'ofega en un got d'aigua i que només pensa en la seva banda de rock i, sobretot, la Ramona, però que curiosament té una gran habilitat per a la lluita, que no ens acaben d'explicar mai.

Pel camí coneixerem els imprescindibles secundaris que tots els bons còmics han de tenir, i que en aquest cas són el company de pis gai de l'Scott, en Wallace, l'Stephen Stills i la Kim Pine, que són els seus companys del grup Sex Bob-Omb (i la Kim, a més, la seva ex de l'institut), en Young Neil, el fan número 1 del grup, l'Envy Adams, una estrella del rock que també havia estat amb l'Scott en el passat, o el temible Gideon, l'enemic final (i ja ho dic bé) de Scott Pilgrim, a banda dels altres 6 exs de la Ramona i personatges de menor importància.

He de recomanar, doncs, aquest còmic a qualsevol que vulgui provar una cosa diferent i que enganxi, perquè enganxa, sí, malgrat un dibuix pretesament senzill i un argument esbojarrat que canvia de ritme cada dos per tres i interromp reflexions sobre la vida o concerts de música tot plantant-nos un combat de fantasia.  

Scott Pilgrim no pertany a cap gènere, o almenys no pertany a un únic gènere, sinó que és únic i només per això ja es mereix una oportunitat. A més, l'avalen unànimement la crítica i també alguns premis i nominacions de prestigi, a banda d'unes espectaculars vendes i un èxit que el seu autor no s'esperava pas. Per cert, hi ha algunes petites històries a la web oficial del còmic que no apareixen en cap dels volums.

El 2010 acabava la col·lecció, i això se celebrava amb un videojoc i una pel·lícula d'Universal Studios, protagonitzada per en Michael Cera (Superbad) i Mary Elizabeth Winstead (Death Proof), entre altres com en Chris Evans (el Capità Amèrica cinematogràfic i, anteriorment, la Torxa Humana a les pel·lícules d'Els 4 Fantàstics), amb el títol de Scott Pilgrim vs. The World i que ens explica tota la història.

Ho fa sense poder impedir l'eliminació d'alguns moments dels còmics per qüestions de metratge, es dóna més importància a personatges que als còmics no en tenien gaire i viceversa, i el final és una mica diferent perquè en aquella època encara s'estava tancant la versió en paper. 

Pel cantó positiu, transmet les mateixes sensacions que el còmic amb un fals aspecte de pel·lícula independent i tranquil·la, de retrat de la vida quotidiana, que de sobte posa a la pantalla onomatopeies escrites i efectes especials que reprodueixen l'estil del còmic, a més d'efectes sonors que surten directament de populars videojocs. Aquí en teniu un tràiler subtitulat:

La vaig veure pocs dies després d'acabar de llegir el còmic i em va semblar una bona adaptació que recomano veure sabent com és el còmic i, si pot ser, havent-lo llegit, perquè si no és així pot sorprendre i semblar una autèntica bogeria. Va tenir una bona acollida per part de la crítica, però no tant del públic: tot i que va costar uns 90 milions de dòlars (d'independent, com podem veure, no en té res) només en va recaptar la meitat.