Sèries: Dimecres (segona temporada)

L'arribada d'una sèrie de televisió protagonitzada per la Dimecres Addams va ser tot un fenomen, l'any 2022, com demostra la immensa quantitat de marxandatge, roba a pràcticament totes les botigues i disfresses per Carnestoltes amb la imatge del seu personatge principal.

Ja vaig parlar llavors de la primera temporada de la sèrie, però per motius de vagues i altres històries que no és el lloc per explicar -tampoc les he investigat-, l'esperada segona tongada d'episodis no ha arribat fins a l'estiu d'aquest 2025.   

La segona temporada de Dimecres té, com la primera, 8 episodis, i ens mostra el segon curs de la protagonista a l'Acadèmia Mai Més, un institut, recordem, per als "rarets" o aquell alumnat que té poders especials o es pot transformar en criatures no humanes.

Després de l'accidentat i prematur final del curs anterior, atesos els estralls que estava causant el monstre Hyde que va resultar ser un altre alumne i el noi per qui la Dimecres començava a sentir alguna cosa, l'acadèmia s'ha recuperat i ara ella, tot i ser esquerpa i estranya entre els estranys, és fins i tot popular, malgrat que se li'n fum, igual que l'homenatge que li fan per agrair-li que salvés el centre uns mesos abans.  

Això, de fet, és per a ella més aviat una distracció del nou misteri que la capfica, i és que s'estan produint uns assassinats perpetrats per corbs, i per altra banda els seus poders psíquics estan fallant, però té una visió de la mort de la seva companya d'habitació i única amiga, l'Enid.

Tampoc vull repassar argumentalment la segona temporada de la sèrie, no és el meu estil quan faig aquestes entrades, però sí que volia donar una mica de premissa. El cas és que la Dimecres està més enfeinada que mai, però la sèrie i els seus personatges agafen una complexitat més profunda que als episodis de 2022.

Per començar, tenim canvi de director -al capdavall, l'anterior va morir als fets de la primera temporada-, i ara és en Barry Dort (Steve Buscemi, una de les cares més conegudes que han passat pel repartiment de la sèrie). 

Està obsessionat amb fer una gal·la de recaptació de fons per a l'acadèmia, i el seu tarannà alegre i engrescador, com podem suposar, amaga alguna cosa que s'anirà revelant al llarg dels episodis. 

És una subtrama, però té unes implicacions que justifiquen l'increment notable dels minuts en pantalla de la resta de la família Addams, probablement per donar una empenta i més profunditat a un personatge protagonista que, en realitat, ja era prou fort. 

Fins i tot veiem per primer cop l'àvia materna de la Dimecres, la Hester Frump (Joanna Lumley), amb qui la noia s'avé més que no pas amb la seva pròpia mare, una Morticia que amaga, juntament amb el seu marit, més d'un secret en què no vol que la noia es fiqui, cosa que les porta a un distanciament que afecta a tot plegat.

Parlant de la família Addams, en aquesta temporada en Pugsley entra a Mai Més i, només començar, embolica la troca despertant un zombi que sembrarà el caos i alhora serà cabdal per a la resolució de la trama. 

Val a dir que, hi insisteixo, és una temporada més complexa. Potser una mica massa i tot. De vegades hi ha tants fils en marxa que no queda clar on hem de posar la nostra atenció, però això no treu que, si ens agrada aquesta franquícia, ens ho passem bé amb els seus gags recurrents, les revelacions sorprenents sobre el passat de Mai Més i de la pròpia família Addams i la precipitació del clímax de la temporada, que és novament excel·lent.

Aquest cop acaba amb un clar cliffhanger sobre una situació que la protagonista no pensa deixar córrer -tampoc hi comptàvem-, i espero que no triguem tant a tenir notícies de la Dimecres i dels seus companys i companyes d'institut.  

 

 

 

Sèries: Dimecres (primera temporada)

La meva relació amb la família Addams no deu ser la que hi teniu vosaltres, potencials interessats i interessades en l'entrada que avui us porto. 

Durant molts anys em frustrava veure anunciada a la tele l'emissió de la segona de les pel·lícules que se n'han fet, però no hi havia manera que emetessin el film de 1991, la que s'anomenava senzillament La família Addams. 

No ha estat fins fa molt pocs anys que l'he pogut veure en una plataforma d'streaming, però sí que en coneixia els personatges i fins a cert punt el lore gràcies a la sèrie de dibuixos animats que es va emetre al canal 33, si no vaig errat, i en menor mesura, perquè en ser en blanc i negre no em cridava gaire l'atenció quan era adolescent, la sèrie d'imatge real dels anys 60, emesa al mateix canal.

Tampoc és que recordés gaire de què anava tot plegat, la meva memòria per als arguments és com és i no n'he fet revisionats, però això no canvia el fet que m'interessava aquesta proposta de Netflix anomenada Wednesday, que a més es pot veure amb subtítols en català, cosa malauradament poc habitual, i que fa que puguem anomenar-la amb el seu títol en el nostre idioma, que és Dimecres.

Se n'ha encarregat en Tim Burton, mític director de cinema que va estar a punt, en el seu moment, de dirigir la primera pel·lícula, i que aquí dirigeix quatre dels vuit episodis que conformen la primera temporada d'una sèrie basada en un membre de la família, la Dimecres (Jenna Ortega), per la qual cosa estem parlant d'un spin-off. 

D'acord amb les ara potser ingènues convencions de la franquícia, la Dimecres és una noia sàdica i també masoquista, que comença la sèrie expulsada del seu institut per haver introduït piranyes a la piscina del centre per venjar-se dels assetjadors del seu germà Pugsley.

Els seus pares, en Gómez i la Morticia Addams, interpretats en aquesta sèrie respectivament per en Luís Guzmán (Oz, Shameless...) i la Catherine Zeta-Jones, decideixen matricular-la a l'Acadèmia Mai Més (en anglès Nevermore Academy), que és on ells van estudiar i es van conèixer, i que és un centre d'estudis que acull alumnes marginats per la seva condició de "monstres".

Allà, la Dimecres coneixerà les diferents residències anomenades Gryffind... vull dir assignades a sirenes, gòrgones, licantrops, vampirs, psíquics... 

Són grups que conviuen en harmonia i que es relacionen en les diverses classes i activitats que tenen lloc a l'acadèmia, tot i que a causa dels poders de cadascun d'ells, les friccions són esperables. 

En aquests grups hi ha personatges que destaquen sobre la resta, com la sirena Bianca (Joy Sunday), el psíquic Xavier (Percy Hynes White) o l'Enid (Emma Myers), la licantropa companya d'habitació de la Dimecres que no podria ser més diferent d'ella, cosa que s'expressa visualment en el contrast entre l'explosió de colors de la seva indumentària i la seva meitat de l'habitació i la devoció pel negre que mostra contínuament la protagonista.

Aquesta relació és probablement la més interessant de les que es desenvolupen durant la primera temporada de la sèrie, perquè malgrat el que la Dimecres vol fer creure al món i a si mateixa, no és tan esquerpa, solitària i fins i tot antisocial com sembla al principi.

Evidentment, és violenta i sovint antipàtica, i "rarota" entre "rarots", però sembla més un problema de la fredor que la caracteritza per naturalesa -ho és molt més que els seus pares, que tot i ser tan estranys com sabem, semblen molt més "normals" en les seves relacions socials que no pas la seva filla- que no pas de malícia. I està obligada a anar a teràpia per tot plegat.

Tot i així, li agrada fer bretolades, actes vandàlics fins i tot, que li porten problemes amb la directora del centre, la Larissa Weems (Gwendoline Christie, vista a Game of Thrones), però que solen tenir a veure amb el seu particular sentit de la justícia. 

El cas és que té lloc l'assassinat d'un alumne de Mai Més i la Dimecres duu a terme, fent ús de la seva elevada intel·ligència i les seves capacitats deductives -que se sumen a altres habilitats que té, com el ball, la música o l'esgrima-, una investigació particular en contra del que li aconsellen les persones adultes que té per sobre, i insisteix a col·laborar amb el xèrif Galpin (Jamie McShane) del poble de Jericho al qual pertany l'acadèmia, i on viuen persones sense poders ni característiques sobrenaturals, els "normies", que no acaben de refiar-se dels alumnes d'aquest centre educatiu tan especial que, d'altra banda, és un dels pilars econòmics d'aquest d'altra banda minúscul poble típicament estatunidenc. I el xèrif és, precisament, un dels principals detractors d'aquesta relació.

La sèrie, doncs, combina elements de drama adolescent d'institut amb la part sobrenatural associada al seu alumnat i un misteri que s'anirà resolent a poc a poc a mesura que es descabdellen els vuit episodis que en formen la primera tongada. 

És un còctel d'allò més interessant que fa que aviat oblidem que la Dimecres només és una part de la popular família Addams, perquè els personatges secundaris tenen prou força i interès per suavitzar el possible estigma de l'etiqueta d'spin-off que té aquesta producció.

Sí, la protagonista -molt ben interpretada per l'actriu que li dona vida, per cert, amb una expressivitat ocular tremenda- està acompanyada per la mítica Cosa, la mà amputada i plena de cicatrius que ja coneixíem, però excepte dos episodis en què apareixen els pares i el germà de la Dimecres, la història funciona amb ella i prou, i funciona bé.

Veurem cap a on va la sèrie en la seva futura segona temporada, però la primera ha deixat molt bon gust de boca -i una picada d'ullet amb la presència d'una professora interpretada per la Christina Ricci- i, sens dubte, qualsevol que sortís al carrer durant el darrer Carnestoltes devia constatar que la disfressa de la seva protagonista va ser una de les més vistes. Com a mínim, el que ha fet Wednesday és tornar a posar de moda la família Addams.