La primera temporada de Fargo, que ja vaig posar pels núvols perquè era una obra mestra com a homenatge a la pel·lícula de 1996 i també per mèrits propis, va aconseguir penjar-se la medalla de televisió imprescindible en el seu moment, i quan es va dir que hi hauria una segona temporada situada a la joventut d'un dels seus personatges no sé els altres, però jo vaig bandejar qualsevol pensament escèptic -aquells primers 10 episodis em van convèncer que no calia patir- i me'n van venir moltes ganes.
Per fi ha arribat, ja se n'han emès els 10 capítols i em penso que no sóc l'únic que pensa que la segona temporada ha estat encara millor que la primera, i semblava impossible.
Situada l'any 1979, aquesta vegada la premissa de Fargo guanya en complexitat i ens endinsa en una trama que té a veure amb les disputes entre bandes de crim organitzat que fan xalar els que, com jo, gaudim amb les històries de màfia -en el sentit ampli de la paraula-.
Tot plegat amb l'humor negre, la manera de parlar -cantarella i falques, per exemple- i els rols que es repeteixen en un altre deliciós homenatge al film dels germans Coen però ara, també, a la primera temporada d'aquesta obra mestra d'en Noah Hawley, amb múltiples referències estilístiques, argumentals, visuals i sonores, i detalls que potser se'ns escapen però que aquí recullen. I un repartiment de luxe, del qual no vaig voler saber res i, en veure el primer episodi, pràcticament em va obligar a fer saltets de sorpresa.
Per exemple amb la Peggy i l'Ed Blumquist, respectivament interpretats per la Kirsten Dunst i en Jesse Plemons (un actor que s'està inflant a fer papers destacables, per exemple al tram final de Breaking Bad o a Olive Kitteridge).
Aquí interpreten una parella de Luverne (Minnesota) formada per una perruquera, antiga guanyadora de concursos de bellesa -la senyora Dunst agafa uns quants quilets per a aquest paper que li van de meravella-, i l'ajudant d'un carnisser, que com li passava a en Lester Nygaard (Martin Freeman) a la primera temporada, es veuen emmerdats en un crim i es passen els 10 episodis patint per intentar tornar a la pacífica i potser massa normal vida que duien abans dels fets del primer capítol.
Aquest és en Dodd Gerhardt (Jeffrey Donovan), el fill gran de la família criminal que controla la zona de Fargo, a Dakota del Nord. Un home brutal i d'aspecte simiesc que vol esdevenir el líder de l'organització davant l'empitjorament de la salut del seu pare, l'Otto (Michael Hogan, vist a Battlestar Galactica).
Però ha de competir amb els seus germans, en Bear (Angus Sampson) i en Rye (Kieran Culkin) i la decidida Floyd, la mare (Jean Smart, vista a 24), i aguantar les ximpleries de la Simone (Rachel Keller), la seva rebel filla.
Els ajuda en Hanzee (Zahn McClarnon), un indi que forma part del servei de la família des que era petit i que és un assassí implacable, sens dubte un dels personatges més carismàtics i/o memorables de la temporada.
També remarcable és el paper d'en Mike Milligan (Bokeem Woodbine), un altre assassí, enviat per la família de Kansas, rival dels Gerhardt, que recorda molt el paper d'en Billy Bob Thornton a la primera temporada, amb el seu caràcter calmat, incapaç de perdre els nervis, però precisament per això més esfereïdor. L'acompanyen dos barbuts silenciosos que li fan d'esbirros i que també recorden dos personatges de la història que se situava al 2006.
Història amb què té una connexió clara: el personatge d'en Lou Solverson (Patrick Wilson), que ja sortia, tot i que interpretat pel més vell Keith Carradine, a la primera temporada. Llavors esmentava en més d'una ocasió un sanguinari cas d'assassinats múltiples que havia viscut quan era policia estatal, i aquesta segona temporada hi està dedicada.
Sabem, perquè el veiem gairebé 30 anys després, que el seu personatge no mor -i ens n'alegrem, perquè és un bon paio-, així com també sabem que en algun punt esdevindrà vidu, perquè la seva filla Molly, aquí una nena petita, no tenia mare a la primera temporada. El 1979 la interpreta, però, la Cristin Millioti (How I met your mother), que està malalta de càncer.
El pare de la Betsy, i avi de la Molly, és el xèrif Hank Larsson (Ted Danson, vist a CSI: Cyber), un home valent i honorable que té molt bona relació amb el seu gendre, d'un altre cos policial però almenys del mateix gremi.
Aquests són només els personatges principals de la temporada, però n'hi ha d'altres que fan papers més petits però no per això poc interessants. Fargo està feta amb moltíssima cura, i no hi ha res que sobri, ni que falti, ni cap relliscada de cap mena.
El que sí que hi ha és un respecte absolut per les característiques estilístiques del que ja és una franquícia, amb una acurada tria dels elements que fan que Fargo sigui Fargo, independentment de la història concreta que ens expliquen cada cop. La fotografia -aquest cop amb un toc setanter-, la música, el to de comèdia negra, el que deia abans de la manera de parlar, gairebé un dialecte, fins i tot els cognoms d'origen escandinau... Tot. La segona temporada de Fargo és més i millor. I tornarà per a una tercera tongada d'episodis, aquest cop, diuen, situats al present.
Situada l'any 1979, aquesta vegada la premissa de Fargo guanya en complexitat i ens endinsa en una trama que té a veure amb les disputes entre bandes de crim organitzat que fan xalar els que, com jo, gaudim amb les històries de màfia -en el sentit ampli de la paraula-.
Tot plegat amb l'humor negre, la manera de parlar -cantarella i falques, per exemple- i els rols que es repeteixen en un altre deliciós homenatge al film dels germans Coen però ara, també, a la primera temporada d'aquesta obra mestra d'en Noah Hawley, amb múltiples referències estilístiques, argumentals, visuals i sonores, i detalls que potser se'ns escapen però que aquí recullen. I un repartiment de luxe, del qual no vaig voler saber res i, en veure el primer episodi, pràcticament em va obligar a fer saltets de sorpresa.
Per exemple amb la Peggy i l'Ed Blumquist, respectivament interpretats per la Kirsten Dunst i en Jesse Plemons (un actor que s'està inflant a fer papers destacables, per exemple al tram final de Breaking Bad o a Olive Kitteridge).
Aquí interpreten una parella de Luverne (Minnesota) formada per una perruquera, antiga guanyadora de concursos de bellesa -la senyora Dunst agafa uns quants quilets per a aquest paper que li van de meravella-, i l'ajudant d'un carnisser, que com li passava a en Lester Nygaard (Martin Freeman) a la primera temporada, es veuen emmerdats en un crim i es passen els 10 episodis patint per intentar tornar a la pacífica i potser massa normal vida que duien abans dels fets del primer capítol.
Aquest és en Dodd Gerhardt (Jeffrey Donovan), el fill gran de la família criminal que controla la zona de Fargo, a Dakota del Nord. Un home brutal i d'aspecte simiesc que vol esdevenir el líder de l'organització davant l'empitjorament de la salut del seu pare, l'Otto (Michael Hogan, vist a Battlestar Galactica).
Però ha de competir amb els seus germans, en Bear (Angus Sampson) i en Rye (Kieran Culkin) i la decidida Floyd, la mare (Jean Smart, vista a 24), i aguantar les ximpleries de la Simone (Rachel Keller), la seva rebel filla.
Els ajuda en Hanzee (Zahn McClarnon), un indi que forma part del servei de la família des que era petit i que és un assassí implacable, sens dubte un dels personatges més carismàtics i/o memorables de la temporada.
També remarcable és el paper d'en Mike Milligan (Bokeem Woodbine), un altre assassí, enviat per la família de Kansas, rival dels Gerhardt, que recorda molt el paper d'en Billy Bob Thornton a la primera temporada, amb el seu caràcter calmat, incapaç de perdre els nervis, però precisament per això més esfereïdor. L'acompanyen dos barbuts silenciosos que li fan d'esbirros i que també recorden dos personatges de la història que se situava al 2006.
Història amb què té una connexió clara: el personatge d'en Lou Solverson (Patrick Wilson), que ja sortia, tot i que interpretat pel més vell Keith Carradine, a la primera temporada. Llavors esmentava en més d'una ocasió un sanguinari cas d'assassinats múltiples que havia viscut quan era policia estatal, i aquesta segona temporada hi està dedicada.
Sabem, perquè el veiem gairebé 30 anys després, que el seu personatge no mor -i ens n'alegrem, perquè és un bon paio-, així com també sabem que en algun punt esdevindrà vidu, perquè la seva filla Molly, aquí una nena petita, no tenia mare a la primera temporada. El 1979 la interpreta, però, la Cristin Millioti (How I met your mother), que està malalta de càncer.
El pare de la Betsy, i avi de la Molly, és el xèrif Hank Larsson (Ted Danson, vist a CSI: Cyber), un home valent i honorable que té molt bona relació amb el seu gendre, d'un altre cos policial però almenys del mateix gremi.
Aquests són només els personatges principals de la temporada, però n'hi ha d'altres que fan papers més petits però no per això poc interessants. Fargo està feta amb moltíssima cura, i no hi ha res que sobri, ni que falti, ni cap relliscada de cap mena.
El que sí que hi ha és un respecte absolut per les característiques estilístiques del que ja és una franquícia, amb una acurada tria dels elements que fan que Fargo sigui Fargo, independentment de la història concreta que ens expliquen cada cop. La fotografia -aquest cop amb un toc setanter-, la música, el to de comèdia negra, el que deia abans de la manera de parlar, gairebé un dialecte, fins i tot els cognoms d'origen escandinau... Tot. La segona temporada de Fargo és més i millor. I tornarà per a una tercera tongada d'episodis, aquest cop, diuen, situats al present.
